dijous, 23 de setembre de 2010

De Sils a l'infern



Setze artistes han reinterpretat el relat popular del viatge a l'infern de Pere Porter per a una exposició que s'inaugurarà demà a Sils i visitarà Girona i Salt .

La història de Pere Porter i el seu viatge a l'infern a través de l'estany de Sils va sorgir a principis del segle XVII de la imaginació d'un autor anònim i la tradició oral l'ha fet arribar fins als nostres dies amb molt bona salut. Així ho demostra l'exposició El viatge a l'infern (Interpretació artística del relat de Pere Porter) que ha organitzat l'Ajuntament de Sils i que demà s'inaugura a la sala d'exposicions municipal (19.30h), coincidint amb l'inici de la festa major. L'arxiver municipal, Lluís Costa, amb el suport de Bonart Cultural, ha coordinat aquesta iniciativa, que va néixer durant una trobada dels artistes a Garriguella. L'exposició es podrà visitar a Sils fins al 10 d'octubre i, entre el 5 i el 21 de novembre, s'instal·larà a La Carbonera del Museu d'Història de la Ciutat de Girona. Durant el mes de febrer del 2011 també es podrà veure al centre cultural Les Bernardes, de Salt.
Els setze creadors que han reinterpretat amb les seves pintures, ceràmiques i fotografies el sarcàstic viatge a l'infern de Porter –farcit de crítiques a l'estament judicial i, de retruc, al religiós– són Pep Admetlla, Jordi Amagat, Dolors Bosch, Lluís Bosch Martí, Quim Domene, Ignasi Esteve, Jordi Gispert, Jordi Gispert Jr, Pep Iglésias, Bep Marquès, Josep M. Oliveras, Josep Perpinyà, Miquel Ruiz, Miquel Simon, Guillem Terribas i el recentment desaparegut Robert Manera. Gairebé tots pertanyen a la mateixa generació i han desenvolupat llargues i prolífiques trajectòries, com es va destacar ahir en la presentació de l'exposició, que va tenir lloc als serveis territorials de Cultura a Girona, amb el seu titular, Miquel Sitjar, i l'alcalde i el regidor de Cultura de Sils, Martí Nogué i Carles Taberner, respectivament, acompanyant alguns dels artistes. El catàleg de l'exposició inclou, a més de les reproduccions de totes les obres, textos escrits per Ricard Planas, Lluís Costa, Pep Valsalobre, Jordi Tardà –autor de la novel·la La porta de l'infern, també inspirada en la mateixa història–, Salvador Garcia-Arbós, Narcís Figueras i Pep Vila. En el catàleg també es reprodueix un extracte de la narració, a partir de l'adaptació que David Pujol en va fer per al llibre El cas estrany d'en Pere Porter, il·lustrat per Ignasi Esteve. “Un cas estrany que encara és actual, com el cas estrany d'en Millet, el cas estrany dels pederastes de l'Església, el cas estrany de la Fundació Caixa Girona... Hi ha molts casos estranys, que semblen ciència-ficció però són reals”, va dir Dolors Bosch, resumint bé l'estat d'opinió dels seus companys, el “clan de Garriguella”, que potser trobarà un nou motiu d'inspiració en La fi del món a Girona, de Joaquim Ruyra.
*Text i fotos, Xavier Castillón, El Punt 23/09/10.

divendres, 17 de setembre de 2010

"El meu cinema"




No va ser fins després del gran tour que vaig fer per Europa que vaig conèixer la família Agustí de Girona, uns empresaris d'allò més dinàmics i engrescadors amb el quals, després de seduir-nos mútuament, hem acabat fent realitat que Besiers torni a tenir uns cines tan cèntrics i excepcionals com aquests”. Així d'agraït i satisfet es va mostrar Richard Chambon, director general d'aquest impressionant centre comercial anomenat Polygone Béziers, que es va inaugurar dimarts a l'esmentada localitat occitana. L'acte, tot un esdeveniment social per a aquesta pròspera ciutat de 75.000 habitants, va congregar uns cinc mil convidats –tots ells amb rigorosa invitació– que van poder gaudir d'aquest complex comercial i d'oci que, comparativament, triplica –en quantitat i qualitat– l'Espai Gironès de Salt, i del qual, sens dubte, el nou multicine Monciné és un dels puntals.
A tan important cita no hi van faltar, és clar, els Agustí; encapçalats pels joves directius de l'empresa familiar –en Joan, en Jordi i l'Esteve– i el patriarca, Narcís Agustí. La delegació gironina va ser més àmplia i tampoc no hi van faltar una bona colla d'empleats –des d'encarregats fins a administratius i programadors–, així com l'omnipresent Guillem Terribas, que no se'n perd mai ni una, sobretot si té relació amb el cinema.
Malgrat que l'empresa gironina Ocine disposa de 15 complexos –repartits a Catalunya, el País Valencià, el País Basc i ara dos en territoris de l'Estat francès–, el de Besiers ha passat a convertir-se, segons el seu director general, Jordi Agustí, en el “referent” de la seva marca. La veritat és que, tot i que encara falta polir alguns detalls d'última hora (és d'agrair, però, que per primera vegada en una inauguració d'aquestes característiques, no veiéssim ni un sol paleta), el cinema feia goig. El patró conceptual és clarament d'Ocine, amb el plus afegit que les nou sales del complex estan totalment digitalitzades, i una aposta per un disseny més afrancesat, marcat per la gran catifa vermella del vestíbul, que dóna la benvinguda als espectadors al més pur estil de Canes, i una sala d'espera acollidora amb els seus sofàs baixos de vellut granat. A més, trobem d'allò més reeixit el seu nom: Monciné (un joc de paraules que tant pot interpretar-se com “món de cine” o “el meu cinema”).

Un altre detall diferencial d'aquest cinema és la programació. Només cal mirar la cartellera de la primera setmana per veure que el 50% dels films projectats són de producció estatal, és a dir, francesos. Res, com aquí a casa nostra... Sense anar més lluny, la gran preestrena va tenir coma protagonista un film francès, Les petits mouchoirs, que va fer que s'omplís la sala més gran, per a satisfacció de tothom. Això sí, la sessió era gratuïta.
Text i fotos de:Jordi Camps Linnell /El punt 17.09.10

dimecres, 8 de setembre de 2010

Retrat de l'artista Malalt


A Contra Vent publica el diari inèdit del palafrugellenc Joan Granés, l'escriptor amic de Josep Pla mort als 22 anys.
El llibre revela amb cruesa les pors, l'abúlia i la soledat de l'escriptor en trànsit de morir.

Mentre els altres es reunien als cafès, reien, ballaven, festejaven, hi havia a Palafrugell un noi de constitució malaltissa que omplia la convalescència amb una obsessiva indagació de l'ànima. Als setze anys, havia contret una afecció respiratòria que no faria sinó agreujar la debilitat del seu sistema nerviós, així que des de l'adolescència s'havia acostumat a viure prostrat rere una finestra, amb un llibre sempre a les mans, envejant la vida dels altres, detestant-la al mateix temps, cobejant secretament fugir del poble, de la frivolitat i el rumor, de les noies, sobretot, de la seva seducció i indiferència. Es deia Joan Granés i Noguer (Palafrugell, 1905-1928), havia estudiat pel seu compte llatí, anglès, alemany i francès, i va escriure coses com ara aquesta: “La meva qualitat és d'ombra”, “defujo tot encontre”, “en mi hi havia quelcom de monstruós i d'inhumà, quelcom d'absolutament contrari a la vida”. Aquestes declaracions, terribles a la boca d'un quasi nen, apareixen en un quadern que Granés va redactar entre el juliol i l'octubre de 1925 i que, dipositat a l'Arxiu Municipal de Palafrugell, s'ha mantingut inèdit fins avui.

El mirall inhumà, que l'editorial A Contra Vent publica ara en transcripció de la filòloga Caterina Martí, és un document excepcional i pèrfidament bell que revela amb la màxima cruesa, despietadament, les pors, les inseguretats, les inapetències i soledats de l'artista jove en trànsit de morir. Perquè la mort, la seva imminència, és de fet el corrent subterrani que relliga les pàgines d'aquest quadern escrit quan Granés tenia vint anys i ja se sentia vell, fastiguejat de tot i en particular de si mateix, retratant-se com un ésser abúlic, sempre enutjat, de caràcter “cendrós i impotent”, sense energia, d'un pessimisme radical; un misantrop, fet i fet, incapacitat per a les coses del món, negat per al plaer, lliurat a les “tenebres” de la masturbació. Només el consolen de la soledat els llibres que devora: Gide, Larbaud, Nietzsche, Poe, Baudelaire, Pascal, Wilde i, per damunt de tots, Paul Valéry, de qui pren una de les divises del quadern, “Quin és el segell de la llibertat realitzada?” (l'altra és de Nietzsche: “Ja n'hi ha prou d'avergonyir-se d'un mateix”), i el nom que apareix en majúscules a la primera pàgina, Athikté, la ballarina grega sobre la qual el poeta francès sustenta un assaig sobre la dansa que el jove empordanès va assaborir amb fruïció. Granés, però, al contrari de Valéry, a qui va conèixer el 1924, tal com explica al llibre, quan l'autor d'El cementiri marí va venir a l'Ateneu de Barcelona), no va resoldre el dilema entre vida i literatura, a pesar que d'aquest forcejament n'extreu unes pàgines de profunditat extraordinària que han intrigat durant molt de temps Javier Cercas, que va reivindicar-ne l'autor en un article a El País el 1998 i que ara recupera l'edició d'A Contra Vent, junt amb l'únic estudi conegut fins ara sobre Granés, de Xavier Xargay.

Diuen que va morir just quan havia aconseguit fer el salt desitjat a Barcelona, per mediació de Joan Estelrich, Àngel Ferran i Josep Pla, que van facilitar-li les poques col·laboracions que seria a temps d'oferir, a La Nau i D'Ací d'Allà. Pla, però, no dedica al seu convilatà ni una ratlla a la seva extensíssima obra, tot i que Granés no és pas gaire més efusiu en l'únic esment que en fa: “Canvio de cercle. Conversa amb Pla; cap energia, cap resistència. Acabo jugant al dòmino.” En realitat, l'interès de Granés per la família Pla l'absorbia completament la germana: “A Palafrugell hi ha tres coses importants: les manufactures, l'altar barroc i la Rosa Pla.” A la seva mort, diuen també que Valéry en persona, impressionat per la pèrdua, va enviar una carta de condol que Estelrich faria reproduir a La Publicitat. A Granés li hauria agradat saber que al final no estava tan sol.


El segell recupera també els articles d'Augusto Assía
Q
uim Torra, un editor certament atípic, ha dit algun cop que A Contra Vent es dedica a “exhumar cadàvers”, i alguns són de veritat exquisits, com les quartilles de Joan Granés que conserva l'Arxiu Municipal de Palafrugell junt amb altra documentació de l'escriptor (cartes, fotografies i articles, a més de la biblioteca), procedent de les donacions que entre el 1998 i el 2009 van fer la seva germana, Rosa Granés Noguer, i Isabel Llamas Granés. El mirall inhumà reprodueix alguns retrats de l'artista impúber, desafiant i estranyament desvalgut, i uns fulls solts que complementen el pensament abocat al dietari amb instruccions maniàticament precises sobre les bases intel·lectuals de l'escriptura, la rutina de treball i fins i tot el règim dietètic recomanable per cultivar una ment saludable: per descomptat, res de beure ni fumar ni sortir de nit, s'imposa; al contrari: respirar net i estalviar la veu, en especial si és per dir vaguetats.

En la seva campanya de repesca de grans autors oblidats, Torra anuncia també per a finals de mes Salt a la foscor, aplec d'articles sobre l'ascensió del nazisme que Augusto Assía, destinat a Berlín entre 1927 i 1933, va publicar a La Vanguardia. El nou dietari de l'escriptor gironí Miquel Pairolí, Octubre,, a més de Màrius Torres, Pere Coromines, Lluís Muntanyà, Ignasi Aragay i Evelyn Waugh, completen el catàleg de novetats per a la tardor.
* Eva Vázquez. El Punt 08/09/10. Foto: L. Casanovas. Arxiu Palafrugell

dilluns, 6 de setembre de 2010

Estrena a Girona de la pel·lícula LOPE



L'actriu Carla Nieto presentarà avui als Ocine Girona ‘Lope', acompanyada del també gironí Edmon Roch, productor d'aquest ‘biopic' sobre el cèlebre escriptor.
“No m'ho acabo de creure, encara haig d'assumir que he participat en aquesta superproducció. Des que vaig llegir el guió, em vaig proposar de fer el que fos –professionalment, s'entén– per aconseguir el paper de María de Vega. Era com una obsessió i, després de passar per uns càstings molt durs, amb molta competència, la veritat és que ha estat un verdader premi”. Així d'exultant es mostra Carla Nieto (Girona, 1983), jove actriu promesa que reconeix viure el moment “més dolç” de la seva carrera, i més ara que ha viscut la seva primera experiència en una superproducció espanyola. És per això que vol viure intensament aquesta oportunitat i, després de participar en la presentació oficial de la pel·lícula a Madrid, i ahir a Barcelona, aquesta nit no es vol perdre la presentació de Lope a Girona, que tindrà lloc als Ocine (22.15 h). A l'acte, que serà presentat per Guillem Terribas, tampoc no hi faltarà el productor del film, el també gironí Edmon Roch.

A Carla Nieto l'hem vist fer d'adolescent en sèries d'èxit com La Via Augusta i Acusados, i d'estrella del rock al film Trash. Ara, per a aquest biopic d'amor i aventures basat en l'extraordinària història del cèlebre escriptor Lope de Vega, encarna un personatge ben diferent dels que havia fet fins ara, en tots els conceptes. María de la Vega, la germana del dramaturg, és, segons ella, “una dona d'allò més humil i pobra, que no gaudeix de gaires privilegis. Potser per això sent devoció pel seu germà i li encantaria viure les aventures i relacions amoroses que ell sí que experimenta. Per altra banda, María també exerceix com a germana assenyada que supleix el paper de mare, la que fa tocar de peus a terra el protagonista”. En ser un personatge “molt allunyat de mi”, per preparar-lo la jove actriu assegura que va llegir molt sobre Lope de Vega, a més d'alguna obra seva, sobretot sonets. També es va informar sobre l'època a través de llibres de costums i d'història del Segle d'Or espanyol. Però, segons reconeix, també es va basar en més d'un component del seu entorn familiar, sobretot pel que fa a la faceta de “dona treballadora”.
Quant a la seva relació amb el director, el brasiler Andrucha Waddington, Nieto el defineix com a “geni” i destaca la seva faceta creativa i el fet que deixa improvisar molt.
Filla de la consellera de Salut Marina Geli, Carla Nieto no para i, tot i reconèixer que té alguna bona oferta cinematogràfica que encara no pot confirmar, ben aviat se la podrà veure en una de les sèries destacades d'aquesta nova temporada televisiva, Ángel o demonio, que emetrà Cuatro. En aquesta sèrie, avança, “hi exploto un vessant més fosc i violent”.
* Jordi Camps. El Punt 03/09/10. Foto: Fox.



Els gironins de ‘Lope' als Ocine
L'actriu Carla Nieto i el productor Edmon Roch van presentar ahir davant del públic gironí congregat als multicines Ocine Lope, un entretingut biopic centrat en les aventures i desventures del cèlebre escriptor espanyol Lope de Vega. Protagonitzada per Alberto Amman, Leonor Watling i Pilar López de Ayala en els papers principals, la pel·lícula narra la joventut i els amors d'un jove Lope just a partir del seu retorn amb l'Armada Espanyola l'any 1582. Malgrat que viurà els anys de pobresa a Madrid, ben aviat se les enginya per triomfar en el món de la comèdia i l'amor.
La gironina Carla Nieto, que interpreta el paper de la germana del protagonista, María de Vega, es va mostrar entusiasmada de participar en la seva primera superproducció cinematogràfica. Per la seva banda, el també gironí Edmon Roch va destacar la bona rebuda que està tenint el film, que ben aviat es presentarà als festivals de Venècia –fora de concurs– i Toronto, on participarà a la secció oficial.
* Jordi Camps Linnell. El Punt 04.09.10. A la Foto de Miquel Ruiz, Edmon Roch, Carla Nieto i Guillem Terribas.