dilluns, 31 d’agost de 2009

MAL DE PEDRES Milena Agus


Aquesta petita gran obra ens transporta els anys d’acabada la segona Guerra Mundial fins els nostres dies. La història d’una dona, explicada per la seva néta, que viu en un poble de Sardenya, a Callet, d'on és l’autora d’aquesta novel·la curta (95 pàgines), escrita amb delicadesa i al mateix temps amb una gran força narrativa. La protagonista està descrita com “era una criatura feta en un moment en el qual Déu simplement no tenia ganes de fer les dones en sèrie de costum i li va agafar la vena poètica i la va crear”. O l’amor està definit com “ l’amor no es preocupa ni per l’edat ni per res més que no sigui l’amor”.
Una joia de la literatura: petita i delicada.
En català esta editada per Empúries amb traducció d'Andreu Moreno / en castellà esta editada per Siruela i traduïda per Cecilia Filipetto.
GUILLEM TERRIBAS

dijous, 27 d’agost de 2009

DOS DIA DE AGOSTO


Hace unos días tuve noticia de un hombre al que se le quemó la casa en la que moraba, tras lo cual decidió pasar sus días en una barca. A su lado, un adolescente fabricaba un anzuelo con alambre. Comprendo que, enunciado así, pueda sonar a chino. Pero es que, por exigencias del guión, debe sonar a chino.
Me desplacé a Girona con mi amiga Eva Portell, librera vocacional. En una crepería, engullimos una galleta bretona, regada con cerveza y vino tinto. A media tarde, enfilando la cuesta de la calle Força, nos detuvimos en la librería de viejo del señor Cortés. El caos reina en los escasos metros cuadrados del establecimiento. Pilas de libros que jamás tendrán asignado su lugar en una estantería etiquetada. ¡Qué más da! Uno no puede pasear por la mas famosa de las calles de Girona sin entrar a curiosear en esa covacha de las esencias culturales.
Al día siguiente tenía una cita con otro librero, el embajador de Salt en Girona, Guillem Terribas. Nos vimos en Barcelona. Le acompañaba su hermano menor, Charlie (por Charlie Rexach). Tras nuestra entrevista, los Terribas estaban invitados a una comida en la casa del actor Sergi López y familia., en Vilanova. Surgió de improviso. Subimos los tres en mi coche y nos dirigimos a Vilafranca, puesto que disponíamos de cierto tiempo. Desayunamos unos vinos, charlamos de casi todo. Les mostré lo más hermoso de mi ciudad. La gente de la Catalunya Vella usa poco de la Nova. Yo les recomiendo que se den un garbeo por nuestras ciudades, nuestros viñedos, arrozales, playas y castillos. Volví de las horas pasadas con los Terribas y de la magnífica vista marítima que se disfruta desde el jardín de la casa de López con una sensación de felicidad. Abrí el volumen adquirido el día anterior en la librería de Cortés, Com un núvol lleuger, las segundas versiones de poesía china que hizo Marià Manent. El poemario lleva una dedicatoria del traductor: ¡menuda cantidad de autógrafos he llegado a cosechar por estas librerías de Dios! Comprometería a demasiados vivientes –algunos, famosos- revelar lo que hicieron con sus libros dedicados. Me lo callo. Prefiero regresar al hombre que, tras incendiarse su casa, vivió en una barca. Al enamorado que, bajo el balcón, oía el ruido de las tijeras de su amada al coser. A la bella caligrafía de Manent.
JORDI LLAVINA (La Vanguardia dia 19.08.09)
Fotos: Jordi LLavina (Foto Wordpress) // Xarli Terribas, en el Camp Nou (Foto: G.T.R.) // Sergí López i Guillem Terribas, al Restaurant Negra Fum (Foto: Salvador García-Arbós)

dissabte, 22 d’agost de 2009

The End


Amb poc temps de diferència hem pogut veure dues interessants, sempre són interessants, pel·lícules de Clint Eatswood: El intercambio (Changeling) i la que avui comem-te’m Gran Torino. Son dues pel·lícules ben diferents en la forma però no en el contingut. La primera està feta amb un gran pressupost, a la manera clàssica dels “grans” films de Hollywood. Amb una Angeline Jolie, en plena forma i fama, en un paper clàssic per guanyar Oscar ( i no va ésser així, tot hi estar nominada per aquesta pel·lícula, el va guanyar Kate Winslet, per “El Lector” ) i amb un esplèndid i contingut John Malkovich, en una història basada en fets reals i que Eatswood aprofita per, una vegada més, fer una dura crítica al sistema i a la manera de portar a terme les lleis americanes. Amb Gran Torino, Eatswood, amb un pressupost més reduït, que es com ell sap moure’s millor i per tant pot estar més pel que ens vol explicar, ens ofereix possiblement una de les seves millors pel·lícules dels darrers anys.
A Gran Torino, Eatswood torna a estar al darrera i al davant de la càmera i de la història que ens vol explicar. Una història, aparentment senzilla, fins hi tot molt típica i que com diuen els francesos “dejà vu”, i que ell li sap donar la volta i portar-la al seu terreny.
A través del personatge Walt Kowalski, que interpreta el propi Eastwood, entrarem en la vida d’un home jubilat, tradicional, que ha quedat vidu, que els seus fills només van a la seva, que està veient que els valors americans de sempre s’estan perdent, que viu en una casa de tota la vida i que ha quedat rodejat de gent de fora, la majoria asiàtics i que només li queda el tabac, la bandera americana en el seu jardí, la seva gossa “daisy”, unes quantes cerveses i el seu cotxe Gran Torino, que ell mateix el va fabricar quan treballava a la fàbrica Ford. Només un fet violent i injust, li farà veure, canviar i reconciliar-se amb la societat que l’envolta.
Amb aquest elements, molt ben presentats pels guionistes Nick Schenk y Dave Johannson, Eastwood torna a fer una crítica al sistema i, en aquest cas, en el mon de l’emigració, la integració i la tolerància. També, aprofita per fer una mena d ‘ “Amarcord” a tots els personatges que ell ha donat vida en la seva carrera professional com actor. I, aquest és el gran mèrit i la genialitat de la cinta i del director. Aquest recorregut, sense dir-ho ni fer picades d’ullet, que fa Eatswood a els seus personatges tant entranyables li donen a la pel·lícula el mot d’obra mestra.
A Gran Torino hi trobem al violent i intolerant Harry el Sucio (1971), el militar que ha interpretat diverses pel·lícules; el sensible fotògraf del National Geographic d’ Els Ponts de Madison County (1995), el crepuscular i acabat William Munny de Sense Perdó (1992) o el solitari i dur Frankie Dunn mancat d’estimació de Million Dollar Baby (2004).
Clint Eatswood, ho deixa clar al final de la pel·lícula, aprofita tots aquests elements de Gran Torino, per dir-nos ( a la seva manera) que ens els seus 79 anys, ja no li queden personatges per interpretat i seduir-nos. Ara, d’una manera més tranquil·la podrà estar al darrera de la càmera fent que siguin els altres, com ho ha fet d’altres vegades, que hi posin rostre a les seves històries. I així ho ha fet en la darrera pel·lícula que ha realitzat, amb el seu amic Morgan Freeman, Invictus, basada en la novel·la del periodista anglès resident a Sitjes, John CarlinEl factor humà” (editada en català per l’editorial La Campana) i que s’estrenarà entre nosaltres el 29 de gener de 2010.
GUILLEM TERRIBAS, Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona (fulla-crítica, Cinema Truffaut del 21 al 28 d'agost 2009).