dimarts, 28 de febrer de 2017

Guillem Terribas: «Pràcticament tot el que sé ho he après a través del cinema»

El carismàtic llibreter gironí acaba de publicar "Alegra'm la vida", un llibre on repassa els records, les dèries i la història d'amor que l'uneix al setè art.

Guillem Terribas (Salt, 1951) és passió i és bonhomia, és vida que fa pòsit i és el plaer de la conversa. És un tros de l'ànima de la Llibreria 22 i un prohom de la identitat gironina. A banda d'això, Terribas també són molts llibres i són encara més pel·lícules. Amb ell conversem de cinema, just abans de saber quines seran les grans estrelles a la cerimònia dels Oscars 2017, mentre repassem els records, les dèries i les històries d'amor que conté Alegra'm la vida (Columna, 2017), un llibre per apassionats del setè art amb l'afegit de 22 títols per descobrir amb la mainada.

- Què significa per a vostè el cinema?

- És el rerefons de la meva existència. Sóc autodidacte i pràcticament tot el que sé ho he après a través del cinema. hi ha una prova inicial en una de les històries que explico, quan descobreixo Romeu i Julieta a través de la pel·lícula de Franco Zeffirelli. A través del film descobreixo un gran escriptor teatral, Shakespeare. També descobreixo que hi ha una música que versiona Henry Mancini. I descobreixo que ha composat una de els cançons més maques que existeix, Moon River, de Desayuno con diamantes. Llavors, descobreixo que la música de Romeu i Julieta és de Nino Rota. A través d'una pel·lícula faig pràcticament un curs, m'obre un coneixement immens, tot un seguit de grans descobriments.

- Tenint en compte això que em diu i que ha estat l'ànima visible de la Llibreria 22, podem dir que el cinema dona més sentit a la seva vida que els llibres?
 

-  Al cinema ja hi anava als 6 anys. I la llibreria no la vaig tenir fins als 22, més o menys. I tota història cinematogràfica abans ha hagut de ser escrita. O, directament, basada en novel·les. Jo no puc deslligar la literatura del cinema! Quan obrim la Llibreria 22 ja portava vist molt de cinema.

Romeu i Julieta seria la pel·lícula de la seva vida?

- No, representa un moment de la meva vida. Reconec que no és la millor pel·lícula que he vist, n'hi ha moltes més. Hi ha una pel·lícula que a mi m'agrada molt i que sempre torna, El hombre tranquilo de John Ford, un film que m'alegra molt la vida. Hi ha pel·lícules que m'animen quan estic deprimit, com Imitación a la vida o Million dollar baby, de Clint Eastwood.

- Parlant d'optimisme, què en pensa de La La Land?
fOTOS: Adrià Costa 


- No m'agrada gaire, tot i que ha tornat a fer anar a la gent al cinema. La La Land és vintage total, una "pel·lícula d'abans". La gent va al cinema i va a veure Rebelde sin causa, amb una estètica dels anys 50, tot i que la pel·lícula passa ara.

- Per què creu que el cinema és tan important?

- Ho és tant com la literatura. Quan faig xerrades sobre literatura, sempre dic que no passa res per no llegir. Fa poc més de cent anys que la gent llegeix! Abans, tothom era analfabet i també vivien i eren feliços. Ara bé, també els dic que si llegeixen es divertiran, passaran bé l'estona, coneixeran llocs i mons diferents, viatjaran per un mòdic preu, aprendran a parlar i escriure millor, tindran més coneixement, podran participar de tertúlies, etc. I és el mateix que dic del cinema.

- El llibre està dividit en dues parts. La segona són 22 pel·lícules imprescindibles per mirar amb la mainada. Deu ser un moment molt feliç quan pots veure una pel·lícula amb un fill o un nét i li pots explicar allò que saps.
 

- No cal explicar-la! Si l'expliques, perd gràcia. Jo sempre dic als meus néts "anem a mirar una pel·lícula", i es queden parats. Quan la té assimilada és quan comença a fer preguntes. Aquesta segona part és la base del llibre, de fet. Inicialment, era la idea del llibre, la idea que em va proposar l'editora, la Glòria Gasch. Però vaig voler fer una introducció, que és on jo realment he gaudit moltíssim.

- A la llista hi ha pel·lícules recents com Hugo o la nova versió d'El llibre de la selva, també E.T. L'extraterrestre, de Steven Spielberg. Com va fer la selecció de les 22?
 

- N'hi ha que no hi són i podrien ser unes altres, però havia de jugar amb les 22, per qüestions sentimentals. He procurat que fossin representatives del cinema americà, però també hi ha cinema francès, d'aventures, i algunes pel·lícules contemporànies, certament.

Afegeix la llegenda
- Com viu fenòmens com el de J.A. Bayona, un català que triomfa a Hollywood? Quan vostè era petit deuria ser totalment impensable, i no és pas l'únic...

- En Bayona és un cinèfil crec que ha tingut la sort de fer les pel·lícules que li agraden, i que, a sobre, han funcionat. N'hi ha d'altres que han volgut fer-ho i no han pogut. És molta sort, i també talent. No es pot saber el secret de l'èxit, com els Beatles. però vaja, a la meva època també teníem Berlanga, o Buñuel, un personatge que era al mig de tots els grans genis del moment. Aquests fenòmens sempre s'han donat. O Fernando Fernán Gómez, que per mi era un geni.

- El moment del cinema català sembla esplèndid, amb figures com Laia Costa, Albert Serra, Jaume Collet-Serra, Agustí Virallonga, etc. Però la indústria sembla que no arrenca del tot.
 

- No hi ha una indústria catalana, però sí un imaginari català. Als anys 60, ja hi havia l'Escola de Barcelona, que va revolucionar el cinema espanyol, amb clara influència de la nouvelle vague. barcelonès empre ha estat molt avantguardista en matèria de cinema. Actualment, el cinema més avançat i provocatiu és el cinema català i, és més: gironí! Albert Serra, Pere Vilà, Isaki Lacuesta, Edmon Roch.

- Al principi del llibre diu "la nit que diuen que l'home va arribar la lluna" i això m'ha fet molta gràcia, perquè diuen que qui va enregistrar aquelles imatges va ser un cineasta, en un plató: Stanley Kubrik. Va ser així?
 

- Jo diria que sí, ell o un altre. I hi trobo una lògica. Les veritats, com més mentida són més me les crec. En aquella època creus que la tecnologia era tan perfecte com perquè ens arribessin a tot color, en directe, de la Lluna? Crec que sí que hi van arribar, a la Lluna, però van passar unes altres imatges, per fer-ho bonic. De fet, si no hi haguessin imatges no hi hauria veritat.

- Diu que veu el cinema "estimant-lo i respectant-lo". Les noves generacions creu que encara s'acosten així a una sala o a un film?

- Abans, els diumenges anàvem a missa el matí i al cinema a la tarda. Ni campaments, ni platja, ni vacances. Per això dic que el cinema italià del neorealisme no m'agradava, perquè ja ho veia cada dia! A mi m'agradava veure pel·lícules en Technicolor, amb neveres, amb telèfons... I ara trobo que el cinema es veu molt casa, perquè els dispositius ho permeten.

L'autor de l'entrevista ESTEVE PLANTADA 
- Reivindica endinsar-se en la foscor d'una sala de cinema, entenc.

- Més que mai! Si ets a casa, de tant en tant mires el Whatsapp, el telèfon, etc. Si tens ganes, t'aixeques, tornes, seus. Interromps la pel·lícula tantes vegades, que no pots estar per ella. Al cine, són dues hores on estàs realment per la pel·lícula. La gent aquesta que va tan estressada, si un dia anés al cine li passarien tots els mals i estalviaria en psicòlegs! Emocionar-te o divertir-te en comunitat, amb gent que està en silenci i que saps que està vivint el mateix que tu, és impagable.

- Quines pel·lícules no es cansaria mai de veure?

- Tu i jo, El hombre tranquiloImitación a la vidaMillon Dollar BabyGrand TorinoCentauros del desiertoJules et JimSu juego favorito, moltíssimes. I totes les que hi ha al llibre, evidentment.

- El millor actor de tots els temps?

- N'hi ha molts! Per dir-ne dos, Paul Newman i Fernando Fernán Gómez.

- Quina va ser la primera actriu de qui es va enamorar?

- Ava Gardner, sens dubte. Tinc una relació molt íntima amb ella, que no és ni eròtica ni res que s'hi pugui assemblar. Em vaig enamorar de l'Ava Gardner com si fos la meva mare. No tinc pòsters ni res de fetitxisme d'ella, és més una relació incondicional i neta.

- Quines pel·lícules recents l'han emocionat?


ElleLa vida de AdèleHistoria de una pasiónEl hijo de Saul, per exemple. Quatre pel·lícules impressionants i estrenades fa molt poc.

- Qui és el lector ideal d'aquest llibre?

- Tothom qui estima la vida.

Esteve Plantada per la revista digital NACIÓDIGITAL  28.02.2017
http://www.naciodigital.cat/noticia/126085/guillem/terribas/practicament/tot/he/apres/trav/cinema

Un hijo del cine

Guillem Terribas, sentimental, librero y abuelo de Martina, es la persona con quien más a gusto hablo de cine. Quizá porque los dos somos hijos únicos y, como muchos de nuestra generación, en nuestra infancia y adolescencia sólo fuimos felices en el cine, que si no cuenta mentiras no es cine. También en eso estamos de acuerdo. Y no lo estamos cuando hablamos de aquella plaga, de aquellos tipos con bufanda de la llamada nouvelle vague, que eran franceses y nos intelectualizaron el cine, metiéndole realidad, aburrimiento y abusando de los monólogos y diálogos, es decir, que nos lo jodieron. En esto no estamos de acuerdo, pero soy yo quien tiene razón. Y si Terribas no se ha quedado calvo y manda o influye mucho en el ambiente cultural de Girona, esta humilde crónica la escribo yo, mientras me dejen.
O sea, que el libro Alegra’m la vida, título que suena como un disparo del revólver Magnum 44 de Clint Eastwood y que acaba de publicar Guillem Terribas, va de cine, del cine que le ha hecho feliz y del cine que suele ver con su nieta.
El libro se presentó en la librería Laie y entre la gente de cine allí presente pude ver a Elisenda Nadal, ex directora de la revista Fotogramas y miembro de honor de la Acadèmia del Cinema Català. La media melena de esta mujer cálida y amable siempre me recuerda París. No la nouvelle vague sino el París de sus cafeterías y bistrots. Ese París donde algunas mujeres siguen sabiendo manejar el lápiz de labios y llevar la media melena. A su lado se sentó la directora de cine y mujer con muchas lecturas, sombreros y colores, Rosa Vergés, que tiene el perfil italiano y que a mí siempre me recuerda a esas profesoras con gafas de las que se enamoran todos sus alumnos. A esta mujer le sientan muy bien los pañuelos en la cabeza, que es tocado de cine con coche descapotable y curvas en la Costa Azul. También estaban las editoras Berta Bruna y Ester Pujol, que cada mañana se acerca a la mar de Barcelona y nos cuenta cómo está.
Que alguien como Terribas, la sonrisa de Girona, se atreva a decir que la almibarada película
Romeo y Julieta, la que dirigió Franco Zeffirelli, le gustó tanto que la fue a ver a todos los cines de la provincia de Girona que la proyectaban, demuestra que es un espíritu libre, un verdadero hijo del cine. Y que conste que ese melocotón en almíbar no forma parte de sus 10 películas favoritas, en absoluto. Pero le sirvió para descubrir a Shakespeare, que no es poco. Leyendo el libro de Terribas te enteras de que casi todos los catalanes que se apellidan Terribas tuvieron un abuelo granadino. Y de algo mucho más importante. Horas antes de morir, el poeta Juan Luis Panero le habló de la película Doctor Zhivago dirigida por David Lean. No le habló ni de James Joyce ni de una de sus obsesiones cinematográficas: Dublineses, película de John Huston donde la muerte está siempre presente. Le habló de Doctor Zhivago, que había visto muchas veces. Y lo mismo le ocurrió con el escritor Miquel Pairolí, devoto de la película Il Gattopardo, dirigida por Luchino Visconti. Con el escritor gerundense, Terribas había hablado mucho de literatura, cine y Voltaire, pero, hasta horas antes de su muerte, nunca de Doctor Zhivago.
Cosas del cine. Del cine que nos gusta.
Arturo San Agustin, La Vanguardia 18.02.2017
file:///C:/Users/Guillem/Desktop/PressReader.com%20-%20Peri%C3%B3dicos%20de%20alrededor%20del%20mundo..html