dissabte, 12 d’octubre de 2013

Albert Serra al Truffaut

Un fotograma del film, que es va estrenar dijous al Cinema
Truffaut  de Girona dins el festival Temporada Alta
Foto: ARXIU.
La tropa d'Història de la meva mort va arribar al Cinema Truffaut de Girona sense l'autor, Albert Serra, que era a Londres per presentar en un festival de cinema aquesta seva obra dins del periple mundial que va començar triomfalment l'agost passat a Locarno, d'on es va endur el Lleopard d'Or, nom del primer premi que s'escau a una pel·lícula on, a partir de l'emergència poderosa de la destrucció representada per la figura de Dràcula, apareixen animals depredadors. I també perquè, enmig de la putrefacció, hi ha una merda que s'hi converteix en or, fet que s'obre a moltes metàfores possibles. Una és la capacitat baudelairiana d'un autor, com ho és Albert Serra, de convertir qualsevol matèria, inclosa la merda o qualsevol carronya, en una creació artística, com ho és Història de la meva mort, que proposa un viatge de Casanova a Dràcula, de la llum a la tenebra, del plaer al dolor, de la seducció a la destrucció, del racionalisme a la barbàrie, de la paraula al crit, dels homes menjant a les bèsties devorant. El punt d'inflexió vaig sentir-lo violentament quan, en ple acte sexual de Casanova amb una jove, es trenca el vidre a través del qual es contempla l'escena.
En la primera projecció pública a Catalunya d'Història de la meva mort, dins del festival Temporada Alta, no hi era, doncs, l'autor, però la tropa estava ben comandada per la productora i actriu (notable en aquest film) Montse Triola i en formaven part personalitats ben singulars, com ara els intèrprets de Casanova (el poeta i traficant d'idees Vicenç Altaió) i Dràcula (el pensador sempre lliure Eliseu Huertas), a més dels dos Lluís tan fortament lligats a la construcció del cinema d'Albert Serra i a la conversió que fa de les figures mítiques en personatges humans: en Carbó, el Quixot d'Honor de cavalleria que també va ser un dels Tres Reis d'El cant dels ocells i que en aquesta ocasió té un breu paper com l'interlocutor del Casanova lector; i en Serrat, que sempre hi representa la innocència des de la seva encarnació de Sancho fins a la més recent de Pompeu, criat de Casanova, passant per un altre dels Tres Reis. També hi eren les joves actrius de la pel·lícula (Noelia Rodenas, Clara Visa i Clàudia Robert) i l'anglès banyolitzat Mike Landscape, que obre el film encarnant un poeta que, havent estat només capaç de completar una oda, afirma que ha descobert que és alta, molt alta, l'escala de la poesia i que, només al primer esglaó, intueix que no arribarà més enllà. Alta, molt alta, és l'escala del cinema quan es trenquen les seves convencions per aventurar-s'hi creant imatges que menen al pensament. I, tanmateix, Albert Serra va pujant esglaons sense que se sàpiga el lloc de l'escala on pot arribar.
I el cas és que la tropa va convidar a mirar lliurement la pel·lícula, que dura dues hores i vint minuts. Fem-ne l'el·lipsi. Només diré personalment que vaig sortir-ne tan impressionada que encara em costa parlar-ne. Reprenem el relat al final de la projecció, que va fer-se en una còpia en 35 mm. Va discutir-se a propòsit de la hipotètica excessiva foscor de les imatges. A mi em va semblar, i em consta que no vaig ser l'única, que la projecció va ser impecable i que la textura dels 35 mm (que la indústria vol eliminar a costa del digital, que tot ho fa més pla, més lluminós, més net, més superficial) em transmetia un inquietant misteri mentre em semblava que hi reconeixia les llums i les ombres de part de la història de la pintura... i de la humanitat. En fi, l'autor no hi era, però, evidentment, hi va ser a través de la seva obra.

EL SÍMBOLO Y EL CUATE. Una Gira de tango.


EL SÍMBOLO Y EL CUATEEspanya, 2013
Direcció i guió: Francesc Relea.
Aparicions: Joan Manuel Serrat, Joaquín Sabina, 

Ricardo Rocha, Ricardo Darín.

Durada: 82 min.Gènere: Documental.Idioma: CastellàUna gira de tango

A finals dels anys seixanta, un matrimoni argenti,  d’uns quaranta anys, em comentaven la diferència que hi havia, allà en el seu país, entre el cantant Raphael, que en aquella època triomfava arreu, i en Serrat. I aquesta diferència era que el primer, en Raphael, era un cantant per a mainada, sobretot per a de nenes de quinze anys i algun adult sense exigències i, en canvi, en Serrat era el cantant que deia coses, que connectava amb la gent i que aquesta gent és feien seves les cançons de Serrat. Serrat, per ells, era el poeta i cantant.
Mentre veia la pel·lícula de Francesc Relea, m’ha vingut a la memòria aquella conversa i, a més, he pogut veure i comprovar que tenien tota la raó.
La pel·lícula El Símbolo y el cuate, és un recorregut per la segona i darrera gira feta pels dos amics i companys Serrat&Sabina, a Sudamèrica, que va començar el març del 2012 i va recórrer per 13 països durant nou mesos. Però també és un recorregut pels amics, concerts i prohibicions que els dos cantants, sobretot en Serrat, han fet i han estat aplaudits i acceptats per aquests països durant més de 40 anys.
Un dels periodistes i amic, d’anys, dels dos cantants, explica el que signifiquen per ell tant en Serrat i en Sabina i acaba definint-los com que en Serrat és el Símbol d’una manera de fer i de pensar i en Sabina és el cuate, o sigui l’amic i «compadre». L’actor Ricardo Darin, parla de la seva devoció per Serrat, la seva música forma part de la nostra banda sonora, diu l’actor que surt amb ells dos en el camerino i en un dels seus recitals com espectador, a Argentina. De fet, Serrat forma part, també, de la nostra banda sonora. En un dels comentaris del seu representant, afirma que aquesta serà la darrera vegada que faran junts una gira per Sudamèrica, degut a que ja tenen un edat i que és difícil aguantar una gira tant llarga. Per tant, ens trobem davant d’un document històric.
La pel·lícula no és un documental sobre les actuacions en diverses ciutats de Sudamèrica. Vull dir que no és dedica a filmar fragments dels seus recitals per Mèxic, Buenos Aires, Lima... sinó el que fa és mostrar les seves arribades, el retrobament amb el seu públic, amb els amics, amb «las abuelas de la Plaza de Mayo», amb escriptors, com Eduardo Galeano..., el no parar de fumar Ducados d’en Sabina, les lectures que fa durant els viatges amb autocar o en Serrat escoltant musica o fent broma perquè en Sabina no fa mai gimnàstica. També, podem veure el compromís polític dels dos artistes.
Francesc Relea, com a bon periodista que és, ha anat a buscar tota la documentació que ha trobat per il·lustrar amb imatges els primers contactes dels dos cantants amb Sudamèrica, sobretot de Serrat, que el veiem en actuacions dels anys 70 i 80 tant a Xile com a Buenos Aires o a Mèxic.
Per aquesta gira, anomenada «Dos pajaros de un tiro» els dos cantants han composat cançons noves i han estat acompanyats per la Orquestra del Titànic, una formació composta per músics d’en Serrat i d’en Sabina sota la direcció de l’amic de sempre de Serrat, Ricard Miralles que n’ha fet els arranjaments. Per tant, tot i que no sonen totes ni tot el tema, moltes de les cançons son recents i  no del tot conegudes per el gran públic, encara que és va editar un disc de la gira.
El Símbolo y el Cuate, val la pena anar a veure-la per viure i visionar una manera diferent d’explicar una gira, una trajectòria i una amistat, i comprovar que aquest dos cantants s’ho passen molt bé actuant i, l’espectador, ho pot viure amb emoció i complicitat. I això fa que, també, ens ho passem bé veient aquesta pel·lícula realitzada per Francesc Relea.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona