diumenge, 27 de setembre de 2009

Demà Serà un altre dia


En aquests temps en què vivim ens ha tocat viure a un ritme vertiginós. El pas del temps ja no es compta per dies i hores, sinó per revolucions per minut i terabytes per segon. Allò que ahir era una novetat, avui ja ha passat a la història; i això succeeix amb tot el que ens rodeja, però, a més, tenim la sensació de viure nosaltres també a una velocitat excessiva. Probablement Sanitat aviat haurà de posar comptadors de ritme cardíac pels carrers que, com els radars de trànsit, controlaran el màxim permès per l'Organització Mundial de la Salut.
Amb els llibres passa una cosa semblant. Les llibreries i les biblioteques sempre havien estat reductes de calma i de silenci. Els llibres eren el producte pacient d'erudits i d'artesans i quan arribava el paquet amb les novetats s'obria amb una emoció continguda, com quan el sacerdot destapa una vegada a l'any les relíquies del sant. Ara, en canvi, els llibres són un producte més, amb data de caducitat i que només sobreviuen durant uns dies en la nevera de les novetats.
Segurament per tot això, m'ha semblat que el millor homenatge que podia fer a en Guillem Terribas, llibreter de professió i agitador cultural de vocació, era llegir el seu llibre de records ara, quan ja se suposa que els altres llibreters, si encara no l'han venut, ja l'han relegat al piló dels llibres per tornar a la distribuïdora. Però si he llegit Demà serà un altre dia ha estat també per una altra raó: perquè tenia la sospita que en ell hi trobaria una part molt important de la meva pròpia història.
I així ha estat. Llegint-lo he repassat noms propis i llocs comuns que estan penjats en les sales de la nostra memòria comuna, il·luminades cada vegada amb una llum més tènue i visitades només molt de tant en tant. Sembla estrany que ens dediquem més a l'estudi de fets ja molt llunyans que a intentar comprendre la nostra realitat més propera. Sempre he estat de l'opinió que la història hauria de començar a explicar-se pel final i llibres com el d'en Guillem són una bona excusa per fer-ho, un punt de partida, a mi m'ha servit. Continuaré intentant escriure amb ell nous capítols d'aquesta història, perquè demà sempre serà un altre dia.
QUIM CURBET (Diari de Girona, 23.09.09)

dilluns, 7 de setembre de 2009

ISIDOR CÒNSOL, en el record (03.09.09)


Isidor Cònsol i Giribet (Bellpuig, Lleida, 1948), un home de la Catalunya endins, de la terra ferma, que es va dedicar en cos i ànima al món del llibre. Des de la crítica a l’escriptura d’assajos i biografies, i darrerament de les seves vivències personals. També editor. I aquí es allà on va intentar, i algunes vegades ho va aconseguir, oferir als lectors allò que a ell li agradava i en que hi creia, des de promoure les traduccions de l’Alcorà a la Divina Comèdia o els Assaigs de Montaigne al català, en edicions molt acurades i respectables, fins a potenciar i donar conèixer a autors com Jaume Cabré, Julià de Jòdar, Jordi Coca, Josep Mira, …
Isidor Cònsol creia en el llibre i ,també, en els llibreters. A la que podia anava a promocionar, juntament amb l’autor, els llibres que publicava a les llibreries i allà on calgués. La seva figura alta, apersonada i plena de vida, com li correspon a un home de la terra ferma, que li agrada la natura i caminar enmig d’ella, no ha pogut superar el càncer que fa un any i poc més se li va detectar. Fins els darrers dies, es va mantenir com si res. Encara recordo el darrer Sant Jordi, presentant als llibreters les darreres novetats, explicant com si res el que la seva editorial, Proa, ens oferia. I, també, a principis de juliol a la seu del Grup 62, anant a supervisar els llibres que sortirien per la tardor.
Amb l’Isidor Cònsol durant molt anys ens vam tractar. I ens vam tractar bé.
Descansi en pau.
GUILLEM TERRIBAS. Foto: Isidor Cònsol, en primer pla, presentant el llibre de Vicenç Pagès "DE ROBINSON CRUSOE A PETER PAN UN CANON DE LITERATURA JUVENIL", a la Llibreria 22.

40 anys, després



Fa 40 anys, un 8 d’agost de 1969, a les 10.35 del matí els Beatles, John Lennon, Paul McCarthney, Ringo Star i George Harrison, es van fotografiar, envoltats de multituds, en el (ara famós) pas de vianant del carrer on hi tenen encara el estudis de gravació Abbey Road, prop de l’estació de metro St John's Wood. La foto es del fotògraf Ian MacMillan i només en va fer sis tomes.
La fotografia va servir de portada a els Beatles pel seu darrer disc, Abbey Road, que van gravar junts. El 17 de setembre farà 40 anys que va sortir a la venda.
A la foto de la dreta, personatges rememorant la mítica fotografia, 40 anys després.
A la web d’Abbey, hi ha una càmera que filma contínuament la gent que passa pel famós pas de vianants http://www.abbeyroad.co.uk/visit/.