dissabte, 24 d’octubre de 2009

Ara que son Fires... el pregó del 2004

Guillem Terribas fa una defensa de la Girona acollidora en el pregó d'inici de les Fires.
Reconeix que la ciutat no és perfecta però demana als gironins que li donin «el color i la vida que encara li falta»

DAVID BRUGUÉ . Girona
A Girona ja és oficialment festa major. El conegut llibreter i activista cultural Guillem Terribas va obrir oficialment ahir les Fires de Sant Narcís amb la lectura d'un pregó curt i amè en què va evocar les seves arrels de saltenc per fer, d'aquesta manera, una defensa de la ciutat que l'ha acollit. I és en aquesta ciutat acollidora, va dir, que s'han de buscar els nous colors de Girona, que ha passat de «ser grisa i negra a començar a tenir color». Terribas va reivindicar una ciutat que reconegui la diversitat de cultures i va demanar als gironins que li donin «el color i la vida que encara li falta». La plaça del Vi va tornar a quedar plena de gironins que seguien el pregó, després del qual el grup Deambulants va realitzar un impressionant espectacle de dansa vertical.


+ Terribas, amb el puny alçat, amb Anna Pagans, Joan Manel del Pozo, Joan Olòriz i Quim Nadal. Foto: Q. PUIG.
Guillem Terribas, tot i ser un dels personatges més coneguts de la ciutat, no és nascut a Girona. Va néixer a Salt, i ahir ho va posar de rellevància. Tot i ser veí de Girona, però, va assegurar que tenia clar que la seva ciutat, sense renunciar als orígens saltencs, era Girona. Una Girona que l'ha acollit i que no és perfecta. Una Girona que s'ha d'anar fent dia a dia i que ha canviat. «Girona ha passat de grisa i negra a una Girona que comença a tenir color», va dir el pregoner, que va reivindicar precisament el caràcter de ciutat que a ell el va acollir: «Som nosaltres els que l'hem de fer acollidora, habitable oberta. Som nosaltres que li hem de donar el color i la vida que encara li falta.» I va ser en aquest context que va demanar que la ciutat del futur sigui capaç de ser també acollidora i reconegui la diversitat de cultures, i animi la vida als barris. Terribas va tenir un record especial per a un altre personatge que la ciutat també va acollir, el sarrianenc Just Casero, que dóna nom també als premis, que ell va qualificar com «la joia de la corona de la Llibreria 22», establiment que ell dirigeix. Les seves passions també van tenir lloc en el discurs, i no es va estar de dir que tots hem de ser una mica Juan Nadie, com deia Gary Cooper a la pel·lícula de Frank Capra, que, va recordar, acaba de sortir en DVD. El pregó va acabar amb un «visca les Fires de Sant Narcís i visca Girona». Com és habitual, el pregó va ser escenari també de reivindicacions. La de la plataforma Aturem la Guerra, que va demanar llibertat per als presos en l'operació Estany, i la dels membres de La Màquia, que van desplegar una pancarta amb el lema La Màquia no es tanca. El regidor de Medi Ambient, Ponç Feliu, va dir després de l'acte que l'Ajuntament no n'ha ordenat el tancament, sinó que, arran de les queixes dels veïns, s'han donat tres mesos perquè es millorin qüestions relatives a olors i sorolls al local. Va insistir que dialogarà amb La Màquia.
Publicat a El Punt el 29/10/04


PREGÓ FIRES DE GIRONA 2004

Bona nit gironins i gironines, durant una colla d’anys he estat com ara vosaltres, a baix del balcó escoltant el que deien els pregoners ( els nuncis de les Fires i Festes de Sant Narcís). Més d’una vegada em deia a mi mateix: si un dia sóc l’escollit per anunciar les fires que diré? . Com ho diré?. Ara sóc aquí dalt i ja fa dies que dono voltes al pregó: que us puc dir per animar-vos a participar i a celebrar les fires d’aquest any?

Com mes d’un ja deu saber, vaig néixer i vaig créixer a Salt. És a Salt on gràcies a l’escoltisme, al món de la pintura, del teatre, el meu primer cinema, (on vaig aprendre a mirar la vida d’una altra manera) vaig tenir consciència de que el meu país era Catalunya i la meva llengua el català. Tot això, vaig viure-ho a Salt. Però, ja aleshores, també tenia clar que la meva ciutat era Girona. Les poques vegades que hi baixava, eren cites esperades: alguns dissabtes a mercat i de vegades per anar a comprar roba nova. Sobretot quan s’acostaven les fires i amb elles el fred i el canviar de vestimenta, deixar els pantalons curts pels llargs.

A Girona hi vaig tenir el meu primer treball als catorze anys, a l’emblemàtic Hotel Peninsular. Abans, també, hi havia estudiat el batxillerat a l’Institut Vell. Vivia a Salt, però ja tenia ben clar que la meva ciutat seria Girona, sense renunciar mai els meus orígens saltencs.

Quan l’Alcaldessa em va proposar fer el que ara estic fent, per una banda em vaig sentir afalagat, de l’ altra em va entrar una mena de neguit (que ha anat augmentat en els darrers dies, amb les mostres d’afecte que m’heu anat donant) de ¿com fer-vos participar de les meves inquietuds ?. ¿ Com puc animar-vos a celebrar les festes d’aquest any?.

Girona no és perfecta. Només faltaria. Ni en Billy Wilder ho era. I si la nostra ciutat ja fos perfecta, jo no tindria cap possibilitat de poder participar en la construcció d’aquesta utopia que es la perfecció de Girona.

Durant aquest últims dies, mentre treballava, caminava pels carrers, parlava amb la gent, solitàriament..., pensava en com engrescar-vos i en trobar el to de la prèdica d’avui. Perquè jo us voldria parlar de les coses quotidianes, del dia a dia, parlar de la gent, parlar de la convivència, del veïnatge, de la solidaritat, del compromís amb la ciutat. De conèixer millor el nostre entorn, dels que estan malalts, del somriure dels infants, dels que estan sols. Ja ho sé que tot plegat sona a utòpics, però són aquestes petites coses les que ens fan més humans. Girona, ara es molt més coneguda per les seves pedres, la seva història i per la seva transformació i, també si voleu especulació,... Girona ha passat de grisa i negra a una Girona que comença a tenir color.

Ciutadans i ciutadanes: som nosaltres els que l’hem de fer acollidora, habitable, oberta. Som nosaltres els qui hem de donar-li els colors i la vida que encara li falta. Tots plegats hem d’ésser una mica “Juan Nadie” com deia en Gary Cooper en la pel·lí de Frank Capra, del mateix títol (que per cert ara n’ha sortit en DVD la versió catalana amb el nom de “l’home del carrer”, títol que ja fa anys i panys es el d’una cançó d’ en Pi de la Serra). Tots plegats –“homes i dones del carrer” no esperem que ens ho facin. Posem-nos al davant per fer i refer la Girona del futur on es reconegui la diversitat de cultures, s’animi la vida en els barris, treballem i denunciem els seus problemes i les seves mancances.

Som nosaltres - i ningú més - que podem fer una Girona modèlica. Només cal que ens coneixem i ens ho creguem. Hem de passejar-hi i civilitzar-nos per aquesta nostra ciutat. L’hem de descobrir i re- descobrir cada dia de cada dia, amb un aire d’enamorats.

Molts deveu conèixer el text de Josep Pla del seu formidable i recomanable llibre de “Girona, un llibre de records”. Pla, explica la seva arribada i el seu primer encontre amb la ciutat de Girona, en el passatge que diu: Anàvem passant el carrer de Pedret quan de sobte Girona se’ns presentà, sobre l’arc de la tartana, amb tota la seva impressionant monumentalitat. Fou com una fuetada i em semblà que àdhuc l’euga alçà una mica les orelles davant de les ratlles verticals. Jo vaig quedar immòbil com una perdiu parada per un gos. Vaig quedar com clavat”.

Des d’aleshores, quan passo per aquell indret de Girona que encara conserva la mateixa vista (afortunadament ha millorat el seu aspecte) em ve el record aquest text de Josep Pla i em quedo, també, boca badat. I penso amb la sort de viure en una ciutat com aquesta, una ciutat que m’ha donat molt. Molt més del que jo li puc tornar.

Seria llarga la llista de tot el que he après de Girona i de tot el que he mirat d’aportar a la ciutat. Només vull esmentar la perla de la corona de la Llibreria 22: el Premi de Novel·la Curta Just Manuel Casero, en memòria d’un home de fora, d’un home del carrer, que ens va deixar prematurament ( ara fa vint-i-quatre anys, els mateixos que el Premi)

i que va treballar per millorar aquesta nostra ciutat que també el va acollir.

I, avui, des d’aquest balcó, voldria agrair a totes les persones que han fet possible bona part del meu somni: Treballar per millorar aquesta ciutat que ja m’he fet meva i que tant bé m’ha acollit.

Aprofitem doncs aquests dies de festa. No estan de festa, sinó fent festa. Transformem tots plegats aquesta ciutat. Perfeccionem aquestes fires. Entre tots, segur que ho aconseguirem.

Visca les fires de Sant Narcís !!, Visca Girona !!.


dimarts, 13 d’octubre de 2009

Equador, ja fa mesos...


Del 31 de gener al 9 de febrer, vaig fer una estada a l’Equador, amb el meu germà Xarli. Vam anar a veure la meva filla Paula, que hi va estar-hi una llarga temporada per qüestions professionals. Vam estar a la capital, Quito. Dos dies a Cuenca i a Puyo, on tenia la residència la Paula.
Vaig voler escriure aquesta “aventura”, però ho vaig deixar a mig fer. Cada vegada em costa més escriure “aventures”. La prova es que fa més d’un any que havia d’entregar la segona part del llibre “Demà serà un altre dia” i, de moment la cosa va per llarg. La meva filla es va “muntar” un blog per explicar les “experiències” equatorianes. He manllevat el que ella va escriurer en el seu blog de la nostra estada en aquelles terres. Ho va titular: A la selva i falta gent!!.


M'hauria agradat que fóssin els mateixos protagonistes qui us expliquéssin les seves aventures a la selva equatoriana, però ja fa una setmana que van marxar... se'ls troba a faltar!!L'entrada en avioneta va ser a Toñampari, territori Waorani. Estava previst que no s'hi poguéssin quedar massa estona, però va arribar la pluja i no van tenir més remei passar una bona estona a la pista, envoltats de gent que els feia festes i ells encantats!!Un altre dia van sortir d'excursió amb en Diego, un guia molt enrollat que va aconseguir que es pintéssin la cara, mengéssin formigues i caminéssin durant una llarga estona. Sembla que s'ho van passar prou bé, oi?



diumenge, 4 d’octubre de 2009

TOT PER UNA CARAVANA


Cada vegada costa més impressionar a un espectador o a un lector amb una història, encara que sigui nova. Cada vegada costa més que un es quedi atrapat d’una narració sobre la vida quotidiana. Cada vegada costa més trobar històries ben explicades.
La jove directora americana Courtney Hunt, ho aconsegueix en aquest film de factura independent i que va obtenir el Gran Premi del Jurat al festival de Sundance i el passat any el Premi d’interpretació per Melissa Leo en el Festival de Sant Sebastià, que també va estar nominada a l’Oscar a la Millor actriu en l’edició passada.
Ja a l’any 2004, Courtney, va fer un curt on explicava la història d’una mare que la vida li va a la contra i acaba essent còmplice d’una dona india per traslladar immigrants a través de la frontera canadenca a l’estat de Nova York. Tres anys més tard, va aconseguir els diners necessaris per portar a terme el seu primer llarg i explicar aquesta història tal com l’havia concebuda.
Courtney té tres elements a favor per a dur a terme la seva aventura cinematogràfica: una bona història basada, en alguns aspectes, en fets reals; el paisatge: la neu, el blanc intens de les grans extensions i el fred que no t’abandona durant tota la pel·lícula i, finalment l’actriu Melissa Leo, que està extraordinàriament bé i creïble en el seu paper de Ray Eddy, una dona, amb dos fills adolescents, abandonada a la misèria pel seu marit que s’ho ha gastat tot en el joc i els ha deixat a pocs dies de les festes de Nadal i pressionada per la necessitat de canviar de casa-caravana en que hi mal viuen tots tres. Melissa Leo, es una veterana actriu poc coneguda pel gran públic i que va destacar en un petit paper com a dona de Benicio Del Toro a 21 gramos d’Alejandro González Iñárritu l’any 2003.
Impressionant la primera imatge que veiem de la protagonista Ray Eddy (Melissa Leo) a primera hora del matí, amb els peus nusos sobre la neu, amb un tatuatge sobre els dits; la càmera que va pujant i ens mostra la mà tensa que aguanta un paquet de cigarretes mig buit, fins arribar a el seu rostre, nu, sense maquillar amb pipades de cigarreta i els ulls plorosos i desesperats, amb la mirada perduda. A partir d’aquesta imatge ens adonem de que la cosa va de debò. Aquí hi ha història, una gran actriu i una directora que sap el què ens vol explicar.
Frozen River, no només és una pel·lícula sobre el problema entre fronteres i la immigració il·legal, també es una pel·lícula sobre la vida quotidiana a l’Amèrica profunda. Una lluita per viure la vida de cada dia, per tenir les petites coses que per ells són grans i necessàries. També, de com la vida a vegades ens pot anar a la contra d’una manera continuada. Que cada dia es van complicant més les coses i que per més que lluitis, no tires endavant. Frozen River, no és només una història de perdedors, sinó que fins hi tot té un punt d’esperança, d’amistat i de solidaritat, que l’espectador agraeix.
Si Truffaut va dir que “qui estima la vida va el cinema”, històries com la que ens ha explicat Courtney Hunt, fan que la gent vagi el cinema i per tat, estimin la vida.
GUILLEM TERRIBAS. Crítica-full informariu del Cinema Truffaut de Girona (25.09.09)

RETARD


Fa uns dies, viatjant amb uns amics, vaig patir cinc hores de retard en el vol que ens havia de tornar a casa. Després de la primera reacció furibunda, després de la primera voluntat de remoure cels (massa llunyans) i terra (massa propera) per descobrir què havia passat i per anar a reclamar a una oficina inexistent amb un inexistent personal d'atenció a l'usuari, després de la primera i desagradable sorpresa de veure com el vol no s'enlaira a l'hora prevista, saps que t'esperen molts minuts perduts, moltes estones de no saber què fer, molts instants d'avorriment. Hi ha gent per a tot. N'hi ha que deambulen sense un rumb fix: recorren el perímetre de la sala d'espera com si fossin agrimensors. N'hi ha que s'asseuen i miren de dormir, una actitud inútil i poc assenyada: les cervicals se'n ressenten. N'hi ha que compren una ampolla de ginebra a la botiga lliure d'impostos i elaboren un combinat casolà, amb una mica d'aigua tònica. N'hi ha que llegeixen i n'hi ha que fan veure que llegeixen. N'hi ha, també, que expliquen aventures d'altres retards. N'hi ha que es converteixen en els herois de la nit i busquen signatures entre els passatgers per presentar una demanda (inútil) a la companyia aèria. N'hi ha que parlen de les excel·lències de Roma (uns italians) i n'hi ha que lloen les belleses de Barcelona (uns catalans). No s'entenen i acaben la conversa en anglès, que és una de les coses més depriments que hi ha al món. Els responsables de Ryanair no diuen res. Els rumors diuen que l'avió s'ha espatllat i que n'esperem un que arriba de Sicília i que, un cop hagi aterrat, ens durà a Girona. De fet, no és que no diguin res. És que no n'hi ha. Després de tot aquest temps, pugem finalment a l'aparell. La gent està tan cansada, tan farta, tan deixada anar, que ningú no piula. La sonsònia és la mateixa de sempre: uns cupons de la sort, uns cigarrets sense fum, uns perfums. Sort que, al final, no fan sonar la corneta del setè de cavalleria per anunciar que han arribat a la destinació abans d'hora. Sort, perquè, si no, hi hauria hagut assassinats. Segur.
JOSEP M. FONALLERAS (El Punt 03.10.09)
Foto: G.T.R.