dilluns, 6 d’abril de 2009

Ramon Fontserè. Visca la terra!



LA ROCAMBOLESCA HISTÒRIA DEL TRANSPORTISTA PERE BITXO.
Presentació a la Llibreria 22, Girona, 6 d'abril 2009.
Honorable senyor conseller, benvolguts Guillem Terribas i Ramon Fontserè, amics i amigues, bona tarda.
M’hauria agradat molt ser aquí avui per compartir aquesta presentació amb tots vostès i li he demanat a l’amic Terribas, llibreter infatigable, agent provocador, que em faci el favor de llegir aquestes línies. Dic agent provocador perquè en Guillem Terribas és el padrí d’aquesta obra, i un dels responsables que avui formi part del catàleg de Columna Edicions. Va ser ell, qui, com fan els “ojeadores” dels equips de futbol, em va posar sobre l’avís que aquest senyor que tenen aquí al costat, conegut per la seva qualitat de magnífic actor, havia escrit una novel.la. Gràcies, doncs, Guillem Terribas, una altra vegada, per tot el que fas per difondre la cultura. Quan vulguis, tens una taula al carrer Peu de la Creu per fer d’editor.

Fa uns dies, vam presentar a la premsa de Barcelona el llibre Visca la terra! De Ramon Fontserè. L’acte de presentació va ser sonorament interromput per uns senyors molt enfadats –van dir que eren de la Guerrilla de Sant Feliu de Buixalleu- perquè segons ells l’obra en resum era “una merda” que només anava de “putes i drogues” i no era un compendi de les virtuts turístiques i culturals de les nostres contrades.

Sense voler contradir del tot els guerrillers, voldria puntualitzar-los. A més del que ells apuntaven, a Visca la terra! hi ha, sobretot, una divertida sàtira costumista sobre un món abocat a una convulsa transformació.
És la història absolutament cinematogràfica, d’un poble o pobles de l’interior de Catalunya (potser a prop de la Plana de Vic i el Cabrerès, pobles amb uns noms com Catllà, Taneret, i Llanegall). És una crònica explicada a través de la peripècia personal d’un transportista, en Pere Bitxo, que és un transportista bastant sui generis.
És una història coral, per tant, en què els personatges que s’hi mouen són molt característics i singulars. Hi ha un fuster, en Juan Piscina, un representant comercial conegut com “el Matutano”, una hippie alemanya, en Mamalú, “un jove guineà negre i natural d’Olot”, un empresari molt poderós, en Josep Puigbò, les prostitutes del club Complicité, uns transvestits, l’Indívil i Mandonio, una carnisseria portada per dos solters, tia i nebot, en Rafel, un noi que no hi és tot i que cala foc a casa seva, etc.
Com poden veure, no s’hi avorriran pas. L’acció, que comença de matinada amb la intervenció d’un mussol que obre el dia, va accelerant-se i tornant-se cada vegada més rocambolesca. En Pere Bitxo, transportista, porta ous a la furgoneta, però aprofita els desplaçaments per les carreteres revirades de la comarca per transportar-hi des de les noies del bordell Complicité a altres mercaderies inusuals, que ara no els desvetllaré per no aixafar algunes sorpreses. Alegria de viure, doncs. I moments francament divertits, gairebé delirants. Però també perfectament versemblants. Jo diria que un tant per cent molt alt del que s’hi explica pot passar perfectament en el marc d’un ambient rural, o comarcal, o de pobles.
Per mi, és una altra cara de la moneda que ensenya Antoni Pladevall en les seves darreres novel.les La papallona negra i Terres de lloguer. Allà on Pladevall hi posa l’element tràgic de la vida, en Fontserè hi posa humor i sàtira. Però tots dos fan la crònica d’un món que desapareix. Hi ha testimoni també, doncs.
Vull parlar de la llengua que s’hi fa servir. És una llengua absolutament viva i fresca, molt oral, llisca. A mi, que sóc de la seva terra, em sembla sentir en Pere Bitxo, en Matutano o en Mamalú en directe. Fa servir la llengua d’una manera molt lliure, servint-se dels castellanismes quan cal. Els diàlegs són molt aconseguits, i les descripcions són efectives, aconsegueixen crear una atmosfera.

El mateix Fontserè ha declarat que la seva voluntat és fer un homenatge a la gent que surt al llibre: “drogats, torrats, pòtols”, segons les seves paraules. Gent que l’ha fet feliç i amb qui ha passat les millors estones de la seva vida. I aquí sí que tornaríem a enllaçar amb el resum esquemàtic dels amics de Sant Feliu de Buixalleu.

I, per últim, volia quedar-me amb dos dels titulars que sobre l’obra han aparegut:
La Rosa Maria Piñol de La Vanguardia deia: "Un debut que discorre pels camins de la sàtira costumista, amb un relat en molts passatges hilarant".
I Carlos Sala, a La Razón
"És com si Pedro Almodóvar es mengés Josep Pla per fer un retrat tan surrealista com fidel dels pobles catalans".

Res més. Senyores, senyors, moltes gràcies una altra vegada: al senyor presentador, l’honorable conseller Nadal, l’autor, Ramon Fontserè i l’amic Guillem Terribas, que és sempre el millor amfitrió.

Ester Pujol
Editora de Columna