Full de Sala del Cinema Truffaut del film PARENOSTRE

PARENOSTRE Espanya, 2025

Direcció: Manuel Huerga

Guió: Toni Soler

Intèrprets: Josep María Pou,

Carme Sansa, Pere Arquillué
Gènere: Drama biogràfic
Durada: 96 min
Idioma: català
Data d’estrena: 16/04/2025

La Caiguda del Mite

Manuel Huerga ( Barcelona 20.10.1957) ens va sorprendre amb un programa de televisió, a TV·3, totalment innovador anomenat Estoc de Pop (19833/1985) un programa cultural que parlava de llibres, musica, teatre, actuacions en directe i moltes més coses amb una originalitat, i més tard va ser el responsable del programa ARSENAL (1985.1987) que va superar en qualitat i innovació a l’anterior programa, al poder disposar de més mitjans, tant econòmics com tècnics. Huerga va portar el seu esperit i bagatge innovador a BTV que en va ser director durant els anys (1997 al 2003). Huerga, ha sabut alternar les seves feines de responsabilitat, fent curts metratges, telefilms, llargmetratges com per exemple l’extraordinària pel·lícula Salvador Puig-Antich (2006). L’any 2010 ja va fer un telefilm sobre Jordi Pujol amb el títol de “Jordi Pujol, 80 anys”.

Manuel Hurga, ara estrena, una nova experiència sobre aquest personatge tant important dels darrers anys de la Història de Catalunya anomenat Jordi Pujol i Solei i ho fa amb una història escrita per un conegut historiador i periodista, que coneix bé el mitja audiovisual, que es Toni Soler.

Aquest tàndem, acompanyats per uns actors de primera línia, ens proposem una revisió i reflexió sobre com un personatge tant estimat i admirat pot esdevenir una persona depreciada i arraconada per la mateix societat que l’ha adorat i votat durant molts anys perquè sigui la persona que presideixi Catalunya. Parenostre, comença durant la celebració de la tercera victòria per majoria de Jordi Pujol l’any 1988, a la presidència de la Generalitat de Catalunya. En aquell moment estava a dalt de tot de la seva popularitat i no hi havia ningú que li pogués fer ombra, ni en Maragall !. D’una manera molt didàctica i a través d’anar endavant i enrere amb el temps, que no molesta ans el contrari ens va situant, veurem com Pujol va creant el personatge, com es va realitzant com a líder, com és compromès amb Catalunya, però també com a fill de una família molt ben estant, que coneix a una noia que l’estimarà fins a les darreres conseqüències i que durant tot el matrimoni estarà sempre el seu costat, però també controlant els interessos familiars i, sobretot, dels fills. També veurem com les coses es compliquen i tota la aquella vida “controlada” no ho està tant i veurem com el comissari Villarejo ja feia de les seves. Veurem l’ambició dels fills i ell, en Pujol, no controlant la situació entre altres coses perquè durant tots els anys la família ha estat arraconada pel seu servei a Catalunya, retret que li fa diverses vegades la seva dona Marta Ferrusola. 

Son curioses les imatges de la vida quotidiana, de les celebracions, de les trobades familiars. En Pujol se’l veu la majoria de les vegades assegut en un racó, en una butaca llegint La Vanguardia i la Marta preparant el dinar, col·locant la taula i posant ordre en les diverses discussions de la “mainada”.

Josep M. Pou, no imita a Pujol en la parla i poc en els gestos, però es convincent en el personatge que interpreta d’un pro-hom, d’un polític que ha “estat” important i necessari i que el final de la seva vida viu una decadència no prevista i que el pot portar a l’oblit. La resta dels actors com Carme Sansa, en el paper de Marta Ferrusola, està molt convincent i el manté durant tota la història. Pere Arquillué, perfecte fent de Jordi Pujol Ferrusola, el col·leccionista de cotxes i de moltes més coses... David Selvas, té un petit paper però interessant fent de President Mas. Molt interessants els breus personatges de Mn. Ballarin interpretat per Lluís Soler i el del Rei Juan Carlos, que el broda l’ actor Alberto San Juan.

La pel·lícula s’ha realitzat utilitzant les darreres tècniques audiovisuals, imatges sobreposades i transparències per mostrar es diferents espais, tant interiors com els exteriors del film. Per una banda li donen una agilitat i més comprensió en la narració, però per l’altra en alguns moments és nota que son imatges “falses”.  Parenostre pot ser un primer esborrany, cal recordar que la majoria dels personatges encara son vius, d’una història que amb els temps es podrà explicar amb més detalls i amb més coneixement. També la distància, els anys, la faran més realista. De moment, comencem per aquest interessant document, sobre un fet que va canviar el pensament de molta gent.

Guillem Terribas Roca. Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. 

 https://cinematruffaut.girona.cat/cat/cartellera_fitxa.php?id=5065&titol=Parenostre&mode=1

El blog de Salvador Montal, parla de  PARENOSTRE 

https://blocs.mesvilaweb.cat/vador/altres-veus-parenostre-de-manuel-huerga/

Les Tres Martines

 

Conferència: QUI PERD ELS ORÍGENS, PERD LA SEVA IDENTITAT

Bona tarda bona gent, amb les moltes ofertes que hi ha avui a la mateixa hora, es d’agrair la vostra presencia en aquest acte que vindrà a ser una mena de pròleg/reflexió de la Setmana Santa i els seus orígens cristians. 

Agrair a la presidenta Rosa Domingo haver confiat amb la meva persona per obrir els diferents actes que ha organitzat la Confraria del Sant Sepulcre per aquesta Setmana Santa 2025.

La Setmana Santa amb els temps, els anys i els canvis generacionals s’ha anat transformat, però la base continua essent la mateixa: recordar uns fets que van passar ara fa dos mil anys. La majoria de la gent que avui estem aquí hem viscut unes setmanes santes, grises, serioses i molt controlades per l’església com per la mateixa societat. I no només pasava aquí entre nosaltres on hi governava un general per la “Gracia de Dios” , sinó que era una manera de viure-la, sobretot en països mediterranis, o del Sud d’Europa com França, Itàlia. Portugal, Grècia...

Era una setmana que no hi havia escola, però tampoc música popular, però si musica seriosa. Hi ha l’anècdota que els bons melòmans, els hi encantava la setmana santa perquè era l’única setmana en que les emissores posaven musica clàssica. No hi havia cinema, ni teatre, ni cap tipus de diversió. Silenci total i cares serioses. I no es podien tenir mals pensaments. Les úniques “distraccions” que teníem eren anar a les processions i actes religiosos. El divendres era el dia de més concentració. Reflexió i de silenci. A Girona era “tot un espectacle” viure i veure la processo amb aquella seriositat, aquell silenci, només trencat per algun membre de les confraries que anava arrastrant cadenes amb els peus descalços. Ara s’ha perdut tot el respecta i es un passar i enraonar dels diferents espectadors que la majoria no saben de que va la cosa. I el diumenge, oh el diumenge de resurrecció!, vivies intensament la resurrecció de Crist. Tornava tot a la normalitat: l’alegria, el cinema, la música, ...Allò era una autentica festa.

Personalment vivia molt intensament els esdeveniments de l’Església, el Nadal, La Setmana Santa, el diumenge de Rams i els actes religiosos de la Festa Major ...

No sé com, fos a l’escola o l’ambient que es vivia, vaig tenir una adolescència que la religió em va marcar i em va ajudar. I es curiós, perquè la meva família no era de “missa”. Un diumenge sense anar a missa el matí i el cinema a la tarda, no era un diumenge complert per a mi.

L’escoltisme que estava molt influenciat i promogut per capellans progres i no gaire addictes al règim, em va ajudar a veure i viure d’una altra manera el cristianisme i aprendre a conviure i a conèixer els meus orígens, compartir experiències. A conèixer el meu país i la meva llengua. Va ser en aquesta època de l’escoltisme que vaig saber que el meu no era “Guillermu” sinó Guillem.

Es a través de formar part de l’escoltisme a Salt, que vaig entrar a fer de monitor en els diferents actes religiosos de la parròquia . Ser monitor consistia en fer de conductor a les diverses misses que es feien els diumenges i festes de guardar. Ens les repartíem entre diversos companys. La nostra feina consistia en estar drets davant del micró, al canto dret de l’altar des de on anàvem indicant a els feligresos quan s’havien d’aixecar i de tornar a seure. Llegíem l’epístola, també les pregaries... A mi em van servir molt per trencar la meva timidesa, llegir i vocalitzar correctament i per saber estar davant d’un micròfon, com estic fent ara. 

Un bon dia, al igual que mai he sabut el perquè i d’on venia la meva fe amb la religió catòlica a la meva adolescència, vaig deixar de tenir fe, sense saber perquè, però tampoc amb rancúnia. La fe en va deixar de la mateixa manera que havia vingut, sense fer soroll i sense donar explicacions.

I ara estic aquí davant de tots vostès reivindicant els meus orígens, els nostres orígens cristians.

Uns orígens que ens donen una personalitat, una manera de fer i de pensar. Detalls de la vida quotidiana que tenen a veure amb el nostre passat i present cristià.

I penso que això no s’explica prou, que hi ha una mena de complexa de viure, pensar i actuar amb referents cristians, que no tenen a veure obligatòriament en ser creient i combregar amb la manera de fer o actuar de l’església catòlica. 

Per tant si no reivindiquem la nostra procedència cultural, sinó l’expliquem i no l’ensenyem a els nostres fills o a les noves generacions serà molt difícil que entenguin molts dels comportament que la societat que els hi ha tocat viure.

Una part del planeta té uns referents cristians, una altre part tenen musulmans a través de Mahoma i una tercera amb el Budisme. Hi ha moltes més creences i educacions, però aquestes tres son les que tenen més influencia en la cultura i la història de la humanitat. També s’ha de dir que moltes vegades aquestes doctrines, aquestes religions han estar mal interpretades i fins hi tot manipulades per interesses d'alguns i han fet molt de mal i encara en fa, en nom de Deu, de Mahoma o de Buda  s’han fet molts de disbarats i s’ha vessat molta sang. 

Per tant, respectem totes les creences i procedències però no oblidem les nostres.

Si no expliquem de que va la cosa, les noves generacions els hi serà molt difícil saber perquè toquen les campanades a pobles i a les ciutats. Saber d’on ve i que vol dir allò que diem cada dia moltes vegades “Adéu”, Adeu-siau o Deu vos guard. Quan a l’escola es celebra el sant d’uns dels alumnes, es poden preguntar, que es un sant?, perquè el Sant Jordi, el Sant o la Santa del poble, o de la barriada que celebra la seva festa. Que fan i que es una església, perquè a cada ciutat i pobles hi han esglésies, perquè serveixen i qui les va construir i perquè?.

Perquè Roma es important i hi ha tants edificis emblemàtics i històrics que formen part de la nostra Cultura. Perquè es va fer la Capella Sixtina i que ens explica el fresc de la Creació pintat pel Gran Miquel Angelo i les famoses i extraordinàries escultures de Moisès o el David que es poden veure a Firenze. Tota historia de l’art, de la literatura i del pensament, tenen uns fonaments cristians i les noves generacions no ho acabaran d’entendre la seva educació i el seu pensament si no tenen uns coneixements i cristians.

Pier Paulo Pasolini, escriptor, cineasta, homosexual i comunista, va fer la millor i més premiada pel·lícula sobre Jesucrist “L’evangeli segons Sant Mateu” 1964. El mateix Passolini en diu que “les imatges mai podran arribar a l’altura poètica dels textos “. 

Deixeu-me explicar una anècdota d' Enrique Irazosqui, actor basc, el seu pare havia estat un notari que va viure uns anys a Girona. Enrique, quan tenia 19 anys fou enviat pel il·legal partir comunista espanyol a Itàlia per assistir a una trobada dels comunistes italians. En un descans del final de dia prenen un refresc, va entrar a la sala un personatge que va sorprendre a el personal. Irazosqui va preguntar qui era i li van dir, en veu baixa, que era el director de cinema Pier Paolo Pasolini. Irazosqui, ni idea de qui era. De cop Pasolini s’adreça cap a ell amb la mirada fitxa a la seva persona i sense dir res, comença a donar voltes entorn a la seva persona. Irazosqui acollonit. De cop i volta, Pasolini el senyala i li diu: Tu ets el meu Jesuscrist. Aquesta història, me la va explicar el propi Enrique Izazosqui en les moltes trobades que vam tenir a la Llibreria 22 i altres indrets. Vivia a Cadaquès i ens va deixar físicament l’any 2022. Una llàstima, un gran personatge que ens apreciàvem molt. 

El mateix Pasolini, amb rerefons cristià va fer les populars i divertides pel·lícules “Els contes de Canterbury” i el “Decameron”. L’aragonès i extraordinari director de tendències surrealistes i exiliat durant molts anys a Mèxic, Luis Buñuel, un anticlerical convençut, la majoria de pel·lícules que va realitzar sempre hi surten capellans o històries que tenen a veure amb la religió com “Simon del desierto” (1964), un predicador en el desert pujat en una columna ; “Nazarin (1959)” interpretada per Francisco Rabal, la història d’un capellà de poble i les seves temptacions i ve a ser una mena de jesús reencarnat, basada en obra de Perez Galdos i que fou rodada a Mèxic. Tristana, del 1970, rodada ja a Espanya, concretament a Toledo, es una co-producció espanyola-francesa i està interpretada per Catherine Deneuve, Fernando Rey. Basada, també, amb una novel·la de Benito Perez Galdos. El protagonista un anticlerical convençut acaba els darrers anys de la seva vida jugant a cartes amb capellans. 

Per entendre aquestes pel·lícules i moltes altres, has de tenir una base i coneixement del cristianisme.

Les noves generacions han de saber el perquè de la Setmana Santa, de la processons, dels cants, de la història i dels fets. Se’ls hi  ha d’explicar, de la mateixa manera que se’ls explica la història de Catalunya, d’Espanya o d’Europa. D’una manera neutra. Llavors podran entendre tota aquesta moguda i, també, les representacions com la Passió d’Esparreguera i de molts altres representacions de setmana santa a diferents pobles i ciutats. I el mateix temps entendran millor l’argument de pel·lícules tant emblemàtiques com Els Deu Manaments, Ben-Hur, Rey de Reyes, El Judas... i expressions com “acabaràs mentint tantes vegades com ho va fer Sant Pere” . Per cert, l’altre dia en un programa de ràdio de màxima audiència en una entrevista a un conegut cuiner, aquest va dir “si va mentir tres vegades com aquell que no recordo com es deia...” el conductor i entrevistador, va callar i al cap d’una estona va dir “Sant Pere”, segur que l'hi havia dit el tècnic des del control. El mateix passa amb el Nadal, el naixement de Crist i tot el que hi ha en seu entorn. Les representacions tant populars com “Els Pastorets”. Tota aquella mainada que hi assisteix, la majoria no saben de que va i que hi fan els àngels, els dimonis, els romans i els pastors i aquell nen que neix en una cova. I els Reis... Hi ha grans discussions i divagacions en alguns ajuntament per com com s’han d’il·luminar els carrers per aquestes festes de Nadal i Reis. Encara hi ha aquella mentalitat de no mostrar elements decoratius nadalencs, no fos cas que ataquéssim les sensibilitat dels no creients i dels que confessen una altra religió. No siguem hipòcrites, que estem Celebrant?: El Nadal i el naixement del nen Jesús. Doncs no amaguen els elements que acompanyen a aquest sentiment, aquetes festes. Estem en una societat que té un orígens i una manera de celebrar les seves festes i no es pretén molestar ni ofendre a ningú. Hem de respectar les creences de tothom, però no per això hem d’oblidar d’on venim i les nostres costums.

Per tant gent de bé, aquestes son unes reflexions que fa temps que em faig i avui m’heu donat la oportunitat de compartir-les amb tots vosaltres, amb tota la bona fe i el respecta del que cada u creu i viu. Només que mai hem d’oblidar que si perdem o oblidem els nostres orígens, perdrem la nostra identitat. 

Que tingueu una molt bona setmana santa. 

Guillem Terribas Roca

Casa de Cultura, 04 d'abril de 2025

Crònica a la revista FLAMA ( Agència cristiana de notícies)

 https://www.agenciaflama.cat/guillem-terribas-si-oblidem-els-origens-no-sabrem-don-venim-ni-cap-a-on-anem/