Demà serà un altre dia.

diumenge, 4 d’octubre del 2009

TOT PER UNA CARAVANA


Cada vegada costa més impressionar a un espectador o a un lector amb una història, encara que sigui nova. Cada vegada costa més que un es quedi atrapat d’una narració sobre la vida quotidiana. Cada vegada costa més trobar històries ben explicades.
La jove directora americana Courtney Hunt, ho aconsegueix en aquest film de factura independent i que va obtenir el Gran Premi del Jurat al festival de Sundance i el passat any el Premi d’interpretació per Melissa Leo en el Festival de Sant Sebastià, que també va estar nominada a l’Oscar a la Millor actriu en l’edició passada.
Ja a l’any 2004, Courtney, va fer un curt on explicava la història d’una mare que la vida li va a la contra i acaba essent còmplice d’una dona india per traslladar immigrants a través de la frontera canadenca a l’estat de Nova York. Tres anys més tard, va aconseguir els diners necessaris per portar a terme el seu primer llarg i explicar aquesta història tal com l’havia concebuda.
Courtney té tres elements a favor per a dur a terme la seva aventura cinematogràfica: una bona història basada, en alguns aspectes, en fets reals; el paisatge: la neu, el blanc intens de les grans extensions i el fred que no t’abandona durant tota la pel·lícula i, finalment l’actriu Melissa Leo, que està extraordinàriament bé i creïble en el seu paper de Ray Eddy, una dona, amb dos fills adolescents, abandonada a la misèria pel seu marit que s’ho ha gastat tot en el joc i els ha deixat a pocs dies de les festes de Nadal i pressionada per la necessitat de canviar de casa-caravana en que hi mal viuen tots tres. Melissa Leo, es una veterana actriu poc coneguda pel gran públic i que va destacar en un petit paper com a dona de Benicio Del Toro a 21 gramos d’Alejandro González Iñárritu l’any 2003.
Impressionant la primera imatge que veiem de la protagonista Ray Eddy (Melissa Leo) a primera hora del matí, amb els peus nusos sobre la neu, amb un tatuatge sobre els dits; la càmera que va pujant i ens mostra la mà tensa que aguanta un paquet de cigarretes mig buit, fins arribar a el seu rostre, nu, sense maquillar amb pipades de cigarreta i els ulls plorosos i desesperats, amb la mirada perduda. A partir d’aquesta imatge ens adonem de que la cosa va de debò. Aquí hi ha història, una gran actriu i una directora que sap el què ens vol explicar.
Frozen River, no només és una pel·lícula sobre el problema entre fronteres i la immigració il·legal, també es una pel·lícula sobre la vida quotidiana a l’Amèrica profunda. Una lluita per viure la vida de cada dia, per tenir les petites coses que per ells són grans i necessàries. També, de com la vida a vegades ens pot anar a la contra d’una manera continuada. Que cada dia es van complicant més les coses i que per més que lluitis, no tires endavant. Frozen River, no és només una història de perdedors, sinó que fins hi tot té un punt d’esperança, d’amistat i de solidaritat, que l’espectador agraeix.
Si Truffaut va dir que “qui estima la vida va el cinema”, històries com la que ens ha explicat Courtney Hunt, fan que la gent vagi el cinema i per tat, estimin la vida.
GUILLEM TERRIBAS. Crítica-full informariu del Cinema Truffaut de Girona (25.09.09)

RETARD


Fa uns dies, viatjant amb uns amics, vaig patir cinc hores de retard en el vol que ens havia de tornar a casa. Després de la primera reacció furibunda, després de la primera voluntat de remoure cels (massa llunyans) i terra (massa propera) per descobrir què havia passat i per anar a reclamar a una oficina inexistent amb un inexistent personal d'atenció a l'usuari, després de la primera i desagradable sorpresa de veure com el vol no s'enlaira a l'hora prevista, saps que t'esperen molts minuts perduts, moltes estones de no saber què fer, molts instants d'avorriment. Hi ha gent per a tot. N'hi ha que deambulen sense un rumb fix: recorren el perímetre de la sala d'espera com si fossin agrimensors. N'hi ha que s'asseuen i miren de dormir, una actitud inútil i poc assenyada: les cervicals se'n ressenten. N'hi ha que compren una ampolla de ginebra a la botiga lliure d'impostos i elaboren un combinat casolà, amb una mica d'aigua tònica. N'hi ha que llegeixen i n'hi ha que fan veure que llegeixen. N'hi ha, també, que expliquen aventures d'altres retards. N'hi ha que es converteixen en els herois de la nit i busquen signatures entre els passatgers per presentar una demanda (inútil) a la companyia aèria. N'hi ha que parlen de les excel·lències de Roma (uns italians) i n'hi ha que lloen les belleses de Barcelona (uns catalans). No s'entenen i acaben la conversa en anglès, que és una de les coses més depriments que hi ha al món. Els responsables de Ryanair no diuen res. Els rumors diuen que l'avió s'ha espatllat i que n'esperem un que arriba de Sicília i que, un cop hagi aterrat, ens durà a Girona. De fet, no és que no diguin res. És que no n'hi ha. Després de tot aquest temps, pugem finalment a l'aparell. La gent està tan cansada, tan farta, tan deixada anar, que ningú no piula. La sonsònia és la mateixa de sempre: uns cupons de la sort, uns cigarrets sense fum, uns perfums. Sort que, al final, no fan sonar la corneta del setè de cavalleria per anunciar que han arribat a la destinació abans d'hora. Sort, perquè, si no, hi hauria hagut assassinats. Segur.
JOSEP M. FONALLERAS (El Punt 03.10.09)
Foto: G.T.R.