diumenge, 17 de gener de 2010

L'home que sabia mirar la vida


email protegit
Vaig conèixer Jean-Marie Maurice Schérer, més conegut com a Eric Rohmer, el 1970, en una sala d'art i assaig, on es podien veure pel·lícules diferents i en VO. Jo tenia només dinou anys. Va ser amb Ma nuit chez Maud. No era un entusiasta del cinema francès de qualité i d'aquella banda de crítics de cinema que escrivien a Cahiers du Cinéma els de la Nouvelle Vague. D'aquells il·luminats que van canviar la manera de fer i d'explicar històries, només dos em va robar el cor: François Truffaut i Eric Rohmer.
Encara no sé explicar-me què em va entusiasmar d'Eric Rohmer, quan a les seves pel·lícules (aparentment) no hi passava res i només parlaven i parlaven. També s'ha de dir que en aquella trobada vaig quedar enlluernat per l'encant i la seducció de Françoise Fabian i d'un jove i atractiu Jean-Louis Trintignan, els protagonistes. Trenta-sis anys després, amb un envellit però encara atractiu i interessant Jean-Louis Trintignan, a Girona, vaig poder recordar el rodatge de Ma nuit chez Maud presentant-la en el cinema Truffaut. Trintignan em va parlar de Rohmer, dels encants de la Fabian, i es va sorprendre en recordar que ell en va ser un dels productors. Em vaig emocionar i entristir al final de la projecció de L'ami de mon amie, en pensar que possiblement no veuria cap més pel·lícula nova de Rohmer. Era l'any 1989. Afortunadament, hem pogut veure, fins fa poc, pel·lícules del mestre.
M'agrada tot el que ha fet Rohmer, sobretot i per sobre de tot els seus Contes morals, els Contes i proverbis i els Contes de les quatre estacions. Les he vistes, sempre, en versió original i quan he d'anomenar alguns dels títols, els dic en francès, mai en la seva versió espanyola.
I és que Rohmer m'ha deixat veure la vida per una finestra en forma de pantalla. M'ha permès xafardejar en la vida de jovenetes i no tan jovenetes, des dels seus petits grans problemes quotidians. De les seves (de vegades) absurdes converses i estats d'ànims. Dels seus amors i desamors. Dels desitjos incomplerts per qüestions morals i socials. He desitjat, com els seus protagonistes, fer l'amor després del migdia, desitjar el genoll de Claire, dormir amb la Fabian, ser aviador, ser amic de la Paulina allà a la platja i veure le rayon vert. Rohmer, sempre m'ha fet sentit jove. Rohmer m'ha ensenyat a mirar i estimar la vida. I això es d'agrair. Ara sí que m'emociono i, també, ploro perquè ja no podré veure cap més pel·lícula nova de l'amic, del jove amic Eric Rohmer. Sempre, però, em quedaran les seves petites grans històries. Sempre podré tornar a xafardejar la vida amb les seves pel·lícules.
Guillem Terribas, publicat a l'edició de Catalunya d'El Punt el 15.01.10, a la secció de Plaça Major.

Retrat de la Girona profunda

L’estiu del 2008 vaig estar a casa d’en Ramón Fontserè. En Ramón, arribava de Girona de rodar les darreres escenes d’una pel·lícula que em va dir que es deia “Tres dies amb la família” i que la dirigia una jove, molt jove, noia que es deia Mar Coll, que tenia família a Girona i vivia Barcelona. Que era la seva primera pel·lícula. No havia sentit mai a parlar d’aquesta directora. Em va dir que tenia la sensació que havia participat en una bona pel·lícula, però això no es podia dir fins veure el resultat final. També em va dir que els seus companys de rodatge eren l’Eduard Fernández i en Francesc Orella. Vaig pensar que aquella jove directora havia de tenir les coses molt clares per poder controlar aquest tres “monstres” de l’escena.

Vaig tornar a sentir a parlar de “Tres dies amb la família” el mes d’abril de l’any 2009, quan una corresponsal d’un diari de Madrid a Girona, em va trucar perquè li expliqués que en sabia de la pressió que havien tingut els cinemes de Girona, per part de la família de la Mar Coll, de que no s’estrenés la pel·lícula ja que no els hi agradava el que havia explicat d’ells la jove parenta. Vaig esbrinar si era veritat i vaig comprovar que era una absurda història i que la corresponsal havia sentit a tocar campanes i res més.
Finalment el 22 de juny, en els cinemes Oscar (ara Ocine) en un passi privat acompanyat d’en Ramón Fontserè i la seva dona Dolors, vaig poder veure, per fi, la pel·lícula de “Tres dies amb la família”. Tant en Ramón com la Dolors, tampoc l’havien vist. També hi havia la jove directora Mar Coll. Durant la projecció no ens vam creuar paraules amb en Ramón. La Dolors la vaig veure molt interessada amb la història. Una vegada acabada la projecció, vaig tenir la sensació de que en Ramón es treia un pes de sobre i, amb cara de satisfacció, em va dir que li havia agradat molt. Més del que es pensava. I a mi em va agradar i sorprendre. Com també ho va fer, de sorprendre, la Mar Coll quan en Fontserè me la va presentar. Vaig comprovar que era jove, però que tenia molt clar el que volia fer i el que havia fet. I a mida que parlava amb ella, vaig entendre que pogués dominar la història que havia proposat i, també, als tres actors protagonistes, així com la resta dels actors i molt concretament a la jove actriu que porta el pes de la pel·lícula Nausica Bonnín, que broda el seu personatge.
De què va la pel·lícula?. Doncs es la història d’una família que es reuneix a Girona per anar l’enterrament del pare dels tres protagonistes. Un pare dominant, un advocat poderós i influent a la ciutat. I que passa durant aquets tres dies a Girona?. Doncs, que coneixem els draps bruts de la família, les seves angoixes, enveges, les seves desavinences, la seva hipocresia i, també, els problemes dels fills adolescents que passen del passat d’aquella família de la Girona profunda.
I tot això explicat molt a l’estil d’una pel·lícula francesa, cosa que la pròpia Mar Coll admet orgullosament.
La gràcia d’aquesta “opera prima”, està en que Mar Coll sap explicar una història amb un cert “déjà vu” com diuen els francesos, amb intel·ligència i controlant el temps, no deixant que la narració i els personatges se li escapin de les mans. I, també, perquè va tenir la sort de comptar amb la complicitat d’uns actors que es van creure amb la història i com la volia explicar la directora i guionista.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. Recuperació de la pel·ícula en el Cinema Truffaut. Del 15 al 29 de gener.

diumenge, 3 de gener de 2010

Ha mort J.D. Salinger


Jerome David Salinger J.D. SALINGER
1 de gener 1919-27 de gener de 2010
L
’any 1983, la Llibreria 22 va convidar Jaime Gil de Biedma a fer l’obertura del Premi de Novel·la Curta Just Manuel Casero. L’acte es va fer al migdia i, després, gent de la Llibreria i del jurat, unes deu persones en total, vam anar a dinar. Aquest dinar, amb sobretaula inclosa, va durar unes quatre hores llargues. Jaime Gil de Biedma, va ser el protagonista d’aquella interessant sobretaula. Ens va parlar de literatura, de poesia, de política, del català, de les seves estades a un balneari a Granada, per recuperar-se dels seus accessos culinaris i de diferents barreges alcohòliques... de Filipines i, també, de la Isabel Preysler. Va ser una tarda per no oblidar. En un moment determinat ens va deixar anar: "sóc incapaç de mantenir una conversa amb una persona que no hagi llegit La Cartuja de Parma (La Chartreuse de Parme, 1839). La majoria dels que érem allà no havíem llegit la famosa novel·la de Stendhal.Ara, m’atreveixo, salvant les distàncies amb l'admirat Jaime Gil, a dir que “sóc incapaç de mantenir una conversa amb una persona que no hagi llegit El vigilant al camp de sègol (The Catcher in the Rye, 1951) . Ah, i no es tracta d'una novel·la per a adolescents.I tal com volia Salinger, que en els seus llibres només hi hagués el títol de la obra i res més. Ni fotos, ni biografies, ni sinopsis; per tant no diré res més, només que llegiu J. D. Salinger.

Guillem Terribas