dimecres, 29 de juliol de 2009

La poesia de la Festa Major

Quan s’arriba a l’equador de l’estiu, la majoria de les poblacions de les nostres comarques i de més enllà, es temps de festa. Es temps de sortir al carrer, de parar la fresca, de sopar en llargues sobretaules sota la nit de l’estiu i la llum de la lluna… Es temps de Festes Majors.
Una vegada més a Salt, tornarem a gaudir de pregó, de sardanes, concursos per la mainada, de tardes a la vora del ter, de dinars amb família, amb amics i coneguts. Dies curts amb nits llargues, banyades de suor i d’alcohol . D’atraccions (que cada vegada les posen més amagades i fora del centre de la vila), de balls de tarda i de nit. D’orquestres de tota la vida i de grups que comencen i d’altres que son l’atracció dels més joves. Uns dies que cada vilatà la viurà a la seva manera, però serà la nostra Festa Major.
Aquest any, dins els actes de la Festa Major, hi haurà un acte literari. Cosa extraordinària, ja que no és té mai en compte a la hora d’organitzar els diferents actes de la Festa Major. I el més greu, es que no només és un oblit del nostre poble, sinó de la majoria dels pobles. Es veu que la disbauxa està renyida amb la cultura del llibre.
Deia, doncs, que aquest any, a Salt, dins els dies de la Festa Major, hi haurà un esdeveniment literari. Serà el dia 24 de juliol. Serà la presentació del llibre “Sonets de sotavent” de Salvador Sunyer i Aimeric. El llibre que ha editat CCG edicions, dins la col•lecció Biblioteca Fundació Valvi, amb un pròleg de Mariàngela Vilallonga, professora de la Universitat de Girona i membre de l’Institut d’Estudis Catalans.
Salvador Sunyer, un saltenc de tota la vida (Salt, 1924) amb una trajectòria impecable, tant social com cultural en el nostra poble i arreu de Catalunya. Un home senzill, amable i intel•ligent. El primer alcalde que va tenir el nostre poble, amb la recuperació dels drets democràtics, després de la guerra civil. Actual Cronista Oficial de la vila de Salt i fill de predilecte del poble (1992), Creu de Sant Jordi (1994).
Salvador Sunyer, un Gran Home, un Saltenc de soca-rel, ha recollit en aquest volum que serà presentat el divendres dia 24 de juliol, un recull del millor de la seva poesia. Un total de 101 sonets que ha escrit al llarg de la seva vida. A la contraportada del llibre hi podem llegir, entre altres coses que: “Sonets de sotavent és un recorregut vital i poètic de gairebé 60 anys a través de la història del seu poble, d’una societat que evoluciona i d’una llengua que és matèria de lluita i d’identitat”. També, en el pròleg la professora Vilallonga, diu del llibre i de Salvador Sunyer: “L’amor a la vida. A la natura, a les persones es fa present en molts dels poemes de Sunyer. Als poemes d’amor a la dona que ha estat companya de viatge i esposa i mare dels seus fills, hi hem d’afegir els que palesen l’amor als fills i als nets, i al seu Pla dels Socs i a la seva vila de Salt, a la vida viscuda amb alegria i també amb obstacles...”
Aquesta trobada amb la poesia, amb en Salvador Sunyer, amb els amic i coneguts, ha de ser un dels actes més concorreguts de la nostra festa major. No podem ser insensibles a les paraules, a el pensament d’un home que representa els valors de la nostra vila. Ha de ser una trobada literària, de reconeixement, d’agraïment i, sobretot, molt festiva.
I acabo amb un dels poemes del llibre, escrit el 22 de maig de 2001 i que va obtenir el Premi Extraordinari Falset 2001. El poema es titula “Alca’t, camina”

“Al Pla dels Socs la tarda es marfonia / rere un vol ras de garsa i d’oriol. / L’àlber en primavera s’adormia / veient, entre els canyars, colgar-se el sol./ No hi veig persones. Sóc a penes fulles / i herba segada en un prat perdut./ Baixen pel Ter i em punxen com agulles / onades de silenci i solitud. / Ara arriba un infant. Cau i le’n salva / de prendre mal, el braç d’un romaní. / Cercant ajut, ell mira enrere.../ Alça’t camina! Fill, ets a trenc d’alba, / què hi fa que t’esgarrinxi una drecera?/ Has de mirar endavant per fer camí!.
Guillem Terribas (Publicat a la Revista de Salt "La Farga" extra d'estiu Juliol·Agost 2009)


dilluns, 20 de juliol de 2009

CARTA A JOAN SAQUÈS


Text demanat per Natàlia Molero per publicar-lo en un llibre homenatge a JOAN SAQUÈS editat per la Fundació Valvi el juliol de 2009 i no ha estat publicat(?).

Girona, 3 de març de 2007 (Festa de la independència de SALT)

Recordat Joan i aquesta expressió es ben certa, encara dissabte passat a la “mani” que es va fer per reclamar la llibertat de la Núria Portules davant del Govern Civil i més tard a la Delegació del Govern a Catalunya, amb en Tià Salellas i altra gent, varem comentar que com altres vegades, tu estaries allà fent-nos costat (per cert, ara els mossos fan un desplegament de material i de personal que riu-te’n dels grisos).
Be, tornem a començar, Joan , et recordem i t’ho volem dir, encara que sigui a través d’una carta “fictícia”, cosa que ara que recordo tu jo no ens vam cartejar mai. O pasaves per la Llibreria o jo per Cultura i allà comentàvem el que havíem de fer , sempre relacionat amb llibres, cinema, viatges (els teus)... Ara que hi penso, tampoc hi havia això tant utilitzat ara de l’internet. Em penso que a tu t’agradaria això de poder navegar i consultar les coses mes rares a traves de l’ordinador. L'inconvenient més greu dels correus (cartes) electrònics, es la gran quantitat de “porqueria” que s’hi cola. Però vaja, em sembla que t’ho passaries bé.
Joan, al que anàvem. Fa deu anys que sobtadament ens vas deixar. Quina putada! T’acabaves (això pensàvem) de recuperar d’un avís d’atac de cor. Uns dies abans, encara vas passar per la llibreria a mirar guies de viatge per començar a organitzar (o com a mínim poder somiar) un dels teus viatges. Tenies tantes ganes de fer coses... tot i que ja n’havies fet moltes.
La nostra relació, ho deus recordar, va començar allà pels vols de l’any 1974, amb una visita a casa teva per demanar-te que anunciessis les teves bugaderies (Tintoreria Núria) a la Revista Presència. Durant un temps em vaig dedicar a buscar publicitat per la revista Presència, en que aquella època en Jaume Curbet n’era el gerent i em va demanar, en uns moments que jo no tenia treball, que l’ajudes en les tasques de promoció de la revista, que en aquella època estava en plena forma, sobretot en la seva actuació cívica i reivindicativa. Tu hi estaves molt involucrat socialment i molt sensible a temes catalanistes... i a més era el començament de la formació d’associacions i partits polítics. Tu, sempre, de Convergència.
Però on realment varem tenir una relació assídua i cordial es quan tu vas ésser Coordinador dels Serveis Territorials de Cultura i jo President del Gremi de llibreters de Girona. Moltes fires del Llibre Infantil arreu de les comarques vam muntar i inaugurar. Primer havíem d' anar a convèncer els ajuntaments i llibreters...llavors els diners i la promoció i, finalment la inauguració. Em fa gràcia recordar l’anècdota que sempre explicaves durant les inauguracions. Allò de que quan eres petit havies de llegir en castellà, els contes i els “tebeos” i aquella famosa frase de “perro sarnoso...”. Viatges, sopars i dinars ens van acompanyar en aquestes aventures i moltes vegades amb la “Merceditas” al darrera i, moltes altres, amb l’amic i col•laborador teu, Jaume Planas. I després, les trobades mensuals amb l’escriptor del mes. Una vegada al mes acompanyàvem a l’escriptor de torn a alguna escola, institut, biblioteca o una xerrada a la Casa de la Cultura. També al dinar, només faltaria!... i la necessària i puntual roda de premsa, després del bon àpat, en que ens venia una nyonya a tots dos i em sembla que també a l’autor i els mateixos periodistes ... Van ésser dies de conèixer personatges molt interessants, al voltan de la taula, i alguna vegada que altra ens acompanyava l’alcalde Nadal, el diputat de cultura d’aquell moment a la Diputació (en Carles Paramo...) o fins hi tot el president. Parlàvem de literatura, de política, de cinema i de les coses de la vida amb Montserrat Roig, Quim Monzó, Jordi Coca, Maria Mercè Roca, Maria Mercè Marçal, Sergi Pàmies, Josep M. Espinàs, Isabel Clara Simó, Miquel Martí i Pol, Imma Monzó, Josep M. Benet i Jornet, Jaume Cabré, Maria de la Pau Janer, Francesc Parcerisas, Narcís Comadira... i tants i tants grans personatges de la literatura catalana.
Durant aquesta llarga temporada, vaig arribar a conèixer (bastant) la teva persona, les teves debilitats i la teva generositat, el teu optimisme... la teva solitud en alguns moments, la importància de la família i dels amics. I sobretot l’amor a Catalunya i la gran admiració i obediència a Jordi Pujol. Però, no tenies pels a la llengua. Deies el que pensaves i això, Joan... no et va fer bé políticament parlant. Mai vas poder portar a terme el teu somni d’anar al Parlament de Catalunya.
Eres alt i gros i de vegades patòs, però quin cor, quina generositat i quines veritats que deies. I, eres conseqüent. I molt treballador. Amant de les pedres, de l’arqueologia i la restauració en general. Normalment sempre duies pols a les sabates i als pantalons.
Bé, Joan, faig totes aquets “recordatoris”, ara després de 10 anys que no ens veiem , entre altres coses perquè la Natàlia Molero, la que et va substituir en el càrrec ( no ho va fer pas malament) i que junts vam anar al Tanotori de Can Poch a , on vaig et veure per darrera vegada el teus cos sense vida. Doncs la Natàlia està preparant ( amb l’ajuda de molta gent) un exposició homenatge a la teva persona i la Fundació Valvi publicarà en forma de llibre una sèrie de cartes adreçades a la teva persona (aquesta entre d’altres).
També, Joan, perquè m’ha anat bé fer aquest passeig per la memòria d’un temps i d’un país i d’una gent, que ja no tornarà. I m’ha agradat tornar a estar amb tu i(encara que com he dit fictíciament) per moltes d’aquestes coses que avui t’he escrit no t’ho havia dit mai. I no per manca de temps, es que (per desgràcia) no ens ho diguem tot moltes vegades en vida.
Una abraçada i a veure si ens retrobem allà on siguis.
Guillem Terribas

MODEST



Hi ha noms que són més amples que d'altres, que quan els dius abracen algú important que el duu o que l'ha dut i que de tan important com és ha acabat essent-ne art i part, propietari de ple dret.
Això passa sovint amb els noms d'alguns polítics, d'alguns escriptors, d'alguns artistes... En Quim i l'Anna no són a Girona els pares de Maria, la Marededéu, sinó els dos únics alcaldes, Nadal i Pagans, que en 30 anys de democràcia ha tingut la ciutat. Dir Arcadi és afegir-hi immediatament Calzada. En Guillem és un guru cultural que oficia des de la 22, mentre en Pere ho fa des de can Geli. Dir Javier i sentir Cercas és tot u. Just és a Casero el mateix que Enric és a Marquès. Paco, Domènec i Emília demanen ?cognoms preclars: Torres Monsó, Fita i Xargay. A algú se li acudiria escriure a Girona darrere Darryl altre cognom que no fos Middleton? Santiago porta a Sobrequés; Carles s'ajunta a Rahola; Aurora i Prudenci, a Bertrana; Jaume, a Marquès. L'Emili més famós de Girona és l'Emili Grahit; l'Isidre més reconegut, l'Isidre Vicenç; la Carme més coneguda, la Carme Ribas Mora. Hi ha gironins que han ocupat amb tanta força els seus noms que els han fet seus: en Lluís de l'Arc, el Sr. Francesc Civil, en "Tià" Sebastià Salellas... D'altres, a més, han dut els seus noms i cognoms més enllà de les fronteres: Silvestre Santaló, Xavier Cugat, Rafael Masó. I encara al nomenclàtor de carrers és possible casar noms i persones. Sixt, Anselm, Claudi, Ferran, Fidel, Bernat, Cristòfor, Juli, Laureà, Miquel o Narcís agafen volada seguits de Vilà, Clavé, Girbal, Puig, Aguilar, Boadas, Grober, Garreta, Dalmau, Blay o Xifra...
Però tot això només són noms emmotllats amb més o menys fortuna a un avatar polític, cultural, històric... Si hi ha un nom que a Girona tradueix amb precisió l'ésser i l'essència, la substància i l'esperit de la persona que el porta, aquest nom és Modest aplicat a Modest Prats, sempre precedit d'un prenom que el defineix amb precisió: mossèn Modest.
JORDI VILAMITJANA - Foto: DG (Diari de Girona, 09/07/09).
Foto: Marc Martí ( Modest Prats a la 22)

Finançament a l'Ateneu


Dinar a la docta casa de Barcelona amb Jordi Llavina i Narcís Garolera per parlar de tot, com bons ateneistes

Em truca en Jordi Llavina: «Hauríem de trobar-nos per dinar en Narcís Garolera, tu i jo; xalarem.» En Jordi Llavina, home de lletres que ho sap tot de les lletres, fa servir paraules així, xalarem. De vegades em truca a les hores més intempestives per dir-me que xala tant amb tal o tal altre llibre que està llegint, i que me'l recomana. «Que dormies?» «I ara, Jordi, com vols que dormi, a aquesta hora?» Quedem que el dimarts dia 14, dimarts passat, Quatorze Juillet, ens trobarem al restaurant de l'Ateneu Barcelonès, lloc on fa mitja vida en Narcís Garolera, «otro que tal» en el camp de les lletres estudiades, analitzades i anotades. He dit «otro que tal» perquè durant la conversa que mantindrem riurem com bojos dels castellanismes que s'imposen, i molt concretament d'aquest.
Ens trobem a l'Ateneu el dia i l'hora convinguts, i el que no sabíem és que el cap de setmana anterior s'hauria aconseguit el finançament. «Potser hauríem de parlar del finançament», diem. Ho diem, ho intentem, però divaguem tant i saltem tant d'una cosa a l'altra, que no ens hi acabem de concentrar, i això que és el finançament més important que ha tingut Catalunya, fins ara. Deu ser cosa de l'Ateneu. Totes les cases tenen el seu misteri, i de la mateixa manera que a certa hora de la nit les masies perdudes a les muntanyes estan poblades de follets i fantasmes, tu entres a l'Ateneu i ja pots voler parlar de finançament o de maria santíssima, que sempre se t'acaben asseient a taula els ectoplasmes de Josep Pla, Josep M. de Sagarra o del doctor Quim Borralleras. Llavina, Garolera i jo decidim que el cànon literari en prosa del segle XX està format per aquest trio: Pla, Sagarra i Gaziel, i que d'aquí no ens trauran. L'Ateneu invita molt a pontificar categòricament. Quan anem per enfocar el finançament, entra al restaurant en Guillem Terribas, de la Llibreria 22 de Girona, amb l'Imma Merino, que han quedat amb el propietari de les llibreries La Central. Caram amb la concentració de lletrats. Un llenu que buenu, que diem a Mataró. Ens saludem, parlem, aquestes coses. On érem? Ah, sí, el finançament. Aporta Llavina: «En Sala i Martín n'ha parlat avui a RAC1, per carregar-se'l.» Jo informo que Sala i Martín és nadiu d'un barri rural de Cabrera de Mar, al Maresme, que es diu Agell. «Agell? Ager, agri; camp, en llatí.» Anàvem per anar al finançament i ja ens n'hem tornat a allunyar.
«A mi, sabeu?, la dona em va deixar.» Es veu que ho deia, per descriure una situació personal viscuda, J.V. Foix. «Un decasíl·lab perfecte», afirma Garolera, que és qui ha portat el poeta i pastisser a la taula, no em facin dir com. «Foix deia que els catalans parlem en decasíl·labs.» Estic a punt de preguntar a Garolera i Llavina, que són els que hi entenen, si hi ha decasíl·labs imperfectes, però llavors ja hem saltat a una altra cosa. Per exemple, a l'arròs que en Llavina i jo mengem, i que trobem molt bo, i als espaguetis amb pesto que ha triat Garolera, sobre els quals el deglutidor es reserva l'opinió potser perquè jo m'he fet el pavero dient que a casa els cuino tan bé amb alfàbrega fresca, pinyons, mantega, oli i una punta d'all per donar-hi intenció. Recordo que un dia vaig veure Foix en un banc de la plaça de Sarrià llegint El Correo Catalán. «Devia buscar-hi allò que no diu La Vanguardia.» Som tan savis, tan ateneistes...
«L'Antoni Castells ha dit que és bo.» Ep, d'en Castells ens en fiem. «Però l'Artur Mas ha dit que és dolent.» També ens fiem d'en Mas. Mas i Sala i Martín per un cantó, Castells per un altre. Dos a un. De quants diners ben bé parlem? Ningú no ho sap del cert. Esquerra diu que Zapatero els ha promès 3.800 milions. Zapatero? I Esquerra se'l creu? Potser els ha promès amb un decasíl·lab perfecte. Esquerra és molt sensible a la poesia. Carod diu que ha llegit més de mil llibres de versos. «Mentre no siguin versos de balancí... Joan Coromines anomenava versos de balancí els que fan nyic, nyic, cantarella.»
Garolera ve de Ceret, on ha assistit a una cursa de toros, organitzada dins els actes del Quatorze Juillet, que ha estat amenitzada per una cobla que ha tocat Els Segadors, La Santa Espina i L'Estaca. Els homes que aplanaven l'arena duien barretina. El que aquí és espanyolisme allí és catalanitat. No acabarem d'entendre res mai del tot per molt que ens hi esforcem.
Ara no podem recordar si és Pla o Sagarra qui en una de les seves cròniques de les tertúlies de l'Ateneu explica que un dia va entrar Francesc Pujols –era Francesc Pujols?– i va anunciar: «Sabeu? M'he casat amb la minyona; fem el mateix i m'estalvio la setmanada.» Això sí que és finançament.
Baixo per la Rambla. Qui va ser aquell que, també a l'Ateneu, va dir: «Avui, passant per davant de la Virreina he perdut la fe»? Jo hi passo per veure si la recupero.
MANUEL CUYÀS (El Punt 19.07.09)
Foto:Lluís Cruset (La Bibioteca de l'Ateneu de Barcelona)