dilluns, 20 de juliol de 2009

Finançament a l'Ateneu


Dinar a la docta casa de Barcelona amb Jordi Llavina i Narcís Garolera per parlar de tot, com bons ateneistes

Em truca en Jordi Llavina: «Hauríem de trobar-nos per dinar en Narcís Garolera, tu i jo; xalarem.» En Jordi Llavina, home de lletres que ho sap tot de les lletres, fa servir paraules així, xalarem. De vegades em truca a les hores més intempestives per dir-me que xala tant amb tal o tal altre llibre que està llegint, i que me'l recomana. «Que dormies?» «I ara, Jordi, com vols que dormi, a aquesta hora?» Quedem que el dimarts dia 14, dimarts passat, Quatorze Juillet, ens trobarem al restaurant de l'Ateneu Barcelonès, lloc on fa mitja vida en Narcís Garolera, «otro que tal» en el camp de les lletres estudiades, analitzades i anotades. He dit «otro que tal» perquè durant la conversa que mantindrem riurem com bojos dels castellanismes que s'imposen, i molt concretament d'aquest.
Ens trobem a l'Ateneu el dia i l'hora convinguts, i el que no sabíem és que el cap de setmana anterior s'hauria aconseguit el finançament. «Potser hauríem de parlar del finançament», diem. Ho diem, ho intentem, però divaguem tant i saltem tant d'una cosa a l'altra, que no ens hi acabem de concentrar, i això que és el finançament més important que ha tingut Catalunya, fins ara. Deu ser cosa de l'Ateneu. Totes les cases tenen el seu misteri, i de la mateixa manera que a certa hora de la nit les masies perdudes a les muntanyes estan poblades de follets i fantasmes, tu entres a l'Ateneu i ja pots voler parlar de finançament o de maria santíssima, que sempre se t'acaben asseient a taula els ectoplasmes de Josep Pla, Josep M. de Sagarra o del doctor Quim Borralleras. Llavina, Garolera i jo decidim que el cànon literari en prosa del segle XX està format per aquest trio: Pla, Sagarra i Gaziel, i que d'aquí no ens trauran. L'Ateneu invita molt a pontificar categòricament. Quan anem per enfocar el finançament, entra al restaurant en Guillem Terribas, de la Llibreria 22 de Girona, amb l'Imma Merino, que han quedat amb el propietari de les llibreries La Central. Caram amb la concentració de lletrats. Un llenu que buenu, que diem a Mataró. Ens saludem, parlem, aquestes coses. On érem? Ah, sí, el finançament. Aporta Llavina: «En Sala i Martín n'ha parlat avui a RAC1, per carregar-se'l.» Jo informo que Sala i Martín és nadiu d'un barri rural de Cabrera de Mar, al Maresme, que es diu Agell. «Agell? Ager, agri; camp, en llatí.» Anàvem per anar al finançament i ja ens n'hem tornat a allunyar.
«A mi, sabeu?, la dona em va deixar.» Es veu que ho deia, per descriure una situació personal viscuda, J.V. Foix. «Un decasíl·lab perfecte», afirma Garolera, que és qui ha portat el poeta i pastisser a la taula, no em facin dir com. «Foix deia que els catalans parlem en decasíl·labs.» Estic a punt de preguntar a Garolera i Llavina, que són els que hi entenen, si hi ha decasíl·labs imperfectes, però llavors ja hem saltat a una altra cosa. Per exemple, a l'arròs que en Llavina i jo mengem, i que trobem molt bo, i als espaguetis amb pesto que ha triat Garolera, sobre els quals el deglutidor es reserva l'opinió potser perquè jo m'he fet el pavero dient que a casa els cuino tan bé amb alfàbrega fresca, pinyons, mantega, oli i una punta d'all per donar-hi intenció. Recordo que un dia vaig veure Foix en un banc de la plaça de Sarrià llegint El Correo Catalán. «Devia buscar-hi allò que no diu La Vanguardia.» Som tan savis, tan ateneistes...
«L'Antoni Castells ha dit que és bo.» Ep, d'en Castells ens en fiem. «Però l'Artur Mas ha dit que és dolent.» També ens fiem d'en Mas. Mas i Sala i Martín per un cantó, Castells per un altre. Dos a un. De quants diners ben bé parlem? Ningú no ho sap del cert. Esquerra diu que Zapatero els ha promès 3.800 milions. Zapatero? I Esquerra se'l creu? Potser els ha promès amb un decasíl·lab perfecte. Esquerra és molt sensible a la poesia. Carod diu que ha llegit més de mil llibres de versos. «Mentre no siguin versos de balancí... Joan Coromines anomenava versos de balancí els que fan nyic, nyic, cantarella.»
Garolera ve de Ceret, on ha assistit a una cursa de toros, organitzada dins els actes del Quatorze Juillet, que ha estat amenitzada per una cobla que ha tocat Els Segadors, La Santa Espina i L'Estaca. Els homes que aplanaven l'arena duien barretina. El que aquí és espanyolisme allí és catalanitat. No acabarem d'entendre res mai del tot per molt que ens hi esforcem.
Ara no podem recordar si és Pla o Sagarra qui en una de les seves cròniques de les tertúlies de l'Ateneu explica que un dia va entrar Francesc Pujols –era Francesc Pujols?– i va anunciar: «Sabeu? M'he casat amb la minyona; fem el mateix i m'estalvio la setmanada.» Això sí que és finançament.
Baixo per la Rambla. Qui va ser aquell que, també a l'Ateneu, va dir: «Avui, passant per davant de la Virreina he perdut la fe»? Jo hi passo per veure si la recupero.
MANUEL CUYÀS (El Punt 19.07.09)
Foto:Lluís Cruset (La Bibioteca de l'Ateneu de Barcelona)