dissabte, 26 d’abril de 2008

Text de Joan Ferrerós a la presentació de Figueres


Demà serà un altre dia. Guillem Terribas

Quan un comença a llegir un llibre no sap realment amb què es trobarà, tot i que el títol o el que insinuen els textos de les solapes o de la coberta, ens pot donar pistes.

Llegir, en aquest cas, el llibre d’en Guillem Terribas que avui presentem a Figueres, d’entrada em comportava el plus de curiositat que va afegida a la lectura del text d’un amic.

I confesso que vaig encetar el volum amb la vaga idea que hi trobaria el que se’n podria dir ‘vida i miracles de l’amic Guillem’. Fixin-se que dic ‘Guillem’ i prou. I ho faig perquè al bisbat de Girona, entre la gent tocada per l’afició als llibres, en Guillem, per ser reconegut o identificat, no necessita l’adjectiu del cognom; com a molt se li pot afegir el complement “de la 22”, és a dir: ‘en Guillem de la 22’.

Tornant a allò de ‘la vida i miracles’, els haig de dir que no: que m’he trobat amb molt més que una “vida i miracles”. M’he trobat amb un sac de coneixements, d’informació, i sobretot m’he trobat amb un exemple de trajectòria vital edificant, exigent des de la consideració ètica. M’he llegit el llibre –me l’he empassat amb molt de gust- en dues tirades el dijous i el divendres sants proppassats. Ja em permetran que els digui que la seducció que em va produir el llibre em va estalviar d’haver de decidir-me si per la casa rural, molt de moda; la platja, puix que feia bon temps, o l’esquí ja que havia nevat oportunament.

Entretingut amb el llibre d’en Guillem, he pogut discórrer amablement per la vida d’un home ordenat com un col·leccionista, i això de col·leccionista no ho dic per dir: a l’hora que en Guillem s’ha posat a relacionar els fets de la seva vida, com a mínim ha pogut comptar amb la col·lecció de retalls de premsa, de fotos, i d’enregistraments sonors i videogràfics que ha acumulat pacientment des de la llibreria i que li han permès aquella eficàcia i aquell ordre de què parlava.

El llistó ètic, que també apuntàvem, li ha permès sospesar sovint el volum de la bondat de les persones que ha anat tractant, però també el de la mesquinesa quan, a judici seu, s’ha produït. Resulten plenes d’autèntic sentiment les expressions de dol quan s’explica sobre un amic que ha desaparegut, i de sincer agraïment quan considera que l’ha de manifestar. I quan ha de jutjar negativament algunes persones que apunta ho fa sense fer-s’hi mala sang, “sin acritud”, que deia el del ribot.

Seguint l’ordre del llibre, en Guillem ens porta al Salt de la seva infància, municipi llavors depenent de Girona; viatgem a França, a Occitània, on de petit s’està a casa d’uns parents. Sabem de l’escola que freqüenta i que els que som de la mateixa generació (com amb tantes altres coses que ens explicarà) ho trobem tot molt familiar, com si escrivís sobre les nostres pròpies experiències o sensacions.

Coneixem la seva malaltia reumàtica que el fa patir i l’agraïment que dedica als metges que el visiten. Ens fa saber per què entra a l’escoltisme, i no a l’OJE com li aconsellava el seu pare. Ens presenta els amics que ho seran tota la vida, particularment en Mines i en M Berga. El món laboral i la primera feina en un hotel. Coneixem la família amb un pare l’ofici del qual, de jovenet l’incomoda perquè es guàrdia municipal, i coneixem la Marta, la primera novieta. Passem per les reflexions sobre les pràctiques religioses, sobre l’anar a missa...

Una frase que m’ha semblat essencial d’aquells anys que evoca el nostre home és quan afirma: ‘M’agradava el que feia a partir de les 8 del vespre’. És clar que es refereix a les aficions, allò que triava de gust, que no era ni la feina, ni els compromisos de cap classe. I així ens introduïm als móns del cine, del còmic i del dibuix; del disseny i la pintura de tots els quals en Guillem n’és entusiasta i expert. També participem d’aquelles activitats que recullen les pàgines del llibre i que molts havíem practicat semblantment perquè eren vies de sentit únic; la cosa solia anar així: a redós de la parròquia d’un capellà condescendent, organitzar totes aquelles activitats que s’acostumaven a fer: recitals, teatre, conferències, cine-fòrums... En el seu cas i dels seus amics de Salt, aquesta institució parroquial és batejada amb un nom que posteriorment serà molt conegut: La Pastera de Salt

Acompanyem a en Guillem a la colònia espanyola africana d’El Aayoun, naturalment a fer la mili, aquesta activitat que cada any que passa sembla més arcaica. Coneixem el tarannà dels militars en aquell remot racó del Sahara. (Coses de l’atzar: amb uns amics vam fer un llarg i contemplatiu –deliberadament lent- viatge en “600” fins a Tan Tan, sud del Marroc, i després en tot terreny fins als Sahara, llavors espanyol, per visitar un amic que va conèixer Guillem, en Xavier Falgarona)

I, després d’uns quants enamoraments sense port ni nord, acabem tornant a la Marta; ens hi casarem i tindrem un parell de fills. I viurem els problemes de la feina, o de les feines, fins que una carambola de les de la vida facilita, presenta la idea d’obrir una llibreria. I aquí comença allò que els papers en solen dir ‘una nova singladura’.

En Guillem, parlant de la “22”, ens informa de tot allò que no sabíem del comerç dels llibres i que no havíem sabut a qui demanar-ho. Ens parla, és clar, de la constitució de l’establiment, que, a la vegada, li representa la solució a les angoixes laborals. El per què del nom triat, l’aportació dels socis (que fou de 200.000 pta.), les 12.000 pta de calaix que feren el 1r dia; la ‘22’ que havia de ser també papereria; del mercat dels llibres, correntment amb unes 450.000 obres ‘vives’, de les quals les llibreries prou ben dotades en tenen 50.000, és a dir que quan un client demana un llibre tens 400.000 possibilitats de no tenir-lo en estoc, etc.

El Guillem de llavors era convidat a la ràdio per parlar de llibres sense cobrar, és a dir cobrant en forma de la publicitat implícita que rebia la llibreria; coneixem també el món del gremi de llibreters, assistim a trobades amb autors i editors, i fins i tot amb personatges glamurosos, com ara Inka Martí, però ho fem des d’una altra talaia que l’habitual en aitals casos. També ens encomana (amb això m’hi he fixat tan particularment que em repeteixo) el sentiment que professa a moltes persones, amics, ja morts prematurament

L’estil del llibre és planer, dóna la impressió que li flueix sense esforç i sense artifici. Dic que dóna la impressió, no que no s’hi hagi esforçat. És com una mena d’estil naïf en aparença, però que no se m’entengui malament, quan dic senzill vull dir molt comunicatiu, no només de les coses que va desgranant, sinó –ja ho he dit i repetit- del sentiment que les acompanya. La sensació és que ens permet mirar el món, el seu món, a través d’un vidre net; ens invita a llegir un text verité que es va produint com el fluir de la vida. No ens deixa perdre mai el fil de la comunicació: ara ens porta cap a allò que enyora, i ara ens encamina cap allò que té. Un llibre íntim pel to i perquè és ple d’intimitats de la vida del seu autor, sense baixar mai els esglaons de l’exhibició i encara menys allò que s’anomena obscenitat literària.

En síntesi, de la lectura del llibre diria que:
- permet de capbussar-se en la vida pública gironina, en el “tot Girona” de l’art, la literatura, el cine, la política... Com qui no vol la cosa, i tot parlant d’ell mateix, l’autor ens parla de tothom, de tothom que compta a la ciutat.
- Però sobretot, Guillem Terribas ens proposa un exemple de vida constructiva.
Joan Ferrerós

divendres, 4 d’abril de 2008

Presentació a Figueres de "Demà serà..." 10/04/08



Dijous dia 10 d'abril 2004 a les 8 del vespre, a MALLART llibres, carrer Besalú,12 de Figueres, presentació del llibre editat per Ara llibres, DEMÀ SERÀ UN ALTRE DIA de Guillem Terribas.
Intervindran:
JOSEP M. FONALLERAS, escriptor
JOAN FERRERÓS, professor i articulista.