dissabte, 26 de novembre de 2016

El documental ‘Priorat' mostra la transformació de la comarca

 Es projecta avui al cinema Truffaut, en un acte en què participarà Josep Roca i que inclourà un tast de vi.

Priorat és un documental que està atraient l'interès de televisions europees i d'una de nord-americana després del seu pas per diversos festivals, algun de tan destacat com l'IDFA d'Amsterdam. Dirigit per David Fernández, mostra la transformació del Priorat en els últims 25 anys i posa cara als que van liderar una autèntica revolució en una zona que estava a punt d'enfonsar-se i la van situar com un referent vinícola a escala internacional.
El film és una història coral que gira entorn de l'arribada de René Barbier i de cinc persones vingudes de fora que van rellançar la comarca. Han estat gairebé quatre anys de rodatge i de moltes dificultats per aconseguir finançament. L'equip va recórrer pam a pam tot el Priorat, a més de fer entrevistes a Madrid, Barcelona, Girona i Londres.
Tono Folguera (Lastor Media), productor del documental, que ha tingut TVC entre els seus col·laboradors, en declaracions a ACN destaca la complexitat d'aquest projecte: “Primer, per motius físics, perquè les distàncies són més llargues del que sembla, amb carreteres plenes de revolts, i, segon, perquè ens va costar introduir-nos a fons en aquesta comarca i contactar amb un ampli nombre de personatges.”
Imma Puig, Salvador Garcia-Arbos i Josep Roca 
Priorat es projecta avui al cinema Truffaut de Girona (20 h, 5 euros), en un acte en què prendran part el director, el productor, el periodista Salvador Garcia-Arbós i l'enòleg Josep Roca. En acabar la projecció s'oferirà una degustació del vi Martinet Bru.
Per altra banda, demà, dissabte, a la Llibreria 22 de Girona, el mateix Josep Rere les vinyes (Rosa dels Vents), en un acte en què Salvador Garcia-Arbós conduirà una tertúlia amb els autors.
Roca, juntament amb Imma Puig, la coautora, presentarà el seu llibre
Jordi Camps Linnell, publicat en el Punt-Avui 25.11.2016

dijous, 24 de novembre de 2016

JOSEP-MARIA TERRICABRAS, l'home de la paraula

* Text inclòs a COGITARE AUDE  Miscel·lània d'homenatge a JOSEP-MARIA TERRICABRAS .

J.M. Terricabras a la Sala de Graus de la UdeG (17.11.2016)
impartint la seva darrera lliçó. 

 La primera vegada que vaig sentir a parlar de Josep M. Terricabras , fou  a finals dels anys seixanta. Va ser degut a la representació teatral a l'església de Sant Domènech (aquella època encara propietat dels militars) de l'obra "Set Contra Tebas". La gent de teatre de Girona i la mateixa revista Presència se'n va fer ressò de l'esdeveniment, com una ventada d'aire fresc a la manera de fer teatre, teatre independent. Sobresortia en els elogis la fantàstica interpretació d'un tal Josep M. Terricabres, un ex-capellà de Calella de la Costa.
Anys més tard vaig conèixer personalment a Josep M. Terricabras, a través de la Montserrat Martínez que me'l va presentar. El nom de Terricabras m'havia quedat pels elogis de la seva actuació a l'obra Set contra Tebas i, també, pel seu cognom, que era tant o més original que el meu i a més amb el mateix començament: "Terri"  ( a la guia telefònica de Girona, en Terricabras, va després de Terribas).
Vam anar algunes vegades al cinema, tots tres, la Montse, en Josep M.  i jo. A la Montserrat i a mi això del cinema ens alegra la vida i amb en Terricabras, vaig comprovar que també.  
Portada del llibre
Com m'ha passat altres ocasions , les vegades que vam anar junts a passejar o el cinema, no vaig ser conscients de que feia "d'espelma", fins que em van dir que entre la Montserrat i en Josep M. hi havia "marro".
La nostra relació, amb en Terricabres i amb la Montse, sempre ha estat més que cordial, continuem parlant, discutint, passejant, fent trobades i sobretaules i (llàstima) molt poques vegades al cinema.
No he vist mai en Terricabras  actuar dalt d'un escenari, però si que vaig comprovar  que realment era un bon actor, la primera vegada que va presentar un llibre seu, bé de fet era  la traducció del alemany del llibre TRACTATUS LOGICOPHILOSOPHICUS de  LUDWIG WITTGENSTEIN,  a la Llibreria 22 . Tinc fragments filmats de la presentació en Super8 sense so i, es pot veure perfectament com gesticula i va fa moure el cos per convèncer a el personal (la Llibreria estava plena a besar) del que filosofava tant ell com Wittegenstein.
Recordo el seu cotxe que va portar d'alemanya, després d'una llarga estada, color blau clar i que era un wolkswagen escarabat. Un cotxe que no es comerciava en el nostre país i que tenia la seva gràcia, tanta que al cap d'uns anys la meva dona i jo ens vam comprar un a través d'un mecànic que l'havia aconseguit en una subhasta.
Han passat els anys i tenim moltes històries junts a través de la Universitat, els llibres i Ferrater Mora. Seguim tenint trobades amb ell i la Montserrat, tant a Girona com a Begur.
Espero que l'energia, que el cruel accident d'ara fa uns anys no va poder en ella, no li falli. Espero tornar algun dia al cinema amb ell i la Montserrat i espero que tots aquets anys d'amistat segueixin iguals pels segles dels segles. Amen.  
Guillem Terribas Roca. 


04 de Gener 2017
Benvolgut Guillem,

he aprofitat els dies de Nadal per llegir i rellegir els textos que
s'apleguen en el volum que em vau oferir amb motiu de la meva jubilació.
Per això no t'he escrit abans agraint l'article amb què hi vas contribuir.
Ho agraeixo ara, un xic formalment i molt personalment, als 48
participants en el llibre. Em va agradar molt que els responsables de la
publicació (jo no en tenia ni idea, es veu que hi ha secrets que es poden
guardar!) et posessin a la llista de participants i que tu ho acceptessis.

Gràcies pel teu article, tan proper. És el testimoni d'algunes
complicitats (com xerrades llargues, sobretaules i anades al cinema) i
sobretot d'una amistat. Em sembla que això no durarà, com tu desitges,
“pels segles dels segles”, però mentre duri trenta anys més, jo ja en tinc
prou! Gràcies, Guillem, per aquestes pàgines!

La Montserrat i jo aprofitem l'ocasió per desitjar-vos, a tu i a la Marta,
que tingueu un bon any. Que el 2017 sigui per a tots un any molt millor
que els anteriors, tot i que això no sembla que sigui fàcil! Dit
francament: que el 2017 ens sigui un any inoblidable. Tu ja m'entens!

Amb una abraçada,


Terri

dimecres, 23 de novembre de 2016

Josep M. Terricabras: Provisionalitat ‘eterna'

Amor, coneixement, compassió i país. Dit així, a raig, i sense un context sonaria
Terricabras a la Sala de Graus de la Universitat de Girona. Foto: Joan Sabater
a propaganda. Però si el marc, el físic, on van ressonar aquestes paraules és la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, i la persona que les enumera és el doctor Josep-Maria Terricabras, estem davant de la declaració d'una vida, i no només acadèmica. Un vida de compromís amb la societat i de treball intel·lectual. Ahir, a les sis de la tarda, el departament de filosofia va organitzar un homenatge al professor Terricabras amb motiu de la seva jubilació; relativa, perquè és diputat al Parlament Europeu per ERC, on defensa un país, el català, lliure i sobirà, i també, perquè ara ja és professor emèrit.
Una lectio ultima, o classe magistral, amb el títol de Tot és provisional, va servir al filòsof, artífex de la prestigiosa Càtedra Ferrater i Mora de Pensament Contemporani per destacar els principals trets del seu trebal l. Una aposta vital que, segons va defensar, s'ha basat “en una obsessió per la claredat”, en sintonia amb “una defensa, en la meva vida docent i no docent, del cultiu de la defensa personal i de la col·lectiva”. Una trajectòria, vital i professional, marcada per potenciar un pensament crític; un ideari que es podria resumir per descriure bé el que t'envolta per tenir, almenys, una realitat –de moltes– ben definida, qüestionant veritats amb un esperit crític en les respostes.
És cert que va fer un repàs per la seva vida acadèmica; per la seva estada a Alemanya, Anglaterra, com a professor de secundària, la creació de la càtedra i moltes altres reflexions en el més pur estil Terricabras. Però el que és significatiu de la seva lliçó, a banda de filòsof, va ser l'aferrissada defensa del valor de llenguatge; el valor de les paraules que, ben ordenades, fan un concepte i serveixen per estructurar una ment. Si aquest no es cuida, va sostenir, estaríem davant d'una decadència intel·lectual.
Però segurament, tot i l'esforç, absolutament rigorós de Terricabras per fer un repàs pel seu pensament i inquietuds, el mapa d'una persona no es completa sense la visió que en tenen d'altres. Abans d'iniciar la lectio ultima, el director del departament de filosofia, Josep Maria Prades, va remarcar el lideratge de Terricabras, que “ha ajudat a donar prestigi intel·lectual a la UdG”, a més del compromís del filòsof “pel seu país i el seu temps”. Uns arguments que, amb diferents paraules, també va posar de relleu Josep Gordi, degà de la Facultat de Lletres, que va agrair-li la defensa que fa de Catalunya a Europa. Una tasca i un treball que, en paraules del rector, Sergi Bonet, les ha fet un home que és “activista, orador, filòsof, lluitador i ciutadà”. Un denominador comú que destaca el doble paper de Terricabras en mirar de ser un erudit de mida humana que ha treballat per “un futur millor”, segons Bonet.
Una obra de l'artista Pere Jaume i un llibre elaborat pels seus companys, com a tribut, va tancar una classe –magistral, si voleu, a voltes també mediàtica– amb una assistència de públic que va omplir la Sala de Graus, la qual cosa no deixa de ser un bon punt –no pas final– per a una trajectòria que encara té molt per donar –no s'ha d'oblidar que és emèrit i que alguna classe més farà–. Amb tot, i malgrat l'esforç pel que fa a l'argumentació a l'hora de defensar que tot és provisional; vist el personatge, la seva vitalitat i el llegat que deixa i deixarà ens convida a pensar que som davant d'una provisionalitat eterna, amb permís de Terricabras, que amb el seu esperit crític segur que m'ho qüestionarà.
Joan Trillas, publicat en el Punt-Avui 23.11.2016



Jean-Pierre Léaud delega el protagonisme a Albert Serra

 Una “indisposició” a última hora de l'actor francès no va alterar l'èxit de la preestrena a l'Estat de la nova pel·lícula del cineasta banyolí, ‘La mort de Lluís XIV', al cinema Truffaut, que avui fa 16 anys.
Guillem Terribas, Àngel Quintana, Albert Serra, Montse
Triola, Vicenç Altaio,Joaquim Saphino. Foto: Cinema
Truffaut. 

Havia de ser el protagonista. I ho va ser. A la pantalla. Una “indisposició” a última hora va impedir que, com estava previst i anunciat, Jean-Pierre Léaud (París, 1944), el mític Antoine Doinel de les pel·lícules de François Truffaut, actor consagrat per la Nouvelle Vague i per autors de renom, presentés in situ la seva última pel·lícula, La mort de Lluís XIV, sota les ordres d'Albert Serra. Tampoc va poder descobrir ell mateix la placa que el cinema gironí que pren el nom del director francès que el va consagrar, el Truffaut, li ha dedicat i que tenia preparada per a tal esdeveniment.
Albert Serra, mirant la placa que havia d'inaugurar
Jean-Pierre Leaud. Foto: Manel Lladó
El director banyolí no va ser tan políticament correcte i va declarar en la preestrena estatal del film, programat en el marc del cicle de cinema del festival Temporada Alta: “Ja sabeu el que en penso, dels actors... ni el millor d'ells arriba a la sola de la sabata dels espectadors aquí presents.”
Doncs amb aquest imprevist artístic, el públic que va omplir pràcticament les dues sessions d'ahir es va haver de conformar a veure Jean-Pierre Léaud prostrat al llit, en aquest cas en la ficció. I és que a la pantalla encarna l'anomenat Rei Sol els últims quinze dies de la seva vida, vell, decrèpit i impertèrrit veient com el seu cos es podreix i la seva ànima s'apaga. “Volia representar la fricció que succeeix quan el poder absolut [el rei absolutista] resta en la més absoluta impotència per culpa de la incompetència dels metges que l'atenen”, va explicar Serra.
Acompanyat en la presentació per bona part de l'equip –entre altres, l'actor Vicenç Altaió i els productors Montse Triola i Joaquim Sopino–, el director va insistir a dir que el film és en realitat un encàrrec i que no el deixa de sorprendre la reacció extraordinària que causa. De fet, La mort de Lluís XIV li ha valgut, no només el reconeixement de la crítica internacional en festivals com el de Canes, sinó també el premi Jean Vigo, creat el 1951 i reservat a produccions franceses, i que han rebut autors de la categoria de Jean-Luc Godard, Alain Resnais, Chris Marker, Maurice Pialat i Olivier Assayas. Es dóna, a més, la circumstància que Serra és el primer autor de l'Estat espanyol que ha estat distingit amb aquest prestigiós guardó.
La mort de Lluís XIV s'estrenarà comercialment a la cartellera el dia 25 de novembre.
Jordi Camps Linnel, punlicat en el Punt-Avui 17.11.2016

* Pre-estrena en el Cinema Truffaut de La mort de Louis XIV a tevetres migdia el 17.11.2016 a partir del minut 41'00
"
http://www.ccma.cat/video/embed/5632237

dilluns, 14 de novembre de 2016

Jean-Pierre Léaud, de Truffaut a Albert Serra

L'actor que va ser icona de la Nouvelle Vague ha confirmat que serà present, dimecres, en les dues projeccions programades al cinema Truffaut de ‘La mort de Lluís XIV', que protagonitza.

El personatge d'Antoine Doinel va néixer el 1959 i va ser “un miracle”, com ha reconegut Jean-Pierre Léaud en diverses entrevistes al llarg de la vida. Tenia tan sols 14 anys quan François Truffaut es va fixar en ell i li va recomanar presentar-se a les proves de repartiment que estava fent per trobar l'actor que encarnés el protagonista d'Els 400 cops. Léaud va ser l'escollit, entre una quarantena de nens, i des de llavors, es va convertir en l'alter ego a la pantalla del director francès, amb qui va col·laborar per portar a terme algunes de les pel·lícules més representatives d'aquell corrent cinematogràfic que s'ha anomenat Nouvelle Vague.
Ara, quasi cinquanta anys després d'interpel·lar els espectadors al final d'aquella obra mestra, torna per mirar-nos fixament des del llit on jau moribund a La mort de Lluís XIV, el darrer film d'Albert Serra. Precisament, el cineasta banyolí ha estat premiat recentment amb el prestigiós premi Jean Vigo –que han guanyat directors de la categoria de Jean-Luc Godard, Alain Resnais, Chris Marker, Maurice Pialat i Olivier Assayas– per aquesta pel·lícula estrenada al Festival de Canes amb un gran èxit de crítica.
En aquest film, Jean-Pierre Léaud, secundat per altres actors professionals vinguts del teatre, entrega el seu cos i ànima per encarnar l'anomenat Rei Sol en el crepuscle de la seva vida. Una caracterització amb què fa emergir la figura d'un home vell qualsevol, que pateix i agonitza fins a l'últim sospir.
Tant l'actor com el cineasta seran, dimecres 16, presents en les dues projeccions que s'han programat per a la pre-estrena oficial de la pel·lícula al cinema Truffaut (20 i 22 h) dins la programació cinematogràfica del festival Temporada Alta. Entre un i altre passi, és previst que l'actor francès inauguri una placa en homenatge seu situada al vestíbul de la sala gironina que pren el nom, precisament, del cineasta que el va fer cèlebre.
Cicle a la Filmoteca
Paral·lelament, el Truffaut ha dedicat el cicle de la Filmoteca d'aquest semestre a la figura de Jean-Pierre Léaud. Per aquest motiu, projecta, els dilluns, alguns dels títols més essencials de la seva filmografia, com ara Els 400 cops (François Truffaut, 1959); La chinoise (Jean-Luc Godard, 1967), que es projectarà el 14 de novembre; Les dues angleses i l'amor (François Truffaut, 1971), el 21 de novembre; L'últim tango a París (Bernardo Bertolucci, 1972), el 28 de novembre; El naixement de l'amor (P. Garrel, 1993), el 12 de desembre, i Le Havre (Aka Kaurismaki, 2011), el 19 de desembre.
Un repàs filmogràfic que recorre gairebé cinquanta anys d'interpretació, des d'aquells fotogrames en què arrencava a córrer cridant per la llibertat fins a la seva imatge jacent, conscient de la degradació que li ha imposat el pas del temps.
Curs sobre Truffaut
També, al Museu del Cinema s'ha iniciat, tot just aquest cap de setmana, un curs de cinema al voltant de la figura de Truffaut, en què, evidentment, es parlarà d'Antoine Doinel. L'imparteix el cineasta gironí Pere Vilà i continua fins al 17 de desembre.
Jordi Campps Linnell publicat en el Punt Avui 14.11.2016

dissabte, 12 de novembre de 2016

THE CARER /El último acto. Full de Sala Cinema Truffaut

Regne Unit, 2016
Director: János Edelényi
Intèrprets: Brian Cox, Anna Chancellor, Emilia Fox, Coco König, Karl Johnson, Selina Cadell, Andrew Havill, Roger Moore, Richard Ridings, Andor Lukáts, Emily Bevan, Ruth Posner, Maitland Chandler, Adam Morris, Paul Bown, 
Gènere: Comèdia.
Durada: 89 min.
Idioma:  Anglès.

“Sempre ens quedarà Shakespeare”
Estem davant d’una pel·lícula on hi ha teatre cent per cent. Teatre intel·ligent. Concretament teatre anglès i, encara més, Shakespeare i les seves obres “La Tempesta”, “Romeu i Julieta”, “Hamlet” i, sobretot “El Rei Lear”, entre altres referències.
Tot i que la pel·lícula és anglesa, està dirigida per un director Hongarès, János Edelény, nascut a la capital, Budapest. Aquesta referència a Hongria i Budapest, serà una de les bromes continuades durant tota la pel·lícula, perquè la història que ens explica el director János Edelény es la relació entre una jove hongaresa, magníficament interpretada per la actriu Coco Köning (Àustria, 1966) i en un actor en plena decadència i amb la malaltia del Parkinson, creïblement interpretat per un gran actor, Sir Brian Cox, que en cinema es conegut per papers secundaris, però teatralment es un dels més celebrats i aplaudits del teatre angles i un expert en interpretacions de personatges Shakespearians i membre de la Royal Shakespeare Company, on va aconseguir una magnifica i aplaudida actuació amb el Rei Lear.
Ens trobem, doncs, amb una història que juga amb la realitat i la ficció. La realitat d’un actor, Brian Cox, que ha interpretat diverses vegades obres de Shakespeare i la ficció d’un actor, ja gran i en plena decadència, que té la malaltia del Parkirson i que està contínuament evocant el seu passat com actor veient pel·lícules i filmacions d’obres de teatre de quan estava en plena forma (de la mateixa manera que Glòria Swanson a “Sunset Boulevard”), i que son les mateixes que interpreta l’actor Brian Cox, que en el film es diu Sir Michael Gifford i viu en un castell, acompanyat per un fidel xofer (una altra referència a Sunset Boulevard) que l’ha acompanyat durant més de quaranta anys i li sap la seva vida i miracles, així com les seves interpretacions (un creïble karl Johnson); la seva secretària -que en un temps havia estat més que secretària ( molt convincent Anna Chancellor)- i una filla ( Emilia Fox), que de tant en tant hi va per controlar com està la cosa i no té bona relació amb el seu pare, degut a que tots dos tenen el mateix caràcter malhumorat i autoritari.
La història s’anima quan apareix la jove Dorottya, nascuda a Romania, estudiant de teatre a Londres que s’ofereix de cuidadora del mític actor angles, que amb el seu mal caràcter no hi ha persona que l’aguanti més d’un dia. Com si fos una Mary Poppins actual, la jove Dorottya es guanya el malhumorat actor que la malaltia del Parkinson l’esta afectant tant cada vegada més, que ja no es pot valdre per ell sol i ja ni controla les seves necessitats. Inicialment ell se’n burlarà de l’ accent de la jove cuidadora i aprenenta d’actriu, li canviarà el nom i la presentarà com a Romanesa. Però ella, al igual que Mary Poppins, aguanta i el guanya amb la seva joventut, la seva tolerància i, sobretot, perquè se sap de memòria tots els textos de Shakespeare. I aquí es quan l’espectador s’ho passa d’allò més bé, degut a que contínuament els diàlegs son combinats amb textos d’ obres de teatre de Shakespeare.
La pel·lícula podria caure en explicar-nos la típica de relació d’un vell actor en baixa forma que recorda els seus moments de glòria i la dolça joveneta que el cuida i que arribarà a ser una gran actriu. I no, la pel·lícula està feta i interpretada intel·ligentment i acaba essent un film que el director sap conduir, oferint-nos una dosis controlada de tendresa i d’ironia, fugint dels sentimentalismes gratuïts.
Veureu una pel·lícula molt ben dirigida i interpretada, una història entranyable amb Shakespeare al darrera.
I al final, no marxeu, mireu els crèdits, que hi ha més informació de com acaba la cosa.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

dimarts, 8 de novembre de 2016

Girona Acocollona!

«A la Girona del "Joc de trons", en canvi, sembla que haguem de demanar perdó per convidar-los»
Aquest any celebro dotze anys organitzant un festival de curtmetratges. Els sis primers van ser amb el Festicurts, on intentàvem projectar els millors curtmetratges de la temporada i sense restricció de gèneres en una ciutat, Figueres, en aquella època totalment òrfena d'unes mínimes infraestructures que permetessin l'òptim visionat cinematogràfic.


Malgrat aquestes deficiències logístiques, els seus responsables vam tirar milles amb el Cercle Sport com a única seu, un casinet privat pensat més aviat per a concerts i xerrades que per a projeccions. La broma va durar fins que ens en vam cansar, sis anys, i dic broma perquè cada any era el mateix: anar a mirar de trobar alguna cosa millor que aquell cau infecte que feia pudor de cigar caducat. Les projeccions eren bastant rudimentàries, quasi juràssiques, amb un reproductor de DVD connectat a un projector ubicat sobre una tauleta de càmping cutre al bell mig del passadís central de la sala; la porta d'entrada estava enganxada a la pantalla i el cable de l'àudio corria per terra, entre cadires i peus del respectable, fins a arribar a l'armari de l'equip de so, ubicat en una de les cantonades del recinte i que el guardià del local custodiava com en Gollum el seu tresor. Malgrat tot, el Festicurts va aconseguir portar alguns cineastes il·lustres com Jaume Balagueró, Paco Plaza, Francesc Bellmunt, Ventura Pons, Pere Portabella i actors de primer nivell com Sergi López. A la sisena edició vam tancar la paradeta. Poc temps després, Figueres disposava de les infraestructures que sempre havíem cobejat. Vila florida.
Només un any més tard, com que no estava prou fart d'aquestes històries, em vaig deixar embolicar pels col·legues curtmetratgistes Paco Cavero i Jordi Martínez per donar a forma a l'Acocollona't, la setmana de cinema fantàstic i de terror de Girona. Inicialment vam començar sota tutela de l'activista i terrorista cultural (com m'agrada dir-li en la intimitat) Guillem Terribas, que ens va allotjar amb amor fraternal al cinema Truffaut. Tres anys després, vam decidir fer el salt als Cinemes Albèniz Plaça.

A Girona sempre hem tingut les sales que havíem reivindicat a Figueres, però els problemes i les descomposicions grupals, continuen sent-hi. Però una dada certament curiosa convida a la reflexió: al Festicurts, els cineastes amb qui contactaven estaven sempre disposats a venir a la ciutat que va veure néixer Dalí per deixar-se fer un massatge a l'esquena. A la Girona del Joc de trons, en canvi, sembla que haguem de demanar perdó per convidar-los. És una sensació personal, ho reconec, l'opinió d'un friqui que coorganitza un festival de cinema fantàstic i terror. Estranya, a més, que essent com diuen, ciutat bressol de reconeguts grans cineastes en actiu, no n'hagi vist ni un pel festival tots aquests anys. Sense entrar en els alcaldes. Només en Josmar ens ha honorat amb la seva presència. Sort del públic, que sembla que creix. Girona Acocollona!
Callahan Ruiz Diari de Girona 05.11.2016