dissabte, 19 de gener de 2013

Anna, per sempre

Se n'han escrit moltes coses aquests últims dies, d'Anna Lizaran, mentre cadascú la recordava en obres a través de les quals se'ns ha fet digne de memòria, com un poema. A propòsit de la memòria, i de la seva fragilitat, el dramaturg Josep Maria Benet i Jornet va publicar un obituari a El País en què apuntava que els grans actors (i actrius) són petits déus que reben l'homenatge dels seus admiradors mentre viuen i que, a diferència d'un llibre (per exemple), que pot ser llegit i admirat durant segles, els espera una desaparició que pot ser lenta, però inevitable, quan ja no és possible escoltar les seves veus i veure els seus gestos: aquells que els hem vist i els hem estimat els tenim dins nostre, però, quan morirem, ells moriran definitivament i deixaran, potser, només un rastre evanescent.
En llegir aquesta consideració de Benet i Jornet, a propòsit de la mort d'Anna Lizaran, vaig pensar que sobretot és un home de teatre que no havia tingut present que el cinema, encara que també de manera relativa, perquè pot comprovar-se que les noves generacions en desconeixen els seus grans mites i presències, té el poder de conservar els actors a les imatges com si, un cop morts, fossin uns fantasmes que adquirissin vida a cada nova visió. També he pensat que ara hi ha documents audiovisuals que deixen constància dels treballs interpretatius dels grans actors de teatre. Tanmateix, Benet i Jornet té raó. Anna Lizaran, potser amb l'excepció d'alguns moments en pel·lícules de Ventura Pons, era sobretot una actriu de teatre: el realisme del cinema no li esqueia. I el registre audiovisual no pot restituir l'experiència en un teatre: la vida del seu artifici. Així és que potser sí que la memòria de la seva veritat escènica morirà amb nosaltres: però, mentre vivim, la recordarem, amb agraïment i emoció pel que ens ha transmès sobre l'experiència humana.
Imma Merino, publicat en El Punt-Avui 15.01.13 


* He seguit la carrera teatral de LA Lizarán, des dels seus inicis amb el Lliure. Li he vist moltes obres i sempre m'ha impressionat la seva interpretació sigui fent de dones dures amb temperament, dones dèbils, subtils... i fins hi tot d'home, en el Rei Lear. I sempre ha estat diferent, impecable, fantàstica i entregada. Sobretot en el seu darrer gran personatge, la dona malalta de càncer que encara vol dominar com sempre la casa, la família a AGOST.
Vaig tenir la sort de passar una vetllada llarga amb ella amb motiu de l'estrena a Girona de la versió cinematogràfica (que anys abans havia vist en teatre) que va fer Ventura Pons de l'obra de Sergi Belbel "Forasters". Vaig conduir una tertúlia amb ella i en Ventura a la Casa de Cultura de Girona (l'Anna, va arribar que ja havíem començat). Va estar esplèndida, generosa, agraïda i propera. Llavors vam anar sopar amb en Ventura i uns amics. Em va fer gràcia que les primeres paraules que em va adreçar va ser una pregunta: Fa uns dies vas parlar per Catalunya Ràdio sobre un llibre, la teva veu m'ha quedat. El sopar va ser agradable i distès. Mai es va comportar com una Diva, tot i que s'hi podia comportar. Molt bona l'entesa entre ella i en Ventura i molt agraïda per donar-li, també, el personatge de l'obra en la versió cinematogràfica. I llavors va recordar a la seva germana, també actriu, Lola Lizarán que havia mort de càncer feia uns anys. Recordava i ens explicava que de  dies representava l'obra, Forasters,  el personatge de la mare malalta de càncer;  i a les nit, acabada la representació, anava a l'hospital a fer  companyia a la seva germana que agonitzava pel càncer que se l'estava martiritzant. A la pel·lícula hi ha un moment en que la dona malalta que interpreta (pel qual va guanyar el Gaudi a la millor interpretació aquell any) el tractament  l'ha deixada sense cabells. L'Anna es va tallar al cero la seva cabellera, per entrar millor en el personatge i en homenatge a la seva germana.
Nosaltres, si cal, també ens tallarem el cabell al cero en memòria i en homenatge a aquesta gran dona que ha esdevingut l'actriu més important del Teatre dels darrers anys.
Gràcies Annita.