divendres, 30 de gener de 2015

Demà (no) serà un altre dia



"Gràcies, Guillem, per 36 anys a primera línia de llibre. Per obrir la 22 a tothom i per ser el sant no canonitzat amb més poder d'intercessió a Girona"

Demà dissabte, a les 8 del vespre, al número 22 del carrer de les Hortes, en Guillem Terribas abaixarà la persiana de la llibreria que ell mateix ha estat obrint cada dia des del 20 d'octubre de 1978. Calculo que deu haver fet aquest gest prop de 9.500 vegades al llarg d'aquests últims 36 anys i (gairebé) tres mesos. Un gest aparentment anodí, un pur tràmit que clou la jornada laboral i permet desconnectar d'albarans, factures, comandes, novetats, devolucions i reposicions fins l'endemà. Aparentment, només. Perquè en aquests temps d'incertesa econòmica, de fragilitat comercial, abaixar una persiana amb la certesa que l'endemà la podràs tornar a apujar és gairebé un miracle, especialment en el cas d'una llibreria. Afortunadament, quan demà en Guillem abaixi la persiana ho farà sabent que dilluns la 22 tornarà a obrir. I això no obstant, el seu gest estarà carregat de malenconia èpica. Ell ho farà, ben segur, com ho hauria fet qualsevol altre dia, sense barroquisme ni estridències. Però el silenci fred de la persiana metàl·lica li evocarà, com un llampec, les 2.500 presentacions que ha presidit, les tres dècades llargues d'esforç sostingut per tirar endavant la llibreria, els moments més durs i els més ?festius, les confessions i les xafarderies, els amics que ja no hi són.
Els gironins tenim la Llibreria 22 incorporada amb tanta naturalitat al nostre paisatge urbà que potser a vegades ens costa prendre plena consciència del luxe que representa tenir, a tocar de casa, una de les millors llibreries d'Europa. Si la 22 és una gran llibreria no és pas perquè sigui una llibreria especialment gran, ni perquè tingui un fons contra el qual no puguin competir altres llibreries de casa i de fora. No és el nombre de volums en els prestatges el que fa gran una llibreria. Ho és perquè el carisma d'en Guillem Terribas ha aconseguit que la 22 es convertís en un punt de confluència i irradiació cultural ineludible. De confluència perquè bona part de les coses interessants que passen a Girona, o passen a la 22, o la 22 fa que passin, o la 22 hi passa. D'irradiació perquè ens faríem creus de la quantitat de coses importants que s'han ordit, expressament o per casualitat, entre aquelles quatre parets, i que han acabat tenint una enorme repercussió fora de la llibreria.
En Guillem Terribas ha tingut el valor i la generositat de fer un pas enrere perquè la 22 pugui fer-ne un endavant en una època que ens fa contemplar amb tristesa com algunes llibreries històriques d'arreu de Catalunya es veuen obligades a tancar. També ha tingut l'encert de deixar la gestió del dia a dia en les millors mans. En Jordi Gispert Saget (saltenc, com en Guillem) ja fa temps que s'ha convertit en la seva mà dreta, una peça fonamental de la mecànica de la llibreria. Diguin el que diguin, en Guillem no es jubila, perquè és impossible imaginar-se'l jubilat. I dilluns al matí, hi poso la mà al foc, tornarà a ser a la 22 per començar a posar els pilars d'una etapa nova, en què ell assumirà la responsabilitat de continuar fent créixer la llibreria fora de les seves parets, mitjançant tot el seu bagatge de coneixements i contactes.
La jubilació (tècnica, si més no) d'en Guillem Terribas coincideix amb la reobertura encesa del debat sobre la pirateria en el món del llibre. Un article de Quim Monzó, que denunciava que les seves obres es poden llegir gratuïtament des d'una plataforma de descàrregues a internet, hi ha donat peu. Tot i l'exemple de Monzó, la pirateria en la literatura catalana és, actualment, un fet més aviat anecdòtic. Però podria ser-ho cada cop menys si no desenredem el galimaties de pretextos sota el qual s'emparen els lladres bibliocibernètics. Aquests dies hem pogut escoltar arguments (és un dir) que fan posar les mans al cap: que si la cultura és un dret i s'ha de poder compartir gratuïtament, que si el marge per als autors és tan reduït que tant se val deixar-los sense res, que si els lectors tenen dret a tenir edicions digitals i, si les editorials no en fan, procurar-se-les a base d'escàner, etc. Un desori mental per arrencar a córrer, vaja. El tema és prou complex per reservar-li una reflexió monogràfica, la setmana vinent. Avui no és moment de lamentar sinó de celebrar. I d'agrair: gràcies, Guillem, per 36 anys a primera línia de llibre. Per obrir la 22 a tothom i per ser el sant no canonitzat amb més poder d'intercessió a Girona. Per fer-nos llegir. Per fer-nos rumiar. Per fer-nos actuar. Per haver-nos venut contes infantils, llapis i quaderns ara fa trenta anys i vendre, ara, els llibres que hem escrit nosaltres mateixos, els membres d'una generació (la dels teus fills) que ha crescut culturalment, en bona part, a redós de la teva llibreria. Demà no serà un dia com qualsevol altre. Però no serà l'últim, que és el més important. Quan abaixis la persiana i corris cap a presentar una pel·lícula, una exposició o a veure una obra de teatre, pensaràs un moment (però només un moment) en el passat. Encendràs un Rex i, calat dins l'abric fosc, desfilaràs cinematogràficament Mercadal enllà. Et desitgem una jubilació atrafegada i hiperactiva, Guillem!
ORIOL PONSATÍ-MURLÀ publicat en el Diari de Girona 30.01.15