Demà serà un altre dia.

dilluns, 26 d’agost del 2013

Es còdol pintat

Maria Dolors Niell , l'ànima discreta
de l'exposició i el concurs dels còdols. Foto: J.P

Aviat es diu, però ja fa més de cinquanta anys que treballa l'associació de veïns i amics de Calella de Palafrugell. Feina humil, tranquil·la, constant, decidida per tot allò que representa posar en valor la convivència entre els afortunats que comparteixen la bellesa d'un dels paratges més singulars de la costa catalana. Entre les seves activitats, voldria destacar l'edició, des de fa vint anys, d'una revista local que permet anar convertint en història els records, els personatges, les anècdotes i les inquietuds que es generen al voltant de Calella. Es diu Es còdol i té una periodicitat modesta: dos cops a l'any.
Sabeu què és un còdol? Suposo que sí. Per si de cas, parlem d'una pedra treballada pel mar, polida, arrodonida, potser plana. Terra endins potser en diríem un rierenc. Una platja feta de còdols és un codolar i, en tenim una colla entre els roquissars de la Costa Brava. Hi ha còdols de grans dimensions, però també petits com monedes. La perfecció natural de les seves línies resulta sempre suggeridora. No és estrany que alguns artistes hi hagin vist un bon suport per a les seves obres, ni que sigui de forma efímera. Si heu visitat algun cop el meu blog pictòlits.com –i perdoneu que escombri cap a casa– hi haureu pogut veure el petit museu que hi he pogut organitzar gràcies a l'entusiasme d'una trentena de pintors i escultors de les comarques gironines. Són còdols pintats: en dic pictòlits. I la col·lecció va creixent.
Potser era inevitable. Els amics de Calella han organitzat aquest estiu un concurs de pictòlits dirigit tant a artistes professionals com a aficionats i podeu visitar si us ve de gust l'exposició que n'han fet a la sala del local social de l'associació. Hi ha un centenar d'obres, ben originals, ben suggeridores. Com es podia esperar, hi ha obres realistes, que condensen en un petit espai tota la força d'un quadre a l'oli, creacions que tendeixen a l'abstracte i treballs que juguen amb les qualitats de la pedra amb imaginació i originalitat. Em va tocar formar part del jurat i us asseguro que no va ser fàcil triar els guanyadors de les diverses categories establertes. A la mateixa sala, si hi traieu el nas, també hi trobareu una exposició de les fotografies presentades al concurs d'aquest any. De manera que ja teniu un parell d'excuses més per passar una tarda a Calella, gràcies als esforços de l'associació, que, per cert, va merèixer la Creu de Sant Jordi d'aquest any. L'AVAC destaca per haver estat l'única entitat gironina que l'ha obtingut. Cal potser deixar aquí una petita mostra d'agraïment i la més sincera felicitació al president Francesc Vaqué, sense deixar de banda un record emocionat per l'amabilitat i l'esforç de l'amiga Maria Dolors Niell, probablement l'ànima discreta de l'exposició i el concurs.
Pius Pujades, publicat en El Punt-Avui 25.08.13
http://www.calelladepalafrugell.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=127:presentacions-de-llibres&catid=29:noticies&Itemid=53

Ricard Biel i Guillem Terribas .
Avui  dia hi segueixen havent moltes editorials, i tanmateix hi ha pocs editors. I ara que cap
editor a l'atur no es pensi que per aquesta raó li serà fàcil trobar feina. Perquè les editorials no
busquen editors sinó facturadors, i no pas de llibres,i encara menys de literatura, que per això ja
hi ha els distribuïdors. No, el que realment busquen són facturadors de calés, i punt final. Tant
se val el producte a vendre. Els llibres podrien ser caramels o cordons de sabates, amb el benentès que els professionals d'aquests dos rams acostumen a entendre-hi del seu producte respectivament, cosa que no passa amb el facturador editorial, potser l'únic professional mundial a qui no li cal saber un borrall d'allò que ofereix.
Però per ser exactes, les editorials ni tan sols busquen els seus facturadors. El gremi de facturadors editorials és endogàmic, i allà on avui veus un facturador en aquesta editorial, demà el veuràs en una altra, i no perquè necessàriament el facturador sigui tampoc competent facturant, sinó perquè pertany a la capelleta. És a dir; el facturador ni entén de literatura ni sovint tampoc de vendes. Tot i que el podeu escoltar garlant a les  presentacions dels seus autors amb to saberut per entabanar babaus tan ignorants com ell mateix, l'únic que en realitat sap de lletres és el títol del llibre que ha de vendre, o sigui facturar. La resta d'allò que li sentireu dir són tòpics suats, faramalla tan ben apresa com petulant i vàcua sobre “l'obra rodona” o “la força de la veu narrativa” del seu autor. I és així perquè senzillament el facturador, com deia Llach a la cançó, “no en sabria dir res més”. I és que el facturador editorial és, a tot estirar, un semianalfabet amb ínfules que es considera a si mateix, avalat i per tant inflat per la dinàmica prepotent del gremi, l'amo d'un esclau, l'autor,
a qui en general considera una tifa a qui ha d'aguantar amb un somriure més o menys ampli en funció de la facturació que li proporcioni. Si ets Paul Auster el somriure del facturador no li cabrà a la cara, i si ets jo mateix el seu somriure serà forçat com el del metge de la seguretat social quan t'empeny fins a la porta perquè no l'emprenyis més, ja, pesat, un cop exhaurit el corresponent minut i mig de visita.
Així les coses, per tal d'animar el facturador editorial perquè deixi de ser-ho i esdevingui editor, hi ha en aquest país la figura d'alguns llibreters que, no tenint-ne prou de ser competents en la seva feina, fan hores extra per convèncer els facturadors que, si no els sap greu, facin el favor d'esdevenir editors. Aquests llibreters, el mèrit dels quals no rau tant en la seva noble generositat com en la insistència malgrat -o a causa de- el fracàs continu en la tasca de conversió dels facturadors, són activistes culturals que acostumen a organitzar impecablement honrats premis literaris per donar a conèixer nous autors, tot evitant que el facturador hi fiqui cullerada participant en el jurat.
Quan penso en aquesta mena de llibreters extraordinaris em ve inevitablement al cap la Llibreria 22 de Girona, que ja porta trenta anys funcionant gràcies, ras i curt, a la seva correcta manera d'entendre el sector del llibre. De vegades observo el seu màxim artífex, l'entranyable Guillem Terribas, i pateixo per ell. No puc entendre com és que no se'l veu més magre del que hauria d'estar tenint en compte que, quan parlo tant amb facturadors editorials com amb facturadors llibreters, la majoria em diuen que sóc anacrònic, un enemic de la modernitat perquè el llibre és un negoci i deixa't de gaites, atès que vivim en un món competitiu, altrament l'editorial o la llibreria s'enfonsaria. Em pregunto què deu permetre menjar al pobre Terribas, aquest home que es nega a ser un simple i vulgar facturador llibreter i, doncs, a cometre el delicte legal d'avortar la cultura d'un país. Per a mi sempre serà un misteri.
Mentrestant, em quedo amb la manera com, inquiet i rampellut, en Terribas es gira encorbat per sortir de la 22, on de tant en tant la fem petar a la porta de la llibreria mentre fa el cigarret. I penso que hi ha elevació en aquest home de mirada acalada i conversa afable, una elevació humana que arrossega la resta. Perquè és per aquesta mena de persones que veiem el seu antònim, que distingim clarament l'estultícia i la misèria que ens envolta i, justament per això, ens adonem que no tot està perdut. És per necessitat que alguns escrivim, però també és per les comptades persones extraordinàries que no la sadollarem mai, que cap vulgar facturador no ens aturarà.
Perquè sabem que, més enllà de la mediocritat i de la solitud d'haver de viure entre morts vivents tocats per la bala del cretinisme, hi ha algú que viu en vida, i aquest només pot ser l'home bondadós, aquell qui ens empeny incondicionalment a continuar.
Per molts facturadors que hi hagi, hi ha qui sempre serà escriptor, editor o llibreter. De vegades no hi ha bondat en qui manifesta una vocació, però sempre, sempre, el talent -quan n'hi ha- reflectit en l'obra l'haurem d'agrair en bona part a la categoria humana d'algú altre. Llàstima que quan penso en aquest altre en el nostre país em sobrin dits d'una sola mà.
Ricard Biel. Publicat a la revista Benzina Desembre 2009.
Benzina, Núm. 41 (Desembre 2009) , p. 5 (Opinió. Barra lliure)
http://www.traces.uab.es/tracesbd/benzina/2009/benzina_a2009m12n41p5.pdf

dilluns, 19 d’agost del 2013

El triomf de l'obra d'Albert Serra


El director de cinema banyolí Albert Serra estrenarà la seva última pel·lícula, Història de la meva mort, als cinemes Truffaut de Girona el pròxim 10 d'octubre dins la programació del Temporada Alta 2013. Així ho va confirmar ahir a Diari de Girona, el llibreter Guillem Terribas, que va explicar que es tractarà d'una preestrena abans de la seva estrena oficial el 23 d'octubre a França. A Espanya encara no hi ha data oficial de presentació.
Segons va avançar Terribas, l'acte comptarà amb la presència del mateix Albert Serra i amb bona part del repartiment dels actors que han participat en el film.
Justament aquesta pel·lícula francoespanyola de Serra va ser guardonada dissabte passat amb el Lleopard d'Or, el màxim guardó de la 66a edició del Festival de Locarno, que va tenir lloc a la regió italoparlant de Suïssa. Història de la meva mort narra en forma de fabula la trobada entre Casanova i Dràcula, a través de la qual parla de la transició del racionalisme del segle XVIII al romanticisme del XIX.
En el film, Casanova coneix un nou criat que serà testimoni dels últims moments de la seva vida. Així, el protagonista abandona un castell francès d'ambient engalanat i llibertí, típic del segle XVIII, per passar els seus últims dies a les terres pobres i ombrívoles del nord d'Europa. Allà, el seu món de trivialitat i el seu pensament racional s'esquerdaran davant una nova força, violenta, esotèrica i romàntica, representada per Dràcula i el seu poder etern.
Davant d'una audiència de 5.700 persones reunides a la plaça Gran de Locarno, el film va conquerir el primer lloc en el concurs internacional del festival, enguany dirigit per primera vegada pel director Carlo Chatrian.
La pel·lícula, coproduïda per TV3, està protagonitzada per Vicenç Altaió, Clara Visa, Noelia Rodenas, Montse Triola, Eliseu Huertas i Lluís Serrat.
Futurs projectes
En una "autoentrevista" publicada a la pàgina web del festival, el banyolí Albert Serra, va recordar que va ser fa gairebé vint anys quan, per primera vegada, va arribar com a espectador a Locarno per assistir a aquest esdeveniment cinematogràfic anual. Sobre el seu film guanyador, el va caracteritzar com "una pel·lícula sobre la bellesa de l'horror, però també sobre l'horror de la bellesa, sobre la injustícia de la bellesa".
En relació amb els seus pròxims plans, el director va avançar que el seu productor francès vol que tiri endavant "un film sobre guerra, amb molts ferits a la pantalla". També va advertir però que, contràriament al que passa amb els projectes dels directors que guanyen premis que es tornen grans i de més pressupost, el seu serà "més petit, més boig, més radical i perquè ho vegi menys gent".
Altres premis
D'altra banda, l'espanyol Lois Patiño va aconseguir el Premi al millor director emergent per Costa da morte. El Premi del jurat del festival va ser per al film portuguès E agora? Lembra-me, mentre que el de millor director va ser per al sud-coreà Hong Sangsso per Our Suhni. El guardó per la millor interpretació masculina va ser per a l'actor peruà Fernando Bacilio per El Mudo, mentre que la millor actriu femenina va ser Brie Larson per la pel·lícula Short Term 12.

 
El Triomf de l'obra  d'Albert Serra Per Salvador Montalt
El francès Olivier Père, que va descobrir Albert Serra quan dirigia la Quinzena dels Realitzadors de
Canes i que l'any passat era el director artístic del Festival de Locarno, va escriure, en tenir coneixement del nou projecte del cineasta banyolí, Història de la meva mort: "No té res d'estrany que el protagonista del primer film d'Albert Serra (Honor de Cavalleria) sigui el Quixot, el somiador idealista, i que els reis mags siguin els del segon (El cant dels ocells), els primers adoradors de Crist, que van mostrar el camí a milions d'altres. Perquè ell fa un cinema de somiador i de pioner. En Serra poua en els mites universals, siguin literaris o religiosos, per parir una creació original. Parteix d'alguna cosa que tothom coneix, que pertany al patrimoni universal, per reinventar la manera de fer pel·lícules i explicar històries. Tot al contrari del que passa en molts films contemporanis, que s'hi treballa a partir de temes insignificants o basats en l'actualitat o la realitat social". I fent trobar els mites de Dràcula i Casanova, les tenebres i la llum, Albert Serra ha convençut una part significativa de públic i crítica presents a Locarno 2013 i al jurat -amb força partidaris del cinema radical, com el seu president, el filipí Lav Díaz-, que l'ha guardonat amb el Lleopard d'Or.
Aquest premi al festival suís és un brillant punt de partida per a la carrera internacional d'Història de la meva mort. Perquè tot un circuit de festivals (començant per Toronto i seguint per Buenos Aires, Mèxic, Torí, Londres...) es deleix per les pel·lícules d'Albert Serra, de la mateixa manera que la seva obra s'exposa a centres artistico-culturals de primer ordre (Pompidou, de París; Reina Sofia, de Madrid; sense oblidar el CCCB, de Barcelona). Sovint, Serra apareix com el personatge mediàtic que ell mateix s'ha creat, amb un delit intel·lectual, estètic, personal, de provocar (amb fortes dosis d'un surrealisme a la Salvador Dalí i no tan lluny de les atzagaiades múrries d'un Josep Pla); però la seva obra interessa arreu, especialment tot un sector de la cultura, fins al punt que l'any passat fou convidat pel Documenta, de Kassel, on hi rodà Els tres porquets (en què els "mites" eren Hitler, Goethe i Fassbinder).
Amb la complicitat absoluta de Capricci, la seva coproductora i distribuïdora francesa, Història de la meva mort s'estrenarà el 23 d'octubre a França, després d'haver-la projectat tant al Centre Pompidou com al Reina Sofia. El mateix octubre arribarà al Cinema Truffaut, de Girona, al marc del Temporada
Publicat en el Diari de Girona 19.08.17 
 

diumenge, 18 d’agost del 2013

La bellesa de l'horror

El banyolí Albert Serra guanya el Lleopard d'or a la millor pel·lícula del festival de Locarno amb ‘Història de la meva mort', en què creua Casanova amb Dràcula.

Albert Serra va presentar fa quatre dies a Locarno Història de la meva mort, pel·lícula en què creua un Casanova decadent amb la figura mítica de Dràcula com a encarnació del poder fascinant i destructor del mal, recordant un comentari d'un amic seu després de veure la pel·lícula: “Mostra la bellesa de l'horror, però també l'horror de la bellesa.” El cineasta, però, hi va afegir una variació: “Podria dir-se que aquesta pel·lícula tracta de la injustícia de la bellesa, però també de la bellesa de la injustícia, la qual cosa encara és més inquietant.” Des que hi va ser projectada, Serra va sentir que la seva nova pel·lícula havia provocat al festival suís un efecte certament inquietant que és indestriable del seu misteri i de la seva bellesa. “Però molta d'aquesta bellesa està amagada i per això celebro que en aquest festival hagi trobat un públic que l'hagi percebut”, explicava ahir Serra, en conversa telefònica, després de saber que Historia de la meva mort és la guanyadora del Lleopard d'or al millor film del festival de Locarno.
Albert Serra valora aquesta recepció de la pel·lícula per una part (“Evidentment, no pot agradar a tothom: és un tot o res, o l'agafes o la deixes”, reconeix el cineasta) del públic de Locarno, però, en canvi, concedeix personalment una importància relativa al Lleopard d'or: “El valor del film seria el mateix sense el premi. Si no hagués guanyat, no li donaria importància perquè, a més, també s'hi han presentat altres films bons. Doncs si guanyo, ha de ser igual.” Serra hi afegeix: “El que m'importa és que els organitzadors del festival hagin apreciat i volgut la pel·lícula, que l'hagi considerada un jurat seriós i que la bona crítica que hi ha a Locarno ja hagi escrit reflexions interessants sobre la pel·lícula.”
El cineasta banyolí, però, reconeix que el premi pot contribuir a la difusió de la pel·lícula que considera més “comercial” de totes les que ha realitzat: “Crec que és la més atractiva per al públic, pel tema que aborda i per totes les coses que hi passen.” Serra també admet que l'excel·lent dotació del premi (90.000 francs suïssos, equivalent a uns 76.000 euros) és un ajut important i més en aquest moment en què costa tant finançar un projecte i sostenir productores com la que ell comparteix (Andergraun Films) i la francesa i la romanesa amb les quals ha coproduït Història de la meva mort: “Aquests diners ens fan respirar una mica perquè la situació és difícil i estàvem al límit. També serviran per promoure la distribució del film.”
És a partir d'una proposta de la productora romanesa que va sorgir la idea d'Història de la meva mort: “Em van dir si volia fer una pel·lícula sobre Dràcula. A mi no m'acabava d'interessar, però sí posar-ho en relació amb Casanova. M'agrada barrejar coses per crear-ne de noves i inesperades.” Serra considera que aporta un film diferent sobre temes com el plaer, el desig, la mort i el més enllà de la mort, el mal i la força de la irracionalitat. “Casanova encara és la racionalitat, la seducció i la comunicació humana. Però entra en contacte amb l'obscur, el desig de possessió, la violència, que, aquesta és la qüestió, potser procuren un plaer més gran”, comenta.
En relació amb les seves dues pel·lícules anteriors, Honor de Cavalleria i El cant dels ocells, Serra apunta que l'estructura d'Història de la meva mort és més sofisticada, que hi ha més complexitat narrativa i un tractament psicològic dels personatges que no havia abordat abans. Però també considera que hi ha una continuïtat pel que fa a l'interior de les escenes: “Hi ha la mateixa puresa, la mateixa intensitat, la mateixa cosa salvatge i feréstega de qualsevol cosa que hi pugui passar. Les escenes poden durar més o menys, però a dins sempre hi ha l'imprevisible de la vida.” Albert Serra hi afegeix que, a diferència de les altres, tota la primera part (abans que Casanova, interpretat pel poeta Vicenç Altaió, vagi a Transilvània, on ensopegarà amb el Dràcula encarnat pel castellfollitenc Eliseu Huertas) transcorre en interiors nocturns. I també que aquesta part del film és molt teatral i farcida de diàlegs: “Aquests potser estan més treballats, però amb la mateixa idea que siguin dits, creats, en aquell moment. És una performance. En fi, per entendre-ho tot plegat, s'ha de veure.”
Imma Merino, publicat en el Punt-Avui 18.08.13

dilluns, 12 d’agost del 2013

PASSAT&PRESSENT

Salvador Espriu
El poeta Salvador Espriu és una de les figures més evocades i recordades durant aquest 2013. Es rememora el centenari del seu naixement (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913 - Barcelona 23 de febrer de 1985). Per a mi, el nom de Salvador Espriu,  sempre va lligat amb el fragment dels  seus versos :
 
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.


Lluís Mateu
Vaig a aprendre de memòria aquest poema de Salvador Espriu quan tenia uns setze o disset anys, per allà l'any 1966 o 1967, quan  l'antiga rectoria de Salt és va convertir en un centre d'esplai i de cultura que és va anomenar La Pastera, la mítica Pastera. En aquest espai és va crear el Grup de Teatre La Pastera i el primer treball va ser la representació (clandestinament) del llibre de poemes de Salvador Espriu, "La Pell de brau", que va dirigir en Lluís Mateu, que ara ha fet 70 anys i els amics i el poble de Salt li han organitzat una exposició antològica de tota la seva immensa i extensa obra a la Casa de Cultura Les Bernardes. A l'exposició hi hem pogut veure els cartells, les aquarel·les, les il·lustracions, les caricatures, escultures... I el més interessant la recopilació de tot aquest material en un esplèndid llibre, que a més de fer de catàleg de tota la obra, també hi ha uns interessats escrits de gent que han participat en la vida d'en Lluí Mateu, en diferents etapes de la seva vida, tant pictòrica, teatral, musical o esportiva.
En l'aventura de portar en escena els versos de Salvador Espriu de  La pell de brau, una persona fonamental durant els assajos i el procés de creació, va ser Salvador Sunyer i Aimèric, que ens va explicar els diferents mots que utilitzava Espriu per explicar la història del poble català. Com per exemple: Sepharat, Sinera, la pell de brau... Per un jove de setze o disset anys, com era jo, va ser tota una aventura anar en autocar a Barcelona amb tota la gent que preparava l'obra a el Teatre Romea, a veure la Companyia Adrià Gual, que sota la direcció de Ricard Salvat, van muntar una versió de Ronda de mort a Sinera, també de Salvador Espriu. Durant el viatge, Salvador Sunyer ens anava instruint i ensenyant el laberint mon de Salvador Espriu. La estada per primera vegada en un Teatre de Barcelona i la visió d'una obra com Ronda de Mort a Sinera, va ser tota una experiència tant i tant profitosa que mai he oblidat.
Salvador Sunyer
El mateix mes de juny, quan encara hi havia la exposició de Lluís Mateu a les Bernardes, el divendres dia 14, a la Sala Auditori, s'hi portava a terme la presentació del darrer llibre de poemes de Salvador Sunyer i Aimèric, "Som un vidre trencat (poemes per la independència). Una vegada més el Centre Cultural és omplir per assistir i fer costat a el venerable i estimat  poeta saltenc Salvador Sunyer, que l'any 2014 (l'any de la independència) farà 90 anys. El llibre va ser presentat pel seu editor Quim Curbet; la M. Mercè Roca, escriptora i Júlia Pujolras de l'ACN de Salt. L'acte va ser acompanyat i arropat  per la cantant i neta de Salvador Sunyer Carmina Davan, que va estar esplèndida i, també, amb lectures de poemes del llibre pel propi autor i  actors  de l'Agrupació ESTIL, en Baldomer Gudayol, la Júlia Pujolas i Miquel Casellas que aquest any el consistori li va donar El Premi Tres de Març, el premi que distingeix i honora a Saltencs de bé. En l'acte d'entrega que es va fer en el Teatre de Salt, ple a vesar, en Miquel Casellas va fer tot un recorregut a la seva memòria saltenca i també va tenir un record per la seva germana monja  que ens havia deixat feia un any i, per l'altre seva germana, la Lola, que estava hospitalitzada i que ens va deixar fa uns mesos.
Miquel Casellas
A la presentació del llibre de Salvador Sunyer, l'alcalde Torramadé, va recordar que aquest any fa 25 anys de la inauguració de l'institut Salvador Espriu de Salt i que es reeditarà l'edició que fa anys és va fer d'una antologia de Salvador Espriu que va coordinar Antoni Puigverd, a les hores professor de l'institut  Salvador Espriu. I en aquest mateix acte, l'alcalde Torramadé, va anunciar la mala notícia de la mort d'un jove de 15 anys, alumne de l'institut Salvador Espriu, que aquest mateix dia 14 de juny havia anat d'excursió amb els seus companys d'institut acompanyats de professors del centre, a Sant Pere Pescador.

Aquesta història, entre el passat i el present, amb la presència continuada de Salvador Espriu i la de prohoms del nostre poble de Salt, és una llàstima que acabi malament.
Espero que la festa Major del nostre Poble, que ara començarà, ho faci bé i que sobretot, també, acabi bé.

Guillem Terribas, publicat en el Suplement d'estiu de la revista La Farga de Salt (2013)



dijous, 8 d’agost del 2013

QUARTET, en el Truffaut.

EL CUARTETOQuartetRegne Unit, 2012
Direcció: Dustin Hoffman.
Intèrprets: 
Maggie Smith, Tom Courtenay,
Billy Connolly, Pauline Collins.
Durada: 95 min.
Gènere: Comèdia dramàtica.
Idioma: Anglès.


ESTRENA: 26 DE JULIOL
(DINS DEL CICLE DE REPOSICIONS D'ESTIU 2013)




Des de fa anys, en el Cinema Truffaut, aprofitem l’estiu per fer una mena de repàs de les pel·lícules, que durant l’any en curs han passat per les cartelleres gironines i algunes per la seva temàtica o el seu contingut i altres perquè ha estat mal estrenades, creiem que és interessant recuperar-les durant els mesos de juliol (finals) i agost. Aquest any només son 4 i aquestes quatre els hem triat a través de diverses apostes i discussions (com sempre) entre la gent del col·lectiu. No sempre, però, podem fer les que voldríem degut a que, de vegades, no hi disponibilitat de còpia o perquè la distribuïdora en demana una quantitat excessiva de diners per la seva reposició. El que si que intentem és que siguin variades, de diferents gèneres i també un ventall de la cinematografia de diversos països. El que sempre tenim clar es que s'hi ha de programar
una que sigui de la «felicitat!». Nosaltres en diguem de la «felicitat» a aquelles pel·lícules que et fan tenir un somriure constant o a les que finalment acaben bé.
Aquest any comencem per aquest tipus de pel·lícula. Quarteto és una pel·lícula que dins els nostres barems és una autèntica pel·lícula de la «felicitat». Està ben construïda i molt ben explicada, et fa tenir un somriure constant, els actors son gats vells i porten sobre les seves espatlles molt a experiència interpretativa, sobretot en teatre i cinema. I la mateixa història és feliçment agradable.
És curiós que aquesta pel·lícula típicament anglesa i amb actors típicament anglesos hagi estat dirigida per un autèntic actor americà. Un actor que té una llarga carrera de bones pel·lícules i moltes d’elles amb molta acceptació per part del públic, un actor que ha treballat amb els millors directors del cinema occidental. Dustin Hoffman, es aquest actor que per primera vegada fa de director.
Hoffman ha triat per estrenar-se en el mon de la direcció una pel·lícula dominable. Una història molt humana, divertida i amb tocs de reflexió sobre la vida, l’èxit , la rivalitat, la decadència i, sobretot, l’amistat. Hoffman ho ha fet lluny del seu ambient i amb actors que no son del que en podríem dir «Actors Studio», sinó amb actors de teatre i amb una experiència colossal. I Hoffman se n’ha sortit, ha fet una pel·lícula assequible, gens pretensiosa i en canvi, et dona el que l’espectador espera. Encara diria més, dona més del que qualsevol espectador espera veure.
La pel·lícula, és també una reflexió sobre la vida dels actors. Actors que han estat estimats, aplaudits, desitjats i que el final de la seva vida, molts d’ells estan en el més absolut dels oblits. La diferència de moltes altres històries que han tocat aquest tema, aquesta de «Quarteto» s’ho agafa en broma o si voleu amb una visió entranyable i optimista. Son dives i «divus» que actuen com a criatures i aquesta és la grandesa del que ens ha sabut explicar molt bé el benvingut nou director Dustin Hoffman.
De que va ?. Doncs, una majestuosa i elegant residència al mig de la natura, que ve a ser com una mena de «cementiri» dels «divus» i dives del món de la música i sobretot de l’Opera. Tots tenen les seves manies i tots viuen amb una certa bona harmonia, fins que arriba una gran DIVA, magistralment interpretada per Maggie Smith, que ho complica i provoca un daltabaix en aquella manera de viure i monòtona.
Ens trobem doncs en una petita gran obra, que explica el que vol explicar i ho fa molt bé i no pretén res més que fer passar una molt bona estona acompanyats per uns grans actors que fan que surtis del cinema una mica més feliç de com hi has entrat.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona