dijous, 31 de desembre de 2015

Retalls de Premsa * Avui 26/11/07


Guillem Terribas, fundador de la 22 de Girona, recrea tres dècades de vida cultural en un volum autobiogràfic
Llibreter fet llibre
Eva Piquer

"Sóc un pel·liculero", admet el llibreter Guillem Terribas. En dóna fe en un volum de memòries farcit de referències cinematogràfiques, començant pel títol. Demà serà un altre dia (Ara Llibres) recrea la història del fundador de la Llibreria 22 de Girona, des que va néixer a Salt el 1951 fins poc després del naixement de la llibreria, que va obrir les portes al número 22 del carrer Hortes l'octubre del 1978. Per la idiosincràsia del narrador, aquest aplec de records personals és també la crònica de tres dècades mogudetes de la vida cultural gironina.

El llibre va sortir a la venda el 22 de novembre passat. "El 22 apareix moltes vegades a l'entorn de la 22", constata l'autor. Ell és més conscient que ningú que es publiquen massa títols, però ara que ha fet el salt a l'altra banda (esperonat per l'editor Ernest Folch) pensa que, ben mirat, ja no ve d'un més. "Tinc molt clar que el meu llibre haurà de lluitar amb els 150 que surten cada setmana, i que alguns llibreters el rebran i el retornaran directament". A la 22 serà un bestseller, això segur.

Enmig d'aventures íntimes i col·lectives, el llibreter s'ho fa venir bé per defensar el preu fix del llibre ("el preu fix és solidari") i per lamentar la incomunicació actual entre editors i llibreters: "Poques vegades els editors ens consulten quines preferències tenim o té el client. Tampoc no ens acostumen a informar, tret d'excepcions, dels llançaments previstos de col·leccions o títols".

Terribas, que ja prepara una segona part de les memòries, emet un diagnòstic sobre els mals del món editorial: "S'ha tirat per la cosa fàcil, per allò que es ven sense problemes. Si ara es ven la novel·la històrica, tots els editors busquen escriptors d'aquest gènere. El mateix fan molts autors, que van per allà on bufa el vent. Ha baixat molt la qualitat de l'edició. Pocs editors editen el que els agrada i molts ni llegeixen el que publiquen".

A la llibreria Laie de Barcelona, Guillem Terribas va fer una crida a recuperar la qualitat perduda: "Els editors no arrisquen, els llibreters posem a primera línia el que es ven, i el lector només vol lletra grossa. O recuperem l'exigència literària o això se'n va a can Pistraus".

Demà serà un altre dia, entrevista.



Guillem Terribas retrata en un llibre l'ambient en què va fundar la Llibreria 22

(Biblioteques - 2007-11-23)

El llibreter gironí Guillem Terribas vaa presentar, el passat dimecres dia 21 el llibre 'Demà serà un altre dia' (Ara Llibres), en què relata l'època que li va permetre fundar la Llibreria 22 de Girona el 1978, que, segons Terribas, "és una trajectòria des del moment final del franquisme al començament de la democràcia".
En declaracions a Europa Press, ha explicat que el llibre està ambientat a Girona però que no l'ha escrit "amb molts detalls" perquè els lectors recorrin a la imaginació, ja que tracta d'un període històric "que ha viscut molta gent", ha assenyalat.
Terribas ha reconegut que va escriure l'obra davant de la insistència de l'editor Ernest Folch. Ha subratllat que no va fer públic que l'estava preparant "per no tenir pressions" i, ha afegit, que si no sortia perquè no havia trobat el registre del llibre, "ningú se n'assabentava".
Tot i això, ha admès que escrivint 'Demà serà un altre dia' s'ha conegut a ell mateix, un home que "ha tingut molta sort, ha estat en llocs històrics i ho ha pogut veure tot des de segona fila", ha precisat. "He fet una teràpia molt bona", ha sostingut.

POSSIBLE SEGONA PART
La majoria de relats que inclou l'obra arriben fins al 1980, i l'autor tan sols fa algunes incursions a les seves experiències d'anys posteriors, "per no caure en l'avorriment". Tot i això, en el cas que el llibre tingui èxit entre els lectors, no descarta escriure una segona part, que tractaria "del dia a dia de la llibreria".
Per confeccionar el nou llibre, ha indicat que hauria "d'agafar un altre registre" per evitar fer-se "repetitiu" i ha avançat que la segona part "podria ser en forma de dietari d'un llibreter".
(Extret de Vilaweb)

PETONS MATINALS 2 part 2015

Petons matinals en el facebook, segona part : Del 26 de juny al 31 de desembre de 2015.

dissabte, 26 de desembre de 2015

Xocolata i coca al Truffaut, després de la projecció de
 ‘Que bonic és viure'.  Foto: @VADORGARBOS.
Les pel·lícules clàssiques han desaparegut de la tele. La 2 és una excepcionalitat amb matisos: últimament repassen el millor i el pitjor de la filmografia espanyola. Queda en la memòria popular, de quan no hi havia ni la meitat de canals ni internet, que els dies abans de Nadal, sempre, o gairebé sempre, a la tele, en algun moment, emetien Que bonic és viure (1946) de Frank Capra. Va ser al desaparegut canal LaSexta3, el 14 d'octubre del 2013, l'últim cop en què es va poder veure la història, tendra però al capdavall trista, de George Bailey. Interpretat per James Stewart, representa l'arquetip d'home bo, tot i les renúncies que la vida l'ha obligat fer. És una faula en blanc i negre però que per Nadal, encara ara, il·lumina. En podem dir esperit nadalenc però l'activista cultural Guillem Terribas s'hi va referir com a “renovació de vots”amb la tradició cinèfila de projectar, cada 22 de desembre, Que bonic és viure en versió original subtitulada al Cinema Truffaut . Un ritual que va començar, en petit comitè i promogut per uns quants romàntics d'aquest cine de Nadal d'abans. Des del 2008, quan es va decidir que Frank Capra es mereixia una pantalla gran, la trobada d'amics es va obrir al públic convertint-se en un acte social de l'agenda del Nadal. També en una excusa per descobrir la història per primera vegada o repetir, fidelment, per emocionar-se a gust aprofitant la foscor de la sala. Aquest any es va avançar l'emissió al 21 de desembre però es va mantenir una altra tradició inherent a la pel·lícula. L'entrada és gratuïta i els assistents poden deixar la voluntat ja que la recaptació va destinada a un projecte solidari. Aquest any, a l'atenció que fa Càritas amb els refugiats; es van recollir 225 euros. I d'una tradició se n'afegeixen d'altres. Amb les primeres projeccions, els assistents no se n'anaven, es quedaven a fer-la petar, volien una post sessió. Segurament no toca fer gintònics a Bedford Falls, un cop les campanetes han dringat, anunciant que un àngel ha guanyat les ales. I com que “val la pena viure” –va concloure Terribas en la presentació–, fa més acabar la nit amb una xocolata, ben espessa, i una coca de l'àvia gentilesa de Casa Moner.
Gemma Busquets, publicat en El Punt Avui 25.12.15