dilluns, 2 d’abril de 2018

EVA VÁZQUEZ: Genis i mainaderes

Vivian Maier
Entre les dones que van fotografiar Salvador Dalí, hi va haver també la misteriosa Vivian Maier, la mainadera que, de manera inadvertida per tothom, va fer milers de fotografies de Nova York i Chicago entre els anys cinquanta i vuitanta, amb les quals ha adquirit, pòstumament, una notorietat internacional sense precedents. El seu retrat de l’artista no s’ha pogut incloure a l’exposició Elles fotografien Dalí, amb què el castell de Púbol ha inaugurat la temporada, però sí que apareix generosament reproduït en el catàleg, il·lustrant el text que la crítica de cinema Imma Merino dedica a reflexionar sobre la mirada que aporten a la construcció del personatge dalinià les catorze fotògrafes seleccionades. Certament és un retrat bastant atípic de Dalí, gairebé el que avui en diríem una foto robada. Era l’any 1952, i el pintor sortia del MOMA de Nova York, pel que sembla després de sotmetre’s a una sessió fotogràfica. Quan baixava les escales del museu, empolainat com de rigor, amb el bigoti hirsut, un clavell al trau i la punta d’un mocadoret blanc sobresortint de la butxaca de l’abric, una dona que no havia vist mai li va tallar el pas: era alta, molt alta i prima, i vestia d’una manera estrambòtica, amb sabates grosses, una camisa d’home, un barret de l’any de la picor i, sobretot, una càmera penjada al coll. No se sap si va demanar-li
permís per disparar, però el cas és que va fer-ho, i Dalí va quedar fixat per sempre, en l’arxiu d’una desconeguda, amb una expressió mig d’estranyesa, mig d’incomoditat, com si de manera inopinada s’hagués adonat que no portava la màscara posada. Imma Merino escriu una cosa preciosa sobre aquest instant: l’artista potser va intuir que aquella dona era el seu “reflex invertit”, amb el qual per un moment es va sentir identificat “com una possibilitat inexperimentada d’ell mateix”. L’home que al segle XX més havia fet per mostrar-se, cara a cara amb la dona que més es va esforçar a amagar-se. La invisibilitat deliberada no és estranya en algunes dones d’intensa creativitat. Fa poques setmanes, ha sortit a la llum una altra fotògrafa ignorada, Masha Ivashintsova, que durant dècades va tenir amagades a les golfes de casa seva, a Sant Petersburg, prop de trenta mil negatius de la vida quotidiana a la Rússia soviètica. I, sense anar tan lluny, podem fer memòria de la catalana Milagros Caturla, de qui un turista nord-americà va adquirir als encants un lot de negatius de la Barcelona de postguerra pensant, sense cap dubte, que eren obra d’un home, fins que una recerca recent ha desvelat que l’autora era una humil funcionària del servei d’Agrimensura. Potser totes van tenir al davant el seu Dalí, un geni altiu, i en van fer prou de mirar-lo fixament als ulls abans de perdre’s de nou entre la multitud.
EVA VÁZQUEZ, publicat en el PuntAvui .2.04.2018

LLUÍS FOIX: El que la terra m’ha donat.

El periodista Lluís Foix (Rocafort de Vallbona, 1943) en aquesta tercera entrega de podríem dir-ne memòries novel·lades, La marinada sempre arriba (2013), Aquella porta giratòria (2016) i ara amb  El que la terra m’ha donat (2018) Foix fa una mena de repàs resum de les tres obres. Combina els seus primers anys d’aprenentatge i d’amor a la terra i els seus costums, molt ben explicat en el primer llibre; a les experiències que li ha donat la feina de periodisme, amb la gent que ha conegut i els viatges que ha fet, que ens va explicar en la segona entrega.
Aquest tercer volum i sembla ser el darrer, Foix l’ha dividit per estacions de l’any: comença amb la primavera “ L’hivern se’n va enmig d’una quietud universal”. I acaba amb l’hivern “L’hivern arriba amb nits inacabables, dies ombrosos i freds negres”.
La Vanguardia 01.04.2018
 Al llarg de 275 pàgines, Foix anirà recordant històries del passat, anècdotes de la vida i la mirada a la terra, sempre la terra i la seva immensitat. El temps passat, mai amb nostàlgia sinó amb reivindicació . Els viatges, els personatges, les ciutats, la gent,... “Per tenir una idea aproximada d’una ciutat i fer un primer cop d’ull per saber-ne una mica més que el que diuen les guies turístiques, acostumo a visitar un mercat, un cementiri i una església” (pag. 163). La observació de l’entorn, de la natura, també es molt present en aquest darrer llibre “ Cada arbre centenari té una silenciosa i secreta immobilitat” (pàg. 119); “El país queda net i polit després d’una forta llevantada” (pàg. 195). Sobre la gent i la seva estimada ciutat Londres, també en parla llargament, en el capítol 3 “Estius a Hampstead” i on comença dient “ Els anglesos sembla que perdin el seu ritme en llevar-se i veure el dia clar i net” (pàg. 87).
El que la terra m’ha donat, s’ha llegir amb tranquil·litat, sense preses. Si cal, espaiadament.  S’ha de dir que l’edició del llibre i les il·lustracions que hi ha a cada capítol, dibuixades per Xavier Cabanach, acompanyen a aquest lectura calmada.
Guillem Terribas