El periodista Lluís Foix (Rocafort de
Vallbona, 1943) en aquesta tercera entrega de podríem dir-ne memòries
novel·lades, La marinada sempre arriba
(2013), Aquella porta giratòria (2016)
i ara amb El que la terra m’ha donat (2018) Foix fa una mena de repàs resum
de les tres obres. Combina els seus primers anys d’aprenentatge i d’amor a la
terra i els seus costums, molt ben explicat en el primer llibre; a les experiències
que li ha donat la feina de periodisme, amb la gent que ha conegut i els
viatges que ha fet, que ens va explicar en la segona entrega.
Aquest tercer volum i sembla ser el darrer, Foix
l’ha dividit per estacions de l’any: comença amb la primavera “ L’hivern se’n
va enmig d’una quietud universal”. I acaba amb l’hivern “L’hivern arriba amb
nits inacabables, dies ombrosos i freds negres”.
 |
| La Vanguardia 01.04.2018 |
Al
llarg de 275 pàgines, Foix anirà recordant històries del passat, anècdotes de
la vida i la mirada a la terra, sempre la terra i la seva immensitat. El temps
passat, mai amb nostàlgia sinó amb reivindicació . Els viatges, els personatges,
les ciutats, la gent,... “Per tenir una idea aproximada d’una ciutat i fer un
primer cop d’ull per saber-ne una mica més que el que diuen les guies turístiques,
acostumo a visitar un mercat, un cementiri i una església” (pag. 163). La
observació de l’entorn, de la natura, també es molt present en aquest darrer
llibre “ Cada arbre centenari té una silenciosa i secreta immobilitat” (pàg.
119); “El país queda net i polit després d’una forta llevantada” (pàg. 195).
Sobre la gent i la seva estimada ciutat Londres, també en parla llargament, en
el capítol 3 “Estius a Hampstead” i on comença dient “ Els anglesos sembla que
perdin el seu ritme en llevar-se i veure el dia clar i net” (pàg. 87).
El que
la terra m’ha donat, s’ha llegir amb tranquil·litat,
sense preses. Si cal, espaiadament. S’ha
de dir que l’edició del llibre i les il·lustracions que hi ha a cada capítol,
dibuixades per Xavier Cabanach, acompanyen a aquest lectura calmada.
Guillem Terribas
