dissabte, 19 de març de 2016

MIA MADRE, la pel·lícula de Nanni Moretti en el Cinema Truffaut

MIA MADRE
Itàlia, 2015
Director: Nanni Moretti.
Intèrprets: Margherita Buy, Nanni Moretti,
John Turturro, Giulia Lazzarini,
Beatrice Mancini,Stefano Abbati, Enrico Ianniello,
Anna Bellato, Tony Laudadio, Lorenzo Gioielli,
Pietro Ragusa, Tatiana Lepore,
 Monica Samassa, Vanessa Scalera.

Gènere: Drama.
Durada: 102 min.
Idioma: Italià.

Retrat de família
Nanni Moretti es un director que sempre ha tingut bona entrada en el Cinema Truffaut. Es un autor, que la gent que formem part del col·lectiu de crítics de Cinema de Girona, ens agrada i possiblement es dels pocs directors que ens uneix en un mateix acord: és un dels nostres. Les seves pel·lícules, son àgils, divertides, fan reflexionar, es passeja i et fa passejar per la vida; et fa mirar aquells detalls que moltes vegades veiem però no els mirem. Ens sap captivar i, també, quan cal plorar.
En la seva darrera pel·lícula hi ha això i encara més. Hi ha la maduresa. Nanni Moretti, com molts dels seus seguidors de fa anys, s'ha fet gran i per tant es mira la vida d'una manera tranquil·la, d'una manera molt més entranyable de com es té acostumats. La ironia hi es però sense tanta mala bava. I ens parla d'una edat en que els fills ja  han crescut i els pares estan a punt de marxar o ja ho han fet. En el cas de la darrera pel·lícula de Moretti "Mia Madre" ens parla de la mare que està vivint els darrers moments de la teva vida. Una vida que ha format part de la teva (de la nostra) vida i que ara arribarà aquell moment en que d'una manera definitiva et deslligues del teu passat i de la teva primera família, el pare i la mare.
Viurem aquesta angoixa, aquest no voler acceptar una realitat a través Margherite, extraordinària interpretació de Margherita Buy, una directora de cinema, compromesa, que està obsessionada amb la pel·lícula que està rodant i per si no en te prou, el productor li ha posat com a protagonista  a un actor italo-americà en plena decadència de les seves facultats; fantàstic John Turturro que interpreta aquesta actor anomenat Barry Huggins. També hi tenim d'una manera discreta, el germà de la Margherita, que també té els seus problemes  però no els viurem tant intensament, Giovanni, interpretat d'una manera discreta i senzilla i molt entranyablement per Nanni Moretti. Ada, es la mare, delicada i hospitalitzada. Havia estat professora de llatí. Una marassa, que està vivint el final de la seva història. També hi tenim el futur, a través de la neta de l'Ada i la filla de la Margheritta ( que està separada i te bona relació amb l' ex-marit) la Livia.
Moretti, ens ofereix una sèrie de delicats i petits  "flashback" per completar i entendre millor aquesta història familiar.
Es nota, que el mateix que passava en la seva aclamada Caro Diario (ITA 1996) en la que hi havien moltes referències autobiogràfiques del propi Nanni Moretti, a Mia madre, també s'hi noten moments viscuts pel propi Moretti. Per això ell s'ha guardat un paper complementari, discret per donar total protagonista a el personatge protagonista interpretat, com he dit esplèndidament per Magherita Buy, en la que combina la seva feina-vida que es el cinema i l'altre, la de la vida, que es la família. 
Els darrers quinze minuts de metratge son realment esplèndids, memorables i que sens dubte son els que més s'hi sent identificat l'espectador. El que més s'entén el que ens vol dir Nanni Moretti.
Ha valgut la pena recuperar Mia Madre, perquè es incompressible que es pugui projectar i visionar doblada. La veu, l' idioma, la parla, la manera de dir les coses es de lo més important que hi ha en aquesta pel·lícula.

Guillem Terribas Col·lectiu de crítics de cinema de Girona. 18.03.2016


dissabte, 12 de març de 2016

IL NOME DEL FIGLIO (El nombre del Bambino) En el Cinema Truffaut

Itàlia, 2015
Director: Francesca Archibugi.
Intèrprets: Micaela Ramazzotti, Valeria olino,  Alessandro Gassman, Luigi Lo Cascio, Rocco Papaleo.
Gènere: Comèdia.
Durada: 94 min.
Idioma: Italià.

EL SOPAR DE LES VERITATS
No es la primera vegada que el cinema o el teatre utilitza la trobada d'uns amics o de familiars en un sopar, en un dinar o en un esdeveniment familiar, per representar un encontre que en un principi es amable, divertit i amb seria d'anècdotes que d'entrada et fan envejar la relació tant agradable  que a mida que va passant el dia, la nit o el que sigui, vas veient que la cosa no es com semblava el principi i que es va complicant i que tot plegat pot acabar pitjor que el rosari de l'aurora, com diria la gent d'abans. 
Doncs bé, "Il nome del figlio" que es el títol original d'aquesta pel·lícula italiana que entre nosaltres es diu "El nombre del bambino", no es diferent. Explica tot el que he dit abans, però a la italiana. Això vol dir amb gràcia, ironia, amb molta gesticulació i exageració. I, com sempre, sense  faltar la música "retro".
Però en el cas d'aquesta pel·lícula, encara té més connotacions d'allò que els francesos en diuen "dejà vu", perquè  "Il nome del figlio" està basa en una obra de teatre francesa original dels escriptors Matthieu Delaporte y Alexandre de La Patellière, que va tenir molt d'èxit a França i s'han fet adaptacions en castellà i en català de la peça teatral. La versió catalana la va fer Jordi Galceran i la va dirigir i interpretar Joel Joan. Més tard, el 2012,  els mateixos autors de l'obra, en van fer el guió i van dirigir la versió cinematogràfica amb el títol de "Le prénom".
En el cas d' " Il nombre del figlio", la versió italiana l'ha fet la mateixa directora del film  Francesca Archibugi, amb l'ajuda de  Francesco Piccolo.
Han fet els canvis de nom dels personatges i també del nom de la discòrdia, el nom que dona títol a la pel·lícula i que a partir de la discussió del nom que li posaran en un futur fill que naixerà, començarà tot l'embolic de la trobada. Una trobada que a la pel·lícula es a Roma, un vespre en casa, plena de llibres, d'un matrimoni de classe mitjana, jove i "progre" ell professor de literatura, d'idees marxistes i un penjat amb el tuiter; ella professora d'institut, que porta la casa i es molt servicial. Inviten a sopar a un amic de tota la vida. També a  el germà de la parella i la seva dona, que està esperant un fill. La trobada que en un principi es amable i divertida es va complicant primer pel nom que li posaran a la criatura que naixerà i més tard per una sèrie de draps bruts que aniran surtin. Ah!, el final hi ha sorpresa.
Tota aquesta història esta enllaçada amb una sèrie de flashbacks que ens porten a l'any 1999,quan tots els protagonistes de la nit en qüestió, eren més joves i despertaven a la vida.
Una pel·lícula amable, amena, que ens alegra una mica la vida i ens ensenya, també, que de vegades no coneixem del tot aquella gent que sempre hem tingut al costat, que viu amb nosaltres o en el nostre entorn.

Guillem Terribas. Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.
Estrena en el Cinema Truffaut en V.O.S. el 11.03.2016


dilluns, 7 de març de 2016

Josep Busó, el gironí que va escapar dels nazis

"Jo sóc un dels 22.000 que Petain va intercanviar amb els alemanys per presoners francesos"

Josep Busó, en Pitu de l'antiga ferrateria Escatllar de Girona, revela als 94 anys les aventures que va córrer de jove quan va haver d'exiliar-se el 1939 i va caure presoner dels nazis. Aquesta és una biografia inèdita que en Pitu no va explicar mai ni als de casa. Eren els temps de Franco i calia amagar-ho. Ara, aprofitant la feina de recuperació de la memòria històrica que duu a terme el realitzador de cinema Abel Moreno, en Pitu s'ha convertit en el protagonista de la pel·lícula documental Fugir de l'oblit, preestrenada dissabte en una sessió especial matinal a la sala Truffaut de Girona. Després de perdre la dona i el fill, en Pitu viu sol a la residència Mutuam Girona, a l'avinguda de França-Sant Ponç. "No puc anar cap a casa, sóc sol, no tinc ningú", diu resignat.
Abel Moreno i Josep Busó, el gironí que va
 escapar dels nazis
Foto: A
De què fuig actualment?
Podria fugir d'aquesta residència [fem l'entrevista al Mutuam Girona]. El tracte és molt bo i el servei excel·lent, però no m'hi sento bé. El món ha evolucionat de tal manera que donen un menjar cuinat al vapor i jo estic acostumat a l'olla d'aigua i la paella de fregir. No m'hi acostumo.
És cert que ha passat la vida fugint?
No. Van ser quatre anys. Del 1939 al 1943.
L'any 1939 va fugir del franquisme. Per què?
Jo no crec en els polítics. Els partits polítics actuen com les sectes. Però quan tena 16 anys, les joventuts comunistes em van rentar el cervell i em vaig convertir en un d'aquells que anaven cridant consignes per la Rambla. Quan van arribar els de Franco vaig haver de marxar.
Com recorda el moment concret de l'exili?
El dia abans van bombardejar Girona. El meu cunyat era l'artista Narcís Carmaniu. Ell estava a les oficines d' Intendència de l'exèrcit i em va endollar. Vaig anar a parar a la gasolinera de la carretera Barcelona, davant la plaça Poeta Marquina. Allà vaig estar presoner tres dies i tres nits obligat a repartir carburant als vehicles de la retirada. La cua arribava a Caldes. Quan van tornar a bombardejar el carrer del Carme, va sonar la sirena i tothom va córrer al refugi subterrani de la plaça Poeta Marquina. Vaig aprofitar la confusió per escapar.
Quina aventura!
Sí. Els que fugien ho abandonaven tot. A mi se'm va ocórrer aprofitar uns bons pantalons de pilot d'aviació, un sac i unes botes que vaig trobar abandonats a les oficines d'Intendència. Amb tot això vaig poder travessar la frontera acompanyat de Joan Ballesta, que aleshores era l'alcalde de Girona del PSUC. A la frontera ens van separar per edats, però jo vaig aconseguir pujar a un dels diferents trens que hi havia i em vaig amagar tota la nit al lavabo. L'endemà el tren va partir fins al pas de Calais, al nord de França.
I aleshores...
En Ballesta i altres van anar a parar a Calais. Jo, a la ciutat d'Arras. Al cap d'uns mesos, quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, ens van tornar cap al sud i ens van tancar al camp de refugiats d'Argelers, on vaig estar sis o set mesos.
També va fugir del camp d'Argelers?
No ben bé. Com que acabaven d'entrar en guerra contra els alemanys, els francesos van demanar voluntaris per anar al front. Amb murrieria, jo em vaig apuntar voluntari a Indoxina. Com que em faltaven un parell de queixals, jo ja sabia que em rebutjarien per aquesta deficiència i m'oferirien entrar en un batalló de treball. I així va ser. De manera que vaig poder sortir del camp d'Argelers.
On va anar a parar?
Vaig anar a parar al Departament de Le Neubourg, un altre cop al nord de França. Ens van posar a treballar en una fàbrica d'aviació subterrània, on vaig estar quatre o cinc mesos. Però el 1940 els alemanys van ocupar França i vam haver d'anar reculant cap al sud amb el general Petain, el que va firmar l'armistici amb els alemanys.
Fins on van recular amb Petain?
Vam anar retirant-nos fins arribar a Oradour-sur-Glane, poble famós perquè va ser massacrat pels alemanys, dones i criatures incloses. Però la massacre va ser tres anys després i jo ja no hi era. Quan vaig arribar a Oradur-sur-Glane, Petain va intercanviar 22.000 espanyols joves per 22.000 presoners francesos que estaven a mans dels alemanys. I entre aquests 22.000 hi era jo.
És cert que va estar al terrorífic camp de concentració nazi de Dachau, a Alemanya?
Sí, però no en règim d'intern comú. Resulta que les bombes angleses van destruir la via del tren que ens portava a Bordeus, ens hi van dur a treballar i vam aprofitar per escapar. Quan ens van empaitar, ens van portar a Dachau, on vaig estar uns quinze dies, però els alemanys van veure que nosaltres no havíem de ser allà i ens van retornar a Bordeus.
No tothom pot dir que ha caigut presoner dels nazis...
Des de Dachau, a mi em van fotre a treballar en una base submarina a Bordeus, a la França ocupada. Hi vaig estar alguns mesos treballant a pic i pala aplanant uns terrenys. Cada tres homes teníem una vagoneta. Cada 15 minuts havíem de passar per davant d'un inspector de control amb la vagoneta plena de terra.
D'aquí també va fugir?
D'aquí em vaig escapar simplement per la porta.
I els nazis no li van ventar un cop de culata amb el fusell?
És que em vaig vestir amb la millor roba que tenia i em vaig posar una pipa a la boca plena de tabac. Vaig acostar-me als vigilants i van respondre a crits fent-me fora. Allà hi havia molts enginyers i treballadors qualificats i els vigilants van pensar que jo era un d'ells. Així que vaig tenir via lliure.
I un cop a fora?
Vaig anar a llogar un "meublé" a Bordeus. Fins els propietaris de "meublés" havien de passar llista i informar cada dia les autoritats. A través d'un contacte vaig aconseguir inscriure'm al consolat per retornar a Espanya. Vaig llevar-me a les cinc del matí, una hora abans que es lliurés la llista a la policia. Vaig anar cap al tren, però estava voltat per un regiment alemany. Era de nit i queien constantment les bombes dels anglesos. Vaig tenir sort i un noi de la resistència francesa em va explicar com fugir pujant a un vagó de tren que hi havia més lluny aturat a les vies. El maquinista era el nostre còmplice i va passar pel costat molt lentament, de manera que vam poder pujar al tren oficial del consolat. I així va ser com vaig retornar a Espanya per Irun.
Com el van rebre a Espanya?
Les noies d'Irun amb mi es van portar molt bé. Eren de la Secció Femenina de la Falange Espanyola. Em vaig fer passar per menor d'edat, tot i que en aquell moment ja havia fet 21 anys. Més que per evitar el càstig i els perills de l'exili, vaig retornar a Espanya perquè aleshores em tocava entrar en quintes i no volia ser declarat pròfug.
Com va entrar de nou a la seva Girona natal?
Una noia de la Secció Femenina em van acompanyar des d'Irun fins a Girona i vaig recuperar la vida normal. Primer vaig treballar a la Gremial, un indret on envasaven gasoses, i després em van venir a buscar els de Cal Escatllar perquè tornés amb ells. Ja hi havia treballat abans de la guerra i l'exili.
Va haver de fer el servei militar espanyol?
No, perquè la meva mare va quedar viuda. Vaig ser declarat exempt per ser fill de viuda.
Si no és indiscreció, com menjava un presoner dels nazis?
Li diré que, com que era jove i tenia molta gana, menjàvem molt de pa negre. Em van dir que era fet de farina de no sé quin arbre africà o alguna cosa així. Ens donaven aquest pa i una llauna de sardines per a dues persones. Això i un plat de sopa a la nit era tot per passar un dia. No és que tinguéssim gana, teníem fam! Però jo el que més vaig patir era son. Quan vaig arribar a Espanya, van haver d'anar a buscar el metge perquè ni amb la dutxa no em podien despertar.
Creu que l'han de compensar pel maltractament rebut?
Ara, als 94 anys, com em poden compensar?
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 03.03.2016
*Més informació sobre el documental FUGIR DE L'OBLIT: https://ca.goteo.org/project/fugir-de-l-oblit

diumenge, 6 de març de 2016

Truffaut, una aposta única

Ningú més programa regularment cine en VO fora de Barcelona i voltants

L'àrea metropolitana de Bilbao, amb prop d'un milió d'habitants, no té cap cinema que programi de manera estable en VO. Girona, amb 90.000 habitants, sí. La tossuderia d'un grapat de gent i el suport de l'Ajuntament han fet possible que Girona sigui l'única ciutat catalana, fora de Barcelona i la seva àrea metropolitana, amb cinema en VO tot l'any.
A la foto de Quim Lledó, el Cinema Truffaut, el novembre
del 2010, durant la celebració dels 10 anys. 
L'any 2015, va tenir 23.000 espectadors, tres quartes parts dels quals van anar a la programació de cinema regular, i la resta, a actes culturals diversos. “Per a una ciutat d'uns 90.000 habitants, no està gens malament”, comenta Francesc Vilallonga. Autor de la tesi doctoral que citem a la pàgina anterior i director del grau de comunicació audiovisual de la Universitat Ramon Llull. Vilallonga forma part del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona que gestiona el Truffaut. “No hi guanyem res, ho fem per amor a l'art”, puntualitza. “La manera de gestionar-lo és peculiar. És una sala municipal, però gestionada per un equip autònom, que va guanyar un concurs. Té una partida pressupostària anual de l'Ajuntament, que va comprar l'antic cinema Modern fa 16 o 17 anys.” Ja fa quinze anys que funciona el cinema Truffaut, amb una programació regular en VO.
“És difícil de dir si és un model exportable, perquè s'ha beneficiat d'una sèrie de condicions –reconeix Francesc Vilallonga–. L'Ajuntament de Girona ha fet una aposta cultural per tenir una sala de VO, que va lligada a la vida cultural de la ciutat. Han volgut fer del Truffaut un pol important de la vida cultural de Girona. Sense recursos públics, el Truffaut no podria existir.” Francesc Vilallonga ho emmarca en el fet que “Girona ha apostat pel cinema, el Truffaut no és una illa. Hi ha el Museu del Cinema, el Temporada Alta hi fa sessions, està vinculat a Girona com a ciutat de festivals...”
Bernat Salva, publicat en el Punt-Avui (Nacional) 06.03.2016

INFORME GENERAL 2 . Cinema Truffaut.

Imatges de la presentació en el Cinema Truffaut (26.02.2016) en el Cinema Truffaut, de la darrera pel·lícula de Pere Portabella, "Informe General II".




Massa poc ‘originals'

Només el 6,7% dels espectadors van veure cine en VO a Catalunya el 2013, segons un estudi de Francesc Vilallonga. L'oferta està concentrada a Barcelona.

Un 6,7% dels 16,2 milions d'entrades de cinema venudes a Catalunya el 2013 van ser per a sales de versió original (VO). Tretze anys abans, l'any 2000, la VO representava el 5,2%. Aquestes xifres només inclouen sales de cinema que programen regularment en VO; no s'hi inclouen els espectadors en VO catalana o castellana que s'exhibeixen en altres sales. Francesc Vilallonga, director del grau de comunicació audiovisual de la Universitat Ramon Llull, revela aquesta dada en la seva tesi doctoral El sector de l'exhibició cinematogràfica a Catalunya en l'era de la digitalització (2000-2013). Evolució i anàlisi. La mateixa tesi posa xifres a la crisi general d'aquest període (el nombre d'espectadors de cine ha caigut un 49%) i a la debilitat del cinema en versió original catalana (només el 0,6% del mercat).

Una part de l'ampli estudi examina el cinema en VO. “És la part de l'exhibició més estable –comenta a aquest diari Francesc Vilallonga–. Del 2000 al 2013 va una pujada significativa d'un punt i mig, fins al 6,7%. A nivell global, és un àmbit molt estable, amb un públic entès, cinèfil, que és un consumidor freqüent. Però, comparat amb els estàndards europeus, és molt baix.”
Dificultat de créixer
No és fàcil que augmenti, perquè sense oferta no pot créixer el consum, i només una de les 69 pantalles de VO de Catalunya que hi havia el 2013 eren fora de Barcelona i l'àrea metropolitana. “Hi ha poca gent amb possibilitat de veure cinema en VO, cal un augment de l'oferta –diu l'autor de l'estudi–. No hi ha hagut empresaris que hagin arriscat en ciutats com Tarragona i Lleida, i tampoc se n'ha preocupat l'administració. A Girona s'ha consolidat un públic, i intueixo que en altres ciutats n'hi ha d'haver també.” Crear un públic de VO exigeix un esforç: “Tothom és originalment públic de cinema doblat. El públic de VO s'ha de construir, no apareixerà de cop després de 80 anys de tradició de doblatge. Però cal posar una base.”
Mentre que fora de l'àrea metropolitana no hi ha oferta, Barcelona ha passat de 64 a 69 sales entre el 2000 i el 2013, gràcies en part al Balmes Multicines, del Grup Balaña. Maria Alemany, responsable de màrqueting d'aquesta empresa, diu: “Creiem que la demanda de VO anirà creixent”, tot i que “dependrà molt de la cartellera.” Balmes Multicines té 12 sales (1.660 butaques). “Entenem que la millor manera d'atendre els nostres espectadors és oferint la millor i més àmplia cartellera de versió original de Barcelona”, diu Maria Alemany“De moment, la nostra intenció és seguir treballant pel creixement de Balmes Multicines V.O. oferint el millor cinema en estat pur, és a dir, en versió original i amb una gran qualitat de projecció i butaques premium.”.
VO en català
No entra dins d'aquesta estadística, però el 2014 també es van incorporar a l'oferta barcelonina de VO les quatre sales dels cinemes Texas. Ricard Almazan, director dels Texas, creu que “l'únic secret per crear públic de VO és fer una programació interessant, oferir l'última pel·lícula de tal director, preocupar-te de coses que el cinema més comercial potser no cuida tant... És un públic que es pot expandir, cal donar-li una oportunitat.”
Dos factors poden ajudar a fer créixer aquest públic: la digitalització, que facilita la flexibilitat i l'accés a còpies en VOS, i l'aparició d'un públic jove que consumeix sèries en VOS. “Els joves no estaven habituats a la VO fa deu anys, i ara no és així –diu Francesc Vilallonga–. Un percentatge molt alt són grans consumidors de sèries, sovint il·legalment, i, per seguir el ritme de les estrenes als EUA, les veuen en VO subtitulada. Això vol dir que si el contingut els interessa, no tenen cap inconvenient amb la VO, i això s'ha d'aprofitar per al cinema.”
També hi pot ajudar que el nou conseller de Cultura, Santi Vila, s'hagi manifestat a favor de l'exhibició en VO. Per a Francesc Vilallonga, “és una bona notícia que el nou conseller digui públicament que la manera lògica de veure el cinema és en VO.” Fonts del Departament de Cultura consultades expliquen que volen “promoure el doblatge en català, especialment en aquelles pel·lícules dirigides al públic més familiar, i incentivar la versió original subtitulada en català en el major nombre possible de sales.” El 2013, només un 0,22% de les còpies en VOS eren en català, segons l'estudi de Francesc Vilallonga. Els objectius del Departament de Cultura són “captar més públic per al cinema en català i igualar-nos progressivament amb la majoria de països europeus on la VOS té una quota significativa a les pantalles” Precisen que “no es tracta de potenciar res en detriment de, sinó de sumar públics per tendir cap a la normalització del català al cinema.” El nou conseller encara no ha tingut temps de concretar la seva política en aquest àmbit: “Actualment s'està treballant en aquesta proposta i és prematur plantejar-se objectius i definir mesures concretes fins que estigui enllestida.”.
Bernat Salva, publicat en El Punt-Avui 06.03.2013 (Nacional)

Guillem Terribas, penja els guants

Guillem Terribas, fundador i soci principal de la Llibreria 22
de Girona ha anunciat avui que es jubila després de 33 anys
al capdavant de la llibreria. Hem conegut la notícia a través del
compte de  Twitter d’en Salvador García-Arbós, que també ens
ha fet saber  que el rellevarà en Jordi Gispert Saget a partir
de l’1 de febrer del 2015.

Guillem Terribas | Foto: Marc Martí / Diari de Girona
Terribas ha proposat
 la seva jubilació al consell d’administració de la 22,
 formada per 26
accionistes que l’han
acompanyat tots

aquests anys. Terribas
passarà  a ser president
del Consell 
 de la 22 i
continuarà presentant 
el premi Casero i seguint de prop els actes de
la llibreria, però descarregarà 
la gestió i gerència a en
Jordi Gispert,
que a partir d’ara agafa el timó  de la llibreria.

“Era el moment de fer el pas”, ens ha explicat Terribas per telèfon.
“I la decisió  ha estat motivada per dos factors. El primer és que tenim
 una persona,
 en Jordi Gispert, perfectament capacitada per agafar
 el relleu.  I segon, 
la crisi demanava una reestructuració de personal
 i l’eliminació del meu 
 sou permetrà reduir la càrrega salarial sense
 acomiadar ningú”.


Terribas ha estat des de sempre un llibreter de batalla. Va fundar la
Llibreria 22 l’any 1978 i ha treballat des de sempre per promoure i
difondre la cultura. A les seves memòries,
Demà serà un altre dia(Ara Llibres), que va publicar l’any 2007
explica: “Em considero un dels homes més afortunats del món:
he estat sempre allà on 
he volgut estar, i sempre m’hi ha
acompanyat gent extraordinària.

Ara ja puc citar, com un senyor, Clint Eastwood: «Això és la meva
vida, és la meva sang»”, diu en 
un moment de l’obra.
A propòsit d’aquesta obra, Ignasi Moreta, al seu blog, ens fa
 un retrat molt  particular de la figura de Guillem Terribas: “Terribas
apareix als ulls del lector 
com un entusiasta promotor d’iniciatives
culturals de tota mena, el que avui 
 alguns anomenen un activista,
i altres (més cursis), un agent cultural.


Compagina la seva activitat professional en diverses empreses amb
iniciatives de tipus cultural, polític i fins religiós. Terribas no renega
del seu inicial 
 compromís cristià, al contrari: ens explica clarament
la importància que 
va tenir en la seva vida el pas per l’escoltisme,
les seves activitats teatrals a 
recer d’una rectoria, el fet d’anar a missa
fent de monitor a l’església («conduïa les misses del diumenge i llegia
tant l’epístola com les pregàries. Si convenia, feia més d’una missa»),
la fundació d’una «comunitat amb arrels cristianes»… I, amb la mateixa
naturalitat, explica la seva pèrdua de fe: «em va passar el mateix que
al protagonista d’
Incerta glòria, de Joan Sales: un dia em vaig
despertar i em vaig adonar que havia perdut la fe. Sóc molt respectuós
amb les conviccions 
religioses, però ara no en tinc.»”
Publicat a la revista digital NÚVOL 03.01.15
 http://www.nuvol.com/noticies/guillem-terribas-penja-les-botes/

 Guillem Terribas es jubila després de 36 anys
 al capdavant de la Llibreria 22 
El llibreter passarà a ser el president del consell d'administració i
continuarà presentant el premi Casero. Jordi Gispert el
rellevarà en les  tasques de gestió.   
Jordi Gispert i Guillem Terribas, en una foto penjada ahir a
Facebook Foto: EL PUNT AVUI.
Guillem Terribas, llibreter
i activista cultural hiperactiu,
va anunciar ahir que es
jubilarà el 31 de gener,
després  de 36 
anys al
capdavant de la Llibreria 22
de Girona.
Guillem Terribas (Salt, 1951)
serà rellevat en les tasques
de gestió i gerència per Jordi
Gispert Saget. Terribas ha proposat la seva jubilació al 
 consell 'administració de
la Llibreria 22, format per 26 accionistes que han format
part d'aquest projecte
cultural comunitari des de
la seva fundació, el 20
d'octubre de 
1978. El llibreter continuarà vinculat a la 22 com a president
del consell d'administració i també continuarà presentant l'acte de lliurament
del 
premi Just M. Casero de novel·la curta, així com algunes de les moltes
presentacions de llibres que han convertit la 22 en una de les
llibreries  més actives de tot Catalunya, gràcies, en bona part, a l'energia
inesgotable de Terribas.
Des que el periodista Salvador Garcia-Arbós va anunciar ahir la jubilació
de  Terribas per Twitter i se'n va fer ressò el digital de cultura Núvol
nombrosos  amics i amigues de l'àmbit cultural van manifestar-li la
seva sorpresa i el seu reconeixement a través de les xarxes socials.
Segons va declarar Terribas a 
Núvol, “era el moment de fer el pas”.
I va afegir-hi: “La decisió ha estat motivada 
 per dos factors.
El primer és que tenim una persona, en Jordi Gispert, perfectament
capacitada per agafar el relleu. I segon, la crisi demanava una
reestructuració de personal i l'eliminació del meu sou permetrà
reduir la càrrega salarial sense 
acomiadar ningú.”
Columnista, membre del col·lectiu de crítics de cinema de Girona,
autor del  llibre de memòries Demà serà un altre dia i home de
múltiples interessos i inquietuds culturals i socials, Guillem Terribas
s'ha convertit en una presència imprescindible de la cultura gironina
–i també saltenca–, no només des de 
 la Llibreria 22,
sinó també des de molts altres àmbits, i ha estat sempre

 un gran comunicador que, segur, no aturarà ara la seva
 activitat ingent.
Xavier Castillón, publicat en el Punt-Avui 04.01.15

Altres informacions