Demà serà un altre dia.

dijous, 30 d’abril del 2009

Anatomia de un instante. Javier Cercas. Editorial Mondadori





TRES HOMES I UN DESTÍ: 23-F


Sé que en Javier Cercas ara està relaxat. Després de més de tres anys treballant en aquesta història, ha quedat descansat. I content del treball fet. De l’esforç i les angúnies que ha passat fins arribar al final del llibre. Després de començar-lo més d’una vegada. Després de repassar i repassar. Corregir i corregir. Finalment, en Cercas, ha escrit el que volia: la crònica d’un moment de la nostra història recent. Ens ha explicat tot allò que volíem saber sobre el cop d’estat del 23 de febrer de 1981 i no ens atrevíem a preguntar.

Javier Cercas ha escrit el llibre a la seva manera. A la manera que ja ens té acostumats. Entre la novel·la i la realitat. O, com diu ell: un assaig en forma de crònica o una crònica en forma d’assaig. Aquesta vegada, però, ha jugat més amb la realitat que amb la ficció. Però, a l'igual que a Soldados de Salamina i La velocidad de la luz”, totes dues publicades a l’editorial Tusquets, ens parla d’herois, malgrat ells. També ens explica una història crepuscular. A diferència de les altres, en aquesta Anatomía de un instante, els herois no són anònims, sino que són coneguts i molt populars. També ens parla i reflexiona sobre tres salvadors; tres personatges, que la seva “integritat” els porta a fer una salvatjada, en nom de la pau i l’ordre. Els tres primers són els que és van quedar asseguts durant el tiroteig en el Parlament el dia 23-F: Gutiérrez Mellado, Adolfo Suárez i Santiago Carrillo. Els altres tres, els salvadors de la pàtria: Alfonso Armada, Milans del Boch i Tejero. I al mig dels herois i dels salvadors, el Rei. I, també a veure-les venir, tot el poble espanyol.

I en Cercas ho escriu i ens ho explica magistralment. D’una manera que només un gran escriptor que domina la llengua, la narració, la intriga i la reflexió sap fer. De la manera que, encara que sigui un tema mot “remenat” i possiblement molt mal remenat, ens atrapa com a lectors. Encara que moltes coses, anècdotes o informacions, el lector ja les sàpiga, en Cercas t’hi fa agafar interès, et fa dubtar, et fa reflexionar. Encara que moltes vegades sembla que es repeteixi (i ho fa), que et vagi explicant una i altra vegada el mateix moment, el mateix instant, el lector segueix la història com si res. I aquest es el mèrit de la narrativa de Javier Cercas: saber explicar una història i saber escriure-la.

Possiblement en Javier Cercas no vendrà tants exemplars d’Anatomía de un instante, ja que demana una bona predisposició per part del lector, però si que pot anar tranquil: continua essent un escriptor, un gran escriptor . Tot i que té més obra editada, després dels èxits de Soldados de Salamina i de La velocidad de la luz, a la tercera va la vençuda.

Guillem Terribas

dissabte, 25 d’abril del 2009

GIRONINS : Guillem Terribas, llibreter


El llibreter, l´actor, el cinèfil... en Guillem Terribas
ORIOL PONSATÍ-MURLÀ - 24/04/2009 "La Vanguardia"
Foto: Paco Sierra
Té fitxa d´actor a l´Internet Movie Data Base, ha dibuixat, ha fet ràdio i teatre, ha presentat milions de pel · lícules, ha aixecat una de les llibreries més importants del país, ha escrit un llibre, ha conegut tota la gent que val la pena de conèixer d´aquest país i, a més, els ha conegut sense moure´s de Girona perquè molt sovint ha estat ell qui ha propiciat que hi vinguessin. Si s´hagués de fer una targeta de visita, seria com un rotlle de rotativa. Però en fa prou amb el nom: Guillem Terribas Roca (Salt, 1951). Tots els gironins el vam veure fa poc, a la Rambla, envoltat d´autors, editors, i lectors. Des que en Guillem Terribas i 24 somiadors més van crear la Llibreria 22 l´octubre del 1978 han passat trenta santjordis. Però a la 22 és Sant Jordi tot l´any perquè en Guillem Terribas l´ha convertit en molt més que una llibreria, n´ha fet un lloc on hi passen coses. I n´hi passen constantment. La 22 és un centre de tertúlia, punt de trobada, on hi neixen llibres, pel · lícules, negocis, amors i segurament algun odi, com arreu on hi passen coses de debò. Però en Terribas porta una doble vida. Quan déu va morir, va llegar el do de la omnipresència a en Guillem Terribas, i cada dia, quan a les vuit del vespre abaixa la persiana de la llibreria, es fa present al cinema Truffaut, en concerts, en conferències, en sopars i tertúlies amb gent de tota mena. Sap que la feina la fan els cansats, i no hi ha obstacle que el desanimi. És un conversador intel · ligent i profund, un infatigable explicador d´anècdotes. I no té mai un no per a ningú. ...

Presentació del llibre "Engrunes i retalls" de Modest Prats, 21.04.09




Text de Pep Nadal, que va llegir a la presentació, a la Sala La Planeta de Girona


En Modest va arribar a Girona fa més de seixanta anys. Crec recordar que va ser el 1945. Ahir ens ho explicava amb una punta d’emoció desconeguda quan parlava del nen que va arribar a Girona amb el matalàs a coll de la mare. El Seminari, primer de tot, i la Universitat, després, han perfilat un bon grapat de les il.lusions d’en Modest. Però avui tot canvia mnolt de pressa i no sabem massa cap on aniran les coses. Per això en Modest, inquiet, es preguntava. I nosaltres, ara, on som? I tornava a insistir-hi: On som? Com si es preguntés si aquell viatge a Girona havia valgut la pena.

Mira Modest, els amics de la Universitat hem volgut publicar el llibre que avui presentem, les Engrunes i retalls, per explicar-te com ho veiem noaltres. I també com ho sentim.

Si la senyora Enriqueta no hagués carregat a coll el matalàs, si no l’hagués pujat al cinquè pis del seminari i no s’hagués posat a fer-te el llit i a arreglar-te l’armari, tu no te n’hauries anat a fer quatre xuts al pati. Però potser tampoc no hauries estat capellà, ni rector de Vista Alegre, ni de Medinyà-Vilafraser o del Mercadal. I per a molta gent les coses no haurien anat tan bé. I alguns de nosaltres hauríem trencat l’únic lligam amb la vida religiosa que hem estat capaços de mantenir.

Si la senyora Enriqueta no hagués carregat a coll aquell matalàs, potser l’any 1965 no hauries escrit aquelles reflexions sobre “l’ús de les llengües vives en la litúrgia” i no hauries entrat al Col.legi Universitari. I potser no ens hauríem conegut. I potser no hauries fet que tanta gent batallés per tenir una universitat a Girona, ni hauries escrit una (de moment inacabada) història de la llengua catalana. Ni fet escola.

Potser, Modest, si les coses no haguessin anat com han anat, nosaltres no hauríem pogut llegit aquelles teves meditacions ignasianes tan empipadores i tan lúcides. Per què no la deixem morir en pau (la nostra cultura)?... Al llarg de la història moltes llengües s’han mort i no ha passat res. Per què hem de considerar una catàstrofe la desaparició de la nostra? Per què ens resistim a acceptar la possibilitat de mantenir els valors de la cultura catalana en una altra llengua? Si no ens fem, implacables, aquests interrogants, no anirem gaire enllà. I és clar, ara, segurament estaríem més contents però no hauríem fet res ni probablement podríem fer-hi res.

Modest, si la teva mare no hagués carregat aquell matalàs a coll, per a molts de nosaltres tot hauria estat diferent. I tots ens hauríem perdut un gran filòleg. Bé, i l’obra d’un gran filòleg. No et puc pas dir, perquè no ho sé, “on som ara”, ni encara menys “on serem demà”. Però estigues ben segur que tots els que som aquí estaríem una mica més malament. Per això us hem volgut donar les gràcies a tots dos: a la teva mare i a tu, amic del cor, aquell nen que per sort de tanta gent va arribar a Girona amb el matalà a coll de la mare. Per a nosaltres, Modest, per a tots els que som aquí, ha valgut la pena. Gràcies.

dimecres, 8 d’abril del 2009

La LLarga juventut, AGUSTINA REIXACH

La setmana passada em va trucar l'Agustina Rexach per dir-me que ja havia acabat el llibre. Que quan podia passar per casa seva a prendre un cafè per comentar i organitzar la seva presentació, tal com havíem fet amb els seus darrers llibres, i perquè «tu facis de mestre de cerimònies, que en saps molt».

L'Agustina em trucava molt i molt sovint. Els de la llibreria moltes vegades confonien les seves trucades, per l'entonació de la veu, amb les de la meva mare. Aquests darrers dos anys, ja només em trucava ella, i els de la llibreria ja no em deien que era la meva mare, sinó l'Agustina. I parlar amb ella era com parlar amb la meva mare... Quan em trucava era perquè l'anés a veure per fer petar la xerrada o també perquè una amiga seva havia escrit algun llibre i volien que els en donés la meva opinió, o també per felicitar-me pel meu sant o aniversari: no se n'oblidava mai. També em trucava per dir-me que ja tenia el llibre a punt. Sempre tenia un llibre a punt. Però un dia vaig ser jo qui va trucar-li per fer-li saber que tenia un llibre meu i a veure quan podia anar a casa seva per portar-li. Com sempre em va convidar a cafè i la vam fer petar i vam parlar del seu llibre, amb tot de papers, fotos i retalls damunt la taula.

Preparar les seves presentacions de llibres era tot un esdeveniment. Sí, feia moure una gran quantitat de persones i ningú es negava a participar-hi. Des de Narcís-Jordi Aragó fins a Narcís Comadira i Dolors Oller, passant per Dolors Condom, Modest Prats, Mercè Huerta, Joaquim Nadal, Anna Pagans, etcètera. Aquell dia, el de la presentació, era la reina. El Tot Girona és rendia a la seva coqueteria i la seva elegància. I ella, era feliç.

Darrerament només vivia per poder escriure un altre llibre i organitzar-ne la presentació i tornar a ser per un dia la reina de les lletres gironines.

Ahir, dia 7 d'abril, l'Agustina no em va trucar. Però vaig rebre una trucada que em deia que l'Agustina havia mort, a casa seva, a la matinada, sense fer soroll i (segurament) amb l'esperança que algun dia tornaria a ser la reina i la més jove, perquè mai no va tenir 98 anys.
GUILLEM TERRIBAS publicat a El Punt el dia 08/04/09. Foto: Xavi Castillón


El mal de Bezsonoff



L'escriptor Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) proclamava fa uns dies a El Punt: «Sóc francès, però m’estic curant.» Una manera càustica de resumir els efectes revulsius de la immerersió d’un català del Rosselló en el sistema republicà francès, que és aquell mètode que dóna al concepte republicà un sentit ben diferent del que es té per aquests verals del sud, tan diferent que podríem dir antagònic sense por d’exagerar entre gaire i gens. En tot cas, per a Bezsonoff i per a la resta dels nostres compatriotes de per allà dalt el fet d’haver hagut de passar pel corró del sistema educatiu jacobí ha estat una experiència traumàtica. Un drama individual i col·lectiu que de manera càustica, irònica i també un pèl melancòlica, aquest autor exposa en el seu darrer llibre, Una educació francesa, publicat per L’Avenç.
Precisament fa uns dies passava per davant de cal llibreter Terribas a Girona i vaig veure que hi feien la presentació d’aquesta novetat editorial. Com que sóc despistat de mena, no recordo mai els dies de les presentacions que m’interessen fins que acabo descobrint que l’han feta quan el diari se’n fa ressò l’endemà o l’altre. Aquest cop tinc L’ sort. Hi entro a temps per poder escoltar un bon tall de la intervenció de Xavier Pla i també la lectura d’un parell de capítols d’Una educació francesa feta pel mateix Bezsonoff, que n’enfila un en versió estàndard i un altre tal com ho hauria llegit el seu avi, segons diu, que és si fa no fot com ho hauria llegit el meu, d’avi, que era d’un poblet d’aquesta banda de les Alberes on el conreu de l’olivera ha deixat pas al cultiu de les urbanitzacions de jubilats amb el curiós resultat d’haver passat en menys de mig segle de ser un llogarret de parla empordanesa a convertir-se en un enclavament francòfon sense pràcticament haver deixat l’oportunitat al castellà de fer el seu legítim paper de llengua de l’imperi.
Curiositats sociolingüístiques a banda, el que volia escriure en aquest article és que el llibre de Bezsonoff és una delícia. Una delícia on l’amargor i la ironia es combinen magistralment, com es conjuminen sempre aquests dos sentiments en les narracions dels supervivents dels genocidis
que, malgrat la dissort, intenten maldar sense perdre la dignitat ni la identitat.
Penso tot això mentre en Bezsonoff va responent les preguntes dels amables assistents a la vetllada, fins que em sona el mòbil, que no he apagat, i corro cap al carrer per respondre. És la meva germana, que em truca des de Barcelona per dir-me que ha vingut el seu xicot, que és de Madrid, i per passar el dia l’ha portat a Perpinyà perquè veiés que també s’hi parla català. «No t’ho creuràs –em diu–, no hem trobat ningú que parlés català en tot Perpinyà.» Jo estic a punt de respondre-li que tots eren a Girona a la presentació del llibre d’en Bezsonoff però em primeixo el sarcasme i li acabo dient: «Coi, només passa que Perpinyà és com Barcelona.» I ella em respon: «Nooo! No t’ho creuràs però aquí a Perpinyà són tan estranys que ni tan sols hi ha ningú que entengui el castellà.» Tan estranys com nosaltres, però en francès. No sé pas si ens
curarem a temps, mestre Bezsonoff.
CARLES RIBERA, publicat a la revista Presència el 3 d'abril 2009

dilluns, 6 d’abril del 2009

Ramon Fontserè. Visca la terra!



LA ROCAMBOLESCA HISTÒRIA DEL TRANSPORTISTA PERE BITXO.
Presentació a la Llibreria 22, Girona, 6 d'abril 2009.
Honorable senyor conseller, benvolguts Guillem Terribas i Ramon Fontserè, amics i amigues, bona tarda.
M’hauria agradat molt ser aquí avui per compartir aquesta presentació amb tots vostès i li he demanat a l’amic Terribas, llibreter infatigable, agent provocador, que em faci el favor de llegir aquestes línies. Dic agent provocador perquè en Guillem Terribas és el padrí d’aquesta obra, i un dels responsables que avui formi part del catàleg de Columna Edicions. Va ser ell, qui, com fan els “ojeadores” dels equips de futbol, em va posar sobre l’avís que aquest senyor que tenen aquí al costat, conegut per la seva qualitat de magnífic actor, havia escrit una novel.la. Gràcies, doncs, Guillem Terribas, una altra vegada, per tot el que fas per difondre la cultura. Quan vulguis, tens una taula al carrer Peu de la Creu per fer d’editor.

Fa uns dies, vam presentar a la premsa de Barcelona el llibre Visca la terra! De Ramon Fontserè. L’acte de presentació va ser sonorament interromput per uns senyors molt enfadats –van dir que eren de la Guerrilla de Sant Feliu de Buixalleu- perquè segons ells l’obra en resum era “una merda” que només anava de “putes i drogues” i no era un compendi de les virtuts turístiques i culturals de les nostres contrades.

Sense voler contradir del tot els guerrillers, voldria puntualitzar-los. A més del que ells apuntaven, a Visca la terra! hi ha, sobretot, una divertida sàtira costumista sobre un món abocat a una convulsa transformació.
És la història absolutament cinematogràfica, d’un poble o pobles de l’interior de Catalunya (potser a prop de la Plana de Vic i el Cabrerès, pobles amb uns noms com Catllà, Taneret, i Llanegall). És una crònica explicada a través de la peripècia personal d’un transportista, en Pere Bitxo, que és un transportista bastant sui generis.
És una història coral, per tant, en què els personatges que s’hi mouen són molt característics i singulars. Hi ha un fuster, en Juan Piscina, un representant comercial conegut com “el Matutano”, una hippie alemanya, en Mamalú, “un jove guineà negre i natural d’Olot”, un empresari molt poderós, en Josep Puigbò, les prostitutes del club Complicité, uns transvestits, l’Indívil i Mandonio, una carnisseria portada per dos solters, tia i nebot, en Rafel, un noi que no hi és tot i que cala foc a casa seva, etc.
Com poden veure, no s’hi avorriran pas. L’acció, que comença de matinada amb la intervenció d’un mussol que obre el dia, va accelerant-se i tornant-se cada vegada més rocambolesca. En Pere Bitxo, transportista, porta ous a la furgoneta, però aprofita els desplaçaments per les carreteres revirades de la comarca per transportar-hi des de les noies del bordell Complicité a altres mercaderies inusuals, que ara no els desvetllaré per no aixafar algunes sorpreses. Alegria de viure, doncs. I moments francament divertits, gairebé delirants. Però també perfectament versemblants. Jo diria que un tant per cent molt alt del que s’hi explica pot passar perfectament en el marc d’un ambient rural, o comarcal, o de pobles.
Per mi, és una altra cara de la moneda que ensenya Antoni Pladevall en les seves darreres novel.les La papallona negra i Terres de lloguer. Allà on Pladevall hi posa l’element tràgic de la vida, en Fontserè hi posa humor i sàtira. Però tots dos fan la crònica d’un món que desapareix. Hi ha testimoni també, doncs.
Vull parlar de la llengua que s’hi fa servir. És una llengua absolutament viva i fresca, molt oral, llisca. A mi, que sóc de la seva terra, em sembla sentir en Pere Bitxo, en Matutano o en Mamalú en directe. Fa servir la llengua d’una manera molt lliure, servint-se dels castellanismes quan cal. Els diàlegs són molt aconseguits, i les descripcions són efectives, aconsegueixen crear una atmosfera.

El mateix Fontserè ha declarat que la seva voluntat és fer un homenatge a la gent que surt al llibre: “drogats, torrats, pòtols”, segons les seves paraules. Gent que l’ha fet feliç i amb qui ha passat les millors estones de la seva vida. I aquí sí que tornaríem a enllaçar amb el resum esquemàtic dels amics de Sant Feliu de Buixalleu.

I, per últim, volia quedar-me amb dos dels titulars que sobre l’obra han aparegut:
La Rosa Maria Piñol de La Vanguardia deia: "Un debut que discorre pels camins de la sàtira costumista, amb un relat en molts passatges hilarant".
I Carlos Sala, a La Razón
"És com si Pedro Almodóvar es mengés Josep Pla per fer un retrat tan surrealista com fidel dels pobles catalans".

Res més. Senyores, senyors, moltes gràcies una altra vegada: al senyor presentador, l’honorable conseller Nadal, l’autor, Ramon Fontserè i l’amic Guillem Terribas, que és sempre el millor amfitrió.

Ester Pujol
Editora de Columna

diumenge, 5 d’abril del 2009

La nostàlgia dels fills.


Certs llibres són un amor treballat i construït com un matrimoni de llarg abast. D’altres, en canvi, resulten intensos com un amor a primera vista.
La novel·la Cineclub, de David Gilmour (Toronto, 1949), em va atraure des del
primer moment i no em va decebre durant les estones que vam compartir. Em
va atraure pel títol, per l’autor (que es diu com el guitarrista de Pink Floyd),
per la coberta (pare i fill al sofà mirant atentament una pel·lícula) i pel resum
de la contracoberta (un crític de cinema sense feina que organitza sessions de
cineclub privat per al seu fill adolescent).
Jo intuïa que les pel·lícules eren un dels pocs espais simbòlics que comparteixen les diferents generacions. També em constava que la mateixa escena canvia segons qui està assegut al teu costat veient-la. El que no sabia era com l’autor aconseguiria mantenir l’interès durant dues-centes pàgines.
David Gilmour construeix subtrames atractives (la relació amb l’esposa separada, les turbulències sentimentals de l’adolescent, un viatge a Cuba, la recercade feina), però manté el vincle cinematogràfic entre pare i fill. ¿Es pot bastir una educació a base de pel·lícules? Doncs no es pot descartar: «Com a mínim sap que Michael Curtiz va rodar dos finals per a Casablanca, per si el trist no funcionava. Segur que això l’ajudaria a anar pel món. Ningú no podria dir que havia enviat el meu fill indefens davant la vida.»
Al llarg del llibre, les pel·lícules van canviant: Els quatre-cents cops, La llei del silenci, Gegant, Notorius, Ran, però també L’exorcista, Instint bàsic o Showgirls (que el pare considera la més dolenta de la història). El tema de fons de Cineclub també canvia. Al començament sembla centrat en els clarobscurs de l’adolescència, després en la magnitud de les responsabilitats paternes, més endavant en la pèrdua (el pare és conscient que tard o d’hora el fill deixarà la casa, o, més ben dit, que ja ha començat a deixar-la).
Però finalment el gran tema és el que s’amaga amb més astúcia en les relacions
amb els fills, és a dir, la nostàlgia: «Si torno a les velles pel·lícules no és només
per revisar-les una vegada més, sinó amb l’esperança que em sentiré com la
primera vegada que les vaig veure.»
VICENÇ PAGÈS. Revista PRESÈNCIA 05/04/09