Demà serà un altre dia.

dissabte, 30 de setembre del 2017

SUPORT AL PROCÉS SOBIRANISTA Ple absolut en l’acte unitari pel sí a Salt, “gresol de la nova Catalunya”

En un ambient festiu i compromès, es reivindica el “caràcter acollidor del poble català” al parc de la Massana.  Lluís Llach va ser baixa d’última hora.

Els protagonistes dels diferents parlaments Foto: Manel Lladó
Estem enamorats d’aquesta terra i hi volem construir el nostre futur.” Ho va exclamar Fernando Arriola, del moviment Sí, amb Nosaltres , que aplega integrants de la comunitat catalana vinguts d’arreu del món, en el que va ser un crit a favor del dret a decidir que va provocar els aplaudiments dels veïns de Salt, que van omplir ahir al vespre la Massana en l’acte unitari a favor del sí organitzat per l’ANC de Salt i presentat per Guillem Terribas. Amb Arriola hi havia Enric Fontanals, del Ciemen , que va recordar que “la immigració és la part més vulnerable d’aquest procés”. La diversitat que representa Salt, “com a gresol de la nova Catalunya”, es va posar d’exemple més d’un cop en el parlament de Ferran Oliva, de Súmate, que va recordar la Catalunya “terra d’acollida” però sobretot el caràcter inclusiu del poble català i del procés. L’alcalde de Salt, Jordi Viñas, va instar a tenir “fermesa, determinació i dignitat en la recta final”. Per la seva banda, el senador del PDeCAT Sergi Miquel va explicar el canvi de xip d’amics seus arran de la repressió de l’Estat del 20-S. La diputada Titón Laïlla, de Demòcrates, va mencionar Carrasco i Formiguera: “La independència no es demana, es pren.” Molts crits de “votarem”, repetits per un públic compromès i en un acte festiu que va tenir com a escalfament previ l’actuació musical del grup de rap independentista RevoluSonats i la projecció del documental La fuerza del sí , en què diversos testimonis expliquen per què s’han tornat independentistes. El diputat de Junts pel Sí i cantautor, Lluís Llach, va ser baixa. El cantant de Brams i regidor de la CUP a Berga, Francesc Ribera, Titot, va cloure l’acte explicant la decepció del pare, i de tota una generació: “El franquisme no es va morir el 1975.”

Gemma Busquets, publicat en el Punt Avui 29.09.2017

Presenten el catàleg sobre l’ADAG

El filòleg i historiador de l’art Narcís Selles va presentar dimecres al Museu d’Art de Girona el catàleg de l’exposició ADAG. Autoorganització, lluita simbòlica i pràctica social, que ell mateix ha comissariat i que es pot visitar fins al 5 de novembre. A l’acte, hi van ser la directora del museu, Carme Clusellas, i el cap dels
serveis de Cultura de la Generalitat a Girona, Francesc Ten. En acabat, es va obrir una taula rodona amb els exmembres de l’ADAG Enric Ansesa, Lluís Bosch Martí i Maria Crehuet, l’artista Manel Bayo i el crític Eudald Camps.

Publicat en el Punt-Avui 28.09.2017

dimecres, 27 de setembre del 2017

ESTAT DE SETGE

ESTAT DE SETGE
Etat de siege França, 1973
Direcció: Costa-Gavras
Intèrprets: Yves Montand, Renato Salvatori, Jacques Weber,
O.E. Hasse
Durada: 115 min
Gènere: Drama
Idioma: Francès

De vegades, el temps no passa.
El director greco-francès Konstandínos Gavrás (1933) es va donar a conèixer internacionalment amb el nom de Costa-Gavras i per les seves pel·lícules de caire polític i de denuncia. Un cinema social que mai ha deixat de fer. L’any 1969, Costa-Gavras va començar una trilogia que el va donar conèixer a nivell mundial i també, li va ocasionar algun problema. Va començar amb la mítica Z, amb Yves Montand , Jean-Louis Trintignant, Irene Papas i Jacques Perrin, sobre el cop d’estat dels Coronels a Grècia. La segona va ser La Confesión (L’Aveu 1970) amb Ives Montand i Simone Signoret. En aquesta ocasió Costa-Gravras denuncia les purgues estalinistes que van patir els dissidents del Partit Comunista de Txecoslovàquia, purgues que van passar en el famós Procés de Praga l’any 1952. La tercera és la que avui us oferim en el Cinema Truffaut: Estat de Setge (État de siège 1973). Les dues primeres, Costa-Gavras les va escriure amb la col·laboració de l’escriptor espanyol (exiliat a França durant molts anys) Jorge Semprún. Si us hi heu fitxat, les tres pel·lícules van ser protagonitzades per l’actor-cantant Yves Montand, que compartia les idees del director i que algun problema, també, li va portar en el nostre país. De fet, Z no es va poder estrenar a Espanya fins després de la mort de Franco. El fet curiós, és que la dictadura franquista va voler estrenar La Confesión, però Costa-Gavras els hi va posar la condició que primer havien d’estrenar Z. Per aquest motiu, a Espanya, les tres pel·lícules ens van arribar pràcticament al mateix temps, o sigui, després de la mort del dictador.

Costa-Gavras, com he dit, sempre ha fet un cinema social i de denuncia com per exemple Sección especial (Section Spéciale, 1975, també amb Jorge Semprún) o Desaparecido (Missing 1982), entre moltes d'altres. Estat de Setge, tot i situar l’acció l’any 1970 a Uruguai, va ser rodada a Xile, l’any 1971, durant el govern de Salvador Allende. Curiosament, després del cop d’estat de l’onze de setembre de 1973, va ser prohibit per la dictadura de Pinochet (queda clar que aquesta pel·lícula no agrada als dictadors) i no es va poder estrenar fins l’any 2001 a Xile.

Un funcionari de la CIA, Philip Michael Santore (Yves Montand) és segrestat per la guerrilla Urbana Uruguai. Després d’un interrogatori, es vol pactar amb el govern l’intercanvi del segrestat amb l’alliberació de 150 guerrillers empresonats. Aquest fet porta a una situació de crisis en el govern i a unes conseqüències tràgiques.
La pel·lícula planteja una situació (que una part de la societat catalana ja la va viure i que ara amb els darrers esdeveniments, ens estan portant, una altra vegada, a una situació crítica i d’assetjament per part del govern central) i les conseqüències que se'n deriven, moltes vegades amb brutalitat, de la lluita entre un govern -en aquest cas d’Uruguai que compta amb l’ajuda dels Estats Units- i la guerrilla d’esquerres del Moviment d’Alliberació Nacional-Tupamaros. Exposa les accions de la intervenció política dels Estats Units a l’Amèrica Llatina, ajudant als dictadors (militars) a portar a terme cops d’estats i a violar els drets humans. Una pràctica, aquesta, que encara continua en molts païssos, masses per desgràcia i que semblava que per nosaltres, els catalans, ja formava part del passat.
Que serveixi aquesta projecció, en aquests moments tant importants de la nostra història , de reflexió i, també, de preocupació.

A Costa-Gavras se li va concedir, a Girona, el premi Liber-Press l’any 2005 en l’apartat de Cinema i aquest any 2017, la Generalitat li ha concedit el Premi Catalunya.

Guillem Terribas Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. Fulla de sala del Cinema Truffaut. 

divendres, 15 de setembre del 2017

SABATES GROSSES, de Ventura Pons. Cinema Truffaut, Girona

SABATES GROSSES
Catalunya, 2017
Director: Ventura Pons
Intèrprets: Joan Pera , Minnie Marx ,Pedro Ruiz ,
Vicky Peña , Amparo Moreno ,Robert Donaldson Oliver , Roser Vilajosana ,Amiran Terekhov ,
Francesca Mc Gill , Inge Ladd

Gènere: comèdia
Durada: 105 min
Idioma: català


MOGUDA A LA CATALANA

 Sens dubte Ventura Pons es el cineasta català que més pel·lícules ha escrit, adaptat, produït i dirigit de la industria cinematogràfica catalana, espanyola i fins hi tot, atreviria dir Europea. També, Ventura Pons, es sens dubte el que més cinema variat ha fet, vull dir que ha tocat tot tipus de gènere.

Ventura Pons (Barcelona 1945) va donar-se a conèixer cinematogràficament (ja tenia un nom en el mon del teatre com adaptador i director) amb un extraordinari documental “Ocaña, retrat intermitent” (1978) sobre un curiós, estripador i provocador personatge, durant la transició espanyola, anomenat Ocaña. Un documental que amb els anys s’ha convertit de “culta” dins el panorama cinematogràfic, no només del nostre país, sinó arreu. Però Ventura Pons, ha realitzat altres interessants documentals com “El Gran Gato” (2002), sobre el malaguanyat cantant Gato Pérez, o “Ignasi M.” (2013), entre altres.

Ventura Pons ha sabut adaptar obres literàries com per exemple “La Rosa del Bar” (1986) de Raúl Nuñez o la exitosa adaptació del llibre de contes de Quim Monzó “El perquè de tot plegat” (1994); de l’escriptor Lluís-Anton Baulenas n’ha adaptat diverses, una d’elles “Amor Idiota” (2004) i de Jordi Punti va adaptar els contes “Animals ferits” (2004) o la novel·la de Ferran Torrent  “La vida en l’abisme” que la va titular “La vida abismal” (2006). També ha adaptat obres de teatre, com la excel·lent adaptació que va fer  de l’obra de Josep Benet i Jornet “Actrius” (1996) i el va tornar adaptar una altra vegada l’any el 1998 amb “Amic/Amat”. De Sergi Balbel li ha adaptar “Carícies” (1997) i “Forasters” (2008), de Lluïsa Conillé va adaptar “Barcelona, un mapa” (2007).

Però on Ventura Pons ha connectat més bé amb el públic en general, ha estat amb la comèdia. La seva segona pel·lícula va ser una comèdia i va arrasar, va omplir les sales de cinema de tot el país amb “El Vicari d’Olot” (1981). Altres comèdies: “Puta Misèria” (1989); “Que t’hi jugues Mari Pili” (1990); “Aquesta nit o mai” (1991); “Any de gràcia” (2011), per citar algunes.

Ventura Pons ha tingut la sort de que els millors actors del Teatre  i del Cinema tant català com espanyol, han treballat a les seves ordres, com Mario Gas, Rosa M. Sardà, Josep M. Pou, Anna Lizaran, Lluís Homar, Jordi Bosch, Amparo Moreno, Viky Peña, Montserrat Carulla, Sergi López, Julieta Serrano,  Joan Pera, Agustín Gonzalez, José Coronado, Maria Barranco, Jordi Dauder, Roger Coma, Mercè Arànega, Mercè Pons, Santi Millan, Cayetana Guillen-Cuervo, David Selvas, Aitana Sánchez-Gijón, Aina Clotet,... i me’n deixo molts i moltes. I molts d’ells i elles han repetit, sobretot la Sardà.

Ventura Pons torna a la comèdia amb la pel·lícula que us oferim en el Cinema Truffaut. El gènere  que s'hi troba millor per poder explicar en tota llibertat i ironia el que veu, sent i viu en el seu entorn. Una vegada més Ventura es passeja pels carrers, places, bars de Barcelona. Una vegada més veurem amb els ulls de Ventura Pons una fauna de gent que fa que la vida sigui més distreta.

Amb “Sabates grosses” Ventura Pons, s’ha deixat de punyetes i ha filmat el que veu, observa i pensa de la situació actual del nostre país d’una manera directa i sense embuts. Amb escenaris molt coneguts per ell, concretament el carrer Casp i el seu entorn. A través de dues porteres, ens assabentarem de l'actualitat i les xafarderies del barri. Ens trobarem amb el típic  fatxa  nostàlgic de torn, que per diners es ven la seva ideologia i religió. A un frare dominic que va a la seva i al darrera de qualsevol cul que es mou (els dos personatges son una clara referència  a els personatges de Kim “Martinez el Facha” de la revista “El jueves”). Tampoc hi falten les relacions entre dos nois joves de molt bon veure. Els pisos turístics. La Jove esquerrana i pràctica.
També hi trobarem en aquesta simpàtica “gamberrada” de Ventura Pons, referències cinematogràfiques o la situació actual de Catalunya, el procés i el referèndum.

El que queda clar es que aquesta nova aventura de Ventura Pons, no us deixarà indiferents, pel que explica i com ho explica.

Una pel·lícula coral, que acaba amb tots els personatges a dins d’una església ballant i cantant amb la cantant Cubana Lucrecia.
Ah! la pel·lícula es parlada en diferents idiomes, majoritàriament en català, però també en anglès, alemany i rus.

Guillem Terribas.  Full de Sala del Cinema Truffaut. 

dimarts, 12 de setembre del 2017

Rosa Sans s’endú el premi de conte curt Es Còdol de Calella

Núria Martí, Guillem Terribas, Maria Mur (finalista), Xavier Trias de Bes,
Josep Espelt, Rosa Sans (guanyadora) i Francesc Vaqué.. Foto: AVAC
Rosa Sans Cesari s’ha imposat en el segon premi de conte curt Es Còdol, que promou l’Associació de Veïns i Amics de Calella (AVAC), amb l’obra No miris al mar. El guardó, lliurat dissabte i dotat amb 200 euros, ha tingut com a jurat Josep Maria Fonalleras, Núria Martí i Guillem Terribas, que també van triar com a finalista Les percepcions de la Dora, de Maria Mur Marco. En total, s’hi havien presentat 15 contes curts inèdits.L’acte es va iniciar amb una presentació de Xavier Trias de Bes, un dels promotors del premi. A continuació, Miquel Esteba, secretari del jurat, va llegir el veredicte, en què Guillem Terribas va fer una valoració general de les obres i Núria Martí va destacar tres obres més que es trobaven entre les finalistes, va explicar els criteris valorats i va analitzar els contes premiats. També hi van intervenir Francesc Vaqué, president de l’AVAC, i l’alcalde, Josep Piferrer, a més de les dues autores premiades, que van comentar alguns detalls dels respectius treballs.
Publicat en el Punt-Avui 12.09.2017

11 de setembre 2017





Possiblement el darrer 11 de setembre reinvindicatiu . Comença la nit del 10 de setembre a les escales de la Catedral de Girona amb la marxa de les torxes i acaba a la tarda del 11 de setembre a Barcelona on s'ha fet la concentració de tots els catalans i part de l'estranger (es diu que érem 1000.000). Una vegada més ha estat una festa civilitzada, solidària, emotiva i reivindicativa. El fragment de musica es d'Ennio Morricone i pertany a la pel·lícula "Novecento".
Guillem terribas

dilluns, 11 de setembre del 2017

ESTIU DEL 1993, el triomf de la humilitat

Àngel Quintana
la tardor del 2010, amb el títol de Sense fronteres, es van organitzar a la Pedrera de Barcelona un seguit de debats sobre el futur d’un cinema català que havia començat a tenir un reconeixement internacional. En la majoria de debats es constatava que, mentre l’etiqueta començava a funcionar, faltava alguna cosa que cohesionés els productes i que donés confiança al públic. Un any després, s’estrenava Pa negre, d’Agustí Villaronga, que trencava el malefici. Aconseguia un cert reconeixement de la crítica i una certa acceptació per part del públic. Pa negre va obrir un camí, però li va faltar un cert reconeixement internacional. Aquest any, l’aparició d’Estiu 1993,de Carla Simon, canvia les perspectives. Per primer cop una pel·lícula amb una meritòria carrera internacional –premis a Berlín, Buenos Aires, Odessa i estrena normalitzada a nombrosos països europeus– aconsegueix captivar i convèncer el públic del nostre país.
Fotograma de la pel·lícula ESTIU 1993
D’altra banda, l’anunci de la seva preselecció als Oscar li obre una hipotètica carrera d’èxit assegurant-se, d’entrada, un lloc destacat en les properes edicions dels Gaudí i dels Goya. La paradoxa és que Estiu 1993 desafia algunes de les normes que tant la indústria com les institucions consideraven infal·libles. És una opera prima, dirigida per una dona, rodada amb un pressupost discret i feta al marge de totes les hipotètiques fórmules d’èxit que estableixen les operacions de màrqueting. Quines són les raons que han motivat que una pel·lícula d’aparença fràgil sigui el miracle cinematogràfic de l’any?
En primer lloc, crec que la clau del seu èxit no és altra que la seva aposta deliberada per la construcció d’una poètica que des de la senzillesa i la sensibilitat arriba a commoure. Estiu 1993 és una pel·lícula narrada des de la perspectiva d’una nena i introdueix una observació del món basada en una certa innocència, mentre mostra el camí cap a una certa maduresa afectiva. La infantesa té alguna cosa del paradís perdut, però també posa en evidència la fragilitat que es manifesta al costat dolç de les coses i s’eclipsa per començar a mostrar-nos que la vida també té un costat amarg. Frida adquireix al llarg de la pel·lícula la consciència de l’orfandat, aprèn a viure amb la nova família però al final plora perquè és impossible tornar enrere i la vida l’ha expulsada cap a un destí del qual ha après a prendre consciència. Aquest retrat del moment en què la infantesa entra en crisi té a veure amb les circumstàncies particulars de Frida i l’experiència viscuda per la seva directora, Carla Simon.
04.07.2017, presentació de la pel·lícula en el Cinema Truffaut. Guillem Terribas
Àngel Quintana, Carla Simon i Bruna Cusí
De totes maneres, més enllà dels temes centrals de l’acolliment, l’orfandat o del fantasma de la sida, Estiu 1993 obre nombrosos processos d’identificació als espectadors. Tots hem estat nens i en les nostres vides sempre hi ha hagut un moment en què la fragilitat que envolta la innocència s’ha esquerdat.
El segon element important d’Estiu 1993 radica en la seva voluntat de no seguir paràmetres establerts i també de no jugar a les fórmules que envolten tota una certa narrativa audiovisual actual. A Estiu 1993 hi ha una construcció dramàtica molt eficient; la pel·lícula toca la sensibilitat però evita completament tota sensibleria i descarta qualsevol cop d’efecte de guió. La vida flueix amb naturalitat. El món rural hi és present sense caure mai en alguna mirada tòpica, ni tampoc en les idíl·liques projeccions neorurals.
Des de la simplicitat, la vida rural és assumida amb tota la seva complexitat, trobant el to just i equilibrat. És una pel·lícula d’autora oberta a tots els públics. El repte no és fàcil, i per això és un veritable miracle.
ÀNGEL QUINTANA, publicat en el Punt-Avui 11.09.2017

dissabte, 9 de setembre del 2017

LA TORNADA (La rentrée) 2017



La tornada del 2017 a la 22. Algunes de les novetats que esntraran a la Llibreria durant la tardor del 2017.

dijous, 7 de setembre del 2017

L' ART DE SER AVI

No sé si molts lectors de El Temps han llegit Victor Hugo. André Gide el definia magistralment com ‘’ le plus grand poète français. Hélas! ‘’ Un dels darrers llibres de Hugo es titula L’art d’être grand-père.
 D’ençà que s’ha jubilat (els vells crooners i els cow boys veterans no es jubilen mai) Guillem Terribas dedica una bona part del seu temps a la seua néta, la Martina. L’avi Guillem no és cap escriptor sinó un enamorat del cinema, un prodigiós animador cultural que ha regentat la llibreria 22. Ha creat el premi literari  Just Manel Casero i ha animat la vida cultural de Girona durant trenta anys.  L’any 2007, va publicar Demà serà un altre dia, una autobiografia entorn dels llibres que va llegir i vendre.
Abans del naixement de la Martina, la gran passió de Guillem Terribas era el setè art. Al llibre Alegra’m la vida, l’autor  ens parla dels films de la seua vida i dels actors famosos que ha tractat. Amic del gran Sergi López, va conèixer Jean-Louis Trintignant, Isabelle Huppert, Ariadna Gil i tants més. Terribas  estableix finalment una llista comentada de 22 pel·lícules que ha vist amb la seua néta.
Que el lector em permeti un record personal. Vint anys enrere, quan la meua neboda Marie ranejava els set anys, recordi que vam mirar junts La vache et le prisonnier amb Fernandel. Durant una colla d’anys la nina va repetir a la gent que el seu actor preferit era Fernandel. Guillem Terribas ens proposa un manual d’optimisme molt sui generis i entranyable dels films que l’han conformat.  No pretèn seguir les petjades d’un Robert Brasillach o d’un Georges Sadoul sinó que ens ofereix una guia amena ad usum delphini. Evidentment, els mainatges no tenen la mateixa preparació intel·lectual que un adult, però no els aixequen la camisa tan fàcilment com ho podríem creure. Als deu anys vaig veure a Massy amb els meus companys Río Bravo, La càrrega de la brigada lleugera i La gran il·lusió.  No he oblidat el nostre entusiasme juvenil.  Durant unes setmanes tots els nostres jocs es van inspirar en les proeses d’Errol Flynn (quina càrrega !) de John Wayne I de l’admirable capità de Boëldieu. No sé per què jo em reservava el paper de Dude ‘’ el borrachón ‘’, àlies Dean Martin.
Gràcies a la Martina i els seus judicis encertats, Guillem Terribas retroba la capacitat d’admiració de la joventut. ‘’ Tenia quatre anys acabats de fer i pensava que era massa per a ella. Però la mainada tenen aquestes sorpreses. ‘’ (pàgina 187) ‘’ De fet la Martina se sap de memòria totes les cançons en anglès. ‘’ (pàgina 188)

Sempre he pensat que el cinema és la millor clau per capir l’ànima d’un poble. Quan has vist les obres d’Ozu, Dino Risi, Jean Renoir i John Ford ets sents com un ciutadà del món sense haver d’empassar-te cap propaganda ben intencionada. Si mai la vida us decep, escolteu un disc de Frank Sinatra i llegiu el llibre d’en Terribas.
Critica de JOAN DANIEL BEZSONOFF a la revista EL TEMPS 04.09.2017