divendres, 25 d’octubre de 2013

BEP MARQUÈS SUREDA (1943-2013)

La vida produeix molts sotracs que afecten diversos àmbits d'una societat, d'una ciutat, d'una comunitat. La sotragada de la mort de Bep Marquès ha sacsejat profundament la ciutat de Girona que coneixia l'artista-activista, el dirigent escolta, l'impressor. El coneix, l'estima, valora el seu compromís i en destaca diverses facetes dels seus setanta anys de vida.
Alguns aspectes es poden documentar més fàcilment que d'altres i, concretament, el seu pas per l'escoltisme es pot rastrejar en el llibre del seu germà Salomó Marquès, L'escoltisme gironí (Salt, edicions del Pèl, 1984), i la seva trajectòria d'activisme artístic es pot resseguir, de forma clara, al catàleg de l'exposició: Grup Praxis 75 (1975-1990). Una guerrilla comunicativa (Girona, Ajuntament, 2012). Aquest catàleg conté textos de Narcís Selles, i un repertori i una cronologia de l'obra del grup Praxis-75, integrat pel mateix Bep Marquès i Lluís Bosch Martí.
Vaig conèixer Bep Marquès el curs 1960-1961, quan vaig tornar del Collell. He explicat, en un llibre recent, que tornar del Collell i retornar al CAU dels escoltes, a Casa Carles, va ser una mateixa cosa. El parèntesi de tres anys m'havia fet perdre uns quants detalls que se m'escapaven i que només he pogut reconstruir amb posterioritat. Per exemple, jo vivia totalment al marge de les tensions que s'havien viscut a l'agrupament per la relació entre el moviment escolta i la implantació, a la ciutat de Girona, de l'Opus Dei.
També he explicat qui van ser els meus amics a l'Institut i a l'escoltisme. Però, naturalment, em vaig quedar curt, perquè a més de Quico Solà, Pere Anton Talón, Josep Guixeras, Jordi Castanyer i d'altres, ens vam fer molt amics amb el tercer dels germans Marquès Sureda, l'Emili Marquès, que per un altre costat també era molt amic d'Enric Banda, fill de l'aleshores director de Ràdio Girona. Trobava, doncs, Bep Marquès a la Secció amb responsabilitats directives, però el trobava sovint, també, a casa seva, al pis de la plaça del Gra (avinguda Sant Francesc), a sobre de l'armeria Alonso, on Teresa Sureda i Ramon Marquès conduïen una família alegre, comunicativa, extrovertida, capaç de transmetre entusiasme i mostrar lideratge en temes diversos, cantant i rient. Anava també a veure en Bep, sovint, a la impremta del carrer de la Força, on al pas de la porta, més d'una vegada, el senyor Ramon vetllava per l'activitat de la seva empresa i, alhora, pel moviment del carrer. Aprofitàvem les escletxes de feina per planificar les sortides, els campaments, les activitats i articulàvem, així, una xarxa de relacions al carrer que després transmetíem a l'activitat interna del moviment escolta.
Tinc, com molta altra gent, diversos testimonis gràfics d'aquests anys a l'escoltisme, i de la presència potent i rellevant de Bep Marquès. Les primeres, del campament de Vilallonga de Ter, de l'any 1961; una a la carretera de Setcases, a Camprodon, amb tota la secció afilerada i encapçalada per la seva bandera amb l'asta culminada per la flor de lis d'acer inoxidable; porta la bandera Joaquim Matas, i té a banda i banda, a la seva dreta, en Bep i, a la seva esquerra, en Tissa (Lluís Sureda, un dels fills del fuster de les escales de la Llebre); la segona, també d'aquest campament de l'any 1961, mostra l'equip directiu davant les astes de les banderes fetes amb troncs llargs de verns tallats a la riera; hi ha els responsables de la secció: Bep Marquès, Lluís Gil, Joaquim Matas, Pere-Xavier Soler i Quim Pèlach, i també Ramon Bru i Mon Marquès que, en aquell moment, ja eren seminaristes i que conjuntament amb Joaquim Mundet s'ocupaven dels temes d'intendència.
Finalment, una fotografia dels primers mesos de 1964, segurament per Sant Jordi, als claustres de la Catedral. Presideixen, a l'angle de la bassa que hi ha en el racó més proper a la torre de Carlemany, el bisbe Jubany, el consiliari Genís Baltrons, el cap d'agrupament Manel Nadal Oller, el cap de secció Bep Marquès, i l'ajudant de secció Lluís Gil, que manté en posició horitzontal la bandera de la secció.
En Bep era un guia, un orientador, un assessor discret, era més gran que nosaltres i li teníem admiració i respecte. Una admiració que va pujar de to quan vam començar a veure que es començaven a formar dues parelles: Bep Marquès i Carme Turon, i Joaquim Matas i la Raset. Una de les dues parelles duraria sempre i l'altra no. En Terore (J. Matas) va trobar un altre amor i una altra parella, i la Raset, per la seva banda, també. Érem adolescents i apreníem dels grans que no ho eren tant.
Després, els anys de Barcelona em van allunyar de l'escoltisme. Però Presència primer i l'Ajuntament de Girona després, em van portar un cop més cap en Bep. Compartíem ideals rupturistes i volíem canviar la ciutat i reformar la cultura. Abans de presentar-me a les eleccions municipals ja havíem compartit accions de reivindicació de Carles Rahola, a través de l'Assemblea Democràtica d'Artistes que, en més d'una ocasió, em va encomanar intervencions en actes de reivindicació i significació política. Simultàniament, el Grup Praxis, que radiografiava la ciutat en els seus collages, actuava en la mateixa direcció de canvi cap a una Girona nova que molts propugnàvem.
Després, esclar, les eleccions van produir el canvi desitjat, però uns exercíem el po?der i altres exercien, i ho havien de fer, la crítica. No puc pas dir que mai hi hagués agror i desconfiança. Més aviat el contrari. En Bep em va donar mostres, molt sovint, de la seva amistat sincera i, alhora, del seu compromís amb la ciutat, no exempt de crítica, sempre conduïda per en Bep i estimulada per en Bosch (en Pra i en Xis). I Bep Marquès i Joan Casanovas, que eren amics des de l'Assemblea, es cuidaven d'es?tablir ponts entre les necessitats de disseny i d'impressió de l'Ajuntament i el man?teniment d'unes complicitats elementals més enllà de les discrepàncies puntuals.
Més endavant, l'intent coratjós, i segurament imprescindible, de fusionar en una nova empresa les impremtes Curbet i Marquès, ens va dur a un nou acostament. En Jaume aglutinava tant com en Bep. Van ser moments molt intensos i creatius, plens, això sí, de dificultats. Finalment, quan aquest procés es va deixar, i en Bep va orientar el negoci familiar de la impremta cap a una nova estructura empresarial, ens vam seguir veient parlant primer dels encàrrecs de feina i després de la ciutat i del món, sempre amb en Bep amb un somriure insinuat i sorneguer que estimulava el debat i el pensament.
Després veïns, jo de Sant Pere i en Bep de Sant Daniel, coincidíem sovint al pont del Galligants. D'altres vegades passava per davant de casa amb la Maria Carme i ens saludàvem de lluny; d'altres ens aturàvem un instant a comentar l'actualitat.
Sempre tots dos amb la ciutat al cap, la justícia al cor i la idea dels ideals que compartíem i que en molt bona mesura jo havia après d'ell. Perquè si alguna cosa tinc clara és que a l'escoltisme, que és de la font que bevíem com a adolescents, els grans ens ensenyaven un llenguatge nou que els més joves desconeixíem per ignorància o ingenuïtat.
La lliçó apressada avui d'en Bep és per a mi aquesta: un aprenentatge sòlid amb ell, i una amistat compartida
després, un esperit crític sorneguer, àcid i alegre, i incorruptible, una vida professional a la ciutat i una família alegre que havia deixat el seu pis a la plaça del Gra i que se n'havia anat a créixer a la vall de Sant Daniel, al primer revolt del Montorro, just en una fondalada per damunt del vell mil·lenari monestir que la mare Teresa Sureda freqüentava per amistat i devoció empordanesa.
Joaquim Nadal, publicat en el Diari de Girona 25.10.13 

* Sempre tindré present i en el record la mala bava que gastaba en Bep cap a la gent que viu del "Poder" i l'alegria de viure la vida, amb la família i els amics. 

El coloquio de los perros

Els Joglars tornen a Catalunya per interpretar El coloquio de los perros amb un Cervantes dirigit per Ramon Fontseré.
La darrera vegada que vaig veure actuar Els Joglars a Girona va ser encara en el provisional (5 anys) Teatre de Sant Domènec, en la magnífica posada en escena de l’obra En un lugar de la Mancha. Era l’any 2005, i com era habitual en les representacions d’Els Joglars a Girona, es va programar per a tres dies i va ser un autèntic fracàs de públic. Eren els inicis en què el líder del grup Albert Boadella va començar a desbarrar contra Catalunya, els catalans i el Govern de la Generalitat. Va ser una pena.
Després del seu autoexili, Els Joglars han tornat a Girona dins de Temporada Alta, capitanejats per Ramon Fontserè que, a més d’actor, n’ha fet la direcció i ha compartit l’adaptació de l’original de Miguel de Cervantes amb Martina Cabanas i Albert Boadella. I aquesta vegada, amb una sola representació es van esgotar les entrades pocs dies després de posar-se a la venda. I el dia de la representació el Teatre Municipal era ple a vessar. I la gent, al final, va aplaudir. I va aplaudir molt, penso que més per la reconciliació que no pas per l’obra.
El coloquio de los perros no és el millor espectacle d’Els Joglars, però ja voldrien molts espectacles teatrals estar a l’alçada del que ens van oferir Els Joglars amb l’obra de Miguel de Cervantes.
La posada en escena està molt ben aconseguida. Austera però eficaç. La interpretació, com ens tenen acostumats Els Joglars, impecable. Ramon Fontserè i Pilar Sáenz broden els seus personatges dels dos gossos que, de cop i volta, es posen a parlar i expliquen al guarda de la gossera on estan tancats els diferents humans amb qui els ha tocat viure. Tant Dolors Tuneu, Xevi Vila i Xavi Sans estan perfectes en els seus diferents papers.
Del text de Cervantes, res a dir. L’aportació fora del text original és el que fa que, de vegades, l’espectacle decaigui, sobretot perquè hi trobem les famoses dèries d’Els Joglars, com ridiculitzar la duquessa d’Alba i que tot plegat està pensat més per a un públic de les Espanyes. I el final és una mica esperpèntic.
És una pena que només n’hagin pogut fer una sola representació perquè l’espectacle (com ja he dit, no és el millor que hem vist d’Els Joglars) i el retrobament s’ho mereixien.
Sigueu benvinguts, amics d’anys.
Guillem Terribas, publicat a Temporada Alta 2013 a la secció "Apunts de temporada".

dissabte, 12 d’octubre de 2013

Albert Serra al Truffaut

Un fotograma del film, que es va estrenar dijous al Cinema
Truffaut  de Girona dins el festival Temporada Alta
Foto: ARXIU.
La tropa d'Història de la meva mort va arribar al Cinema Truffaut de Girona sense l'autor, Albert Serra, que era a Londres per presentar en un festival de cinema aquesta seva obra dins del periple mundial que va començar triomfalment l'agost passat a Locarno, d'on es va endur el Lleopard d'Or, nom del primer premi que s'escau a una pel·lícula on, a partir de l'emergència poderosa de la destrucció representada per la figura de Dràcula, apareixen animals depredadors. I també perquè, enmig de la putrefacció, hi ha una merda que s'hi converteix en or, fet que s'obre a moltes metàfores possibles. Una és la capacitat baudelairiana d'un autor, com ho és Albert Serra, de convertir qualsevol matèria, inclosa la merda o qualsevol carronya, en una creació artística, com ho és Història de la meva mort, que proposa un viatge de Casanova a Dràcula, de la llum a la tenebra, del plaer al dolor, de la seducció a la destrucció, del racionalisme a la barbàrie, de la paraula al crit, dels homes menjant a les bèsties devorant. El punt d'inflexió vaig sentir-lo violentament quan, en ple acte sexual de Casanova amb una jove, es trenca el vidre a través del qual es contempla l'escena.
En la primera projecció pública a Catalunya d'Història de la meva mort, dins del festival Temporada Alta, no hi era, doncs, l'autor, però la tropa estava ben comandada per la productora i actriu (notable en aquest film) Montse Triola i en formaven part personalitats ben singulars, com ara els intèrprets de Casanova (el poeta i traficant d'idees Vicenç Altaió) i Dràcula (el pensador sempre lliure Eliseu Huertas), a més dels dos Lluís tan fortament lligats a la construcció del cinema d'Albert Serra i a la conversió que fa de les figures mítiques en personatges humans: en Carbó, el Quixot d'Honor de cavalleria que també va ser un dels Tres Reis d'El cant dels ocells i que en aquesta ocasió té un breu paper com l'interlocutor del Casanova lector; i en Serrat, que sempre hi representa la innocència des de la seva encarnació de Sancho fins a la més recent de Pompeu, criat de Casanova, passant per un altre dels Tres Reis. També hi eren les joves actrius de la pel·lícula (Noelia Rodenas, Clara Visa i Clàudia Robert) i l'anglès banyolitzat Mike Landscape, que obre el film encarnant un poeta que, havent estat només capaç de completar una oda, afirma que ha descobert que és alta, molt alta, l'escala de la poesia i que, només al primer esglaó, intueix que no arribarà més enllà. Alta, molt alta, és l'escala del cinema quan es trenquen les seves convencions per aventurar-s'hi creant imatges que menen al pensament. I, tanmateix, Albert Serra va pujant esglaons sense que se sàpiga el lloc de l'escala on pot arribar.
I el cas és que la tropa va convidar a mirar lliurement la pel·lícula, que dura dues hores i vint minuts. Fem-ne l'el·lipsi. Només diré personalment que vaig sortir-ne tan impressionada que encara em costa parlar-ne. Reprenem el relat al final de la projecció, que va fer-se en una còpia en 35 mm. Va discutir-se a propòsit de la hipotètica excessiva foscor de les imatges. A mi em va semblar, i em consta que no vaig ser l'única, que la projecció va ser impecable i que la textura dels 35 mm (que la indústria vol eliminar a costa del digital, que tot ho fa més pla, més lluminós, més net, més superficial) em transmetia un inquietant misteri mentre em semblava que hi reconeixia les llums i les ombres de part de la història de la pintura... i de la humanitat. En fi, l'autor no hi era, però, evidentment, hi va ser a través de la seva obra.

EL SÍMBOLO Y EL CUATE. Una Gira de tango.


EL SÍMBOLO Y EL CUATEEspanya, 2013
Direcció i guió: Francesc Relea.
Aparicions: Joan Manuel Serrat, Joaquín Sabina, 

Ricardo Rocha, Ricardo Darín.

Durada: 82 min.Gènere: Documental.Idioma: CastellàUna gira de tango

A finals dels anys seixanta, un matrimoni argenti,  d’uns quaranta anys, em comentaven la diferència que hi havia, allà en el seu país, entre el cantant Raphael, que en aquella època triomfava arreu, i en Serrat. I aquesta diferència era que el primer, en Raphael, era un cantant per a mainada, sobretot per a de nenes de quinze anys i algun adult sense exigències i, en canvi, en Serrat era el cantant que deia coses, que connectava amb la gent i que aquesta gent és feien seves les cançons de Serrat. Serrat, per ells, era el poeta i cantant.
Mentre veia la pel·lícula de Francesc Relea, m’ha vingut a la memòria aquella conversa i, a més, he pogut veure i comprovar que tenien tota la raó.
La pel·lícula El Símbolo y el cuate, és un recorregut per la segona i darrera gira feta pels dos amics i companys Serrat&Sabina, a Sudamèrica, que va començar el març del 2012 i va recórrer per 13 països durant nou mesos. Però també és un recorregut pels amics, concerts i prohibicions que els dos cantants, sobretot en Serrat, han fet i han estat aplaudits i acceptats per aquests països durant més de 40 anys.
Un dels periodistes i amic, d’anys, dels dos cantants, explica el que signifiquen per ell tant en Serrat i en Sabina i acaba definint-los com que en Serrat és el Símbol d’una manera de fer i de pensar i en Sabina és el cuate, o sigui l’amic i «compadre». L’actor Ricardo Darin, parla de la seva devoció per Serrat, la seva música forma part de la nostra banda sonora, diu l’actor que surt amb ells dos en el camerino i en un dels seus recitals com espectador, a Argentina. De fet, Serrat forma part, també, de la nostra banda sonora. En un dels comentaris del seu representant, afirma que aquesta serà la darrera vegada que faran junts una gira per Sudamèrica, degut a que ja tenen un edat i que és difícil aguantar una gira tant llarga. Per tant, ens trobem davant d’un document històric.
La pel·lícula no és un documental sobre les actuacions en diverses ciutats de Sudamèrica. Vull dir que no és dedica a filmar fragments dels seus recitals per Mèxic, Buenos Aires, Lima... sinó el que fa és mostrar les seves arribades, el retrobament amb el seu públic, amb els amics, amb «las abuelas de la Plaza de Mayo», amb escriptors, com Eduardo Galeano..., el no parar de fumar Ducados d’en Sabina, les lectures que fa durant els viatges amb autocar o en Serrat escoltant musica o fent broma perquè en Sabina no fa mai gimnàstica. També, podem veure el compromís polític dels dos artistes.
Francesc Relea, com a bon periodista que és, ha anat a buscar tota la documentació que ha trobat per il·lustrar amb imatges els primers contactes dels dos cantants amb Sudamèrica, sobretot de Serrat, que el veiem en actuacions dels anys 70 i 80 tant a Xile com a Buenos Aires o a Mèxic.
Per aquesta gira, anomenada «Dos pajaros de un tiro» els dos cantants han composat cançons noves i han estat acompanyats per la Orquestra del Titànic, una formació composta per músics d’en Serrat i d’en Sabina sota la direcció de l’amic de sempre de Serrat, Ricard Miralles que n’ha fet els arranjaments. Per tant, tot i que no sonen totes ni tot el tema, moltes de les cançons son recents i  no del tot conegudes per el gran públic, encara que és va editar un disc de la gira.
El Símbolo y el Cuate, val la pena anar a veure-la per viure i visionar una manera diferent d’explicar una gira, una trajectòria i una amistat, i comprovar que aquest dos cantants s’ho passen molt bé actuant i, l’espectador, ho pot viure amb emoció i complicitat. I això fa que, també, ens ho passem bé veient aquesta pel·lícula realitzada per Francesc Relea.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona