dilluns, 23 de novembre de 2015

El Truffaut celebra els quinze anys amb ‘Els 400 cops'


Demà convida els seus espectadors a compartir una projecció gratuïta d'aquest clàssic de Truffaut.  Els responsables anuncien que a principis d'any s'instal·laran les noves butaques.
El Truffaut, el cinema que pertany als gironins i gironines, celebra el quinzè aniversari. Quinze anys des d'aquell llunyà 17 de novembre del 2000, amb la preestrena de la pel·lícula Así es la vida d'Arturo Ripstein, quan es va iniciar l'actual etapa, en què el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, ja constituït com a associació cultural sense ànim de lucre, es va responsabilitzar de la gestió de la sala per encàrrec de l'Ajuntament de Girona.
La història, però, ve de més lluny, com va voler reivindicar el president de l'associació que gestiona aquest cinema municipal, Guillem Terribas, tot recordant que els inicis del Col·lectiu de Crítics –“una sèrie de bojos pel cinema”, en paraules seves– es remunten al 1990, quan als antics cinemes Catalunya van començar a organitzar la Setmana de la Crítica i a programar regularment a la sala B del cinema Modern durant deu anys.
Tanmateix, ha estat en aquesta gran etapa que l'activitat ha estat frenètica, com ho demostra que en aquesta mateixa setmana passada s'han projectat vuit pel·lícules diferents en una única sala. Les xifres també ho demostren: durant aquests quinze anys s'han projectat 1.450 pel·lícules que han estat vistes per 340.000 espectadors, dels quals un 75 per cent corresponen a la programació regular i un 25 per cent als cicles i projeccions especials.
L'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, ha destacat que d'ençà d'aquesta nova etapa en què el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona s'ha responsabilitzat de la gestió del cinema “s'ha pogut posar en marxa d'una manera col·laborativa una programació lliure i pública” i ha afegit que en part gràcies a aquest fet, “la cultura cinematogràfica ha anat creixent”.
Una sessió especial
Per celebrar l'efemèride, el Truffaut ha programat per demà dues sessions amb entrada gratuïta (16.30 h i 22.15 h) en què es projectarà dins el cicle El Clàssic del Mes Els 400 cops, de François Truffaut. A més es presentarà el llibre il·lustrat i editat per La Galera 813 Truffaut, amb la presència de l'autora, la il·lustradora Paula Bonet.
Pel que fa als cicles més propers, s'ha avançat la programació dels cicles de la Filmoteca dedicats als Estudis Ealing (febrer-abril) i Jean Renoir (maig-juny); la projecció dins Temporada Alta de Tiefland, l'adaptació sui generis del Terra baixa d'Àngel Guimerà a càrrec de Leni Riefenstahl; i per al públic infantil, Phantom Boy, en col·laboració amb el Club Super3 i amb entrada gratuïta per als posseïdors del carnet.
Butaques i segona sala
Dos anys després de la compra del projector digital (a partir del qual els espectadors s'han incrementat en un 11%), la nova adquisició de la sala són unes butaques noves que es preveu que s'instal·laran a principis d'any. Per tal de guanyar accessibilitat i comoditat, es reduirà l'aforament de 152 a 139 espectadors.
Pel que fa a l' anunciada segona sala d'aquest equipament, que no para
d'incrementar el requeriment d'entitats per programar-hi activitats i que permetria esponjar la programació, l'alcalde va reafirmar que és previst en el projecte del futur Ateneu que s'ha d' edificar en l'edifici de l'antic cinema Modern.
LA XIFRA
340.000
espectadors en quinze anys han vist algunes de les 1.450 pel·lícules que s'han projectat al Truffaut
Els reconeixements al Truffaut
Al llarg d'aquests anys, el cinema Truffaut ha rebut diversos reconeixements. Entre d'altres, destaca que és la seu oficial de la Filmoteca d ela Generalitat de Catalunya a Girona des del gener del 2001. Va ser guardonat amb el premi Sant Jordi de cinematografia (abril de 2001). És membre de la principal xarxa europea de sales independents, Europa Cinemas, des del juny de 2002 (i per la qual cosa rep una aportació anual de 12.500 euros). Va ser nominat als premis Proyecta de la indústria del cinema espanyol el 2015 com a “millor estratègia d'exhibició”. I actualment és membre i ha entrat a formar part de la xarxa espanyola de cinemes independents, CineArte, des de l'abril del 2015.
L'aportació de l'Ajuntament de Girona és de 31.000 euros anuals.
Jordi Camps Linnell publicat en el Punt-Avui 23.11.15

diumenge, 22 de novembre de 2015

Quan la il·lusió mou muntanyes (de llibres).

Què passa si vius a Hamburg i es ven una llibreria a Viena?
Tenir un projecte i tirar-lo endavant no és la felicitat -què és la felicitat?-, però s’hi acosta. Si el teu projecte respon a una il·lusió i esdevé una realitat consolidada, tingues per segur dues coses: que t’hi dedicaràs com si t’hi anés la vida i que t’agradarà fer-ho. Si, a sobre, t’acaben sortint els números, aleshores et consideraràs, amb raó, la persona més afortunada del món. Però que t’acabin sortint els números no t’ho garanteix ningú.
A Petra Hartlieb (Munic, 1967) la bogeria -per abocar-se a fer realitat un projecte dels que tenen la il·lusió com a combustible cal, també, un punt d’alienació mental transitòria- li ha sortit més que bé, fins ara. La seva aventura va començar gairebé sense voler: l’any 2004, durant unes vacances a Viena, ella i el seu marit van saber que tancava una llibreria de barri amb tradició i clientela. “Per què no ens la quedem?”, es van plantejar. El matrimoni vivia i treballava a Hamburg, però es van arriscar a fer una oferta via mail per la llibreria vienesa i va sonar la flauta. Vet aquí el resum que en fa Hartlieb: “Hem apostat, amb uns diners que no tenim, per una llibreria que està en una ciutat on no vivim. I l’hem aconseguida. I ara, què?”.
La història de la llibreria (que avui ja són dues) de Petra Harlieb és una història d’èxit. I de sacrifici. I de fer més hores que un rellotge. I de remordiments de consciència: per conciliar d’aquella manera la vida laboral amb la familiar o per no pagar un sou més generós als empleats. En qualsevol cas, és una història autèntica, que ara ha pres forma -de què, si no?- de llibre. Mi maravillosa librería (Periférica) no és pas un manual empresarial, sinó el relat en primera persona d’una periodista cultural que de cop i volta es va transformar en llibretera i que se n’ha sortit.
Mentrestant, al carrer Consell de Cent de Barcelona...Mentre devorava Mi maravillosa librería no podia deixar de pensar en Paula Jarrin, de la llibreria infantil i juvenil Al·lots, al número 266 del carrer Consell de Cent de Barcelona. Em semblava que la trajectòria de Petra Hartlieb tenia bastants paral·lelismes amb la de la Paula, una argentina encantadora que viu a Barcelona i que un bon dia va decidir, juntament amb el seu home, convertir-se en llibretera. I sí, també se n’està sortint.Convido la Paula a fer memòria. Rebobina fins al juny del 2012, quan acabava de ser mare per tercera vegada. M’explica que tant ella com el pare dels seus fills, l’escriptor Helder Farrés, tenien unes perspectives laborals borroses. “Ens sentíem sols i frustrats. Llicenciatures, màsters diversos i res: res de res”. Un dia van passar pel carrer Consell de Cent i van veure una llibreria en venda. “Muntar una llibreria era un dels nostres projectes somiats”. La parella es va preguntar: “I per què no?”. I ja tenim el típic estira-i-arronsa entre la il·lusió, que era molta, i les pors, que no eren poques. Van demanar consell al llibreter gironí Guillem Terribas: els va dir que com més serien, més riurien.
Els fils invisibles amb què es cusen les complicitatsVa guanyar la il·lusió. La Paula i l’Helder van poder reunir els diners que no tenien i un 15 de novembre signaven la compra. “El 16 de novembre hi entràvem a treballar l’Helder, la nena i jo. Vaig alletar i fer de mare dins la llibreria mentre aprenia l’ofici”.Potser algun dia Paula Jarrin també escriurà un llibre sobre la seva meravellosa llibreria. “Ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí, però som immensament afortunats”, diu. I esmenta, amb una emoció contagiosa, “els fils invisibles de tanta gent que ens ha ajudat”.EVA PIQUER publicat a l'Ara.com 21.11.15 

dissabte, 21 de novembre de 2015

El cine Truffaut de Girona ha rebut més de 340.000 espectadors en 15 anys

Carles Puigdemont referma el compromís de construir una segona sala polivalent i multiusos.

L'actual etapa del Cinema Truffaut de Girona va engegar motors fa quinze anys, un 17 de
novembre amb la preestrena de la pel·lícula d'Arturo Ripsten Así es la vida. Ho va fer de la mà del col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, per encàrrec de l'Ajuntament de Girona, i durant tots aquests anys s'han encarregat de la gestió de les instal·lacions. al llarg d'aquest temps, s'han estrenat 506 pel·lícules i projectat un total de 1.450 films, entre programació regular i els cicles o projeccions especials.
Pel número 7 del carrer del Portal Nou han passat un total de 340.000 persones. Totes les pel·lícules que s'han projectat han estat en versió original o versió original subtitulada. 
L'alcalde de Girona, Carles ?Puig?demont, el coordinador de l'equip tècnic del Cinema Truffaut, Carles Ribas, i el president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, Guillem Terribas, van fer ahir balanç dels 15 anys d'història d'un dels cinemes més emblemàtics de les comarques gironines.
El Truffaut és l'única sala amb programació regular en Versió Original Subtitulada (VOS) que hi ha a Catalunya, fora de Barcelona i la seva àrea metropolitana.
Al juny del 2012, els cinemes van completar el seu procés de digitalització amb la instal·lació d'un projector NEC d'última generació que es va poder adquirir gràcies a la subvenció especial del Programa MEDIA de la Unió Europea (40% del cost), i una subvenció extraordinària de l'Ajuntament de Girona (60% restant). Arran d'aquesta modernització, s'ha registrat un augment d'un 11% del nombre d'espectadors. 
L'any vinent es canviaran totes les butaques del cinema, i també el sistema de climatització. Puigdemont va confirmar la construcció d'una segona sala, que serà polivalent i multiusos, i permetrà desplaçar allà cicles com Cinema i Solidaritat, per reservar la sala principal del Truffaut per al cinema d'estrena.
D'altra banda, ahir es presentar la nova temporada del cinema que arrencarà amb dues noves seccions El Clàssic del Mes, dedicat a recuperar títols històrics i Le Petit Truffaut, que tractarà el món de l'animació per als més petits. 
La sala va rebre l'any 2001 el Premi Sant Jordi de Cinematografia i és la seu oficial de la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya a Girona des del gener del 2001. També és membre de la principal xarxa europea de sales independents, Europa Cinemas, i des del mes d'abril del 2015 és membre fundador de la xarxa espanyola CineArte.
Les instal·lacions es mantenen gràcies a les subvencions públiques, que cobreixen un 35% del pressupost anual. La resta prové dels recursos propis, sobretot derivats de l'explotació o lloguer de la sala i de la venda d'entrades. 
La principal aportació pública que rep el cinema prové de l'Ajuntament de Girona, i els darrers anys s'ha situat al voltant dels 31.000 euros. També rep una partida de 12.500 euros cada any d'Europa Cinemas.
Diari de Girona / ACN 21.11.15 

Informació a TVGI a partir del minut 18 http://tvgirona.xiptv.cat/noticies/capitol/noticies-migdia-del-20-11-2015

HIG DIGITUR DEI (CAT. 1976) d'Antoni Martí

HIC DIGITUR DEI
Director: Antoni Martí
Guió: Quim Monzo / Roser Fradera
Música: Quim Sota
Intèrprets: Rosa Novell, Xavier Elorriaga,
lfred Luchetti, Monserrat Carulla, Pepa López,
 Maruja Torres, Nadala Batiste, Miquel Cors.
https://youtu.be/uaixvz6beWk

"QUAN FRANCO VA MORIR,
 ÉREM JOVES ÀCRATES" 
(Imma Merino)

Molts anys abans que Isaki Lacuesta, engresques a una sèrie de primeres figures del mon del cinema i del teatre perquè participessin en el seu projecte cinematogràfic de "Murieron por encima de sus possibilidaes", l'Antoni Martí ja ho va fer per realitzar aquesta esborrajada pel·lícula anomenada Hic digitur dei. Molt abans que existís aquesta formula de recollir diners per portar a terme projectes culturals anomenada "verkami", l'Antoni Martí ja ho va aconseguir per poder finançar la pel·lícula, d'una manera casolana, a partir de aportacions particulars i de la productora de la pel·lícula Dolors Fuster. Però es clar, estem parlant de l'any 1976 / 1977, on la tecnologia actual era només una fantasia. Rodada amb pel·lícula de Super 8 i amb unes condicions precàries, més ben dit: més que precàries, es va filmar aquesta festiva i anàrquica pel·lícula, gràcies a la il·lusió, les ganes de fer coses i sortir de la foscor franquista. Amb un entusiasme  fora de lloc. La majoria dels actors son de teatre, que van participar en el Primer Grec en el que Antoni Martí va rodar-hi un documental sobre l'experiència del festival d'estiu i entre toma i toma va entusiasmar i anar engrescant a una colla d'actors perquè participessin en aquesta utòpica aventura, que va durar 14 mesos. Es rodava moltes vegades els cap de setmana o quan algun actor tenia lliure i li anava bé.  Però tot i l'anarquia del rodatge, tots, absolutament tots, tenien unes ganes boges de complir amb els compromisos assumits.
Hic digitur dei, apart de ser possiblement la millor crònica dels moments d'eufòria llibertària després de la mort del dictador Franco, també es la de la  transició i, sobretot, l'esclat de viure per fi, en llibertat; també és una pel·lícula coral, amb actors que començaven les seves carreres i que molts d'ells ja no hi son i per tant s'ha convertit en una mena de document d'un moment històric, però també de reconeixement a una professió que ha estat a les verdes i a les madures. Alguns dels actors, els tenim encara presents en el nostre record recent, com Rosa Novell. També hi trobem un Alfred Luchetti en plena forma  com la Nadala Batista i a un jove Miquel Cors....
Hic digitur dei, que com he dit es va rodar en pel·lícula Super8 (fa anys vaig tenir la sort de veure-la en aquesta format original), ara la podrem gaudir amb una extraordinària i restaurada còpia de la  versió original.
Aquesta projecció en el Cinema Truffaut, dins la programació de Temporada Alta 2015, serà la primera  d'una sèrie que es faran  per diferents indrets del país i que començarà el proper dia 23 de Novembre a Barcelona en els Cinemes Girona.
Llarga vida  a Hic digitur dei i que algun dia puguem recuperar la espontaneïtat, l'explosió i les ganes de gresca i d' ironia que té la pel·lícula d'Antoni Martí.
Guillem Terribas, col·lectiu de Crítics de Cinema.Full de sala pel Cinema Truffaut, en el pre-estrena (dins el marc de Temporada Alta 2015) de la versió digitalitzada. 17.11.15

dijous, 19 de novembre de 2015

PERE BAHÍ: Mite de la Costa Brava


Recopilació de cançons de Pere Bahí, amb el seu company
 Pep Rodriguez, A Sarajevo (2007) i a Cala Salguer (2011)
El dia de Sant Carles va morir un cuiner i cantaire de veu poderosa. A Palafrugell, mentre dormia.
En Pere de La Xicra va tenir una vida intensa i va ser acomiadat com es mereix una persona cridada a ser una llegenda de la Costa Brava.
El funeral de Pere Bahí i Fàbregas deu haver estat el funeral més terapèutic de la meva vida. No ens vam ensorrar ni vam plorar de desesperació. ¿Heu vist mai aquests enterraments a Nova Orleans amb aquella música que comença trista i lenta i acaba alegre i amb molta marxa? Doncs va acabar igual. I hi afegiria una cosa millor, encara: quan en vaig sortir estava més bé que quan hi vaig entrar. Més feliç, si voleu, i no pas amb l'esperança de la resurrecció com solem acabar els funerals els catòlics, sinó més aviat amb un record festiu, per honorar en Pere de La Xicra. Sabeu per què? Donaven per fet que ja tenim en Pere al cel, cuinant i cantant.
“Aixís de xulos!”, diria ell.
Va ser un gran final per a una gran vida.
Però no us penseu: en Pere n'havia passat de tots colors. La salut també el va castigar. Imagineu un càncer de pulmó i operacions que li van minvar la capacitat per respirar. Però, malgrat tot, un emissor de felicitat.
En Pere tenia 77 anys –oi que no ho semblava?–, però no era un avi ni algú que convidés a tractar-lo de vós. Precisament, de tan proper, dir-li de tu era el més natural.
Diria que va morir un homenot. Josep Pla li hauria pogut dedicar algun escrit si hagués arribat a conèixer, com nosaltres ara, aquest personatge singular. Però, el 20 d'abril del 1984, quan en Pere Bahí i la seva estimada Montse Soler van obrir la granja al carrer Estret de Palafrugell, el senyor Pla feia dies, anys, que havia deixat de pixar-se per les parets d'aquell carreró dedicat oficialment a sant Antoni. Van arribar a Palafrugell el 1977, però fins a aquest estiu no es van casar.
Potser la mort d'en Pere marca la fi d'una etapa, com en el moment del traspàs de personatges dels quals només tinc referències escrites i orals, com l'Avi Xaxu, l'Hermós, en Pa i Raïm i una colla més que no sabria dir si són reals o ficció, però que han esdevingut mites. Potser un dia algú pensarà que en Pere Bahí és una llegenda.
L'escrit del recordatori del funeral és un fragment d'Un viatge frustrat, una de les narracions d'Aigua de mar, del volum II de l'Obra completa de Josep Pla. Parla dels dinars amb sobretaula des de les tres de la tarda fins a quarts de deu de la nit, de gent infatigable que canta, menja, beu, fuma, conversa, es belluga sense parar i se'n va havent gastat totes les provisions de mam. M'inquieta el Pla amoïnat per “aquesta delirant follia primitiva i decadent”. Decadent? Primitiva? Per què? Després hi afegeix: “De vegades la felicitat del país em fa por. És tan notòria que indefectiblement està cridada a perdre's.”
Precisament, hem de recordar en Pere Bahí, de La Xicra, més enllà de la cuina, perquè va dedicar la vida a fer feliç la gent. Artista i home de bon gust, ho feia quan cuinava, quan cantava, quan escrivia, quan conversava o quan et feia aquelles abraçades energètiques, i enèrgiques i poderoses com la seva veu. “La millor veu baixa del món de l'havanera”, segons Pep Rodríguez, guitarrista amb qui va formar el duet Els que Canten. Ep!, en Pere havia jugat a la Champions: Peix Fregit, Port Bo, Caobana i Els Pescadors de l'Escala. Quan invoco l'havanera autèntica i la cançó de taverna tavernària, em ve al cap en Pere.
“Qui t'ha parit!”, deia ell.
He cantat amb Els que Canten des del migdia fins a l'hora de les bruixes a La Pelosa, a s'Alguer, i a la Barraca dels Lliris, a Tamariu. I fins i tot a la ràdio. Durant vuit anys, en Pere i en Pep portaven l'apostolat a La taverna de la Rambla, un programa de FeM Girona, la ràdio de l'Eduard Cid i en Julià Bernabé. 450 programes i 450 convidats. Et feien sentir reina por un dia. No recordo si vam fumar, però puc assegurar que vam brindar amb gintònics amb unes copes que van acabar a Llambilles, lloc on gràcies a en Pere vaig menjar un dels quatre millors arrossos de la meva vida. Un mar i muntanya de cabra i salsitxes extraordinari, amb arròs de Pals, matèries primeres del costat de casa, poc viatjades.
La base en la cuina d'en Pere ha estat un bon sofregit. Un sofregit de ceba sola, fregit i bullit, fregit i bullit, fregit i bullit, i fregit. Molt pacient, negre, sense que se te'n cremi ni un bocí. Negre per fer l'arròs negre, sense tinta i sense encebar el plat. Un sofregit, sofregit. El Sofregit! Amb el suport d'Anna Casadevall, la seva hereva als fogons de La Xicra, en Pere va establir la manera exacta de fer el sofregit veritable, com a base fonamental dels millors arrossos a la cassola, platillos, guisats, estofats, nius i catxoflinos.
Un personatge clau. Un cuiner molt influent, però molt, en el món de la cuina catalana; una fila de patums han après d'ell. El seu llegat gastronòmic és a Sabor ampurdanés, d'Ediciones Omega. Llegiu-lo!
“És en castellà, perquè no sé anglès. Vale, nano?”, va dir ell.
La missió a la Terra d'en Pere Bahí va ser la lluita contra els fantasmes de Pla. Havia de mantenir aquesta manera de fer humanista i bohèmia, tan lluny dels paràmetres d'ambició i cobdícia que ensenyen a les escoles de negocis.
Ja ho sé, ara em direu que va viure una vida de collons. Us torno a recordar que també les va passar putes. S'ha de ser mesquí per voler treure mèrit a qui ha dedicat la vida a repartir felicitat.
Algú l'ha de fer, aquesta feina, i millor que la faci una persona amb molt de talent!
Salvador García-Arbós, publicat el diumenge 8 de novembre a la secció Fem un cafè?. 
* En Pere era un personatge extraordinàri, que li agradava la vida, la vivia intensament i et feia participar en aquesta intensa vida, lligada a la música i a la cuina. Compartir, tot el fos, amb els amics era el que mes li agradava. Envejable vida i envejable comiat, sense soroll, discretament, sense molestar.
Guillem Terribas

dissabte, 14 de novembre de 2015

Ponsatí-Murlà toca el Setè Cel

Oriol Ponsatí-Murlà, Guillem Terribas, Albert Rossich
Foto: Lluís Serrat.
Oriol Ponsatí-Murlà va rebre ahir el premi Setè Cel per la novel·la Totes les estacions de França, en un acte a la biblioteca Iu Bohigas de Salt. El jurat del premi va acordar per unanimitat donar aquest guardó, dotat amb 3.000 euros, a l'escriptor gironí, que ja havia guanyat el Just M. Casero amb aquesta obra. A la imatge, l'autor (amb ulleres), escolta Miquel Berga i Vicenç Villatoro, d'esquena, durant l'acte.
El Punt 14.11.15 

dilluns, 9 de novembre de 2015

Él me llamo Malala (He Named Me Malala)

Emirats Àrabs, 2015
Director: Davis Guggenheim.
Intèrprets: Malala Yousafzai, Ziauddin Yousafzai,
Toor Pekai Yousafzai,Khushal Yousafzai,
 Atal Yousafzai.

Gènere: Documental.
Durada: 87 min. Idioma: Anglès.
Un professor,  un nen, un llibre, un bolígraf, poden fer canviar el món
Aquesta es la senzilla i poderosa frase que la jove activista Pakistanesa Malala, ha fet servir com a referència del seu discurs que els Talibans van voler callar amb una bala, quan tornava de l’escola en un autobús en el seu poble a la Vall de Swat.
El productor i director nord-americà Philip Davis Guggenheiem, conegut com un dels documentalistes més reconeguts i valorats del moment, només cal recordar que dos dels seus documentals estan en el TOP 10 dels més vistos i de més recaptació “Una verdad incomoda ” (2006) i “Esperando a Superman” (2010), es l’encarregat de explicar-nos la història d’aquesta noia de 16 anys anomenada Malala Yousazai, la noia activista Pakistenesa, que va reivindicar públicament el dret d’anar les noies a l’escola i per aquest motiu, va rebre un tir al cap que li va anar al cervell i va estar una temporada en coma i fent-li operacions per tal de salvar-li la vida. Actualment està totalment recuperada, cal dir que té una part de la cara que li ha quedat immobilitzada i no hi sent per una orella, viu amb la seva família, pare, mare i dos germans, a Anglaterra i no pot tornar a el seu país sota amenaça de mort.
Veurem i viurem durant els 87 minuts tot aquets procés. Imatges de la seva hospitalització, de la seva infantesa, de l’escola que tenia el seu pare,… tot material d’arxiu familiar. També veurem alguns fragments de la situació actual del seu país. I tot un metratge seguiment del que pensa, dels seus estudis, de les seves visites a altres països, de les personalitats que l’han rebut, del que pensen els seus germans d’ella i el que pensa ella dels seus germans. La seva estada a la ONU i el Premi Nobel de la Pau que va rebre, la personalitat més jove de la història del Premi, l’any 2014. I sempre, el pare al seu costat.
La pel·lícula comença amb la història del seu nom, explicada per ella mateixa, recordant l’explicació que li va donar quan era més petita el seu pare. Aquesta història i altres històries que es rememoren, estan il·lustrades per unes pintures animades extraordinàries. Malala, es el nom d’una heroïna que quan el Pakistan estava sotmesa a els anglesos, va liderar la batalla que va donar la llibertat a el seu poble, tot i deixant-hi la vida.
El meu pare em va posar Malala, no em va fer Malala. Jo vaig triar aquesta vida i la vull continuar“, diu un moment de la història la nostra Malala, a la pregunta de si tot el que fa es influència del seu pare.
La pel·lícula està ben feta, ben explicada i en alguns moments et commou. Està explicada amb un ritme que no et permet deixar de mirar la pantalla. Només en alguns moments surten algunes veus critiques, que diuen que s’aprofita de la seva desgràcia. Però la força de la història s’aguanta per si sola.
Es veritat que en alguns moments i sobretot la part final, el realitzador aixeca el to sentimental buscant la llàgrima fàcil i el vist i plau de l’espectador. Però, la història es tant intensa, que se li pot perdonar aquesta debilitat comercial.
Guillem Terribas Col·lectiu de crítics de cinema de Girona
Full informatiu. Cinema Truffaut 06.11.15 

dimarts, 3 de novembre de 2015

L'ARTÈRIA INVISIBLE de Pere Vilà.

Âlex Brebdemülh, Pere Vilà i Nora Navas
L'ARTÈRIA INVISIBLE
(Catalunya 2015)

Direcció: Pere Vilà
Guió: Pere Vilà / Laura Merino
Intérprets: Nora Navas, Àlex Brebdemühl, Àlex Monner,Joana Vilapuig, Francesc Garrido

* Pre-estrena, dins el festival Temporada Alta
en el Cinema Truffaut 03.11.15
Estrena oficial el desembre 2015.

Relacions perilloses
Pere Vilà (Girona 1975)amb paciència i amb els anys, ens va mostrant des de que va fer el seu primer llarg metratge el 2007 "Pas a Nivell", una manera original i diferent d'explicar històries. Ja l'any passat, dins el mateix marc de Temporada Alta, que ara estrenem la seva darrera obra, Pere Vilà ens va oferir la seva particular visió de la vellesa, la memòria i la rancúnia amb la pel·lícula "La Fossa" (2014), amb unes esplèndides interpretacions de Lluís Homar i la Emma Vilarasau.

Ara, Pere Vila, amb l'adaptació de la novel·la "El peatge" escrita a quatre mans per Josep Valls i Joaquim Vidal (que és un dels productors de la pel·lícula) ens mostra en la seva darrera producció L'ARTÈRIA INVISIBLE una intima i complicada història on hi trobem la mala relació entre germans i una herència entre mig; un matrimoni amb problemes: ell vol fer carrera política i ella vol tenir fills. A ell se li complica la vida a través d'una denuncia d'abusos sexuals. Al mateix temps, vivim un amor adolescent, amb problemes, ella ha d'exercir la prostitució i ell està a l'atur i "tocat", degut a que de petit havia estat a punt de formar part de la vida del matrimoni, que ara te problemes. Els joves tramen una manera fàcil de aconseguir diners. Aquí, es complica encara més la cosa.

Tot plegat explicat a la manera del director Pere Vilà, sense preses i amb la càmera quieta. Aquesta manera de filmar, fa que l'espectador entri més dins el complicat entramat de la història. Al mateix temps, un té la sensació de que no passa res i resulta que estem vivim, quasi en primera persona, tot una drama, un mal viure que no et deixa indiferent. Fins hi tot, hi ha moments en que l'espectador voldria participar amb els protagonistes, intentar fer-hi alguna cosa, perquè no haguéssim de viure tant intensament el que estem veien.

Un altre mèrit del director, es aconseguir que els actors que venen de diferents àmbits del mon de la interpretació, tot estiguin al mateix nivell. Tots saben mostrar en poques paraules tota la intensitat, a través de l'expressió, que necessita cada escena. Una vegada més Pere Vilà, amb la seva manera d'explicar històries, no ens deixarà indiferents. Ens farà pensar i reflexionar sobre que la vida, de vegades, no estan fàcil de viure-la. I moltes vegades, som nosaltres que ens la compliquem.

Guillem Terribas. Col·lectiu de Crítics de Cinema