divendres, 20 d’abril de 2018

Campanya de Sant Jordi 2018. llibreria 22





Promoció dels actes, propostes, signatures, suggeriments, llibres, autors, festa a la Llibreria 22 de Girona. escalfant motors SANT JORDI 2018

diumenge, 15 d’abril de 2018

ELS VOLEM A CASA Barcelona 15 d'abril 2018



Manifestació a Barcelona sota el Lema: ELS VOLEM A CASA, els presos polítics i els exiliats. Unes 700.000 persones s'ha manifestat pacíficament.


dilluns, 9 d’abril de 2018

MARTÍ GIRONELL ESCRIPTOR I PERIODISTA, PREMI RAMON LLULL 2018

MARTÍ GIRONELL “Un homenatge als que arrisquen, fan el salt i tiren endavant els seus somnis”

L’any 2007, Martí Gironell va escriure El pont dels jueus, una novel·la que va ser un èxit de vendes espectacular, fins al punt de convertir-se en un best-seller. Des d’aleshores, Gironell viu el somni desitjat i impossible de molts escriptors: poder dedicar-se gairebé en exclusiva a fer el més li agrada: escriure. Les seves novel·les històriques entusiasmen milers de lectors, que s’enganxen a les trames que es basen en fets i personatges reals però que també inclouen molts passatges i situacions de ficció. Ara arriba amb un nou llibre que ja encapçala les llistes de vendes La força d’un destí (Columna), que es pot convertir en el gran èxit de Sant Jordi. En parlem avui a les 21.30 h a El Punt Avui TV.
“La nostra història és plena de personatges il·lustres i de moments que fan trempar. Per què no podem aprofitar per posar-hi unes trames de ficció?” Traiem poc profit de la nostra història?
No ens creiem prou la nostra història, els nostres personatges històrics i els nostres moments cabdals per després, a través de la ficció donar-los la rellevància que es mereixen. Umberto Eco diu que la ficció és una gran eina per entendre i interpretar la realitat, i això ho han beneït historiadors que han dit que la facilitat o el permís que tenim els que fem novel·la històrica és poder posar més pa que formatge, per fer més passadora una història de veritat.
Això és el que ha fet amb ‘La força d’un destí’, premi Ramon Llull 2018. Com se sent?
És un premi que em fa molta il·lusió, molt respecte, haver-lo rebut, per tots els que l’han aconseguit anys abans. Però evidentment també perquè és el premi més important que tenim a casa nostra, de les lletres catalanes. Me l’agafo com un reconeixement a la feina que he anat fent durant tots aquests anys, d’anar picant pedra, portant aquestes històries arreu del territori i més enllà també, i per continuar fent-ho.
Un dia decideix que vol ser escriptor i deixa la feina de periodista a TV3. Ha valgut la pena el risc?
Al cent per cent. Era una idea que portava al cap des de feia molts anys. Pensava que si donava temps a la vessant literària i la cuidava podia donar molt de si. El 2016 vaig demanar un permís de dos anys per explorar el terreny i ara tinc una excedència de cinc anys. De moment tens aquesta seguretat i tranquil·litat d’haver apostat per tu i la teva empresa, que és viure de la literatura. No és només escriure novel·les, també és no deixar el periodisme, que m’ha donat eines per tenir un domini del llenguatge més adequat, i que permet, quan has de recrear certes escenes o diàlegs, tenir capacitat de fer-ho. Estic molt content d’haver fet el pas.
Com va descobrir Jean Leon?
Fa tres anys, un diari ens va convidar a dinar cinc escriptors de cara a Sant Jordi. Abans de començar ens van posar una ampolla de Jean Leon sobre la taula i ens van dir que darrere d’aquell nom, marca i imatge hi havia una història. Ens van donar quatre detalls de la vida d’aquest home, em va fer venir salivera i vaig dir als companys de taula que si ningú volia la història me la quedava jo.
Qui era aquest emprenedor i com arriba a relacionar-se amb grans actors de Hollywood?
Neix el 1928 a Santander però el 1941 la família es trasllada a Barcelona. Al morir el pare i el germà, no pot superar la pressió personal, ni de l’Espanya grisa i franquista del 1949 i marxa a França. Arriba als EUA com a polissó, i a Nova York, Ceferino Carrión passa a ser Justo Ramón León, un porto-riqueny que li procura aquesta nacionalitat americana. Les autoritats franquistes el descobreixen, i se’n va a la costa oest, on es converteix en Jean Leon. Treballarà de cambrer al restaurant de Frank Sinatra, que li obre les portes del Hollywood dels cinquanta. Al costat del restaurant hi ha una escola d’interpretació, on van James Dean, Paul Newman –va reconèixer públicament que sense Leon no hauria estat mai l’actor que coneixem–, Natalie Wood o Warren Beatty. Es fa amic de tots ells i d’Elisabeth Taylor, Marilyn Monroe, JF Kennedy, Rita Hayworth o Ronald Reagan. Per cert, que el vi amb què es va brindar quan va arribar a la presidència dels EUA era de Jean Leon, una promesa que li va fer quan Reagan era president del sindicat d’actors.
Jean Leon creia molt en ell mateix i tenia uns valors molt clars. Alguns d’ells coincideixen amb els seus?
Salvant totes les distàncies, alguns punts en comú sí que tenim les persones que decideixen fer el salt i tirar endavant. El fet de creure en tu mateix, tenir prou energia i encomanar-la a les persones del teu voltant perquè t’ajudin a fer realitat aquest projecte o somni. A mesura que m’anava documentant sobre ell, ho veia clar: es va envoltar de gent que el va ajudar a tenir prou força de voluntat per canviar el seu destí. D’aquí el títol del llibre, que crec que es pot aplicar a qualsevol persona. Si creus en tu mateix i en els teus somnis, per què no? En aquest sentit la novel·la pot ser inspiradora.
Què hi diu la seva família?
Quan havia escrit unes 180 pàgines de la novel·la, vaig passar el text a la seva germana Anna. Em va trucar al cap d’uns dies plorant, emocionada, i dient-me que l’havia sentit com si el tornes a tenir aquí. I quan els que han conegut el personatge et diuen que el tornen a reviure, et revesteix a tu de seguretat per trepitjar fort i seguir per aquest camí. Els seus fills també m’ho van dir, i Jaume Rovira, l’enòleg amb qui va aixecar les vinyes al Penedès.
Serà un dels més venuts per Sant Jordi?
Tant de bo! Com que soc de treballar el llibre abans, durant i després de Sant Jordi, si aquell dia resulta que és el més venut, benvingut sigui perquè marques una fita, però treballaré per continuar sent llegit, venut i acceptat per com més lectors millor.
‘El pont dels jueus’, ‘La venjança del bandoler’, ‘L’arqueòleg’ i ara ‘La força del destí’. Què ha de tenir una novel·la històrica per atrapar el lector?
Enamorar-te de la història d’un personatge, documentar-la, agafar de bracet el lector i emportar-te’l a viure aquella època on va succeir. És despertar la curiositat que tenim per saber què ha passat quan no hi érem i trobar un personatge que et permeti vehicular-la bé, en una època potent com les que hem tingut. En l’època actual no hi ha prou distància per fer una novel·la històrica del que estem vivint, tot i que estem fent història.
Es veu parlant, d’aquí uns anys, del moment polític actual?
Crec que sí. És bo que en qualsevol període històric com aquest, i més amb tanta intensitat com l’estem vivint, agafis prou distància perquè això també farà que et puguis posicionar des d’una atalaia més objectiva. De fet amb persones que hi estan molt a prop hem tingut converses sobre quantes novel·les podrem escriure des dels fets d’octubre cap aquí i a partir de la visió d’algun personatge que estigui entre bambolines. A mi és això el que m’interessa: veure a través dels ulls d’algú que no és conegut, que potser després ho acaba sent, i t’ho fa entendre molt millor. Sempre he cregut que la història amb minúscules et fa entendre la història amb majúscules.
És disciplinat?
Molt. Però no soc d’escriure cada dia. De vegades, quan t’hi porta la història, pots estar més dies escrivint i si necessites fer-ho a totes hores, ho fas. Tinc un despatx a la part de dalt de casa on m’envolto de llibres i m’assec quan tinc unes hores, temps del bo, que en dic, però el compagino amb la mainada, la dona i altres activitats al voltant dels llibres i la literatura.
Qui és la primera persona que llegeix l’original del llibre?
Marti Gironell i Guillem Terribas a la 22
el 16.11.12 presentant "El últim Abat"
Foto: Marc Martí.
Una de les primeres és la meva dona. Després algun llibreter com Guillem Terribas, que de tota la vida l’hi he enviat quan la cosa ja té un cos. Potser algú de l’editorial, l’agència, però pocs més. Un cop acabada sí, ho discuteixes amb l’editor i et deixes aconsellar perquè sempre és bo tenir visions de fora.
Ja està pensant en la propera novel·la?
Tinc dues o tres històries començades que s’aturen quan n’hi ha una que s’acaba publicant. Un cop baixa la febrada tens moltes estones per veure quina de les altres que tens fent xup-xup val més la pena de començar a posar-hi ingredients i que el foc vagi escalfant, perquè acabi al carrer.
Jean Leon va aconseguir els seus somnis. A vostè li’n queda algun per complir?
Molts! He aconseguit que es faci realitat poder viure d’allò que escrius i de moltes de les coses que hi ha al voltant, però el somni és continuar fent-lo viu i créixer cada dia, i treballar perquè aquest somni no s’acabi mai!
Xantal Llavina, el Punt-Avui 08.04.2018

dilluns, 2 d’abril de 2018

EVA VÁZQUEZ: Genis i mainaderes

Vivian Maier
Entre les dones que van fotografiar Salvador Dalí, hi va haver també la misteriosa Vivian Maier, la mainadera que, de manera inadvertida per tothom, va fer milers de fotografies de Nova York i Chicago entre els anys cinquanta i vuitanta, amb les quals ha adquirit, pòstumament, una notorietat internacional sense precedents. El seu retrat de l’artista no s’ha pogut incloure a l’exposició Elles fotografien Dalí, amb què el castell de Púbol ha inaugurat la temporada, però sí que apareix generosament reproduït en el catàleg, il·lustrant el text que la crítica de cinema Imma Merino dedica a reflexionar sobre la mirada que aporten a la construcció del personatge dalinià les catorze fotògrafes seleccionades. Certament és un retrat bastant atípic de Dalí, gairebé el que avui en diríem una foto robada. Era l’any 1952, i el pintor sortia del MOMA de Nova York, pel que sembla després de sotmetre’s a una sessió fotogràfica. Quan baixava les escales del museu, empolainat com de rigor, amb el bigoti hirsut, un clavell al trau i la punta d’un mocadoret blanc sobresortint de la butxaca de l’abric, una dona que no havia vist mai li va tallar el pas: era alta, molt alta i prima, i vestia d’una manera estrambòtica, amb sabates grosses, una camisa d’home, un barret de l’any de la picor i, sobretot, una càmera penjada al coll. No se sap si va demanar-li
permís per disparar, però el cas és que va fer-ho, i Dalí va quedar fixat per sempre, en l’arxiu d’una desconeguda, amb una expressió mig d’estranyesa, mig d’incomoditat, com si de manera inopinada s’hagués adonat que no portava la màscara posada. Imma Merino escriu una cosa preciosa sobre aquest instant: l’artista potser va intuir que aquella dona era el seu “reflex invertit”, amb el qual per un moment es va sentir identificat “com una possibilitat inexperimentada d’ell mateix”. L’home que al segle XX més havia fet per mostrar-se, cara a cara amb la dona que més es va esforçar a amagar-se. La invisibilitat deliberada no és estranya en algunes dones d’intensa creativitat. Fa poques setmanes, ha sortit a la llum una altra fotògrafa ignorada, Masha Ivashintsova, que durant dècades va tenir amagades a les golfes de casa seva, a Sant Petersburg, prop de trenta mil negatius de la vida quotidiana a la Rússia soviètica. I, sense anar tan lluny, podem fer memòria de la catalana Milagros Caturla, de qui un turista nord-americà va adquirir als encants un lot de negatius de la Barcelona de postguerra pensant, sense cap dubte, que eren obra d’un home, fins que una recerca recent ha desvelat que l’autora era una humil funcionària del servei d’Agrimensura. Potser totes van tenir al davant el seu Dalí, un geni altiu, i en van fer prou de mirar-lo fixament als ulls abans de perdre’s de nou entre la multitud.
EVA VÁZQUEZ, publicat en el PuntAvui .2.04.2018

LLUÍS FOIX: El que la terra m’ha donat.

El periodista Lluís Foix (Rocafort de Vallbona, 1943) en aquesta tercera entrega de podríem dir-ne memòries novel·lades, La marinada sempre arriba (2013), Aquella porta giratòria (2016) i ara amb  El que la terra m’ha donat (2018) Foix fa una mena de repàs resum de les tres obres. Combina els seus primers anys d’aprenentatge i d’amor a la terra i els seus costums, molt ben explicat en el primer llibre; a les experiències que li ha donat la feina de periodisme, amb la gent que ha conegut i els viatges que ha fet, que ens va explicar en la segona entrega.
Aquest tercer volum i sembla ser el darrer, Foix l’ha dividit per estacions de l’any: comença amb la primavera “ L’hivern se’n va enmig d’una quietud universal”. I acaba amb l’hivern “L’hivern arriba amb nits inacabables, dies ombrosos i freds negres”.
La Vanguardia 01.04.2018
 Al llarg de 275 pàgines, Foix anirà recordant històries del passat, anècdotes de la vida i la mirada a la terra, sempre la terra i la seva immensitat. El temps passat, mai amb nostàlgia sinó amb reivindicació . Els viatges, els personatges, les ciutats, la gent,... “Per tenir una idea aproximada d’una ciutat i fer un primer cop d’ull per saber-ne una mica més que el que diuen les guies turístiques, acostumo a visitar un mercat, un cementiri i una església” (pag. 163). La observació de l’entorn, de la natura, també es molt present en aquest darrer llibre “ Cada arbre centenari té una silenciosa i secreta immobilitat” (pàg. 119); “El país queda net i polit després d’una forta llevantada” (pàg. 195). Sobre la gent i la seva estimada ciutat Londres, també en parla llargament, en el capítol 3 “Estius a Hampstead” i on comença dient “ Els anglesos sembla que perdin el seu ritme en llevar-se i veure el dia clar i net” (pàg. 87).
El que la terra m’ha donat, s’ha llegir amb tranquil·litat, sense preses. Si cal, espaiadament.  S’ha de dir que l’edició del llibre i les il·lustracions que hi ha a cada capítol, dibuixades per Xavier Cabanach, acompanyen a aquest lectura calmada.
Guillem Terribas