dijous, 30 de juny de 2011

Units per la música, un concert per viure'l.



El Festival de Músiques Religioses i del Món, arriba a la seva 12 edició. Amb els anys el festival ha anat acumulant experiències, amb encert i també amb alguns errors ,que dels errors es quan s'aprèn més. També de format i de nom. Ha ocupat altres espais com l'Auditori, lloc idoni pels gran concerts i per la inauguració del festival. També, la possibilitat d'assistir a concerts a dins la catedral, la majoria gratuïts. Sense abandonar el marc esplèndid de les escales de la Catedral, l'espai on va començar.
Però, la singularitat més important, l'aportació que dona i donarà nom el Festival, es sens dubte, el concert inicial que des de fa uns anys dona la oportunitat en els diferents cors de la Ciutat de Girona, d'actuar junts i amb una artista de primera categoria. Una producció pròpia del Festival que aquest any serà per recordar. Per una banda tenim l'actuació de la gran soprano Maria Bayo, una de les cantants més respectada de l'escena internacional. Encara molts dels que vam assistir, el 27 de maig de 2006, a la inauguració de l'Auditori, en que hi va actuar la Maria Bayo, no la hem oblidat. Aquell dia, coses de la vida i la mala sort, la Maria Bayo va agafar una afonia. Tot i així va sortir a cantar unes quantes peces. Si no hagués estat que l'organització ens ho va comunicar (quasi) cap dels assistents ens haguéssim adonat de la seva indisposició.
La soprano Maria Bayo, apart d'unes interpretacions en solitari, tindrà la sort de cantar unes peces acompanyada per 9 dels cors de més nivell de la ciutat: Cor Filhramonia, amb David Sunyer i Irene Llonagarriu a la direcció; Coral del GEiEG, dirigits per Pilar Sanz; Cor Juvenil Geriona, sota la direcció d'Imma Pascual; Cor Maragall, amb direcció de Sara Pujolràs; Coral Pla de Girona, sota la direcció d'Elena M. Rodríguez; Capella Polifònica, amb direcció de Joan Asin; Cor Preludi, amb direcció de Mercè Rigau; Coral Saba Nova, amb Roger Busquets a la direcció i Coral Xàntica, amb Sara Pujolràs a la direcció.
Tot un luxe i un repte. I aquesta es la proesa del Festival. Reunir a una professional i uns cors per crear, per treballar en equip i oferir un espectacle musical atractiu i original.
Un concert per viure'l , el del dia 28 de juny de 2011: Maria Bayo & Cors de Girona.
Guillem Terribas, presentació del programa inauguració del 12 Festival de Músiques Religioses de Girona. Foto: Click art foto.

dilluns, 20 de juny de 2011

Taula 26












Era el número de la taula que durant molts anys, fins a la seva mort, ara fa trenta anys, Josep Pla va ocupar al restaurant de l'Hotel (o Motel) Empordà de Figueres. Josep Pla, amic personal de Josep Mercader, fundador del reco negut hotel i "pare" de la nova cuina catalana, era, també, un client de prestigi. En aquesta taula, la número 26, que està situada a la dreta de la porta principal que dóna al restaurat, Josep Pla controlava tot el que allà passava. També hi mantenia grans tertúlies amb amics i coneguts. El Sr. Mercader moltes vegades li anava a fer companyia, però moltes altres vegades no podia atendre els clients com li corresponia o el Sr. Pla li exigia. Per aquest motiu, va demanar al seu comptable, Josep Valls, fill de Sant Feliu de Pallerols i empordanès d'adopció, gran lector i admirador de Josep Pla, que li fes companyia i el tingués entretingut, mentre ell, en Mercader, podia atendre els altres clients i controlar la cuina. Va ser així que es va establir una forta relació d'amistat i d'admiració entre els dos personatges, Josep Pla i Josep Valls. D'aquestes trobades i passejades, Josep Valls cada nit en prenia nota, i un any després de la mort de l'escriptor, Valls en va fer un llibre i més tard una segona part. Aquests dos llibres, malauradament, són introbables. Ara, l'editorial Acontravent, d'aquelles trobades, d'aquelles converses, n'ha editat un llibre amb el títol de Josep Pla oral , en què Josep Valls fa un recull sobre el que pensava Josep Pla de la vida, la gent, l'autobiografia, la literatura, l'art, el menjar, el país, els viatges, la religió i la política. Per a aquest llibre és molt recomanable la lectura pausada, per conèixer millor aquest homenot anomenat Josep Pla.
Al mateix temps l'editorial Ara Llibres acaba de publicar, de la mà de Miquel Berga, el llibre 50 anys de l'Hotel Empordà. Històries del Motel . Un llibre que es va presentar oficialment a Figueres, el dia 6 de juny, a la cúpula del Museu Dalí, amb l'assistència d'unes 500 persones, que són amics, coneguts, saludats i clients del motel. Però, sobretot, hi havia la primera plana dels millors cuiners del món, vestits amb l'uniforme de cuiners i capitanejats per Ferran Adrià, Josep Roca, Carme Ruscalleda i Pere Massana, entre moltes altres primeres figures de la cuina que van voler retre un homenatge al motel, al Sr. Mercader i a l'actual capdavanter de l'hotel, Jaume Subirós. Aquest, Jaume Subirós, amable, atent, de somriure fàcil, elegant, gendre del Sr. Mercader i continuador de la seva obra, estava aclaparat, admirat i agraït per aquest reconeixement. Subirós, home de poques paraules, les suficients, va agrair la concurrència amb una emoció continguda i breu.
El llibre, Històries del Motel , té diverses parts per arribar a conèixer la magnitud i la grandesa d'aquest hotel que ja forma part de la història de la cuina catalana i, sobretot, de Figueres, tal com va dir l'alcalde, Santi Vila, el dia la presentació. Hi ha una breu i precisa presentació per part del coordinador del llibre, Miquel Berga. Llavors, Berga, ens parla de tres personatges transcendentals per conèixer la història del Motel: el fundador, Josep Mercader; el relleu, Jaume Subirós; i l'observador, Josep Pla. Seguidament, tres mirades. Tres personatges que parlen del motel. Ferran Adrià: "El Motel i els esglaons perduts de la cuina catalana"; Joan Roca: "El Motel, un dels nostres" i, finalment, Colman Andrews: "La passió de l'home omnipresent". A continuació hi ha l'apartat dedicat a les Experiències: "Petita història d'un plat del Motel", a càrrec de Jaume Subirós; Narcís Comadira ens parla de "La festa del niu" i "El manuscrit trobat al Motel: memòries d'un estiuejant de carretera", a càrrec de Jordi Abadal. Finalment, hi ha un article escrit a dues mans, "anònim", anomenat: "Una missió asiàtica". I com a bon llibre que parla també i sobretot de cuina, no hi podien faltar "50 receptes" del motel, que ens ofereix Jaume Subirós. Al final del llibre hi ha un apartat en record de tota la gent que hi ha passat i forma l'actual equip de l'Hotel Empordà.
Un llibre necessari per entendre el fenomen mundial de la cuina catalana, que el dia 17 d'aquest mes es va presentar a Girona i el dia 4 de juliol es presentarà al Cap i Casal, a Barcelona. No s'ho perdin.
Que aprofiti i que tinguin un bon estiu. Tornem al setembre.

Guillem Terribas, publicat a l'Ara, el 20.06.11. Foto 1: Josep Valls i Xevi Pla a la 22, presentant "Josep Pla Oral". Foto 2:Presentació a Girona del Llibre "Històries del Motel..." Guillem Terribas, Jaume Subirós, Miquel Berga, Salvador Sunyer, Josep M. Fonalleras, Albert Rossich.

diumenge, 19 de juny de 2011

Bolaño fa feliç Girona

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3584610









Patti Smith va assistir per sorpresa a la inauguració del carrer que porta el nom de l'escriptor, al costat d'Herralde, Echevarría, Montané i Salomé Bolaño.
D
es de l'any 2008 ha estat batallant el poeta xilè Jorge Morales perquè el seu idolatrat Roberto Bolaño tingués ni que fos una discreta placeta dedicada a Girona, la ciutat on diuen que va ser feliç i pobre, i al final tanta perseverança, una perseverança tossuda, desbordant, tremenda, com saben els que el coneixen bé, ha tingut recompensa: un carrer inacabable, encara a mig urbanitzar, del barri de Domeny, que porta el seu nom des de fa uns quants mesos i que ahir va ser inaugurat en un acte tan poc protocol·lari, tan espontani i al mateix temps tan emotiu i greu, que el crític literari Ignacio Echevarría va assegurar que Bolaño “s'hauria fet un fart de riure” de veure'ls a tots allà reunits per honorar ben mirat un carrer llarguíssim però buit, i en presència únicament d'“una autoritat i a sobre derrocada”, va dir en referència a la regidora en funcions de Cultura, Lluïsa Faxedas. La veritat és que n'hi havia d'altres, de representants polítics, com la candidata del PSC a les últimes eleccions, Pia Bosch, que mentre esperava que comencés l'acte s'havia acostat a saludar una dona amb dues trenes mal pentinades i una vestimenta desmenjada d'eterna d'adolescent que tenia una retirada extraordinària a Patti Smith. Hi tenia una semblança prodigiosa, comentava incrèdula la gent, però no, devia ser una semblança i prou, fins que el llibreter Guillem Terribas, en pujar a la tarima, va anunciar que “Jorge Morales és l'única persona del món capaç d'aconseguir que dediquin a Bolaño un carrer de tres quilòmetres i que Patti Smith deixi tot el que estigui fent per venir a Girona a celebrar-ho amb els amics de l'escriptor”. La cantant nord-americana, lectora incondicional de Bolaño des que fa quatre anys va descobrir-lo amb la traducció anglesa del portentós 2666, no va dubtar a acompanyar el seu amic Ignacio Echevarría fins a un descampat de Domeny per compartir amb tota la colla bolañesca aquest acte d'afirmació de la vida com a literatura, o del seu revers, de la literatura com una secreció de la vida, i fins i tot, accedir a la petició unànime perquè pugés a l'escenari a fer pública la seva adhesió a la causa. Com que domina poc el castellà, va disculpar-se, en lloc de discursejar es va oferir a interpretar “una cançó per a Bolaño”, i en sec, sota un cel gris que a estones s'esqueixava per filtrar una afilada claror, va interpretar Wing (“and if there's one thing / could do for you / you'd be a wing / in heaven blue”), un tema que ahir va sonar més elegíac que mai. Va ser el moment més especial de la festa, perquè havia estat no només del tot inesperat, sinó a més gens premeditat, però va haver de rivalitzar en encongiment i emoció amb la lectura que poc abans havia fet Salomé Bolaño d'algunes de les cartes que havia rebut del seu germà quan ell vivia encara a Girona i ella ja havia tornat a Mèxic, en què li parlava del fred i la boira, d'aquesta ciutat tan a propòsit per a les seves màscares i per a la lectura del “terrible Onetti”, de la seva fèrria obstinació de ser escriptor encara que fos “abocat a l'abisme i amb una secretària cega”. No tenir-lo ja al costat, la feia sentir terriblement sola, però poques vegades tant com fa tres anys, quan arran de la mort també de la mare, Victoria Ábalos, va tornar al domicili familiar i, entre capses amuntegades, va descobrir un paper que desconeixia, una mena de decàleg amb dotze punts, l'últim dels quals era un imperatiu “escriu!”, en què el seu germà afirmava la necessitat dels amics, l'exigència de “tocar, mirar i escoltar les parpelles del món”, de ser fidel i crític, de recordar que “el teu cos ha estat bell i que ho continua sent sota aquesta capa de desamor”, i que acabava aconsellant: “Si et quedes sol, projecta en els hospitals i els jardins les ombres de tots els que vas conèixer”. Mentre ho llegia, tenia sense cap dubte el germà al costat.
A l'acte, conduït per un frenètic Morales, editor de la revista El Llop Ferotge, van prendre també la paraula el cineasta Isaki Lacuesta, que va recordar la intenció primera d'aconseguir per a Bolaño la placeta que hi ha davant el pont d'Eiffel, amb la intenció de construir-hi “una pista de gel oberta només al juliol”; l'editor Jorge Herralde, que va admetre que “amb Bolaño el catàleg d'Anagrama va arribar al seu màxim esplendor”, i l'escriptor xilè Bruno Montané, que va llegir un poema escrit amb Bolaño la primavera de 1977 titulat La cantera de las manos.
Eva Vázquez, publicat a El Punt el 19.06.11. A la foto d'Eva Vázquez: Patti Smith, Ignacio Echevarria, Jorge Herralde i Guillem Terribas.

‘Première' a Roses




El Teatre de Roses va ser el marc ahir de la preestrena de ‘Morir en tres actes', un film de David Pujol, per a TV3, protagonitzada per Abel Folk, Anna Vicens i Enric Matarrodona.
Un bon actor és un bon actor, tant li fa si és professional com si és amateur. El Teatre Municipal de Roses va ser el marc de la presentació de la pel·lícula Morir en tres actes, dirigida per David Pujol i produïda per TV3, protagonitzada per Abel Folk, Anna Vicens, Enric Matarrodona, Aida Folch i Marc Rodríguez, amb la participació del grup de Teatre de Roses. David Pujol va precisar que la seva obra és la “fusió del treball d'actors professionals amb actors amateurs; és amateur, perquè estima, no un aficionat”. Pujol va revelar que el film és fruit del seu amor pel teatre, pel Teatre Municipal de Roses i pel grup de Teatre de Roses, que dirigeix Ignasi Tomàs. Va confessar que ja estava tip de fer documentals –és autor de la sèrie de TVE El Bulli, història d'un somni– i que va plantejar aquesta obra per explicar el teatre amb aficionats, a través d'una història de ficció. Va fer un primer guió i el va enviar a Laia Tomàs, filla del director rosinc. Anna Espinach es va afegir a l'elenc de guionistes i el resultat es va estrenar ahir en dues funcions plenes de gent de Roses.
La gent de Roses intentava veure's a la pel·lícula. Dono fe que alguns ho van celebrar quan es van veure. Puc dir que n'hi va haver que preferirien no ser identificats. Molts rosincs van fer d'extra en la producció, com a espectador de l'obra que representa que s'assaja durant tota aquesta pel·lícula que estrenarà TV3.
Per un servidor va ser tota una aparició veure Guillem Terribas, llibreter, agitador cultural omnipresent i una de les ànimes de la Sala Truffaut, de Girona, com a presentador de l'acte. Ell mateix va remarcar que la pel·lícula podria saltar perfectament de la tele pública catalana a les sales comercials d'arreu de l'Estat. Produïda per la Nutria Produccions, Estratègia Audiovisuals i Televisió de Catalunya, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Roses, Morir en tres actes, és una pel·lícula divertida, una tragèdia còmica i romàntica. amb molts tocs de Woody Allen. Fins i tot, el film es permet projectar les imatges més belles i tòpiques de la vila de Roses. Només faltaria que no hi sortís Roses, que ha invertit 100.000 euros, dels 700.000 que ha costat la producció.
Abel Folk és un amargat que odia el teatre, casat amb una apassionada per l'escena i pels gats –ai, els gats!–, paper interpretat per la rosinca Anna Vicens. Folk compra arsènic per enverinar els gats. Vicens i Enric Matarrodona, bisbalenc de naixement i rosinc d'adopció, són els protagonista del l'obra El retorn del Capità Brown, ficció dins la pel·lícula.
Entre els extres hi figura, segons va confessar ell mateix, Carles Pàramo, alcalde de Roses. Es fa veure per la seva manera de ballar, com pot, al fons del costat dret de la pantalla. Pàramo va agrair la valentia de Magda Casamitjana, alcaldessa de Roses (2007-2011), per decidir donar suport a la producció: “Entenc que l'alcaldessa Casamitjana ho tingués difícil amb la por de l'oposició.” Magda Casamitjana, que també va sortir a l'escenari a parlar, va agrair la unanimitat de tot el consistori de Roses per fer aquesta inversió de projecció de Roses al món.
Després d'explicar els seus començaments en el teatre amateur, al qual té un gran afecte i respecte, Abel Folk va voler aprofitar per fer una crida a tots els ajuntaments de Catalunya a impulsar iniciatives com la de Roses.
Esteu atents quan la programin per TV3, ho agraireu. Graveu-la.
Salvador Garcia-Arbós, publicat en El Punt 17.06.11. A la foto de Manel Lladó: Abel Folch, Anna Vicens i Enric Matarrodona.

UN HEROI DEL NOSTRE TEMPS



AL FINAL DE LA ESCAPADA
Espanya, 2010.
Direcció i guió: Albert Solé.
Durada: 78 min.
Gènere: Documental.
Idioma: Català i castellà


"El Universo es un reloj sin relojero"
(Miguel Núñez)
"Hay que pasar página, si. Pero antes hay que leerla"
(Marcos Ana, poeta)
"La muerte digna es un derecho cuando se ha vivido dignamente" (Miguel Núñez)

Un heroi del nostre temps. És com va definir el malaguanyat Manuel Vázquez Montalban al protagonista de la història que ens explica Albert Solé a Al final de l’escapada. El personatge es Miguell Núñez (Madrid 1920 · 2008) que va néixer al barri madrileny de Lavapiés. Membre històric del Partido Comunista de España i un dels fundadors del PSUC. Va passar 14 anys de la seva vida tancat en presons franquistes. Del 1978 al 1982 va ser Diputat a Madrid. El 1986 va fer el seu primer viatge a Nicaragua i allà va crear la ONG «Acsur-Las Segovias». L’any 1998 l’Ajuntament de Barcelona li va atorga la Medalla d’Honor de Barcelona i l’any 2004 la Generalitat, La Creu de Sant Jordi.
Albert Solé, fill del històric polític català Jordi Solé Tura (Mollet del Vallès, 1930 - Barcelona, 2009) reconegut reporter de televisió (TVE, TV3) especialitzat en temes socials, es va donar conèixer en el món del cinema amb el seu primer llargmetratge, estrenat i també presentat en el Truffaut, «Bucarest, la memòria perduda» realitzat l’any 2007 i que va obtenir diversos premis, entre ells el Goya i el Gaudi 2009, com a millor documental.
Albert Solé, al igual que va fer en el seu anterior film, «Bucarets...», on feia un recorregut a la vida política i social del seu pare Jordi Solé Tura, malalt del Alzheimer; també ho fa, i molt bé, a Al final de l’escapada, on ens mostra diferents moments de la vida i pensament de Miguel Núñez, sobretot els darrers mesos del compromès i lluitador comunista
Miguel Nuñez, que en els darrers anys va tornar a la ciutat que el va veure néixer, Madrid, va voler retornar a Barcelona, perquè volia morir dignament i després del cas «Leganés» va veure clar que entre el Cardenal Rouco Varela i la presidenta Esperanza Aguirre, ho tenia molt malament de poder portar a terme el seu desig.
Albert Solé, que coneixia a través del seu pare Jordi a Miguel Nuñez, sap connectar amb el que ens vol dir Nuñez, així com retratar els seus moments feliços i els moments de denúncia. També hi ha una sèrie de personatges que parlen de Nuñez i les vivències amb ell i els seus compromisos, com el poeta Marcos Ana, Evo Morales, Ernesto Cardenal, Agustín Ibarrola, entre altres. Entranyable la visita que li fa Pasqual Maragall acompanyat de la seva dona Diana, els darrers dies de vida de Miguel.
Tot i que l’eix principal del documental d’Albert Solé, es la voluntat de Miguel Nuñez de morir dignament, també ens parla del legat entre generacions, el sentit de la memòria històrica i la difícil relació entre la lluita i el compromís polític i la vida familiar.
No hem d’oblidar a personatges que han viscut amb dignitat i que també han volgut morir amb la mateixa dignitat que van voler viure. I això i moltes altres coses ens explica Albert Solé en aquesta necessària i recomanable pel·lícula Al final de l’escapada.
Guillem Terribas. Full - crítica pel Cinema Truffaut Maig 2011

diumenge, 5 de juny de 2011

Indignació i tedi

Tres setmanes després que els primers descontents es plantessin a la Puerta del Sol de Madrid, d'aquell moviment engrescador ha quedat una certa sensació de disgregació i apatia. En algunes places, els tendals dels concentrats han estat ja assimilats al paisatge, en convivència amb els vianants, els turistes, els infants que juguen al parc del costat, fins i tot amb els polítics i financers que hi passen cada dia pel davant fent camí cap als despatxos del poder. La indignació sola, el sentiment que ha servit per identificar-los, no és suficient per donar una direcció al moviment, no serveix per concretar cap acció plausible contra un sistema del qual han posat en evidència la imperfecció, no és ni tan sols una actitud esperançadora quan és exposada a la dura prova de la duració. En el llenguatge de carrer, que tothom sap que és una arma astutament explotada pels governants, els indignats ara són acampats, és a dir, han estat ja buidats de contingut per reduir-los a la seva condició de destorb. “Poblats xabolistes”, n'han dit alguns tertulians amb una desvergonyida exhibició de cretinisme i una falta de respecte intolerable pel barraquisme autèntic. Però la indefinició que ha seguit a aquell gest magnífic de donar forma i nombre a la fúria de centenars de milers de ciutadans els ha certament immobilitzat en la simple ocupació de l'espai, els ha petrificat en aquell xiscle inicial del qual s'està perdent l'eco. Ara quasi no queda ni indignació, amb tanta insistència a mostrar exclusivament l'estètica flower power de la mobilització, la seva cosa comunitària, el seu aire juvenil. La principal qualitat és ara la resistència, una resistència passiva, d'anar veient com passa el temps, mentre la pluja escorre la tinta de les pancartes que van aixecar-se el primer dia amb alguns dels lemes més enginyosos i punyents de la democràcia recent. És com si esperessin que algú altre decidís per ells, com ara Felip Puig, que va fer-los el favor d'encendre la indignació de nou, però això és tant com ser assimilats, no només al paisatge, sinó també al sistema que combaten. Ja només falta que escullin un portaveu, que es fixin un objectiu i que fundin una organització, i ja ho tindran tot: un cap de llista, un programa i un partit. El tedi absolut.



Eva Vázquez, publicat en El Punt 04/06/11 Foto: ACN.

La pseudohistòria



Vivim en un temps de domini de cultura enciclopèdica, però amb la peculiaritat que hem decidit portar l'enciclopèdia Espasa als Encants i substituir-la pel Vikipèdia. Algunes veus diuen que, amb el canvi, hi hem sortit perdent, perquè hem passat dels professionals-experts que redacten les veus de les enciclopèdies voluminoses impreses en paper als amateurs de la generació 2.0 que incorporen sense gaire fiabilitat les dades a la xarxa. Moltes vegades, però, els amateurs són més rigorosos que els professionals.
Fa deu dies, la Real Academia de Historia va presentar a Madrid, davant del Rei i la ministra de Cultura, els primers volums del Diccionario Biográfico Español, una enciclopèdia que tindrà 50 volums, en la qual han escrit 5.000 especialistes i en què l'Estat s'ha gastat 6,5 milions d'euros. L'endemà de la seva presentació va saltar l'escàndol quan es va comprovar que la veu Francisco Franco indicava que va ser un general “autoritari i no totalitari”. Es justifica perquè des del primer moment va anunciar que les reformes per ell establertes havien de “desembocar en una monarquia sense partits polítics, ni sistema lliberal, però declarant-la confessionalment catòlica”, com si una monarquia sense partits no fos una dictadura. Al llarg del diccionari no s'esmenta en cap moment les 150.000 víctimes de la repressió franquista, però en canvi s'acusa Santiago Carrillo d'haver dut a terme una violenta repressió a Madrid i es considera que Juan Negrín, darrer president de la República Espanyola, era un dictador. El diccionari està ple d'altres despropòsits que porten a elogiar la política econòmica d'Aznar o a dir que Escrivá de Balaguer tenia poders sobrenaturals.
L'exemple del diccionari posa en evidència de quina forma determinants pesos pesants de l'Academia històrica espanyola, són més amics de la pseudohistòria ideològica que del rigor científic. Però, per altra banda, també ens certifica de quina manera encara hi ha determinats sectors que continuen aferrats al pes d'una ideologia que ha actuat com un prisma tancat des del qual continuen mirant de forma rància el seu entorn. El franquisme sociològic no va extingir-se després de la mort del dictador i continua vigent en determinades actituds i en determinades maneres de fer. En un moment en què a l'Estat espanyol domina el color blau cel, la cosa resulta més que preocupant.
Àngel Quintana, publicat en El Punt 04.06.11