dilluns, 8 de juliol de 2013

Céline i Jesse

Com tantes històries cinematogràfiques, la de Jesse i Céline va començar en un tren, on també n'hi acaben moltes. Va ser fa poc menys de vint anys quan ells (i els actors que els interpreten) tenien poc més de vint anys. El cas és que, en un tren que va partir de Budapest, Céline, una parisenca que havia visitat la seva àvia hongaresa, va canviar de seient, perquè la molestava la discussió d'una parella d'austríacs, i va conèixer Jesse, un jove nord-americà que havia creuat mitja Europa en inter-rail fins arribar a Viena, d'on partiria a l'endemà el seu avió amb destinació a Nova York. Ella llegia Bataille i ell una autobiografia de Klaus Kinski, però van renunciar a la lectura per conversar. Quan el tren va arribar a Viena, Jesse va demanar a Céline que compartís amb ell la nit a Viena. Ella va baixar del tren.
Així comença Before Sunrise / Abans de l'alba, una preciosa comèdia romàntica que, amb Ethan Hawke i Julie Delpy, el nord-americà Richard Linklater va rodar l'any 1995. Durant la resta de la pel·lícula, mentre passegen per Viena entre un 16 i 17 de juny, Céline i Jesse experimenten la llibertat d'explicar-se davant d'un desconegut i alhora l'emoció de conèixer-se en un instant. També una atracció certa que, fora de camp, els durà a fer l'amor en un jardí públic. Abans havien mig decidit que no es tornarien a veure: per què no viure l'amor en la intensitat d'una sola nit? Però, sentint la tensió entre la consciència de l'efímer i el desig de la durada, a la vegada hi ha la voluntat de retrobar-se. Després de l'alba, a l'andana del tren, Jesse i Celine acorden que es trobaran allà mateix just sis mesos després, el 16 de desembre. Quan vaig veure la pel·lícula, vaig pensar que els protagonistes de Tu i jo, en les dues versions de Leo McCarey, també acorden tornar-se a veure passats sis mesos per posar a prova, en el seu cas, l'amor que senten. Un accident ho impedeix.
Nou anys després, al 2004, Linklater, Delpy i Hawke van retrobar-se per rodar Before sunset / Abans del cavespre. Què havia passat entre Céline i Jesse? S'havien tornat a veure a Viena? Al començament, Jesse, del qual sabíem que volia ser escriptor, presenta en una llibreria de París, la mítica Shakespeare and Co, una novel·la sobre la relació amorosa que van mantenir dos joves una nit a Viena després d'haver-se conegut casualment en un tren. Li pregunten si és autobiogràfic? “Què no és autobiogràfic”, respon. Però accedeix a reconèixer que va inspirar-lo una francesa que poc després descobreix entre el públic. Céline i Jesse no es van retrobar a Viena perquè ell va acudir a la cita, però ella no va poder perquè just aquell dia enterraven l'àvia a Budapest. S'ho reconeixen quan comencen a passejar per París sabent que, al cap d'unes hores, Jesse ha d'agafar l'avió de tornada a Nova York. Perquè no van intercanviar els telèfons i les adreces? Es responen que perquè eren joves i estúpids. O és perquè Linklater tenia el cap com podria ser la continuació que va escriure amb els dos actors?
El cas és que Céline, una activista ecologista que viu en la incertesa sentimental, i Jesse, que està (mal) casat i té un fill, es retroben i tornen a sentir alguna cosa que anomenem enamorament. Mai s'havien oblidat i conservaven un record meravellat d'aquella nit a Viena. Però, com diu Céline, aquell moment és el temps que s'ha esvaït per sempre? És, doncs, irrecuperable? Jesse creu que va convertir-lo en literatura per testimoniar la realitat d'aquell moment i fer-lo durador. I també que potser va escriure el llibre per presentar-lo a París i retrobar-la. Potser no poden recuperar el temps perdut, però si celebrar aquesta nova oportunitat i concedir-li espai i durada. Céline du Jesse a casa seva, li canta un vals (una picada d'ullet a Viena i a la Julie Delpy cantant) i imita Nina Simone. Jesse perdrà l'avió.
Han passat nou anys més i ens ha arribat Beford midnight, Si no l'han vist, ho facin. Així que no n'explicaré gaire cosa. Només que Céline i Jesse, que han entrat en la quarantena, estan junts i tenen dues filles bessones. També que els retrobem al final d'unes llargues vacances passades a Grècia amb una gent que els han acollit i que, per acabar l'estada, els han convidat a passar una nit sols en un hotel. Per arribar-hi, emprendran una nova passejada, en aquest cas pel camp, en què, sense recordar el títol, ella parlarà d'una pel·lícula sobre una crisi matrimonial en què la parella assisteix al descobriment de dos cadàvers fossilitzats a les ruïnes de Pompeia. Viaggio in Italia, de Rossellini, és clar. A l'habitació de l'hotel, una fantasia latent en les dues pel·lícules anteriors, hi ha un combat que a vegades arriba a l'altura del Bergman de Secrets d'un matrimoni. Impressionant. Ha passat el temps (també pels cossos dels seus protagonistes) i la convivència ha deixat una factura: sempre hi ha retrets per fer i coses que un creu que no ha fet per culpa de l'altre.
M'agradaria retrobar Jesse i Céline d'aquí nou anys més. Imagino que potser estaran separats, però que hi haurà un motiu perquè es retrobin. M'agradaria per poder continuar seguint una de les aventures més apassionants del cinema contemporani. Truffaut ens va fer veure com evolucionava en el temps un personatge, Antoine Doinel, mentre el cos del seu intèrpret, Jean-Pierre Léaud, s'anava transformant. Linklater ho està fent amb una parella i, per tant, amb els dos actors que l'encarnen. Però, a més, ho fa amb la continuïtat d'un estil que, amb atreviment, estructura la narració en llargues seqüències que concedeixen temps (amb un prodigiós sentit de la temporalitat) a uns diàlegs sàviament construïts. Vegin, insisteixo, l'última entrega, Tot sembla fluir com la vida mateixa, però està elaboradíssim. No hi ha realisme. Hi ha un artifici per expressar allò real. I sembla tan real que es fa difícil no reconèixer-s'hi.
Imma Merino, publicat en el Punt-Avui 07.07.13 Foto muntatge de Jordi Soler.

*·*  Completament d’acord amb el que diu la Imma. I, també, penso al igual que ella, no ho diu en l’escrit, que d’aquesta historia, d’aquesta trilogia, real com la vida mateixa, se’n podria fer un estudi llarg i intens, sobre la relació de parelles de classe mitjana.

·         Penso, també, que les tres pel·lícules estan molt ben construïdes i que és nota veritat en els seu contingut, però la tercera és la més rodona, la més intensa i la que els dos protagonistes, la  Celine i en Jesse, ja estan una mica de tornada, vull dir que ja han passat les seves històries i aventures i ara la cosa és molt més delicada, més profunda, gens agresiva i per tant, pot esdevenir una relació de conveniència o de ruptura total. Possiblement d’aquí vuit o nou anys ho sabrem. I sinó,  el que si sabrem com estem nosaltres, en les nostres relacions amb la  parella.
      Guillem.