dimarts, 28 de juliol de 2015

NATÂLIA MOLERO, En el record



ADÉU, GUAPA
Tot i que la mort de la Natàlia, per desgràcia, era anunciada de fa temps, un no pot deixar de mostrar la seva indignació per la pèrdua d’una personalitat com la  de la Natàlia Molero.
La Natàlia era guapa, simpàtica, agradable, culta, seductora i una gran conversadora. I ella ho sabia. I sabia utilitzar totes aquestes  dots en el moment oportú i quan calia. També sabia ser entranyable i generosa.
La Natàlia era atrevida i li agradava superar reptes i acceptar propostes compromeses. A vegades fins hi tot amb un punt d’inconsciència. Però se’n sortia. Tenia, també, aquesta habilitat.
La Natàlia era amiga dels seus amics i amigues. I si calia, més. Era generosa.

La trobarem a faltar. Natàlia, sempre ens quedaran els Premis Casero i Bertrana. Les presentacions de llibres, els sopars i alguns gin tònics. Algunes discussions i moltes abraçades.  L’anada a Nova York, a la setmana del llibre en català (un matí va venir carregada de joguines pels seus fills la Paula i en Guillem). Els dies de cinema... Gràcies Natàlia per apostar en la realització de l’exposició “30 anys de Presentacions de llibres”.
Allà on siguis, Natàlia, s’ho passaran bé. Descansa en pau i que vagi bé. Una abraçada.

Guillem Terribas, amic i llibreter.
* Publicat en El Punt-Avui 27/07/15



Adéu, Natàlia


En Terribas va trobar el títol just: “Adéu, guapa”. La Natàlia era una senyora guapa i ho va ser sempre, de jove i de més grandeta. Però era alguna cosa més que una senyora guapa, era una dona que sabia el que volia, que quan prenia una decisió l'encarava i que va tirar endavant, amb un punt d'incomprensió moltes vegades, fent allò que creia que tocava fer. Va ser allò que hem acabat definint com una gestora cultural, però en realitat el cap li bullia d'idees i li encantava fer tot allò que li venia de gust. Va ser professora, però la recordo amb les ganes amb què va arribar, ja fa molts anys, a la redacció del diari. I amb què va retornar molts anys després, ja com a articulista, fins al darrer moment. L'apassionaven el cinema i la televisió i era una experta en sèries i en va escriure mentre va poder. L'enamorava la televisió, on va presentar un programa a la Televisió de Catalunya, i encarava els debats televisius de caire polític en què participava amb el seu somriure proverbial i amb una voluntat de convicció que sabia que no trobaria retorn en molts dels seus contertulians. Va ser regidora en temps difícils per al seu partit, va haver de substituir Joan Saqués als serveis territorials de Cultura, va escriure narrativa, novel·la i teatre i va guanyar premis literaris com el Ciutat de Xàtiva i el Vila de Sant Boi. Va publicar llibres, Aquí hi ha el meu pintallavis i Nardo, un torero d'Olot, perquè li agradaven els toros en un moment en què el més fàcil és que no agradin els toros. Va dirigir la Filmoteca de Catalunya i va ser feliç quan la van designar directora de la Casa de Cultura de Girona. M'agradava anar-hi i allà sempre hi havia la Natàlia, amb el somriure als llavis, per riure una estona, explicar alguna xafarderia o deixar-li anar alguna poca-soltada.
La Natàlia ha fet moltes coses i ha deixat molts amics. Ella era així, sempre amb el somriure als llavis, amb unes ganes boges de viure que feien goig. Assaborint els moments bons, que en va tenir, i lluitant contra els que no ho van ser tant, que també n'hi va haver. Va suportar la crítica, a voltes agra, però la va encarar fent la seva feina d'acord amb el que pensava. Li va agradar, ja malalta, la visió que d'ella en va donar en Fono, al seu darrer llibre, amb la tendra imatge d'ells dos donant-se la maneta. La vida ha estat cruel i li ha pres a la Natàlia uns anys que hauria fruït al màxim, amb la família, amb els amics, mirant televisió, llegint, escrivint i treballant pel país. Fins sempre.

dissabte, 11 de juliol de 2015

SERAJEVO EN EL RECORD.

Girona recorda les morts de Srebrenica

Fotos: Guillem Terribas
Aquest vespre Girona recordarà les víctimes de la massacre d'Srebrenica amb una exposició rememorativa del 20è aniversari d'aquella tragèdia. L'exposició, d'11 imatges de Miquel Ruiz Aviles, es podrà visitar fins al 31 d'agost.
L’11 de juliol de 1995 Srebrenica va ser l’escenari d’una de les massacres més salvatges dels últims anys a Europa. En plena guerra als Balcans, més de 8.000 persones van morir assassinades a la ciutat. 
La inauguració de l'exposició commemorativa es farà a la plaça del Vi en un acte en què es llegiran diversos textos relacionats amb l’efemèride. Una gran iniciativa d'en Quel Ruiz que engegarà Masha Kamenjasevic amb la lectura d'un text de la presidenta de les Mares de Srebrenica, Munira Subasic. Quim Bonaventura llegirà dos textos, un del president de l’ONG @Trencalòs, Jordi Rodri, i un altre del llibreter i activista cultural Guillem Terribas. També intervindran a l’acte el president de la Fundació Districte 11 City to City, Manel Vila Motlló, i el periodista i expresident de la Demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Enric Matarrodona.
La projecció dels audiovisuals Srebrenica, el silenci de la memòria i Homenatge a Srebrenica, fet a Girona el 2005 amb motiu del 10è aniversari del genocidi, precediran el minut de silenci que tancarà l’acte amb la música de la pel·lícula Grbavica, commemorativa del lament de les més de 50.000 víctimes de la guerra a Bòsnia.
Salvador García-Arbós /  Faceboock 10.07.15

El president de Fotògrafs per la Pau, Miquel Ruiz,
va agrair la solidaritat gironina envers la població bòsnia.

Ruiz davant d'una de les fotos de l'exposició que hi ha a l'Ajuntament de Girona. Foto: JOAN SABATER.
La plaça del Vi de Girona va ser ahir l'escenari d'un acte commemoratiu del 20è aniversari de la massacre de Srebrenica, en el qual, al record de les víctimes, s'hi van afegir la reivindicació que els fets siguin reconeguts com a genocidi i els agraïments a la solidaritat gironina envers la població de Bòsnia. Les paraules de la presidenta de les Mares de Srebrenica, Munira Subasic, que va llegir una compatriota, van anar dirigides “a condemnar el genocidi més gran que hi ha hagut a Europa després de la Segona Guerra Mundial”, però també a reconèixer la tasca solidària de la població gironina, una solidaritat que es va canalitzar a través de les campanyes que Fotògrafs per la Pau va dur a terme els anys posteriors a la massacre i que van tenir el suport de l'Ajuntament i la Diputació de Girona. I en aquest mateix sentit es va pronunciar el president de Fotògrafs per la Pau, Miquel Ruiz, autor de l'exposició fotogràfica que es pot veure a l'entrada del consistori gironí. La mostra està formada per onze fotos i els titulars que l'encapçalen són ben explícits: “Srebrenica, la vergonya d'Europa. Un genocidi incomprensible que no podem oblidar.”
Núria Astorch, publicat en el Punt Avui 11.07.15 

Text llegit el dia 10 de juliol a la Plaça del vi de Girona

SOBREVIURE A LA INTOLARANCIA
He estat dues vegades a Bòsnia i Hercegovina. Les dues vegades amb l'associació Fotògrafs per la Pau capitanejats pel incombustible i emprenedor de causes justes, Miquel Ruiz. La primera vegada van ser els dies 30 i 32 de setembre i 1 d'octubre
de 2006. L'any després, per les mateixes dates hi vam tornar. I m'he quedat amb les ganes de tornar-hi amb molts altres viatges que hi ha fet en Miquel Ruiz i amics.
El que em sobtà de Sarajevo va ser aquella calma i normalitat, que es notava que no era real. La gent volia viure i oblidar el que havia passat uns anys abans. Però els trets a les parets, alguns edificis en unes,cases abandonades, la famosa biblioteca tancada i destruïda (que ens l'obríem per nosaltres pel respecta que li tenien i li tenen a en Miquel), els cementiris repartits per qualsevol indret de la ciutat, et mostraven les seqüeles d'un drama recent. Però, la gent vivia. La diversitat de cultures, religions i reivindicacions, estaven en l'ambient, però la gent volia viure, oblidar, tornar a començar. Gent agraïda amb la gent  que els hi va fer costat i que encara els hi fa. Això ho vaig poder
comprovar en les diverses vegades que ens vam reunir o sopar amb coneguts d'en Miquel.
No et quedes indiferent una vegada t'has passejat per Sarajevo, o per Mostar una ciutat maquíssima i turística, que encara conserva edificis en runes, cases mutilades, forats de bales incrustades a la majoria de les parets. Aquesta convivència, aparentment normal, entre diverses religions i maneres de comportar-se, es el que em va sorprendre més de la primera estada.
La segona, va ser l'any 2007 . És va preparar molt abans d'anar-hi. Consistia en Portar material informàtic a un escola i el treballat projecta Kavra. Va ser una aventura extraordinària poder participar en aquest projecte que consistia en oferir a les dones viudes de la fatídica i violenta guerra, vaques i ovelles.
Elements essencials i importants per poder sobreviure. La gràcia d'aquest acte solidari, "inventat" per en Miquel Ruiz, va ser recaptar diners (60.000) € i comprar i entregar les vaques i les ovelles "nosaltres mateixos" in situ, sota la supervisió de l'associació Mares de Srebrenica. Tots el procés d'entregar les vaques i les ovelles, baixant dels camions i les mares ajudades per algun parent se les duien a peu, en un remolc... espectacular!. Sens dubte la imatge més solidària, gratificant i
extraordinària que he viscut.
Vivències com aquestes et reconforten, però també et recorden la misèria de la condició humana. Per desgràcia, en altres indrets del planeta, en aquest moments està passant el mateix que va
passar a Bòsnia i Hercegovina. 
No n'hi ha prou en ser solidaris, no ho hem d'oblidar i hem de lluitar i denunciar, dins les nostres possibilitats, aquestes barbaritats.

Guillem Terribas.

divendres, 10 de juliol de 2015

Mascarell & Co.

«Mascarell hauria d'haver quedat amortitzat políticament de per vida només per aquest gest de menyspreu profund a la nostra cambra parlamentària»

Oriol Ponsati-Murlà.
El dia que Artur Mas va nomenar Ferran Mascarell conseller de Cultura, tots vam riure un xic per sota el nas. Bé, tots no. Els socialistes s'acabaven de clavar una patacada electoral monumental (a qui se li acut presentar en Pepe Montilla per segona vegada...?) i Mas va pensar que seria una bona idea tancar el cercle de la devastació roja cedint la cartera de Cultura a un històric socialista, que ja n'havia sigut titular durant uns mesos, després de la primera remodelació del govern Maragall. La jugada era políticament magistral. Mascarell havia anat a la llista de Montilla, a les eleccions de 2006, amb la intenció òbvia de tornar a ser conseller. Però el d'Iznájar va prescindir d'ell i el segon govern tripartit va posar Cultura en mans d'ERC, és a dir, de Joan Manuel Tresserras, que és una persona infinitament més dotada i ben preparada que Mascarell. Aquest últim va cometre la indignitat d'abandonar, ofès, el seu escó de diputat i sortir per la porta del darrere fent el ploricó. Ser representant del poble de Catalunya no feia per ell, cridat sempre ad maiora. El simple fet que algú es presenti a unes eleccions al Parlament, surti elegit i, al cap de quatre mesos, presenti la renúncia perquè el que realment volia era ser conseller i no pas diputat, dóna perfectament la mesura del personatge. No pot ser que normalitzem actituds polítiques impresentables com aquesta i Mascarell hauria d'haver quedat amortitzat políticament de per vida només per aquest gest de menyspreu profund a la nostra cambra parlamentària. En lloc d'això, Mas va confiar-li novament la conselleria de Cultura, en un gest que només podia perseguir acabar de trinxar moralment aquells insensibles socialistes que havien fet seure en un miserable escó del Parlament un personatge tan brillant, en lloc de donar-li responsabilitats de govern. D'aquesta manera, Mascarell, que havia estat succeït per Tresserras, ara succeïa Tresserras. Primer com a socialista i ara com a convergent. No hi fa res, l'important és conservar la cartera.
La jugada va tenir gràcia durant uns quants dies. Potser fins i tot alguna setmana. El 29 de desembre de 2010, Mascarell prenia possessió del càrrec. I el 18 de gener següent, nomenava Joan Pluma director general del Patrimoni Cultural. Ara la cosa començava a no fer tanta gràcia. Joan Pluma: qui havia passat per l'àrea de Cultura de l'Ajuntament de Girona fent emprenyar tots els actors culturals de la ciutat, qui s'havia inventat la gran enganyifa de les Músiques Religioses, qui havia passat per Urbanisme deixant als gironins com a herència política una multa milionària per haver gestionat pèssimament, amb el seu habitual estil xulesc, el cas del xalet Tarrús del carrer de la Rutlla. Qui s'havia convertit, en definitiva, en el millor recurs de Convergència per desgastar un ja prou erosionat PSC (Puigdemont n'havia demanat la dimissió fins a tres vegades), ara passava a millor vida política i s'integrava en el govern dels millors. Quins mèrits reunia, Joan Pluma, per convertir-se en director general del Patrimoni Cultural? Senzillament, la seva amistat personal amb el nou conseller i la feblesa de no tenir ni ofici ni benefici en un moment en què el PSC gironí encarava l'inici de la davallada que l'ha portat on és ara. Res més. Fins al moment del seu nomenament, Pluma havia demostrat sobradament ser un polític absolutament incapacitat per a l'entesa i la conciliació i no té ni la més remota idea de què vol dir guanyar-se la vida, perquè encara s'escarbotava els granets de la cara quan va començar a fer de polític. I no ha fet mai altra cosa. Aproximadament el mateix es pot dir de Ferran Mascarell.
Dues de les peces fonamentals de la política cultural catalana, doncs, conseller i director general de Patrimoni, havien anat a parar a mans de Mascarell i Pluma molt més per amiguisme i estratègia política que no pas per mèrits i capacitat personal ni de l'un ni de l'altre. La broma hauria tingut gràcia si hagués durat poc. Però la legislatura és a punt d'exhaurir-se i encara són tots dos allà mateix. El temps ens donarà la perspectiva suficient per avaluar el panorama cultural que ens llega Mascarell. En la branca concreta de la cultura que lidera Pluma (Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni), ja es pot començar a fer algun balanç, parcial, però demolidor. El Servei de Biblioteques, liderat per la palafollenca Carme Fenoll, deixa darrere seu manifestos de protesta dels editors, un Sistema d'Adquisició Bibliotecària pràcticament desmantellat i la posada en marxa d'ebiblio.cat, una plataforma de préstec digital que s'ha adjudicat, ves per on, a la principal empresa de distribució de llibres electrònics d'Espanya: Libranda. Això sí que és una estructura d'Estat! L'eufòria amb què Mascarell, Pluma i Fenoll han posat en marxa aquest servei de préstec digital emmascara els problemes més que obvis que genera, tant de tipus econòmic com cultural. A això, però, convindrà que hi dediquem un article monogràfic, que aquest ja ha arribat al capdavall de la pàgina.
Oriol Posanti-Murlà, publicat en el Diari de Girona 10.07.15

dimarts, 7 de juliol de 2015

LES MIL I UNA DE GIRONA

Mar Bosch Oliveras acaba de publicar 1001 curiositats de Girona i el Gironès, (Barcelona, l’Arca-Redbook Ediciones, 2015), amb un pròleg de Guillem Terribas, que signa com a “saltenc i llibreter de Girona”.
El pròleg es titula “Girona rai” i és com una mena d’invitació: “oh benvinguts, passeu, passeu…”, per entrar en el món de les mil curiositats, de les mil meravelles, dels mil detalls que, segons Terribas, avalarien la dita que faria de Girona (Girona rai) un lloc idíl·lic, on tot és fàcil i confortable.
Mar Bosch només de començar el llibre, en la seva introducció, ja ens adverteix que “no hi trobareu un treball exhaustiu sobre Girona i els seus pobles, sinó un trencadís més o menys ordenat que va d’allò més gran i mil·lenari, ineludible als ulls, a allò més petit i desconegut”. Vull deixar dit aquí, abans d’alguns comentaris, que es tracta d’un llibre de mèrit, amè, eficaç, llegidor, ben construït, amb una estructura estimulant, amb dades, amb detalls, amb els apartats “i a més”, requadrats o destacats que subratllen, emfasitzen o aprofundeixen. Constatar que potser trobaríem “mil i una curiositats més” no és en perjudici del llibre, sinó que en remarca l’originalitat, l’esforç i la força de la tria que, sense ser exhaustiva, és altament significativa.
El mateix Terribas ja ens adverteix que “possiblement un estudiós i un gran coneixedor d’aquesta comarca hi trobarà alguna mancança…”. De fet és inevitable i en realitat ja hem vist com l’autora ens adverteix del caràcter no exhaustiu del seu treball. Jo mateix he tingut la temptació de buscar aquestes mancances i inventariar-les. I m’he trobat que en una exploració superficial pot semblar que hi manquen coses, però en una lectura més atenta acabes trobant pràcticament tot el que t’havia mancat.

Per exemple, portat per la meva mateixa condició d’historiador, m’ha semblat que hi mancaven referències a Lluïs Pericot, Jaume Vicens Vives i Santiago Sobrequés; però aquests dos darrers apareixen, sobtadament, com a amics i companys de curs de Lluís Santaló, el matemàtic. O, també en una primera lectura, m’ha semblat que calia una referència més explícita a Font de la Pòlvora i he acabat trobant-la en una gradació de referències al poblament de les barraques i les promocions públiques d’habitatge per pal·liar el problema. Ja m’estava esverant amb l’apartat de gastronomia portast per la meva debilitat d’infantesa quan, finalment, he trobat la botifarra dolça que, en un primer moment em semblava absent. És veritat que potser hi mancaria una relació més estreta entre alguns fets, personatges i espais del territori de Girona.
Per exemple, entre la primera dona regidora, Antònia Adroher i la biblioteca de l’equipament cívic de Fontajau; o entre Paco Torres Monsó, una seva escultura i el centre cívic de can Ninetes, a Santa Eugènia de Ter, al costat de la biblioteca Salvador Allende i l’espai de l’antiga fàbrica Marfà. O, encara, entre una antiga destil·leria del Pont Major i el nou centre cívic del barri. Si Joaquim Pla i Cargol és un personatge entre llibres, el seu llibre de llibres Girona, terra de gestes i de beutat, el va compartir amb Xavier Montsalvatge, d’una nissaga que donaria un altre Xavier Montsalvatge, músic il·lustre de Girona. Si Carles Rahola té un apartat, potser hauria estat bé marcar un itinerari raholià, des de la tàpia i el memorial dels republicans executats pel franquisme al cementiri fins al monument a la Rambla, passant per un institut a Taialà, un carrer a Palau Sacosta i una biblioteca a l’eixample. Finalment, en aquest petit repertori d’exemples, si Miquel Santaló té dedicada una plaça, simbòlicament, a l’antic pati del convent de les Adoratrius, Santaló hauria merescut un detall personalitzat, com la ruta dels convents, també hagués pogut donar per una ruta singular amb personatges, més enllà d’Ermessenda, com el pare Butinyà i la mare Meranges, Maria Gay o el pare Coll.En els escenaris de pel·lícula he pensat que caldria un recorregut per la Devesa, escenari familiar, de “Rapsodia de sangre”, una pel·lícula sobre la repressió estalinista d’Hongria, feta des de la repressió del franquisme!, o una escapada ràpida a la vida del seminari de José Maria Gironella, per tot parlant dels seus llibres sobre la Guerra Civil, portar-nos a la història sentimental de “Amor adolescente”. I qui diu pel·lícula diu literatura, des de la Girona dels poetes o la Guia literària de Girona, de Narcís-Jordi Aragó o, sobretot, l’Atles literari de les comarques de Girona del mateix Aragó i Mariàngela Vilallonga. La geografia gironina de la poesia de Narcís Comadira hauria pogut donar, també, un accent poètic al llibre.

Però tornem als elogis. Res del que he dit, només algunes dèries personals, treu mèrit al llibre, que ens presenta la realitat polièdrica de Girona des de la tendresa tafanera i informada que atorga una dimensió històrica als grans esdeveniments i a la més estricta quotidianitat. Mar Bosch Oliveras estructura el seu treball de descoberta i estimulació en sis grans apartats dedicats, successivament i amb amplitud, al territori, a un espai “fet de pedra”, als fets, a la gent, a la màgica realitat i a les festes, tradicions i productes gironins.
Cal molt coneixement i molt sentit de la proporció per fer una tria ajustada i coherent. I el resultat és excel·lent i sorprenent, i s’arriba a la conclusió que no hi sobra res i que com que és una selecció en un univers molt ampli, com a tria subjectiva, tampoc no hi manca res.

Joaquim Nadal i Farreras - Publicat en el Diari de Girona 03.07.15 i en el seu blog
http://joaquimnadal.cat/les-mil-i-una-de-girona/


Girona Rai. Pròleg del llibre de Mar Bosch 1001 CURIOSITATS DE GIRONA I EL GIRONÈS

És una veritat com un temple el que diu l'autora Mar Bosch a la introducció del llibre que ara teniu entre mans, "sobre Girona s'ha escrit molt i molt bé".  Però un llibre que us suggereixi, us informi, us expliqui curiositats, xafarderies i racons de Girona i la seva comarca, és difícil que el trobeu i, a més, tant ben explicat i resumit.
Teniu doncs uns bona eina per endinsar-vos en la gran diversitat de llocs, anècdotes; de personatges que han fet història i han deixat una forta petjada, alguns que ja no hi son i d'altres que encara van fent país. Els  monuments, la pedra de Girona, les botigues i la gent del carrer. Les  llegendes de fa anys i altres de recents; espais amagats i altres de més coneguts.
Mar Bosch us descobrirà  amb aquestes 1001 curiositats del Gironès, no solament la capitalitat de  la ciutat de Girona, sinó també dels pobles que formen la comarca. Entendreu el perquè de la manera de fer i de pensar de la get que forma aquets interessant territori. Coneixereu de primera ma  aquelles històries que  us han mal explicat i no se sap si son del tot certes, aquells llocs que heu sentit a parlar i que mai heu vist. La Mar Bosch us farà mirar la ciutat i els seus pobles d'una altra manera. Us farà adonar  d'allò que no us havíeu  fixat, encara que potser hi heu passat moltes vegades.
Aquesta guia no només es una eina interessant, fins hi tot diria imprescindible, per la gent de fora, sinó també per la gent que viu el dia a dia dins aquesta ciutat, aquesta comarca. Aquest darrers, quedaran sorpresos de les moltes coses que no sabem del nostre territori.
Mar Bosch i Guillem Terribas el dia de la presentació.
Foto: Jonàs.
Cal ressaltar la manera àgil i didàctica en que està concebut el llibre. Està pensat per un públic que vol saber més i per això "1001 curiositats..." esta dividit en diversos apartats que facilita una millor comprensió tant del territori, com dels seus moments i edificis d'interès, així com els seus carrers.  Hi trobareu, també, la màgia d'aquesta ciutat, les seves festes, els seus productes... i la seva gent, una relació de personatges il•lustres que han engrandit la història de Girona.
Possiblement un estudiós i un gran coneixedor de Girona hi trobarà alguna mancança, però estem parlant d'un llibre didàctic que  pretén amb tota seriositat i rigorissitat, il•lustrar i explicar d'una manera àgil, amena i curiosa, el Gironès. I la funció, la compleix sobradament.
Finalment, per la gent de fora i, per alguns dels que hi viuen , s'entendrà més aquella famosa dita de "Girona rai". Entreu a descobrir-ho.

Guillem Terribas Roca
Saltenc i llibreter de Girona.