dilluns, 6 d’octubre de 2008

Paul Newman... adeu (27.09.08).





L'actor que no va perdre la dignitat.

opinió

IMMA MERINO.
Em sembla recordar haver vist unes proves davant la càmera en què un joveníssim Paul Newman comparteix rialles amb James Dean, que aleshores també era jove, però que, a diferència del seu company a l'Actor's Studio, no va envellir. Newman ha tingut una carrera de llarg recorregut inevitablement desigual, però amb la qual, mantenint-se sempre digne, destaca com un dels exemples més brillants i refinats de l'aplicació cinematogràfica dels mètodes interpretatius de Lee Strasberg: pouar en les pròpies experiències i emocions per compondre els personatges. Al teatre, als anys 50, les obres de Tennesse Williams, amb els seus personatges turmentats o almenys de psicologia complexa, van mostrar-se com el vehicle ideal per a l'expressió emocional i corporal del mètode. I és així que també ho van ser quan van adaptar-se al cinema: pocs anys després d'Un tramvia anomenat desig, que va permetre exhibir-se a Marlon Brando, la versió cinematogràfica de La gata sobre la teulada de zinc calenta, dirigida per Richard Brooks, va representar la confirmació de la força expressiva de Newman, que, després del fracàs iniciald'El calze de plata, ja s'havia apuntat a Marcado por el odio, on va encarnar el boxejador Rocky Graziano, i a El pistoler esquerrà, el western psicològic d'Arthur Penn en què va interpretar Billy el Nen. Amb la intensa rèplica de la gata Elizabeth Taylor, New man va expressar les tortuositats interiors de Brick Pollit, que no vol ser allò que el seu pare n'espera. L'homosexualitat del personatge, això sí, va desaparèixer en el cinema. A diferència d'altres intèrprets formats en l'Actor's Studio, Paul Newman no traspuava una personalitat turmentada, però la seva mirada blavosa podia esdevenir dura, esquerpa i ombrívola com alguns dels seus personatges. Durant els anys 60, va excel·lir en films i personatges complexos com els d'Èxode, Hud, El vividor i Cortina esquinçada, amb la qual Hitchcock va fer que demostrés que matar un home pot ser molt difícil. Després va divertir-se amb el seu amic Robert Redford en films fàcils amb personatges que se la campaven al ritme de cançons que van fer-se de moda. De tant en tant, però, directors com ara Scorsese (El color del dinero) i Sidney Lumet (l'advocat perdedor de Veredicte final) li concedien l'oportunitat de mostrar un talent que no va desgastar-se.