diumenge, 28 d’octubre de 2018

Repassant Girona

Jordi Grau.
Una de les millors coses que es pot fer a Girona una tarda d’octubre (de fet, qualsevol dia de qualsevol mes, a qualsevol hora) és fer-la petar amb dos personatges d’aquesta ciutat. Dos gironins, no necessàriament de la Girona profunda, que no han nascut a Girona però que són ambaixadors de la ciutat. Un va néixer a Salt i ha fet el pregó a Girona i al seu poble. L’altre és de Besalú i no passaran gaires anys que el faci, el pregó, a Besalú o a ciutat. Tots dos estan ben presents als mitjans de comunicació: Guillem Terribas fins a l’extenuació aquests dies, com a ànima de la Llibreria 22, que ha fet quaranta anys; Salvador Garcia-Arbós com a comissari de l’Any del Xuixo, presentat aquests dies. Passar una llarga estona amb ells, i si pot ser amb un cafè i un bon havà –en Guillem és un fumador de cor però ho té prohibit per raons mèdiques– vol dir anar passant gent que tant poden parlar de l’exposició que ahir es va inaugurar, que reivindica l’obra i la figura de Damià Escuder, com del Girona de futbol, dels Casero, de periodisme, de cine o de teatre. Parlar amb ells té un problema i és que com que ho saben tot, és difícil sorprendre’ls en alguna cosa, sigui qualsevol moguda política –com la que té el suport del llibreter– o qui ha invertit en un restaurant del Barri Vell. Això sí, pots acabar descobrint que un d’ells no suporta el cinema de Godard. El paper de la Llibreria 22 per dinamitzar la vida cultural gironina és inqüestionable i en Vador va pel camí. Això del xuixo és cosa seva i és molt bona cosa, perquè tocava i perquè, amb poca inversió, es parlarà molt i bé de la ciutat. I perquè toca reivindicar gent que el va posar de moda, el senyor Puig, i els que encara treballen per fer uns xuixos collonuts que es poden trobar en diverses pastisseries i obradors de la ciutat. O sigui, que en menys de dues hores vam repassar Girona i en la conversa va sortir mitja ciutat. Em va fer gràcia saber que Damià Escuder, amb un gran paper a l’Assemblea i a l’Assemblea d’Artistes, va pronosticar en el seu moment que Jordi Pujol seria un gran president i que Modest Prats havia d’arribar a bisbe de Girona. El primer va ser-ho. D’en Modest en tenim un gran record i una gran estima, i els personatges amb qui vaig passar la tarda pensen que mai va pretendre arribar a bisbe, encara que n’hagués estat un i de molt savi.
JORDI GRAU, a la Galeria del diumenge 28.10.2018, publicat en el Punt Avui.

Sergi Pàmies, escriu sobre la Llibreria 22 i Guillem Terribas.

Barcelona -Girona

Sergi Pàmies
La Llibreria 22 de Girona fa quaranta anys. Són quatre dècades que s’encarnen en un llibreter moderadament jubilat, Guillem Terribas, que manté la passió per l’ofici i una fina astúcia per participar en tots els complots i aventures culturals del ­país. Compartim un viatge en cotxe que comença amb una cita d’estructura clandestina. Terribas compareix atent a la pantalla del mòbil. A contrallum, li brillen els cabells, escandalosament vigorosos per a l’edat que té, i un llaç groc de proporcions i textura menys indòmites que el que porta el president Torra. Terribas és un conversador sinuós i alhora cabalós. Com a bon lector i cinèfil, administra la informació de cada relat alternant la història en majúscula i un basar d’anècdotes amanides amb un verí agredolç de collita pròpia. Coneix tothom i cultiva una bonhomia de somriure fàcil, que defuig la riallada emfàtica i que, afegint-hi l’imprevist doll d’humanitat que li aporta la condició d’avi, li permet mantenir uns magatzems de memòria gestionats amb el posat logístic d’un Marcello Mastroianni tardorenc.
Guillem Terribas i Sergi Pàmies a la 22 el 19.10.2018
Foto: Manel Martin 
L’any 1978, quan van fundar la llibreria, Terribas i els seus còmplices no sabien que haurien de dedicar tantes hores a la supervivència financera com a la cultura. Volien ser a la primera fila del festival de canvis d’una època monstruosament devaluada pels que la van prostituir. Terribas recorda perfectament l’energia de la transició, les renúncies i les victòries, que aleshores se celebraven amb una fraternitat trans­ideològica que el va situar en el lloc idoni per conèixer eternes promeses de la política i del periodisme, estafadors de vodevil rusiñolià, savis vaticanistes i tots els candidats a artistes susceptibles d’enfortir l’ànima i el cos de la tribu. Eren altres temps. Avui, i potser perquè els protocols llibreters imiten els de l’hoteleria, es pretén imposar un nou perfil de booktender circumspecte i de rictus altiu, que, des d’una robòtica superioritat, menysprea la distància curta practicada per Terribas. El seu historial d’anècdotes és infinit i mutant. Es reconstrueix amb cada aportació, amb una alta capacitat de tolerància que no li impedeix mantenir les seves conviccions (i amistats) més subversives. Quan tant la política com la cultura fomenten trinxeres d’intransigència i egos d’autodestrucció massiva, ell manté l’actitud del bomber en un món de piròmans i no renuncia a res del que li ha donat l’ofici.
SERGI PÀMIES, Opinió La Vanguardia 19.10.2018
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-mati-de-catalunya-radio/lecturalia-guillem-terribas-la-gent-que-entra-a-les-llibreries-sap-el-que-vol/audio/1013668/   a la Ràdio 17.09.2018 Mònica terribas. 

LA SOCIEDAD LITERARIA Y EL PASTEL DE PIEL DE PATATA / full de Sala

Regne Unit, 2018
Direcció: Mike Newell
IntèrpretsLily James, Michiel Huisman,
Glen Powell, Jessica Brown Findlay, Matthew Goode,Tom Courtenay, Penelope Wilton, Tim Ingall,Katherine Parkinson
Gènere: drama romàntic
Durada: 123 minuts
Idioma: anglès
UNA HISTÒRIA D'AMOR I DE LLIBRES 
Mary Ann Shaffer (Virgínia Occidental, 1934-Califòrnia, 2008) va treballar de llibretera i bibliotecària, va viure envoltada de llibres tota la vida, i als setanta anys, animada pel seu club de lectura, va decidir escriure la seva primera novel·la, The Guernsey Literary and Potato Peel Pie Society (La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey), en què es basa la pel·lícula homònima del director britànic Mike Newell. La novel·la de Shaffer, que va acabar la seva neboda, Annie Barrows, va ser publicada per l’editorial nord-americana Random House el juliol de 2008, poc després de la mort de l’autora, i ràpidament va ser un èxit de vendes i crítica; el mateix any de publicació va obtenir el premi al millor llibre de The Washington Post. En català l’ha editada Amsterdam i en castellà, RBA i Salamandra, totes dues versions amb un èxit considerable al nostre país. Shaffer va escriure aquest llibre arran d’un viatge a l’illa de Guernsey, que administrativament pertany a la Gran Bretanya.
La pel·lícula comença a Guernsey, l’únic territori britànic ocupat pels nazis durant la Segona Guerra Mundial. Una colla de nadius torna d’una reunió clandestina i és sorpresa de nit per una patrulla nazi. Per sortir del pas, la colla de britànics diu a la patrulla alemanya que venen d’un club de lectura anomenat… i s’inventen el nom de La societat literària i de pastís de pela de patata. I se’n surten. Per celebrar-ho, munten un club de lectura amb aquest nom. Un temps més tard, el 1946, una escriptora molt progre i avançada, Juliet Ashton (Lily James), estableix per carta una bona relació amb els seus fans de La societat literària i de pastís…, fins al punt que decideix anar a visitar-los amb l’esperança de trobar, possiblement, un tema per a la seva propera novel·la.
Aquest seria el punt de partida, per posar en situació l’espectador, d’aquesta història fantàstica sobre el món del llibre, dels llibres, dels lectors i dels escriptors, tota explicada d’una manera molt amena, senzilla i divertida. L’espectador la visiona contínuament amb un somriure. Perquè la pel·lícula és optimista i té ganes d’encomanar als espectadors la manera de viure que tenen aquella gent, que viu a pagès, lluny del soroll de les ciutats.
La gràcia del film és la manera en què Newell, el mateix director de Four Weddings and a Funeral (Quatre bodes i un funeral, 1994), Harry Potter and the Goblert of Fire (Harry Potter i el calze de foc, 2005), o Great Expectations (Grans esperances, 2012), entre d’altres, ha sabut captar la «veu» i la sintonia que ja tenia el llibre: aquella senzillesa que engrandeixen algunes històries com aquesta, que és un cant a l’amor, a la imaginació; el cant de compartir una il·lusió i una manera d’entendre la vida. En aquesta pel·lícula, a més, trobarem alguna referència i diversos moments d’altres històries que han estat adaptades al cinema, com ara Casablanca (1942). Precisament quan apareix aquesta referència hagués sigut un bon moment per acabar la pel·lícula.
Gaudim, doncs, d’aquesta bonica història, dels seus personatges, els seus paisatges, les seves lectures i les relacions que tenen entre ells. En sortirem encantats i amb ganes de festejar-ho.
Guillem Terribas
Col·lectiu de crítics de cinema de Girona