dijous, 31 de desembre de 2015

Retalls de Premsa * Avui 26/11/07


Guillem Terribas, fundador de la 22 de Girona, recrea tres dècades de vida cultural en un volum autobiogràfic
Llibreter fet llibre
Eva Piquer

"Sóc un pel·liculero", admet el llibreter Guillem Terribas. En dóna fe en un volum de memòries farcit de referències cinematogràfiques, començant pel títol. Demà serà un altre dia (Ara Llibres) recrea la història del fundador de la Llibreria 22 de Girona, des que va néixer a Salt el 1951 fins poc després del naixement de la llibreria, que va obrir les portes al número 22 del carrer Hortes l'octubre del 1978. Per la idiosincràsia del narrador, aquest aplec de records personals és també la crònica de tres dècades mogudetes de la vida cultural gironina.

El llibre va sortir a la venda el 22 de novembre passat. "El 22 apareix moltes vegades a l'entorn de la 22", constata l'autor. Ell és més conscient que ningú que es publiquen massa títols, però ara que ha fet el salt a l'altra banda (esperonat per l'editor Ernest Folch) pensa que, ben mirat, ja no ve d'un més. "Tinc molt clar que el meu llibre haurà de lluitar amb els 150 que surten cada setmana, i que alguns llibreters el rebran i el retornaran directament". A la 22 serà un bestseller, això segur.

Enmig d'aventures íntimes i col·lectives, el llibreter s'ho fa venir bé per defensar el preu fix del llibre ("el preu fix és solidari") i per lamentar la incomunicació actual entre editors i llibreters: "Poques vegades els editors ens consulten quines preferències tenim o té el client. Tampoc no ens acostumen a informar, tret d'excepcions, dels llançaments previstos de col·leccions o títols".

Terribas, que ja prepara una segona part de les memòries, emet un diagnòstic sobre els mals del món editorial: "S'ha tirat per la cosa fàcil, per allò que es ven sense problemes. Si ara es ven la novel·la històrica, tots els editors busquen escriptors d'aquest gènere. El mateix fan molts autors, que van per allà on bufa el vent. Ha baixat molt la qualitat de l'edició. Pocs editors editen el que els agrada i molts ni llegeixen el que publiquen".

A la llibreria Laie de Barcelona, Guillem Terribas va fer una crida a recuperar la qualitat perduda: "Els editors no arrisquen, els llibreters posem a primera línia el que es ven, i el lector només vol lletra grossa. O recuperem l'exigència literària o això se'n va a can Pistraus".

Demà serà un altre dia, entrevista.



Guillem Terribas retrata en un llibre l'ambient en què va fundar la Llibreria 22

(Biblioteques - 2007-11-23)

El llibreter gironí Guillem Terribas vaa presentar, el passat dimecres dia 21 el llibre 'Demà serà un altre dia' (Ara Llibres), en què relata l'època que li va permetre fundar la Llibreria 22 de Girona el 1978, que, segons Terribas, "és una trajectòria des del moment final del franquisme al començament de la democràcia".
En declaracions a Europa Press, ha explicat que el llibre està ambientat a Girona però que no l'ha escrit "amb molts detalls" perquè els lectors recorrin a la imaginació, ja que tracta d'un període històric "que ha viscut molta gent", ha assenyalat.
Terribas ha reconegut que va escriure l'obra davant de la insistència de l'editor Ernest Folch. Ha subratllat que no va fer públic que l'estava preparant "per no tenir pressions" i, ha afegit, que si no sortia perquè no havia trobat el registre del llibre, "ningú se n'assabentava".
Tot i això, ha admès que escrivint 'Demà serà un altre dia' s'ha conegut a ell mateix, un home que "ha tingut molta sort, ha estat en llocs històrics i ho ha pogut veure tot des de segona fila", ha precisat. "He fet una teràpia molt bona", ha sostingut.

POSSIBLE SEGONA PART
La majoria de relats que inclou l'obra arriben fins al 1980, i l'autor tan sols fa algunes incursions a les seves experiències d'anys posteriors, "per no caure en l'avorriment". Tot i això, en el cas que el llibre tingui èxit entre els lectors, no descarta escriure una segona part, que tractaria "del dia a dia de la llibreria".
Per confeccionar el nou llibre, ha indicat que hauria "d'agafar un altre registre" per evitar fer-se "repetitiu" i ha avançat que la segona part "podria ser en forma de dietari d'un llibreter".
(Extret de Vilaweb)

PETONS MATINALS 2 part 2015

Petons matinals en el facebook, segona part : Del 26 de juny al 31 de desembre de 2015.

dissabte, 26 de desembre de 2015

Xocolata i coca al Truffaut, després de la projecció de
 ‘Que bonic és viure'.  Foto: @VADORGARBOS.
Les pel·lícules clàssiques han desaparegut de la tele. La 2 és una excepcionalitat amb matisos: últimament repassen el millor i el pitjor de la filmografia espanyola. Queda en la memòria popular, de quan no hi havia ni la meitat de canals ni internet, que els dies abans de Nadal, sempre, o gairebé sempre, a la tele, en algun moment, emetien Que bonic és viure (1946) de Frank Capra. Va ser al desaparegut canal LaSexta3, el 14 d'octubre del 2013, l'últim cop en què es va poder veure la història, tendra però al capdavall trista, de George Bailey. Interpretat per James Stewart, representa l'arquetip d'home bo, tot i les renúncies que la vida l'ha obligat fer. És una faula en blanc i negre però que per Nadal, encara ara, il·lumina. En podem dir esperit nadalenc però l'activista cultural Guillem Terribas s'hi va referir com a “renovació de vots”amb la tradició cinèfila de projectar, cada 22 de desembre, Que bonic és viure en versió original subtitulada al Cinema Truffaut . Un ritual que va començar, en petit comitè i promogut per uns quants romàntics d'aquest cine de Nadal d'abans. Des del 2008, quan es va decidir que Frank Capra es mereixia una pantalla gran, la trobada d'amics es va obrir al públic convertint-se en un acte social de l'agenda del Nadal. També en una excusa per descobrir la història per primera vegada o repetir, fidelment, per emocionar-se a gust aprofitant la foscor de la sala. Aquest any es va avançar l'emissió al 21 de desembre però es va mantenir una altra tradició inherent a la pel·lícula. L'entrada és gratuïta i els assistents poden deixar la voluntat ja que la recaptació va destinada a un projecte solidari. Aquest any, a l'atenció que fa Càritas amb els refugiats; es van recollir 225 euros. I d'una tradició se n'afegeixen d'altres. Amb les primeres projeccions, els assistents no se n'anaven, es quedaven a fer-la petar, volien una post sessió. Segurament no toca fer gintònics a Bedford Falls, un cop les campanetes han dringat, anunciant que un àngel ha guanyat les ales. I com que “val la pena viure” –va concloure Terribas en la presentació–, fa més acabar la nit amb una xocolata, ben espessa, i una coca de l'àvia gentilesa de Casa Moner.
Gemma Busquets, publicat en El Punt Avui 25.12.15

dilluns, 23 de novembre de 2015

El Truffaut celebra els quinze anys amb ‘Els 400 cops'


Demà convida els seus espectadors a compartir una projecció gratuïta d'aquest clàssic de Truffaut.  Els responsables anuncien que a principis d'any s'instal·laran les noves butaques.
El Truffaut, el cinema que pertany als gironins i gironines, celebra el quinzè aniversari. Quinze anys des d'aquell llunyà 17 de novembre del 2000, amb la preestrena de la pel·lícula Así es la vida d'Arturo Ripstein, quan es va iniciar l'actual etapa, en què el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, ja constituït com a associació cultural sense ànim de lucre, es va responsabilitzar de la gestió de la sala per encàrrec de l'Ajuntament de Girona.
La història, però, ve de més lluny, com va voler reivindicar el president de l'associació que gestiona aquest cinema municipal, Guillem Terribas, tot recordant que els inicis del Col·lectiu de Crítics –“una sèrie de bojos pel cinema”, en paraules seves– es remunten al 1990, quan als antics cinemes Catalunya van començar a organitzar la Setmana de la Crítica i a programar regularment a la sala B del cinema Modern durant deu anys.
Tanmateix, ha estat en aquesta gran etapa que l'activitat ha estat frenètica, com ho demostra que en aquesta mateixa setmana passada s'han projectat vuit pel·lícules diferents en una única sala. Les xifres també ho demostren: durant aquests quinze anys s'han projectat 1.450 pel·lícules que han estat vistes per 340.000 espectadors, dels quals un 75 per cent corresponen a la programació regular i un 25 per cent als cicles i projeccions especials.
L'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, ha destacat que d'ençà d'aquesta nova etapa en què el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona s'ha responsabilitzat de la gestió del cinema “s'ha pogut posar en marxa d'una manera col·laborativa una programació lliure i pública” i ha afegit que en part gràcies a aquest fet, “la cultura cinematogràfica ha anat creixent”.
Una sessió especial
Per celebrar l'efemèride, el Truffaut ha programat per demà dues sessions amb entrada gratuïta (16.30 h i 22.15 h) en què es projectarà dins el cicle El Clàssic del Mes Els 400 cops, de François Truffaut. A més es presentarà el llibre il·lustrat i editat per La Galera 813 Truffaut, amb la presència de l'autora, la il·lustradora Paula Bonet.
Pel que fa als cicles més propers, s'ha avançat la programació dels cicles de la Filmoteca dedicats als Estudis Ealing (febrer-abril) i Jean Renoir (maig-juny); la projecció dins Temporada Alta de Tiefland, l'adaptació sui generis del Terra baixa d'Àngel Guimerà a càrrec de Leni Riefenstahl; i per al públic infantil, Phantom Boy, en col·laboració amb el Club Super3 i amb entrada gratuïta per als posseïdors del carnet.
Butaques i segona sala
Dos anys després de la compra del projector digital (a partir del qual els espectadors s'han incrementat en un 11%), la nova adquisició de la sala són unes butaques noves que es preveu que s'instal·laran a principis d'any. Per tal de guanyar accessibilitat i comoditat, es reduirà l'aforament de 152 a 139 espectadors.
Pel que fa a l' anunciada segona sala d'aquest equipament, que no para
d'incrementar el requeriment d'entitats per programar-hi activitats i que permetria esponjar la programació, l'alcalde va reafirmar que és previst en el projecte del futur Ateneu que s'ha d' edificar en l'edifici de l'antic cinema Modern.
LA XIFRA
340.000
espectadors en quinze anys han vist algunes de les 1.450 pel·lícules que s'han projectat al Truffaut
Els reconeixements al Truffaut
Al llarg d'aquests anys, el cinema Truffaut ha rebut diversos reconeixements. Entre d'altres, destaca que és la seu oficial de la Filmoteca d ela Generalitat de Catalunya a Girona des del gener del 2001. Va ser guardonat amb el premi Sant Jordi de cinematografia (abril de 2001). És membre de la principal xarxa europea de sales independents, Europa Cinemas, des del juny de 2002 (i per la qual cosa rep una aportació anual de 12.500 euros). Va ser nominat als premis Proyecta de la indústria del cinema espanyol el 2015 com a “millor estratègia d'exhibició”. I actualment és membre i ha entrat a formar part de la xarxa espanyola de cinemes independents, CineArte, des de l'abril del 2015.
L'aportació de l'Ajuntament de Girona és de 31.000 euros anuals.
Jordi Camps Linnell publicat en el Punt-Avui 23.11.15

diumenge, 22 de novembre de 2015

Quan la il·lusió mou muntanyes (de llibres).

Què passa si vius a Hamburg i es ven una llibreria a Viena?
Tenir un projecte i tirar-lo endavant no és la felicitat -què és la felicitat?-, però s’hi acosta. Si el teu projecte respon a una il·lusió i esdevé una realitat consolidada, tingues per segur dues coses: que t’hi dedicaràs com si t’hi anés la vida i que t’agradarà fer-ho. Si, a sobre, t’acaben sortint els números, aleshores et consideraràs, amb raó, la persona més afortunada del món. Però que t’acabin sortint els números no t’ho garanteix ningú.
A Petra Hartlieb (Munic, 1967) la bogeria -per abocar-se a fer realitat un projecte dels que tenen la il·lusió com a combustible cal, també, un punt d’alienació mental transitòria- li ha sortit més que bé, fins ara. La seva aventura va començar gairebé sense voler: l’any 2004, durant unes vacances a Viena, ella i el seu marit van saber que tancava una llibreria de barri amb tradició i clientela. “Per què no ens la quedem?”, es van plantejar. El matrimoni vivia i treballava a Hamburg, però es van arriscar a fer una oferta via mail per la llibreria vienesa i va sonar la flauta. Vet aquí el resum que en fa Hartlieb: “Hem apostat, amb uns diners que no tenim, per una llibreria que està en una ciutat on no vivim. I l’hem aconseguida. I ara, què?”.
La història de la llibreria (que avui ja són dues) de Petra Harlieb és una història d’èxit. I de sacrifici. I de fer més hores que un rellotge. I de remordiments de consciència: per conciliar d’aquella manera la vida laboral amb la familiar o per no pagar un sou més generós als empleats. En qualsevol cas, és una història autèntica, que ara ha pres forma -de què, si no?- de llibre. Mi maravillosa librería (Periférica) no és pas un manual empresarial, sinó el relat en primera persona d’una periodista cultural que de cop i volta es va transformar en llibretera i que se n’ha sortit.
Mentrestant, al carrer Consell de Cent de Barcelona...Mentre devorava Mi maravillosa librería no podia deixar de pensar en Paula Jarrin, de la llibreria infantil i juvenil Al·lots, al número 266 del carrer Consell de Cent de Barcelona. Em semblava que la trajectòria de Petra Hartlieb tenia bastants paral·lelismes amb la de la Paula, una argentina encantadora que viu a Barcelona i que un bon dia va decidir, juntament amb el seu home, convertir-se en llibretera. I sí, també se n’està sortint.Convido la Paula a fer memòria. Rebobina fins al juny del 2012, quan acabava de ser mare per tercera vegada. M’explica que tant ella com el pare dels seus fills, l’escriptor Helder Farrés, tenien unes perspectives laborals borroses. “Ens sentíem sols i frustrats. Llicenciatures, màsters diversos i res: res de res”. Un dia van passar pel carrer Consell de Cent i van veure una llibreria en venda. “Muntar una llibreria era un dels nostres projectes somiats”. La parella es va preguntar: “I per què no?”. I ja tenim el típic estira-i-arronsa entre la il·lusió, que era molta, i les pors, que no eren poques. Van demanar consell al llibreter gironí Guillem Terribas: els va dir que com més serien, més riurien.
Els fils invisibles amb què es cusen les complicitatsVa guanyar la il·lusió. La Paula i l’Helder van poder reunir els diners que no tenien i un 15 de novembre signaven la compra. “El 16 de novembre hi entràvem a treballar l’Helder, la nena i jo. Vaig alletar i fer de mare dins la llibreria mentre aprenia l’ofici”.Potser algun dia Paula Jarrin també escriurà un llibre sobre la seva meravellosa llibreria. “Ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí, però som immensament afortunats”, diu. I esmenta, amb una emoció contagiosa, “els fils invisibles de tanta gent que ens ha ajudat”.EVA PIQUER publicat a l'Ara.com 21.11.15 

dissabte, 21 de novembre de 2015

El cine Truffaut de Girona ha rebut més de 340.000 espectadors en 15 anys

Carles Puigdemont referma el compromís de construir una segona sala polivalent i multiusos.

L'actual etapa del Cinema Truffaut de Girona va engegar motors fa quinze anys, un 17 de
novembre amb la preestrena de la pel·lícula d'Arturo Ripsten Así es la vida. Ho va fer de la mà del col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, per encàrrec de l'Ajuntament de Girona, i durant tots aquests anys s'han encarregat de la gestió de les instal·lacions. al llarg d'aquest temps, s'han estrenat 506 pel·lícules i projectat un total de 1.450 films, entre programació regular i els cicles o projeccions especials.
Pel número 7 del carrer del Portal Nou han passat un total de 340.000 persones. Totes les pel·lícules que s'han projectat han estat en versió original o versió original subtitulada. 
L'alcalde de Girona, Carles ?Puig?demont, el coordinador de l'equip tècnic del Cinema Truffaut, Carles Ribas, i el president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, Guillem Terribas, van fer ahir balanç dels 15 anys d'història d'un dels cinemes més emblemàtics de les comarques gironines.
El Truffaut és l'única sala amb programació regular en Versió Original Subtitulada (VOS) que hi ha a Catalunya, fora de Barcelona i la seva àrea metropolitana.
Al juny del 2012, els cinemes van completar el seu procés de digitalització amb la instal·lació d'un projector NEC d'última generació que es va poder adquirir gràcies a la subvenció especial del Programa MEDIA de la Unió Europea (40% del cost), i una subvenció extraordinària de l'Ajuntament de Girona (60% restant). Arran d'aquesta modernització, s'ha registrat un augment d'un 11% del nombre d'espectadors. 
L'any vinent es canviaran totes les butaques del cinema, i també el sistema de climatització. Puigdemont va confirmar la construcció d'una segona sala, que serà polivalent i multiusos, i permetrà desplaçar allà cicles com Cinema i Solidaritat, per reservar la sala principal del Truffaut per al cinema d'estrena.
D'altra banda, ahir es presentar la nova temporada del cinema que arrencarà amb dues noves seccions El Clàssic del Mes, dedicat a recuperar títols històrics i Le Petit Truffaut, que tractarà el món de l'animació per als més petits. 
La sala va rebre l'any 2001 el Premi Sant Jordi de Cinematografia i és la seu oficial de la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya a Girona des del gener del 2001. També és membre de la principal xarxa europea de sales independents, Europa Cinemas, i des del mes d'abril del 2015 és membre fundador de la xarxa espanyola CineArte.
Les instal·lacions es mantenen gràcies a les subvencions públiques, que cobreixen un 35% del pressupost anual. La resta prové dels recursos propis, sobretot derivats de l'explotació o lloguer de la sala i de la venda d'entrades. 
La principal aportació pública que rep el cinema prové de l'Ajuntament de Girona, i els darrers anys s'ha situat al voltant dels 31.000 euros. També rep una partida de 12.500 euros cada any d'Europa Cinemas.
Diari de Girona / ACN 21.11.15 

Informació a TVGI a partir del minut 18 http://tvgirona.xiptv.cat/noticies/capitol/noticies-migdia-del-20-11-2015

HIG DIGITUR DEI (CAT. 1976) d'Antoni Martí

HIC DIGITUR DEI
Director: Antoni Martí
Guió: Quim Monzo / Roser Fradera
Música: Quim Sota
Intèrprets: Rosa Novell, Xavier Elorriaga,
lfred Luchetti, Monserrat Carulla, Pepa López,
 Maruja Torres, Nadala Batiste, Miquel Cors.
https://youtu.be/uaixvz6beWk

"QUAN FRANCO VA MORIR,
 ÉREM JOVES ÀCRATES" 
(Imma Merino)

Molts anys abans que Isaki Lacuesta, engresques a una sèrie de primeres figures del mon del cinema i del teatre perquè participessin en el seu projecte cinematogràfic de "Murieron por encima de sus possibilidaes", l'Antoni Martí ja ho va fer per realitzar aquesta esborrajada pel·lícula anomenada Hic digitur dei. Molt abans que existís aquesta formula de recollir diners per portar a terme projectes culturals anomenada "verkami", l'Antoni Martí ja ho va aconseguir per poder finançar la pel·lícula, d'una manera casolana, a partir de aportacions particulars i de la productora de la pel·lícula Dolors Fuster. Però es clar, estem parlant de l'any 1976 / 1977, on la tecnologia actual era només una fantasia. Rodada amb pel·lícula de Super 8 i amb unes condicions precàries, més ben dit: més que precàries, es va filmar aquesta festiva i anàrquica pel·lícula, gràcies a la il·lusió, les ganes de fer coses i sortir de la foscor franquista. Amb un entusiasme  fora de lloc. La majoria dels actors son de teatre, que van participar en el Primer Grec en el que Antoni Martí va rodar-hi un documental sobre l'experiència del festival d'estiu i entre toma i toma va entusiasmar i anar engrescant a una colla d'actors perquè participessin en aquesta utòpica aventura, que va durar 14 mesos. Es rodava moltes vegades els cap de setmana o quan algun actor tenia lliure i li anava bé.  Però tot i l'anarquia del rodatge, tots, absolutament tots, tenien unes ganes boges de complir amb els compromisos assumits.
Hic digitur dei, apart de ser possiblement la millor crònica dels moments d'eufòria llibertària després de la mort del dictador Franco, també es la de la  transició i, sobretot, l'esclat de viure per fi, en llibertat; també és una pel·lícula coral, amb actors que començaven les seves carreres i que molts d'ells ja no hi son i per tant s'ha convertit en una mena de document d'un moment històric, però també de reconeixement a una professió que ha estat a les verdes i a les madures. Alguns dels actors, els tenim encara presents en el nostre record recent, com Rosa Novell. També hi trobem un Alfred Luchetti en plena forma  com la Nadala Batista i a un jove Miquel Cors....
Hic digitur dei, que com he dit es va rodar en pel·lícula Super8 (fa anys vaig tenir la sort de veure-la en aquesta format original), ara la podrem gaudir amb una extraordinària i restaurada còpia de la  versió original.
Aquesta projecció en el Cinema Truffaut, dins la programació de Temporada Alta 2015, serà la primera  d'una sèrie que es faran  per diferents indrets del país i que començarà el proper dia 23 de Novembre a Barcelona en els Cinemes Girona.
Llarga vida  a Hic digitur dei i que algun dia puguem recuperar la espontaneïtat, l'explosió i les ganes de gresca i d' ironia que té la pel·lícula d'Antoni Martí.
Guillem Terribas, col·lectiu de Crítics de Cinema.Full de sala pel Cinema Truffaut, en el pre-estrena (dins el marc de Temporada Alta 2015) de la versió digitalitzada. 17.11.15

dijous, 19 de novembre de 2015

PERE BAHÍ: Mite de la Costa Brava


Recopilació de cançons de Pere Bahí, amb el seu company
 Pep Rodriguez, A Sarajevo (2007) i a Cala Salguer (2011)
El dia de Sant Carles va morir un cuiner i cantaire de veu poderosa. A Palafrugell, mentre dormia.
En Pere de La Xicra va tenir una vida intensa i va ser acomiadat com es mereix una persona cridada a ser una llegenda de la Costa Brava.
El funeral de Pere Bahí i Fàbregas deu haver estat el funeral més terapèutic de la meva vida. No ens vam ensorrar ni vam plorar de desesperació. ¿Heu vist mai aquests enterraments a Nova Orleans amb aquella música que comença trista i lenta i acaba alegre i amb molta marxa? Doncs va acabar igual. I hi afegiria una cosa millor, encara: quan en vaig sortir estava més bé que quan hi vaig entrar. Més feliç, si voleu, i no pas amb l'esperança de la resurrecció com solem acabar els funerals els catòlics, sinó més aviat amb un record festiu, per honorar en Pere de La Xicra. Sabeu per què? Donaven per fet que ja tenim en Pere al cel, cuinant i cantant.
“Aixís de xulos!”, diria ell.
Va ser un gran final per a una gran vida.
Però no us penseu: en Pere n'havia passat de tots colors. La salut també el va castigar. Imagineu un càncer de pulmó i operacions que li van minvar la capacitat per respirar. Però, malgrat tot, un emissor de felicitat.
En Pere tenia 77 anys –oi que no ho semblava?–, però no era un avi ni algú que convidés a tractar-lo de vós. Precisament, de tan proper, dir-li de tu era el més natural.
Diria que va morir un homenot. Josep Pla li hauria pogut dedicar algun escrit si hagués arribat a conèixer, com nosaltres ara, aquest personatge singular. Però, el 20 d'abril del 1984, quan en Pere Bahí i la seva estimada Montse Soler van obrir la granja al carrer Estret de Palafrugell, el senyor Pla feia dies, anys, que havia deixat de pixar-se per les parets d'aquell carreró dedicat oficialment a sant Antoni. Van arribar a Palafrugell el 1977, però fins a aquest estiu no es van casar.
Potser la mort d'en Pere marca la fi d'una etapa, com en el moment del traspàs de personatges dels quals només tinc referències escrites i orals, com l'Avi Xaxu, l'Hermós, en Pa i Raïm i una colla més que no sabria dir si són reals o ficció, però que han esdevingut mites. Potser un dia algú pensarà que en Pere Bahí és una llegenda.
L'escrit del recordatori del funeral és un fragment d'Un viatge frustrat, una de les narracions d'Aigua de mar, del volum II de l'Obra completa de Josep Pla. Parla dels dinars amb sobretaula des de les tres de la tarda fins a quarts de deu de la nit, de gent infatigable que canta, menja, beu, fuma, conversa, es belluga sense parar i se'n va havent gastat totes les provisions de mam. M'inquieta el Pla amoïnat per “aquesta delirant follia primitiva i decadent”. Decadent? Primitiva? Per què? Després hi afegeix: “De vegades la felicitat del país em fa por. És tan notòria que indefectiblement està cridada a perdre's.”
Precisament, hem de recordar en Pere Bahí, de La Xicra, més enllà de la cuina, perquè va dedicar la vida a fer feliç la gent. Artista i home de bon gust, ho feia quan cuinava, quan cantava, quan escrivia, quan conversava o quan et feia aquelles abraçades energètiques, i enèrgiques i poderoses com la seva veu. “La millor veu baixa del món de l'havanera”, segons Pep Rodríguez, guitarrista amb qui va formar el duet Els que Canten. Ep!, en Pere havia jugat a la Champions: Peix Fregit, Port Bo, Caobana i Els Pescadors de l'Escala. Quan invoco l'havanera autèntica i la cançó de taverna tavernària, em ve al cap en Pere.
“Qui t'ha parit!”, deia ell.
He cantat amb Els que Canten des del migdia fins a l'hora de les bruixes a La Pelosa, a s'Alguer, i a la Barraca dels Lliris, a Tamariu. I fins i tot a la ràdio. Durant vuit anys, en Pere i en Pep portaven l'apostolat a La taverna de la Rambla, un programa de FeM Girona, la ràdio de l'Eduard Cid i en Julià Bernabé. 450 programes i 450 convidats. Et feien sentir reina por un dia. No recordo si vam fumar, però puc assegurar que vam brindar amb gintònics amb unes copes que van acabar a Llambilles, lloc on gràcies a en Pere vaig menjar un dels quatre millors arrossos de la meva vida. Un mar i muntanya de cabra i salsitxes extraordinari, amb arròs de Pals, matèries primeres del costat de casa, poc viatjades.
La base en la cuina d'en Pere ha estat un bon sofregit. Un sofregit de ceba sola, fregit i bullit, fregit i bullit, fregit i bullit, i fregit. Molt pacient, negre, sense que se te'n cremi ni un bocí. Negre per fer l'arròs negre, sense tinta i sense encebar el plat. Un sofregit, sofregit. El Sofregit! Amb el suport d'Anna Casadevall, la seva hereva als fogons de La Xicra, en Pere va establir la manera exacta de fer el sofregit veritable, com a base fonamental dels millors arrossos a la cassola, platillos, guisats, estofats, nius i catxoflinos.
Un personatge clau. Un cuiner molt influent, però molt, en el món de la cuina catalana; una fila de patums han après d'ell. El seu llegat gastronòmic és a Sabor ampurdanés, d'Ediciones Omega. Llegiu-lo!
“És en castellà, perquè no sé anglès. Vale, nano?”, va dir ell.
La missió a la Terra d'en Pere Bahí va ser la lluita contra els fantasmes de Pla. Havia de mantenir aquesta manera de fer humanista i bohèmia, tan lluny dels paràmetres d'ambició i cobdícia que ensenyen a les escoles de negocis.
Ja ho sé, ara em direu que va viure una vida de collons. Us torno a recordar que també les va passar putes. S'ha de ser mesquí per voler treure mèrit a qui ha dedicat la vida a repartir felicitat.
Algú l'ha de fer, aquesta feina, i millor que la faci una persona amb molt de talent!
Salvador García-Arbós, publicat el diumenge 8 de novembre a la secció Fem un cafè?. 
* En Pere era un personatge extraordinàri, que li agradava la vida, la vivia intensament i et feia participar en aquesta intensa vida, lligada a la música i a la cuina. Compartir, tot el fos, amb els amics era el que mes li agradava. Envejable vida i envejable comiat, sense soroll, discretament, sense molestar.
Guillem Terribas

dissabte, 14 de novembre de 2015

Ponsatí-Murlà toca el Setè Cel

Oriol Ponsatí-Murlà, Guillem Terribas, Albert Rossich
Foto: Lluís Serrat.
Oriol Ponsatí-Murlà va rebre ahir el premi Setè Cel per la novel·la Totes les estacions de França, en un acte a la biblioteca Iu Bohigas de Salt. El jurat del premi va acordar per unanimitat donar aquest guardó, dotat amb 3.000 euros, a l'escriptor gironí, que ja havia guanyat el Just M. Casero amb aquesta obra. A la imatge, l'autor (amb ulleres), escolta Miquel Berga i Vicenç Villatoro, d'esquena, durant l'acte.
El Punt 14.11.15 

dilluns, 9 de novembre de 2015

Él me llamo Malala (He Named Me Malala)

Emirats Àrabs, 2015
Director: Davis Guggenheim.
Intèrprets: Malala Yousafzai, Ziauddin Yousafzai,
Toor Pekai Yousafzai,Khushal Yousafzai,
 Atal Yousafzai.

Gènere: Documental.
Durada: 87 min. Idioma: Anglès.
Un professor,  un nen, un llibre, un bolígraf, poden fer canviar el món
Aquesta es la senzilla i poderosa frase que la jove activista Pakistanesa Malala, ha fet servir com a referència del seu discurs que els Talibans van voler callar amb una bala, quan tornava de l’escola en un autobús en el seu poble a la Vall de Swat.
El productor i director nord-americà Philip Davis Guggenheiem, conegut com un dels documentalistes més reconeguts i valorats del moment, només cal recordar que dos dels seus documentals estan en el TOP 10 dels més vistos i de més recaptació “Una verdad incomoda ” (2006) i “Esperando a Superman” (2010), es l’encarregat de explicar-nos la història d’aquesta noia de 16 anys anomenada Malala Yousazai, la noia activista Pakistenesa, que va reivindicar públicament el dret d’anar les noies a l’escola i per aquest motiu, va rebre un tir al cap que li va anar al cervell i va estar una temporada en coma i fent-li operacions per tal de salvar-li la vida. Actualment està totalment recuperada, cal dir que té una part de la cara que li ha quedat immobilitzada i no hi sent per una orella, viu amb la seva família, pare, mare i dos germans, a Anglaterra i no pot tornar a el seu país sota amenaça de mort.
Veurem i viurem durant els 87 minuts tot aquets procés. Imatges de la seva hospitalització, de la seva infantesa, de l’escola que tenia el seu pare,… tot material d’arxiu familiar. També veurem alguns fragments de la situació actual del seu país. I tot un metratge seguiment del que pensa, dels seus estudis, de les seves visites a altres països, de les personalitats que l’han rebut, del que pensen els seus germans d’ella i el que pensa ella dels seus germans. La seva estada a la ONU i el Premi Nobel de la Pau que va rebre, la personalitat més jove de la història del Premi, l’any 2014. I sempre, el pare al seu costat.
La pel·lícula comença amb la història del seu nom, explicada per ella mateixa, recordant l’explicació que li va donar quan era més petita el seu pare. Aquesta història i altres històries que es rememoren, estan il·lustrades per unes pintures animades extraordinàries. Malala, es el nom d’una heroïna que quan el Pakistan estava sotmesa a els anglesos, va liderar la batalla que va donar la llibertat a el seu poble, tot i deixant-hi la vida.
El meu pare em va posar Malala, no em va fer Malala. Jo vaig triar aquesta vida i la vull continuar“, diu un moment de la història la nostra Malala, a la pregunta de si tot el que fa es influència del seu pare.
La pel·lícula està ben feta, ben explicada i en alguns moments et commou. Està explicada amb un ritme que no et permet deixar de mirar la pantalla. Només en alguns moments surten algunes veus critiques, que diuen que s’aprofita de la seva desgràcia. Però la força de la història s’aguanta per si sola.
Es veritat que en alguns moments i sobretot la part final, el realitzador aixeca el to sentimental buscant la llàgrima fàcil i el vist i plau de l’espectador. Però, la història es tant intensa, que se li pot perdonar aquesta debilitat comercial.
Guillem Terribas Col·lectiu de crítics de cinema de Girona
Full informatiu. Cinema Truffaut 06.11.15 

dimarts, 3 de novembre de 2015

L'ARTÈRIA INVISIBLE de Pere Vilà.

Âlex Brebdemülh, Pere Vilà i Nora Navas
L'ARTÈRIA INVISIBLE
(Catalunya 2015)

Direcció: Pere Vilà
Guió: Pere Vilà / Laura Merino
Intérprets: Nora Navas, Àlex Brebdemühl, Àlex Monner,Joana Vilapuig, Francesc Garrido

* Pre-estrena, dins el festival Temporada Alta
en el Cinema Truffaut 03.11.15
Estrena oficial el desembre 2015.

Relacions perilloses
Pere Vilà (Girona 1975)amb paciència i amb els anys, ens va mostrant des de que va fer el seu primer llarg metratge el 2007 "Pas a Nivell", una manera original i diferent d'explicar històries. Ja l'any passat, dins el mateix marc de Temporada Alta, que ara estrenem la seva darrera obra, Pere Vilà ens va oferir la seva particular visió de la vellesa, la memòria i la rancúnia amb la pel·lícula "La Fossa" (2014), amb unes esplèndides interpretacions de Lluís Homar i la Emma Vilarasau.

Ara, Pere Vila, amb l'adaptació de la novel·la "El peatge" escrita a quatre mans per Josep Valls i Joaquim Vidal (que és un dels productors de la pel·lícula) ens mostra en la seva darrera producció L'ARTÈRIA INVISIBLE una intima i complicada història on hi trobem la mala relació entre germans i una herència entre mig; un matrimoni amb problemes: ell vol fer carrera política i ella vol tenir fills. A ell se li complica la vida a través d'una denuncia d'abusos sexuals. Al mateix temps, vivim un amor adolescent, amb problemes, ella ha d'exercir la prostitució i ell està a l'atur i "tocat", degut a que de petit havia estat a punt de formar part de la vida del matrimoni, que ara te problemes. Els joves tramen una manera fàcil de aconseguir diners. Aquí, es complica encara més la cosa.

Tot plegat explicat a la manera del director Pere Vilà, sense preses i amb la càmera quieta. Aquesta manera de filmar, fa que l'espectador entri més dins el complicat entramat de la història. Al mateix temps, un té la sensació de que no passa res i resulta que estem vivim, quasi en primera persona, tot una drama, un mal viure que no et deixa indiferent. Fins hi tot, hi ha moments en que l'espectador voldria participar amb els protagonistes, intentar fer-hi alguna cosa, perquè no haguéssim de viure tant intensament el que estem veien.

Un altre mèrit del director, es aconseguir que els actors que venen de diferents àmbits del mon de la interpretació, tot estiguin al mateix nivell. Tots saben mostrar en poques paraules tota la intensitat, a través de l'expressió, que necessita cada escena. Una vegada més Pere Vilà, amb la seva manera d'explicar històries, no ens deixarà indiferents. Ens farà pensar i reflexionar sobre que la vida, de vegades, no estan fàcil de viure-la. I moltes vegades, som nosaltres que ens la compliquem.

Guillem Terribas. Col·lectiu de Crítics de Cinema

dijous, 15 d’octubre de 2015

La UNED obre el curs a Girona celebrant el 40è aniversari


L'acte d'inauguració del curs acadèmic 2015/2016 es va celebrar ahir, a la Coma Cros, amb una conferència de Guillem Terribas, que va reivindicar la curiositat com a eina bàsica per aprendre.

La Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED) a Girona va inaugurar ahir a la tarda el curs acadèmic 2015/2016. Però aquest acte solemne no va ser un més, sinó que va ser especialment emotiu perquè la universitat celebra els quaranta anys de la seva implantació a Girona. De fet, aquesta efemèride va ser el fil conductor de la inauguració del curs, que es va dur a terme a l'Auditori de la Factoria Cultural Coma Cros de Salt.
El responsable de donar el tret de sortida a l'inici del curs acadèmic va ser el llibreter i activista cultural saltenc Guillem Terribas, que va pronunciar la conferència La curiositat ens farà lliures. Terribas, gran coneixedor del seu poble i de la realitat cultural gironina, va voler partir precisament de Salt per evocar el passat de la fàbrica Coma Cros, en el sentit que va ser un referent de vida saltenca, però que ara, i amb el temps, s'ha reconvertit en una factoria que “dóna vida cultural” a la població. Terribas va voler defensar per damunt de tot la curiositat com a eina essencial per aprendre i assolir coneixement: “Allò que de petits preguntàvem contínuament per aprendre coses és una de les eines que reivindico que no hem de deixar”, va dir.
Matriculacions
David Maldonado, secretari del centre UNED Girona, es va referir a les dades del curs passat exposant que dels 1.252 alumnes matriculats, 37 han assolit els seus estudis, ja sigui de grau o de màster. Tot i que la matrícula encara no està tancada, per aquest curs es preveu una xifra semblant pel que fa a matriculats.
La UNED té centres exteriors a Olot, Sant Feliu de Guíxols, Palafrugell i Figueres.
Motivació i treball
L'acte d'ahir també va servir per fer l'entrega dels diplomes als estudiants que van finalitzar els seus estudis de llicenciatura o grau a la UNED durant el curs passat. Pel que fa a les intervencions, la directora del centre, Montse Palma; la vicerectora de formació permanent, María del Carmen García Alonso; el president de la Diputació de Girona, Pere Vila, i la regidora de Cultura i Esports de l'Ajuntament de Salt, Eva Rigau, van remarcar la motivació per aprendre i l'esforç dels estudiants de la UNED que sovint compatibilitzen l'estudi amb el treball i les obligacions familiars.
Tot i que el curs queda oficialment inaugurat, la matrícula continuarà oberta fins al 25 d'octubre, tant per als graus, com per al curs d'accés a la universitat per a majors de 25 i 45 anys. D'altra banda, els cursos d'idiomes organitzats pel Centre Universitari d'Idiomes a Distància (CUID) s'iniciaran el proper 3 de novembre i la matrícula restarà oberta fins al 30 d'octubre.
Publicat en el Punt-Avui 15.10.15

La UNED celebra 40 anys a Girona

Els 40 anys de la implantació a Girona de la Universitat Nacional d'Educació a Distància (UNED) va ser el fil conductor de l'acte d'inauguració del curs acadèmic que va tenir lloc ahir a la Coma Cros de Salt. El responsable d'obrir el curs acadèmic va ser el llibreter i activista cultural Guillem Terribas amb la conferència "La curiositat ens farà lliures". En l'acte es va fer l'entrega dels diplomes als alumnes que van finalitzar els estudis el curs passat.
Diari de Girona 15.10.15 

dissabte, 3 d’octubre de 2015

Temps de foc temporada alta 2015


Espectacle inaugural del FESTIVAL TEMPORADA ALTA 2015
divendres 2 i dissabte 3 d'octubre.
La màgia del foc i la música per diversos carrers i places del Barri Vell de Girona. Un espectacle insòlit, majestuós, misteriós, divertit i, sobretot, compartit. Aquesta vegada el poble s'ha assabentat que ha començat el Festival.

divendres, 18 de setembre de 2015

Fonsu Mateu exposa ‘Espais vistos', a Salt

Les Bernardes de Salt inauguren avui, a les vuit del vespre, l'exposició Espais vistos, de Fonsu Mateu (Salt, 1948). El veterà artista presenta una selecció de la seva obra amb aquest títol perquè l'origen de les aquarel·les és sempre el viatge i, també perquè aquest any en fa noranta de la publicació de Coses vistes, llibre fundacional de Josep Pla. Guillem Terribas farà la presentació de l'acte.
El Punt-Avui 18.09.15

EL VIRUS DE LA POR.

El Virus de la Por 
Catalunya, 2015
Director: Ventura Pons.
Intèrprets: Roser Batalla, Rubèn de Eguia, Albert Ausellé,
Santi Ricart, Diana Gómez, Xavier Pujolràs, Anna Azcona.

Gènere: Drama.
Durada: 90 min.
Idioma: Català.

LA MIRADA L'any 1961, el director de cinema americà William Wyller, va adaptar pel cinema l' obra de teatre escrita l'any 1934 per Lillian Hellman "The Children's Hour, amb el mateix títol i que entre nosaltres es va titular "La Calúmnia". Estava magistralment interpretada per Audrey Hepburn, Shirley Mc Laine i James Garner. Era una història que no et deixava indiferent i més en aquella època, que per nosaltres aquestes coses només eren "rumors" de mal pensats. Perquè el que va escriure la Lillian Hellman l'any 1934 i que no es va portar el cinema fins l'any 1961, tractava de la bona relació de dues professores que tenien un escola privada, a Estats Units, i que eren unes bones pedagogues, fins que una nena, va dir a els seus pares, que les dues professores s'havien fet un peto... A partir d'aquí comença un drama per les dues amigues , fins arribar a el tancament de l'escola.
Ara, a l'any 2012, en un país més "normalitzat", Josep Maria  Miró va escriure i va dirigir l'obra de teatre EL PRINCIPI D'ARQUÍMEDES" interpretada per Roser Batalla, Rubén de Eguia, Santi Ricart y Albert Ausellé. La història es repeteix, molts anys després en el nostre país, doncs l'obra de Josep Maria Miró, també hi ha la mirada d'una nena, que fa que es dubti del comportament d'un professor/entrenador de natació, amb  la manera de tractar a una de les criatures. I, els pares, li amarguen la vida i a tots el companys que treballen amb ell.
Ara Ventura Pons, tres anys després del seu estrena i del seu recorregut pels diversos escenaris del país, ha adaptar l' obra (igual que en el seu moment va fer William Wylder) i n'ha fet una pel·lícula, la pel·lícula que fa 26 de la seva filmografia.
No es la primera vegada que Ventura Pons adapta una obra de teatre i la porta al cinema amb cert èxit. Recordem: l'esplèndida "Actrius" (1997), Carícies (1998)  "Amic Amat" (1999),"Barcelona, un mapa (2007),  "Forasters" (2008)... entre altres. Ventura es un home que li agrada el teatre i estima el cinema.
En aquesta adaptació de l'obra de Josep Maria Miró, Ventura Pons ha treballat amb els mateixos actors que en el seu moment van estrenar l'obra de teatre. Ventura s'ha fet seva la història de Miró, i ens la mostra amb unes imatges molt pròximes. Amb uns primers plans que expressen tota l'angunia i la sorpresa d'una situació estúpida. Una situació que provoca la desconfiança, la por i la insolidaritat.
 Com una mirada mal interpretada i mal explicada, pot ocasionar un desgavell en unes vides que fins aquell moment eren normals i amb  bon "rotllo" entre ells. Tot això ho explica d'una manera senzilla, però convincent,  el director Ventura Pons.
Cal ressaltar la molt bona interpretació de la veterana actriu Roser Batalla. Els altres actors compleixen.
Guillem Terribas, full/crítica de l'estrena en el Cinema Truffaut 18.09.15 

dissabte, 29 d’agost de 2015

Viatge a la lluna des del centre de Girona

El productor gironí Edmon Roch va presentar ahir als Albèniz Centre el film d'animació espacial «Atrapa la bandera»

Els cinemes Albèniz Centre de Girona van acollir ahir al vespre la presentació d'Atrapa la bandera, la nova cinta d'animació dels responsables de l'èxit de taquilles Les Aventures de Tadeo Jones, que ha arribat aquest cap de setmana a les sales espanyoles. L'acte, que va congregar un nombrós públic i que va precedir l'estrena del film, va comptar amb la presència del seu productor, el gironí Edmon Roch. Tot i que inicialment estava prevista l'assistència de Jordi?Gasull, guionista del film i membre també de l'equip de producció, finalment i per un problema personal, no es va poder quedar a la ciutat per assistir a l'acte.
Dirigida per Enrique Gato i amb la producció d'Edmon Roch, Nico Matji i Jordi Gasull, a més de Telecinco Cinema, Telefónica Studios i Los Rockets AIE, Atrapa la bandera narra les aventures Mike Goldwing, un nen de 12 anys aficionat al surf que, de cop i volta, es veurà immers en una aventura espacial. El jove s'haurà d'enfrontar, amb l'ajuda dels seus amics Marty i Amy, a Richard Carson, un multimilionari que, per portar a terme un ambiciós negoci, necessita fer creure a tot el món que l'home mai va trepitjar la lluna.
La producció, que l'any vinent arribarà a tot el món, després que el gegant nord-americà Paramount n'hagi adquirit els drets, es pot veure a Catalunya doblada al català.
Indústria consolidada
El que podria ser un dels grans ?èxits de la taquilla de l'any posa de manifest el moment dolç d'un cinema d'animació de producció nacional que ja s'ha consolidat. Es podria dir que si els Estats Units encara són els reis d'aquesta indústria, l'animació espanyola ja ha aconseguit tocar la lluna amb els dits. En paraules d'Edmon Roch, tot i que als «Estats Units juguen a la primera divisió, amb un pressupost que és deu vegades superior al dels films espanyols i un marge d'error superior, sí que es pot dir que en l'àmbit tècnic, de creació d'eines d'animació, de capacitat creativa o innovació tecnològica, demostren la competitivitat de la indústria espanyola». En la seva opinió, «una bona prova de la qualitat» és el fet que, «per primera vegada», un gegant com Paramount «hagi adquirit els drets d'un film espanyol per tal de distribuir-lo a tot el món, incloent-hi els Estats Units i Japó».
Sobre la trama del film, que es desenvolupa principalment als Estats Units, Roch admet que en el moment de fer-la, van pensar que «si els nord-americans roden produccions en altres països sense problemes», per què no fer-ho al revés i trencar murs?
El guanyador d'un Goya per El Niño, va recordar que, al cap i a la fi, «el cinema acostuma a explicar històries universals» i que, tot i que Atrapa la bandera és de producció espanyola, parla d'una fita històrica que va impactar tot el món. El film ha estat el primer no nord-americà que ha comptat amb la col·laboració, en matèria d'assessorament, de la pròpia agència espacial NASA.
Edmon Roch i Guillem Terribas, amb el cartell de la pel·lícula
Foto: Marc Marti.
Una pel·lícula familiar
Malgrat ser catalogada de pel·lícula per a nens, l'actual vicepresident de l'Acadèmia del Cinema
espanyola, va afegir que Atrapa la bandera és, principalment, una cinta familiar. I és que «a més de les aventures i l'acció que enamoren els més petits», el film compta amb diverses lectures possibles que, tal com va reconèixer, també han estat ben rebudes pel públic adult. En la seva opinió, aquesta producció segueix amb el lema «per a nens d'entre 3 i 99 anys», que es va fer famós gràcies a Disney.
Sobre la presentació a la ciutat de Girona, Roch va explicar que sempre s'ha sentit «un ambaixador gironí» i que, tot i passar-hi poc temps per motius professionals, «és una satisfacció» presentar tots els seus treballs a la ciutat on es va «enamorar del cinema».
Albert Cornellà, publicat en el Diari de Girona 29.08.15