Demà serà un altre dia.

diumenge, 17 de juliol del 2016

Crit d'alerta per a la llibertat d'expressió

Es consolida la Fira del Llibre Prohibit de Llagostera, que ahir al vespre va celebrar la seva tercera edició.

La llibertat d'expressió està perdent terreny, no només a països sota règims totalitaris sinó també aquí. La presidenta del PEN català (associació internacional d'escriptors), Carme Arenas, ho va remarcar ahir a la tarda en la seva intervenció de la inauguració de la III Fira del Llibre Prohibit de Llagostera, una iniciativa que, amb tan sols dos anys d'experiència, ja es pot considerar consolidada si tenim en compte l'envergadura i qualitat del programa, així com la seva repercussió.
Guillem Terribas, Jaume Figueras, Rafel Nadal, Cesk Freixas,
Vicenç Villatoro, Marc Romera, Josep M. Fonalleras i Isabel Clara-Simó.
Arenas es referia principalment a l'anomenada llei mordassaestatal que limita el dret a la informació, però hi ha atacs a la llibertat d'expressió menys evidents però igualment efectius. El cantant i poeta Cesk Freixas explicaria més tard –en una tertúlia amb altres escriptors– que existeix (i ell n'ha estat víctima) un filtre que apliquen firmes comercials, mitjans de comunicació i institucions, en forma d'anul·lació de concerts, de negativa a deixar un espai per presentar un llibre o fer emmudir les cançons a la ràdio per raons polítiques. Arenas ho havia resumit molt bé: “Tenim la falsa impressió –va dir– que estem en un món on pots dir el que vols, cosa que no s'adiu amb la realitat; hem d'estar alerta, els drets s'han d'anar reconquerint.” La fira llagosterenca és una eina per aquest objectiu, va assenyalar.
Exposició
A la mateixa plaça Catalunya on s'havien fet els discursos inaugurals i es podien visitar les parades de llibres, hi havia una exposició, formada per uns plafons, en què es mostraven, a tall d'exemple, deu obres literàries que han patit censura en algun lloc o altre i en èpoques –en alguns casos– no gaire llunyanes, generalment perquè inclouen sexe explícit i llenguatge “poc apropiat”: des de La colmena, de Camilo José Cela (i això que el premi Nobel gallec havia treballat de censor) a El carrer de les camèlies, de Mercè Rodoreda, passant per altres obres com Alícia en el país de les meravelles, de Lewis Carroll o el best sellerd'Henry Miller Tròpic de càncer. Al final del recorregut, el visitant podia llegir una declaració d'intencions dels organitzadors: “Nosaltres defensem la llibertat de llegir i triar el que llegim, però mai la fórmula per la qual algú creu que pot impedir la lectura d'un llibre a una altra persona només basant-se en la seva opinió”. Organitzada pel col·lectiu Can Toni de les Eugues, amb el suport de l'Ajuntament i moltes altres institucions i empreses, la fira va incloure onze propostes, a banda del mercat de llibres pròpiament dit. En una d'elles (una tertúlia al Swing Cafè) es van reunir els escriptors i periodistes Rafel Nadal, Josep Maria Fonalleras, Jaume Figueras, Vicenç Villatoro, Isabel-Clara Simó, Cesk Freixas i Marc Romera, presentats pel llibreter Guillem Terribas, per comentar situacions que havien viscut vinculades a la llibertat d'expressió, principalment l'acció de la censura.

Ramon Esteban, publicat en El Punt-Avui 1706.2016.
Fotos: Ramon Esteban. 

divendres, 8 de juliol del 2016

SEX, MARAQUES I CHIHUAHUES, en el Cinema Truffaut

Glamour cinc estrelles.
Quan la televisió era en blanc i negra i havia d'anar a casa dels veïns a mirar-la, vaig veure per primera vegada a Xavier Cugat que hi sortia acompanyat per una esplèndida, jove i "generosa" cantant anomenada Abbe Lane. Parlaven de Cugat com, un afortunat emigrant que va deixar Espanya, de fet Girona (això no ho deien), per anar a fer les amèriques i va triomfar musicalment; que tenia una orquestra molt famosa i que s'havia casat moltes vegades, cosa que el feia molt més envejable en aquella època que aquí entre nosaltres, el matrimoni era per tota vida i poca broma en voler deixar-ho. Aquell home grassonet, amb un barret que li anava petit, un bigoti 
bastant ridícul, un gran somriure i amb una mena de gosset entre les mans, que anys més tard vaig saber que se'n deien "chihiahues", era un triomfador que apart de tenir les dones que volia, era amic de Frank Sinatra, de presidents dels Estats Units, de Dean Martin, de la Lana Turner i de molta, molta gent que tenien el "glamour" més glamorós del univers. També recordo que van actuar a la "tele" en un programa de varietats, ell amb dirigint una orquestra i l'Abbe Lane cantant. Aquest esdeveniment em va fer tenir un cert interès per aquest personatge que amb els temps vaig saber moltes més coses sorprenents i que els darrers anys va viure del "cuento" que es el que nosaltres en diem de personatges que viuen  de gorra i del temps passat. Vivia el Ritz de Barcelona i de tant en tant sortia en algun programa de televisió explicant aventures i intentant descobrir noves cantants, com per exemple una noieta de Lloret de Mar que li va posar el nom artístic (una mania com un altre que tenia)  de Nina. La gran Nina. Tota aquesta part de la seva vida, em va fer tocar de peus a terra i veure que en Cugat era més un bluff, un invent d'ell mateix que no pas allò tant glamorós que m'havia explicat una anys enrere la televisió.  Amb tot i això, el dia que va presentar el seu llibre Yo Cugat, a la Fontana d'Or de Girona, el seu editor Enric Sabater (el que havia estat secretari Salvador Dali ) em va demanar que anés a vendre llibres, vaig aprofitar per saludar-lo i que em signes el llibre. El dia de l'enterrament, que es va oficiar a l'església de Carme de Girona, molt a prop de la casa que  un primer de gener de 1.900 havia nascut Cugat, hi vaig anar. No hi havia gaire gent. D'autoritats, només l'Alcalde Nadal i del mon de l'espectacle, la popular Mary Santpere.
A diferència de Salvador Dalí que va morir rodejat de personalitats i autoritats que es barallaven per poder administrar el seu llegat, Cugat, un català, un Gironí que a Amèrica era més famós que Dalí i que havia venut més de vint milions de discos, no va tenir ningú al seu costat, degut a que només tenia deutes.
Tot això he estat pensant, recordant i evocant mentre veia el magnífic treball que han fet Diego Mas Trelles i Albert Soler, en la recuperació de les imatges, les cançons, entrevistes i recorregut per la vida de Xavier Cugat, que a mida que el vas veient vas quedant meravellat del que havia arribat a fer aquest vailet que en dotze anys tocava el violí pels cafès i restaurants de Nova York, poder menjar. Va estar i col·laborar amb Rodolfo Valentino, amb Charles Chaplin. Va contractar a Frank Sinatra a la seva orquestra per 25 dòlars i va donar a conèixer a la parella artística Jerry Lewis i Dean Martin. Va ser contractar pràcticament en tots els Casinos de Las Vegas per gent de la Mafia que es la que controla, segons ens diu el propi Cugat, tots els Casinos. I les dones, es va casar amb sis dones formant parella sentimental i professional, totes van ser cantants de la seva orquestra. I totes tenien divuit anys.
He recuperat l'admiració per aquest personatge que ara fa 26 anys que es va morir i que  en aquets documental, el que pretén ( i ho aconsegueix) es fer reviure la figura , recuperar-la  i tenir un  reconeixement a la memòria d'aquest extraordinari personatge Gironí.
Hi ha coses que et sorprenent del film. El Cugat sempre anava de "latino", tant amb les expressions com amb el tipus de música. Poques vegades d'espanyol. Més de la meitat de la seva vida va parlar en castellà i en anglès, en canvi parlava un català perfecte i a més sempre es va fer dir i signar Xavier Cugat. Ah! i en els darrers anys va viure més de la seva pintura i de les caricatures, que de la música.
El final de la pel·lícula, ens parla de la plaça de l'Oli de Girona.
És una història que per la gent que va sentir a parlar de Xavier Cugat, com una mena de "fantasma" que tenia molta terra a l'Habana, es reconciliarà i l'apreciarà. Els que no sàpiguen res d'ell, s'ho passaran pipa veient lo "vintage" que era ell i tot el que l'envoltava.
Xavier Cugat era el  rei del "glamour" dels anys 40 i 50 i es la personificació del "vintage" d'ara mateix.
Guillem Terribas, full informatiu Cinema Truffau 08.07.2016.

*CINEMA TRUFFAUT: Divendres 8 de juliol 2016, a les 21.30h, us presentarem un documental ben especial: 'Sexe, maraques i Chihuahues', que parla sobre l'artistaXavier Cugat. Presentarà l'acte Guillem Terribas acompanyat pel productor Albert Solé Bruset.

Pairolí, tan necessari

 Un home lliure, fidel a l'ofici d'escriure i autor d'una obra molt vigent: així va ser recordat ahir Miquel Pairolí a Girona, en el cinquè aniversari de la seva mort.

Una serra de dues mans és una eina molt explícita. Calen dues persones per utilitzar-la, una mà necessita que n'hi hagi una altra a l'altre cap. Quan no hi és,
Foto: Xavier Clusell
quan no hi ha ningú, l'eina es torna absurda, i el buit clamorós, impossible d'ignorar. Com podríem aleshores no evocar els morts?” Ho va escriure Miquel Pairolí a 
La terra, les eines, un dels textos del seu últim dietari, Octubre (2010). I ahir a la nit la seva germana Fina i el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, van serrar un tronc amb la serra de dues mans que va presidir l'escenari durant tot l'acte, per tancar l'homenatge a l'enyorat escriptor i periodista de Quart, que va omplir el Teatre Municipal de Girona en el cinquè aniversari de la seva mort, amb només 55 anys, deixant realment un buit clamorós. Prèviament, Puigdemont havia recordat Pairolí com “un valor segur i un referent sòlid, autor d'uns textos que han resistit el pas del temps, perquè va ser fidel a l'ofici d'escriure i cuidava la seva eina: la llengua”. El president va afegir que, en el seu discurs d'investidura, va citar Pairolí amb la frase “deixem l'orgull, agafem la dignitat”, que “ens ha de guiar en el tram final del procés que en Miquel ja intuïa”.
Foto: Quim Puig
Sota el lema Sense Pairolí, l'alzina persevera, l'acte organitzat per l'Editorial Gavarres, la Fundació Valvi i El Punt Avui va reunir a l'escenari del Municipal vint amics i companys de Pairolí que van llegir fragments dels seus dietaris i dels seus articles, dos dels gèneres en què més va destacar un autor que també va conrear la novel·la, el teatre i l'assaig. Un vídeo amb imatges de la vida de Pairolí va obrir l'acte, que va continuar amb la presentació d'Àngel Madrià, director de Gavarres i conductor de la vetllada. Tot seguit va intervenir l'alcaldessa de Girona, Marta Madrenas, que va desitjar que “l'obra de Pairolí se situï en el lloc que es mereix dins dels referents de la literatura catalana”. Després, el president de la Fundació Valvi, Joaquim Vidal, va recordar Pairolí com una persona “molt culta, humil i de gran talent, que deia el que pensava lliurement”. “En Miquel estaria orgullós del camí que hem emprès per aconseguir un país millor”, va afegir Vidal.
Àngel Madrià va anar presentant les persones participant en la lectura, que anaven entrant en escena de cinc en cinc i, després de llegir els seus textos, seien a les cadires instal·lades a l'escenari. Entre bloc i bloc de lectors, el quartet de corda Gerió va oferir uns interludis musicals, amb obres de compositors que Pairolí, melòman declarat, apreciava especialment: Grieg, Vivaldi, Xostakòvitx i Purcell.El reflex de la vida“En els dietaris, aquesta reunió d'obra i existència sol ser més substantiva que en els altres gèneres literaris i és, a més, particularment explícita perquè, en principi, un dietari és el reflex de la vida de qui l'ha escrit”, va escriure Pairolí el desembre del 1989 en el pròleg del seu primer dietari, Paisatge amb flames(1990), primera lectura de la nit, a càrrec de l'editor Quim Curbet, que ha publicat recentment amb la Fundació Valvi La vida a la menuda, el volum que reuneix els tres dietaris de Pairolí. Tot seguit, el llibreter Guillem Terribas, de la 22 –on en Miquel va presentar tants llibres, seus i d'altres– va llegir El seductor solitari, d'Octubre (“En vida, el meu amic J. tenia fama de seductor. L'ha conservada després de mort”) i l'editor i escriptor Oriol Ponsatí-Murlà va triar del mateix dietari, considerat el cim creatiu de l'autor, un fragment de La mesura del temps. Aquest primer bloc es va completar amb Xevi Planas, l'editor d'Octubre, que va llegir un text sobre Lisboa de Paisatge en flames (“Lisboa és una ciutat a la mida humana, popular, agredolça, tendra i modesta. Té una qualitat de melodrama, com la vida...) i l'editora Isabel Martí, que va seleccionar El pintor del capvespre, un text sobre Modest Urgell del seu segon dietari, L'enigma (1999).
Foto: Quim Puig
El segon bloc de la nit va estar dedicat als articles que Pairolí va escriure per a la revista Gavarres, a la secció Una mirada en el paisatge, que el 2012 es van reunir al llibre 18 mirades. Els van llegir cinc amics vinculats a aquesta publicació: Joan Pinsach va triar El castell de Palol, el pas del temps; Pitu Basart, Selvatans i empordanesos a Sant Cebrià de Lledó; Eloi Madrià, Mentre hi hagi llum, a Esclet; Xavier Albertí, A Sant Sebastià, mirant cap a terra, i Lluís Freixas, El pas de l'aire al Pedró de Pals: “D'habitual, l'aire el notem a la pell, observem com remou les fulles dels arbres i de vegades en sentim el so, però l'aire no es veu. En alguns indrets del món, però, molt especials, d'una qualitat única, l'aire es veu. El Pedró de Pals n'és un”.
Al tercer bloc, cinc escriptors van tornar als dietaris: Maria Rosa Font, amb Consumpció, d'Octubre, inspirat per la música de Bruckner; Enric Sòria, amb el text sobre “aquest vell que treballa pesadament la terra amb una fanga” de Paisatge amb flames, i José Luis Bartolomé amb els textos sobre els poetes llatins Catul i Properci, del mateix dietari; Jordi Llavina va llegir un fragment deLa terra, les eines, i Antoni Puigverd va tancar aquest bloc amb un text de Paisatge amb flames en què Pairolí recrea una curiosa escena en un motel d'una carretera empordanesa. “A fora fa una tramuntana finíssima i freda. Ja s'ha fet fosc. Engego el cotxe i enfilo la carretera solitària. Poso una cassette de Mike Oldfield”.Ni dòcils, ni oblidadissos
Foto: Quim Puig
El quart i últim bloc va estar dedicat a cinc articles de la seccióL'Escaire que Miquel Pairolí va publicar en aquest diari entre el 2000 i el 2011 i que ara s'han compilat en el llibre L'Escaire rodó. Els van llegir cinc antics amics i companys de redacció d'en Miquel durant la seva etapa com a redactor de la secció de cultura. Joan Vall va llegir Óssos i gaseles, article del 2004 sobre les habilitats caçadores i seductores del rei Joan Carles I; Pau Lanao, Maons i raons, un text del 2006 sobre la bombolla immobiliària i la problemàtica de l'habitatge; Àngel Quintana va triar Girona, la llei del silenci, del 2008 (“En matèria urbanística, Girona és una ciutat en què els silencis estan molt ben repartits i les complicitats, molt ben establertes), i Jordi Grau, El poder i la feblesa, una encertada reflexió sobre “la gran qüestió irresolta de la relació de Catalunya amb Espanya”, publicada l'11 de setembre del 2009. Per acabar, el seu magistral comiat als lectors de L'Escaire, el “Teló” del 29 de maig del 2011, llegit per Joan Ventura: “Avui dia, però, travessem temps molt adversos per al sentit crític, per a la reflexió i per a la memòria. Són tres bèsties negres per als poders que ara ens governen i que ens volen dòcils, emotius i oblidadissos.”
Antologia del periodisme d'opinió

Els lectors d'El Punt Avui podran adquirir conjuntament amb el diari del cap de setmana el llibre L'Escaire rodó, una selecció de 252 articles d'entre dels prop de 3.300 que Miquel Pairolí va publicar en la secció L'escaire d'aquest diari entre el 2 de gener del 2000 fins al 29 de maig del 2011. Els periodistes Pau Lanao i Miquel Torns han fet la tria i els han agrupat en cinc grans temàtiques: política catalana, economia, política internacional, cultura i personatges. En la tria també hi ha intervingut Fina Pairolí, germana i hereva d'en Miquel. Segons Manuel Cuyàs, que va substituir Pairolí en la columna diària, i és autor del pròleg “aquest llibre conté una meravella del periodisme d'opinió a cada plana i una obra mestra al capítol final”, en referència a “Teló”, l'article amb el qual es va acomiadar dels lectors. L'Escaire rodó, que també té una introducció de Joan Ventura i un recorregut biogràfic de la trajectòria com a escriptor i periodista de Miquel Pairolí, té un total de 280 pàgines i està distribuït en cinc apartats: Catalunya i Espanya o el joc de l'estira-i-arronsa, Temps d'ambigüitats, lassitud, temors... ; Homenatges i esplais més o menys lírics; Fins a l'últim alè i No llenceu les engrunes. El llibre es vendrà a 9,95 euros als quioscos de Catalunya on arriba el diari. La coberta és amb paper estucat i amb solapes, i la mida és de 140 x 214 mm.-Xavier Castillón, publicat en el Punt-Avui 08.08.2016


Puigdemont valora que els textos de Pairolí resisteixen el pas del temps

El president de la Generalitat participa en l'acte en memòria de l'escriptor de Quart.


Foto: Marc Martí. 
El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va valorar ahir, en el cinquè aniversari de la mort de l'escriptor Miquel Pairolí, que els seus textos «resisteixen el pas del temps» perquè, va argumentar Puigdemont, és un autor que «va cuidar la llengua com una eina, amb la mateixa estima que tenia per les eines del camp que havia heretat del seu pare».
Una vintena d'escriptors i amics de Pairolí van llegir fragments de la seva obra al Teatre Municipal de Girona en l'acte Sense Pairolí l'alzina persevera 2011-2016, organitzat per la Fundació Valvi, El Punt Avui i Editorial Gavarres, i que va cloure l'exalcalde de Girona.
«Com a alcalde i com a president, m'ha ajudat la manera de Pairolí de mirar el món i tot sovint em pregunto què diria de totes aquestes coses tan intenses que estan passant», va dir Puigdemont, que conserva un record «feliç, irònic i divertit» de l'autor del celebrat dietari Octubre o la novel·la Cera.
Amb la presència de Fina Pairolí, germana de l'escriptor, ahir es va dur a terme el primer d'una sèrie d'acte en record de Pairolí que s'aniran celebrant al llarg del 2016.

A l'acte, presentat per Àngel Madrià, hi va participar l'alcaldessa de Girona, Marta Madrenas, que va definir Pairolí com «un home il·lustrat de Quart, un talent gironí que ha d'ocupar el lloc que li correspon en la literatura catalana».
Joaquim Vidal, president de la Fundació Valvi, va definir l'homenatjat com «una persona molt culte que escoltava més que no pas parlava, i que quan parlava es feia escoltar. Solia dir i escriure lliurement el que pensava».
El Quartet Gerió va posar la banda sonora a un acte que va arrencar amb una projecció videogràfica amb imatges de gent feinejant a l'hort, el discórrer de l'aigua d'un rierol, la descàrrega d'una tempesta o la pela del suro.
Aquestes imatges van servir d'introducció a l'univers literari de Pairolí, un escriptor que va saber descriure amb una lucidesa i concreció poc comunes la terra, la fauna, la flora, la meteorologia i, és clar, l'home, l'ésser que evoluciona en aquests espais.
En els fragments llegits per una vintena d'amics i coneguts de l'autor va quedar clara aquesta capacitat de concentració de Pairolí en les coses primàries, com quan es refereria al castell de Palol d'Onyar com «un sostre» i «un pam de terra on enterrar els morts», però també es va fer evident el seu punt de vista crític per exemple amb l'especulació immobiliària: «Hem crescut i ens hem multiplicat amb voracitat i desordre», diu en un fragment sobre el far de Sant Sebastià, a Llafranc.
Una «serra de dues mans» va servir d'attrezzo a un acte que va acabar amb el president Puigdemont i Fina Pairolí accionant l'eina, cadascu a un extrem. Una eina molt explícita que Pairolí havia usat com a metàfora de la necessitat de col·laboració entre els homes, i també per exposar la desfeta quan un dels dos falla.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 08.07.2016

En Guillem Terribas i la 22

Un dels personatges que ha contribuït decisivament a la dinamització cultural i social d'aquesta ciutat. Llibreter, per damunt de tot, cinèfil, teatrero i Rei Blanc de Pastorets, cada dia al facebook, saluda a la parròquia, de manera invariable, amb una imatge triada, primer de gent llegint i més tard, de gent petonejant-se. Diu que es va jubilar i va deixar pas al capdavant de La 22, la llibreria de referència, juntament amb la Geli, a Jordi Gispert. Però en Guillem continua tenint el do de la ubiqüitat i te'l pots trobar arreu, sobretot gravant amb la seva càmera les múltiples presentacions de llibres que es continuen fent a La 22.

Una de les grans llibreries de Girona

No es pot parlar de la història cultural de Girona sense esmentar la Llibreria 22 i la seva alma mater: GuillemTerribas. La 22 va néixer l’any 1978 i ho va fer, segons el seu fundador, com una utopia total. Amb la voluntat de crear un premi literari, programar presentacions de llibres i esdevenir el centre literari de Girona. Es tracta d'una llibreria general, especialitzada en humanitats: Hi trobem des de geografia, història, art, cinema, arquitectura, filosofia, dret, filologia, pedagogia o psicologia. Sense oblidar, és clar, la narrativa i la poesia nacional i internacional. A més, hi ha un ampli espai dedicat al llibre infantil i juvenil. 


PER AÍDA PALLARÈS / PUBLICAT DIMECRES 23 MARÇ 2016 A TIME OUT GIRONA.