LA VIRGEN DE AGOSTO / Cinema Truffaut Girona

LA VIRGEN DE AGOSTO

Espanya, 2019
Direcció: Jonás Trueba
Intèrprets: Itsaso Arana, Vito Sanz, Joe Manjón, Isabelle Stoffel, Luis Heras, Mikele Urroz
Gènere: drama
Durada: 125 minuts
Idioma: castellà

Quinze dies d’agost a Madrid.

 «Madrid sembla una mica poble, encara que és una ciutat gran que ha anat creixent, jo crec que no ha perdut mai del tot aquesta condició que té de poble. La meva sensació és que al mes d’agost es fa més poble que mai, torna a ser el poble que de fet no ha deixat mai de ser.»
Jonás Trueba, en una entrevista de Bernat Salvà a El Punt Avui,
16 d’agost de 2019.

La darrera pel·lícula de Jonás Trueba, el més jove de la nissaga cinematogràfica dels Trueba, es podria haver dit «Conte d’estiu 2», en un clar homenatge a la pel·lícula d’Éric Rohmer i perquè té molt de l’essència i manera de fer del gran director francès. De fet, el film de Jonás Trueba és un conte en forma de dietari (un recurs molt habitual en Rohmer) que comença el dia 1 d’agost, quan la protagonista –Eva (Itsaso Arana)– és a casa d’un amic que li està ensenyant el pis del barri de La Latina de Madrid que li deixarà durant uns dies, mentre ell és fora de vacances, i acaba el 15 d’agost, el dia de la Mare de Déu d’agost que a les set ja és fosc. Durant aquests quinze dies, que seran anotats dia per dia amb les seves nits, viurem i compartirem els moments, els silencis, les converses, les passejades, les trobades, moltes d’elles casuals, ja que a l’agost tothom és fora, i no tan casuals. La solitud i el desig també seran anotats, en una mena de diari en què l’Eva escriu el pas dels dies. Jonás Trueba no té pressa per explicar aquests quinze dies. L’Eva té temps per anar de copes, fer noves amigues, quedar tancada al carrer i no poder entrar a l’apartament que li han deixat. També per anar al cinema i veure espectacles al carrer i parlar, parlar sense presses amb amigues i amics i nous amics. L’agost és un temps aturat, on fa sol i molta calor, en què tens set i ganes d’estar a l’ombra, en una terrassa, prenent una cervesa o una copa de vi blanc. Mirades i observacions. Silencis. Una tarda als afores, a la riba d’un riu, amb amics i una banyada a l’aigua, neta, clara, que corre i fa camí cap al mar. Viurem, també, les festes que aquests dies celebren les diferents barriades de Madrid, com per exemple San Cayetano, San Lorenzo (magnífica i tendra l’escena de la nit de l’11 al 12 d’agost, la de les llàgrimes de Sant Llorenç) i la Festa de La Paloma. Jonás Trueba, en la mateixa entrevista de Bernat Salvà, fa referència al mestre François Truffaut: «En tot cas, m’agrada que les pel·lícules siguin, com deia Truffaut, d’un cineasta i les seves circumstàncies. Jo ara tinc 37 anys i faig pel·lícules de personatges al voltant d’aquesta edat, o almenys fins ara ha estat així, i sobre les circumstàncies que m’envolten.» Estem davant d’un creador, Jonás Trueba, un personatge que ha mamat cinema i que l’estima. Estem davant d’una pel·lícula plena de sentiments, dubtes, sorpreses i alegries. Estem davant de moments viscuts. Les interpretacions són molt naturals i realistes, no sembla que interpretin. Viuen molt el que ens expliquen. Interessant, continguda i creïble la interpretació d’Itsaso Arana, que també participa en el guió del film. Una molt interessant pel·lícula per veure la segona quinzena del mes d’agost. Que vagi bé. 
Guillem Terribas Roca Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Lara i els homes / Imma Merino.

El meu amic Guillem Terribas fa temps que desitja el bon dia a les seves amistats del Facebook penjant-hi la imatge d’un petó o, si de cas, d’una actitud amorosa que sol correspondre a un fotograma. Ahir, que era Santa Marta, va penjar-ne dues de la pel·lícula El doctor Zhivago: una mostra Iuri (Omar Shariff) i Lara (Julie Christie) somrients ajaguts en un camp; a l’altra, els mateixos personatges estan abraçats, al llit, amb un semblant malenconiós. En Guillem està casat amb una Marta i és així que ho he entès com una picada d’ullet que em du a explicar una història que em fascina. Resulta que, quan la seva filla Paula era petita, en Guillem li ensenyava l’escena del llit en una còpia de la pel·lícula en VHS. Li havia dit que eren ell (que aleshores duia bigoti) i la rossa Marta, de manera que cada cop que la nena veia l’escena creia veure la imatge dels seus pares que li anunciava que havia d’anar a dormir al llit. No he pogut resistir la temptació d’explicar-ho i espero que no m’ho tinguin en compte.

Omar Sharif i Julie Christie /Zhivago  i Lara.

Llegint la novel·la, estic encara molt lluny del moment en què Iuri i Lara viuen el seu amor a Varykino. En tot cas, m’adono que, tenint-la molt present, la pel·lícula dirigida per David Lean interfereix en la lectura que faig de l’obra de Pasternak. Tanmateix, agradant-me, he descobert que Lara sembla que, de moment, decideix i actua més per ella mateixa a la novel·la que a la pel·lícula, on sovint es diria reduïda a ser l’objecte del desig de l’intrigant Komarovski, el revolucionari Pasha i el nostre estimat metge humanista. És així que, per fugir de Komarovski, pren una determinació i demana ajuda a una companya d’estudis, Nàdia Kologrívova, que l’informa que els seus pares busquen una institutriu per una altra filla. És així que apareix a la novel·la un personatge fascinant que no recordo a la pel·lícula: Lavrenti Mikhàilovitx Kologrívov, un “empresari modern, intel·ligent i capaç” que, contrari al règim tsarista, organitza vagues a la seva pròpia fàbrica i, com si contribuís a una caixa de resistència, paga “els advocats que actuen en els processos polítics”. Lara viu tres anys tranquils amb els Kologrívov només alterats per la visita del seu germà Ròdia, un cadet pocavergonya que, essent també elidit al film de Lean, li demana que visiti Komarovski perquè aquest li doni els diners amb els quals podrà salvar el seu honor després de cometre un desfalc a l’acadèmia militar. Lara brama: “Jo no tinc uniforme ni tinc honor i de mi es pot fer el que es vulgui.” Però no deixarà que sigui així.
Imma Merino, "Ombres d'agost" el PuntAvui 30.07.2019

La Campana

Joan Ribas

A l’escriptor Josep Maria Espinàs i a l’editora Isabel Martí els bullia el cap per la possibilitat de fundar una empresa editorial pròpia que fes llibres de qualitat, que fossin a l’abast de tothom. Corria l’any 1985 i era un moment molt oportú. La cultura catalana reclamava títols llegidors en el nostre idioma. Espinàs tenia –i continua tenint– un gran prestigi com a autor i impulsor de moviments com Els 16 Jutges, i ambdós coneixien els ambients intel·lectuals de Barcelona.
Havien de donar nom a la nova editora, i tenien diverses propostes. Però vet aquí que la conversa informal amb un autor anglès els va proporcionar el desllorigador: L’anglès pregunta a Isabel: 
Com et dius de nom?” 
lla contesta “Isabel”. 

L’home queda un instant en suspens, i després diu en el seu idioma: “Ah!.. It is a bell.” “Així ets una bell és a dir: una campana?” Acabava de néixer el nom d’una editorial que publicaria centenars de llibres dels autors més importants.
Començant amb escassos recursos, un espai just per treballar –amb un prestatge que s’ha anat farcint de campanes decoratives– però amb una voluntat de ferro, no han defallit ni un moment. Espinàs ha seguit escrivint molts llibres, utilitzant la seva vella màquina d’escriure manual... fent un article diari per a la premsa, i col·laborant amb Isabel en la correcció i edició dels nous volums que volien treure al mercat. Criteris compartits i treball intensiu en la selecció han estat la base de l’èxit. Ben sovint han vingut a Girona –a la Llibreria 22– a presentar novetats i fer col·loquis.
El temps va anar passant, i de sobte Josep Maria Espinàs em deixa anar: “Escolta, Joan. He pensat a vendre la meva participació en l’editorial a la Isabel. Ella té tot el mèrit i és qui fa la feina feixuga. I no voldria que un altre dia la meva part de propietat anés a parar a unes altres mans que li poguessin portar problemes...”

Isabel Martí i Josep M. Espinàs.

Les meves reflexions sobre la conveniència de continuar junts, no serviren: “No, Joan: Jo seguiré venint a La Campana com sempre. És com a casa meva. Només faltaria! L’amistat entre la Isabel i jo està per damunt d’interessos monetaris. Escolta: Tu mateix t’ho mires, hi poses el preu, i si a la Isabel li està bé, que ho pugui anar pagant en terminis mensuals. No voldria atabalar-la.”

Dit i fet. Així va anar. En dono fe. No m’havia trobat mai d’haver de posar preu sense el concurs dels interessats! Però, sense ni mirar d’on em sortien els números, vam anar a cal notari! 

Espinàs a la 22.

Ara, fa pocs dies, La Campana s’ha venut al gegant mundial Penguin Random House. Els temps han canviat i cal un suport molt fort per competir en un mercat tan difícil com el del llibre. Em consta, però, que Isabel Martí hi seguirà col·laborant. Els farà falta.
Joan Ribas, Opinió, diumenge 17 d'agost 2019 en el PuntAvui.