dilluns, 4 de gener de 2016

EL DISCRET ENCANT DE MIQUEL PAIROLÍ

Miquel Pairolí era un personatge discret, encara que la seva presència sempre es feia notar allà on fos. La discreció de Miquel Pairolí era allò que el feia destacar en tertúlies o sobretaules, no només per la seva presència sinó, també, pel que deia o no deia, el que opinava o el que hi aportava a la conversa.
Com passa molt sovint, quan una persona desapareix de la teva vida, et venen records, moments viscuts junts. Anècdotes, situacions divertides i d’altres inimaginables. Moments agradables i d’altres de no tant. Amb en Miquel m’ha passat i m’està passant. I més quan rellegeixo alguns dels seus dietaris i, sobretot, el darrer Octubre. Entenc algunes de les situacions, dels silencis, d’anar junts amb algun lloc i no assabentar-me del que pensava.
En Miquel sabia escoltar i, també, parlar. En les nostres converses, no amagava res, però tampoc et deia gaire. Per exemple, arribar un llibre nou d’ell a la Llibreria i jo no saber-ho. A l preguntar-li com es que no m’havia comentat , que estava escrivint el llibre, la resposta era, “tampoc m’ho vas preguntar…”
En Miquel li agradava el cinema, sabia seleccionar les pel·lícules. També el teatre i l’Opera. La música, sobretot la música. La darrera vegada que el vaig anar a veure, tres dies abans de la seva mort, em va dir que ja no tenia esma per res. Ni per llegir, ni mirar la tele o alguna pel·lí. Però el que li sabia més greu era no poder escoltar música. Al veure la meva cara estranyada, davant el fet de que ja no podia escoltar música, va recalcar que quan ell escoltava música, “Escoltava” música, només estava per viure i interpretar la mel·lodia, els sons i les sensacions. I això ja no ho podia fer.
Moltes vegades vam parlar de cinema, comentar pel·lícules que havíem vist junts o per separat. Coincidíem bastant, tot i que ell era molt més exigent que jo. Em va sorprendre, també aquell darrer dia, quan em va dir que una de pel·lícules que sempre revisava i recordava, era una que ell sabia que a mi m’agradava molt. Es, em va dir, Doctor Zhivago. Mai m’ho havia comentat fins aquell moment, quan jo moltes vegades li havia referènciat aquest important i interessant film de David Lean.
En Miquel era així i molt més. Per això ara penso que amb una mica més de temps, l’ hagués pogut conèixer millor i em comptes d’esperar que fos ell que m’expliques coses de la seva vida quotidiana, ara hagués aprés a preguntar-li. Ell segur que les respondria (a la seva manera), entre altres coses perquè en Miquel no tenia res a amagar.
Guillem Terribas. Publicat a "El Procés" número VII Gener 2015
https://revistaelproces.wordpress.com/2015/12/30/el-proces-vii-2/