diumenge, 14 de juny de 2015

Bloomsday i els Roca

Javier Aparicio , Joan Roca, Rafael Masià, Josep Maria Clavaguera i
Guillem Terribes. 
Foto: QUIM PUIG.
Hi ha gent que es pregunta i qüestiona per què es fan homenatges ciutadans als germans Roca. Un dia perquè van rebre la tercera estrella Michelin, un dia perquè van ser els segons millors del món i dos cops perquè El Celler de Can Roca ha estat escollit el millor restaurant del món, en la The World's 50 Best Restaurants.
El 16 de juny del 2004 vam celebrar, també a Girona, el centenari del Bloomsday, la data en què transcorren els esdeveniments descrits a Ulysses, l'exultada novel·la de James Joyce publicada el 1922. Al món sencer, però sobretot a Dublín, el lloc dels fets, es commemoren i es reviuen les passes de Leopold Bloom, protagonista del relat de l'escriptor irlandès, el 16 de juny del 1904.
La gastronomia hi és molt present. Per això, suposo, l'impulsor de la història, Rafel Masià (cardiòleg ara ja jubilat) em va venir a trobar a la Farinera, aleshores seu d'El Punt. Era el dia de Sant Patrici, patró d'Irlanda. Expressament ho vam anar a remullar a l'Excalibur, el primer pub irlandès i britànic de Girona, avui tancat i que també va participar en el Bloomsday, un dia amb Patrice Chaplin. Per aquelles dates del mes de març del 2004, en Masià també es va trobar amb l'inefable ubic Guillem Terribas. I evidentment amb el gran maister Josep Maria Clavaguera, lector refinat i aleshores encarregat d'afers literaris i de filosofia de La Mercè.
Vam dinar un esmorzar-berenar irlandès, deliciosament preparat per Lluís Llamas, a La Penyora. Ronyons amb regust d'orins, te, cervesa, Bushmills Irish whiskey i el sandvitx de gorgonzola amb borgonya, entre altres menges.
Una de les gràcies de la història va ser el fet de posar la Casa de Cultura Bisbe Lorenzana i el centre cultural La Mercè a treballar plegats. Vam acordar que Girona no era prou joyciana per organitzar un Bloomsday all'uso cada any. El 2005 la vam vessar amb Sartre. No hauríem d'haver coincidit amb el centenari del client de Deux Magots i del Café de Flore, l'un al costat de l'altre, a Saint-Germain-des-Prés, aquí a París.
El 2006 vam decidir passar d'efemèrides i dels múltiples de cinc i fabricar un univers propi, ens vam abocar als que no necessiten xifres exactes i pretextos que no siguin la seva grandesa literària per ser recordats. I vam anar a buscar un altre monstre francès. Marcel Proust dóna per al que vulguem. Malauradament, aleshores no disposàvem de traduccions tan interessants com la de Josep Maria Pinto i de Valèria Gaillard. Teníem la qüestionada de Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany i llibres parcials de Joan Casas i Jaume Bofill i Ferro.
Gastronòmicament, donava per molt, més enllà de la inefable magdalena sucada en una infusió de te o de til·la per la seva tia Léonie un diumenge de matí a Combray. Com que les magdalenes de Proust han de tenir forma de coquille de Saint-Jacques, allargades, amb un costat estriat i sense embolcall, i n'havíem vist de semblants a El Celler de Can Roca, vam demanar als germans Roca, d'El Celler, si ens podrien ajudar.
I el 13 de juny del 2006 en Jordi Roca ens va preparar un berenar proustià al claustre de La Mercè, en una tertúlia en què també hi va participar Vicenç Pagès Jordà, il·lustrat company de viatge en la majoria de tertúlies de l'Univers Literari. Aquest any en Vicenç era a Barcelona i el seu amic, professor i crític literari Javier Aparicio Maydeu, ha vingut a Girona. Junts hauria estat una bomba i, fins i tot, la Imma Merino s'hi hauria volgut afegir.
El 2007 vam pensar en Virginia Woolf i en un berenar anglès. El temps ens va acompanyar en l'atrezzo i ens vam haver de refugiar a l'auditori Viader de la Casa de Cultura. Vam omplir perquè l'autoria de Mrs. Dolloway és molt gran i perquè en Joan Roca ens va assegurar que no li faria res ser-hi cada any. Aquell dia en Vicenç Pagès ens va revelar que la pijeria anglesa jugava al whist, un precursor de la nostrada botifarra. Els jugadors de whist ja el coneixeu.
La família Roca hi ha sigut sempre més. Els cargols del pare van acompanyar El baró rampant, de Calvino. Vam menjar xai amb l'Ulisses original, el d'Homer, per commemorar els 10 anys d'Univers. Hem begut Bourbon amb en Faulkner. I aquest dijous mateix, mentre en Joan era a La Mercè a l'Univers Literari amb una relectura de la xucrut, en Pitu era a la UdG, parlant del piment, un vi especiat, amb motiu del congrés dels 750 anys del naixement de Ramon Muntaner.
Els Roca són importants per la ciutat més enllà de l'Univers i de la gastronomia. Ho són perquè col·laboren amb Càritas, el Banc dels Aliments i qui sap quantes ONG. Perquè criden #AmuntGirona quan reben un premi. Perquè han creat 65 llocs de treball directes a Girona, al Celler, al Mas Marroch i al Rocambolesc, més 45 a l'Omm, a Barcelona. Perquè són un centre de formació de cuiners, sommeliers i cambrers, amb 45 stagiers anuals, més els extres que lloguen pels extres que organitzen. Més els llocs de treball indirectes, ja que el 90 per cent de la seva matèria primera és de proximitat.
Ho són perquè amb els seus èxits posen Girona al mapa global.
I ho són perquè fan feliços els que poden menjar-hi cada dia o un cop cada any i als que estalvien cada dia per menjar-hi almenys un cop en tota la seva vida.
Salvador Garcia Arbós. Publicat en el Punt-Avui 14.06.15