Cinema Coliseu; Narcís Jordi Aragó, Isidre Vicens; Agustí Ensesa; Miquel Casellas; Anna Pagans... Recordats per Jordi Grau

Records del Coliseu Imperial  

 

El Coliseu Imperial era un dels tres cinemes que van donar nom a “la plaça dels cines”, també coneguda com la plaça de Sant Agustí i de nom oficial plaça de la Independència. De la dels francesos, no pas la del procés. Hi penso perquè he entrat a la consulta del meu metge a l’edifici que el va albergar durant noranta anys i perquè ara fa quaranta-cinc anys, el gener del 1981, es va enderrocar l’edifici senyorial amb el cinema i el cafè del mateix nom per tal de construir-hi un nou edifici per donar compliment a la normativa urbanística que deia que tota la plaça de la Independència havia de ser una plaça porxada. Tot primer es van edificar els edificis amb els porxos característics a est i oest i posteriorment al nord, on hi havia la parada de la Teisa i el bar Boira i al sud, hi va haver durant molts anys els cinemes Coliseu i l’Albéniz.
El primer cinema de la plaça tal com el vam conèixer durant dècades havia estat el Gran Via i un any més tard, el 9 d’octubre del 1909, es va obrir el Coliseu, un espaiós saló construït per Martí Sureda i Vila que va substituir el Cinematógrafo Paralelo, una barraca de fusta que va ser el primer cinema estable de la ciutat. El Coliseu estava situat a la cantonada de la plaça amb el passeig Canalejas. A Pedres de Girona llegeixo que el solar on es va construir va ser aconseguit pel propietari, el senyor Del Olmo, l’any anterior a canvi d’una permuta d’un solar amb l’Ajuntament, que es va quedar el de l’altre cantó on s’hi va edificar l’actual edifici de Correus. L’edifici on hi va anar el cinema es va reformar el 1940. Abans el Coliseu, durant la guerra havia estat col·lectivitzat i rebatejat amb el nom de Sala Bakunin.
Del Coliseu, sala de cinema i cafè, Enric Marquès en va escriure que “era un cafè on un esplèndid mirall reflectia la totalitat de la sala, les taules de marbre, les ondulants cadires, el curiós terra”. Aquell cinema i cafè monumental va ser enderrocat el 1981, però el Coliseu va sobreviure com a cinema al nou edifici fins al 30 de juny del 1999, quan va tancar les portes. Quatre anys i mig després s’hi va obrir un restaurant.
Homenatge als deu anys de la mort de Narcís-Jordi Aragó

Narcís Jordi Aragó reben la Creu de Sant Jordi
de mans del President Jordi Pujol.

Recordo el periodista, escriptor i advocat Narcís-Jordi Aragó perquè tal dia com avui del 1985, és a dir, fa quaranta-un anys, va ser nomenat director de la Revista de Girona. Un càrrec que va mantenir fins al 2009, en què va fer un pas al costat després de vint-i-quatre anys dirigint la revista de la Diputació de Girona. Aragó es va llicenciar en dret per la Universitat de Barcelona i va exercir com a advocat des del 1957. Al mateix temps es va diplomar en periodisme per l’Escola Oficial de Madrid. Quan ho va fer ja havia col·laborat a Ràdio Girona amb diversos programes i especialment Resurrexit i també havia participat amb el Grup de Teatre de l’emissora del carrer de la Força. Com a periodista va ser redactor en cap de Vida Catòlica, que dirigia el seu amic, l’industrial Josep Maria Ginès. Hi va començar a col·laborar el 1952 de la mà de Ginès, llavors redactor en cap, quan el director era mossèn Carles de Bolòs, un capellà i periodista sord com una perola. Mort mossèn Bolós, Ginès va ser el director i Aragó tenia un paper fonamental a la revista fins a la topada amb el censor eclesiàstic, el canonge Josep Calzada Oliveras, amic íntim de l’alcalde Pere Ordis. Calzada va voler tocar el botet a Narcís-Jordi Aragó per un article i aquest va decidir plegar i en solidaritat amb ell ho van fer també tots els col·laboradors de la revista, que evidentment no cobraven. Aquella primera topada del 1959 es va resoldre després que el bisbe Cartañà, més conegut com en Pepet Vermell, el va citar i es va arribar a un acord per evitar la desaparició de la revista. Fins al juny del 1962, quan una censura del canonge ho va fer esclatar tot. Es va publicar que l’Ajuntament volia tallar cent plàtans de la Devesa i Jordi Dalmau va redactar una nota “amb estil contingut i amb la prudent administració de les metàfores pròpies del periodisme de la època”, segons va escriure Aragó al seu llibre Periodisme sota sospita. La notícia va ser censurada, Aragó i tota la redacció van plegar i la revista va estar cinc mesos sense sortir. Aragó al seu llibre de memòries periodístiques li va passar factura recordant com el canonge Calzada es va suïcidar a la sèquia Monar el 1999. Narcís-Jordi Aragó va tornar a Vida Catòlica quan Pere Madrenys es va fer càrrec de la direcció, ja amb Narcís Jubany com a bisbe. Van ser dos anys, fins al dia de Corpus, el 25 de maig del 1967, quan al Bisbat Narcís Jubany, de manera sibil·lina, va acordar que compraria les accions de Manuel Bonmatí de la revista Presència i Aragó en seria director, després d’una proposta de Francesc Ferrer i Gironès. Les accions van passar com una donació a la Creu Roja polaca. Aragó va dirigir Presència fins al 1980 i al mateix temps va ser corresponsal del diari Tele/eXprés entre 1970 i 1980.
Aragó va escriure llibres bàsic per entendre aquella Girona. Havia estat cofundador de l’Associació de Premsa de Girona i el 1985 del Col·legi de Periodistes de Catalunya, del qual va ser el primer president de la demarcació de Girona el 1987. Després de deixar Presència va ser director del centre d’informació i documentació de la Cambra de Comerç de Girona. Va ser sempre articulista d’aquest diari i membre del consell editorial d’El Punt, que va presidir des del 2007. També va ser membre del consell assessor de la Biblioteca Valvi i president d’honor de la Fundació Rafael Masó de Girona. Va ser membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi des del 1987, Creu de Sant Jordi (2002), Premi d’Honor de la Diputació de Barcelona, va rebre la distinció Ciutadania de l’Ajuntament de Girona i la distinció al mèrit cultural de la Facultat de Lletres de la UdG (2007).
Narcís-Jordi Aragó va morir el 22 d’agost del 2016. Coincidint amb el desè aniversari de la seva mort es prepara l’Any Aragó, en què participaran la Diputació de Girona, la Fundació Valvi, el Col·legi de Periodistes de Catalunya, la Cambra de Comerç de Girona, la Fundació Masó i la família Aragó. Està previst commemorar l’Any amb una exposició sobre el seu llegat periodístic, de la qual serà comissària la historiadora Rosa Maria Gil Tort. Un record ben merescut.
Deu anys sense Isidre Vicens

Fa deu anys va morir el pintor Isidre Vicens i Cubarsí (Montfullà, 1918-Girona, 2016). Tenia 97 anys i va viure una vida llarga i plena, sense que hi faltessin els patiments. El pintor té un espai dedicat al Jardí dels Alemanys, ben a prop del Bellmirall, que va ser casa d’hostes primer i hotel després, que va regentar amb la seva dona. Va ser un pintor reconegut, metre de molts pintors gironins. Va rebre el Premi Especial de Normalització Lingüística de l’ADAC el 2006 i l’any següent es va fer l’exposició La pintura i els dies a la Casa de Cultura i a la Fundació Valvi, que va mostrar obra seva del 1940 fins al 2005. Era el pintor del color. Però va tenir una vida dura en la seva infància i joventut. Nascut en un mas de Montfullà, amb la mort del seu pare i quan tenia 13 anys, va haver d’anar a treballar a la Coma Cros, amb una feina dura. Després va ser deixeble de Josep Aguilera, però abans de poder seguir el seu camí va patir molt durant la guerra. Va ser mobilitzat i enviat al front amb 19 anys i va combatre al front de Terol. Fet presoner, va ser enviat al camp de concentració de Bilbao i a un batalló de càstig de Màlaga abans de passar per les presons d’Alcalá de Henares, Yeserías, Reus, Girona i Salt. Mai va ser acusat de res ni jutjat. Alliberat el 1943, tres anys després el van acusar falsament d’un sabotatge al Carrilet d’Olot, a la Pilastra, i el van empresonar 18 mesos, també sense judici. Com a pintor va formar part del Grup de Girona amb Fulcarà, Torres Monsó, Emília Xargay, Fita i Vila Fàbregas. Un pintor notable, un ciutadà exemplar i un home que cal recordar.

Mor Agustí Ensesa Bonet 

Em commou la mort d’Agustí Ensesa Bonet als 86 anys. Hi havia parlat tres vegades aquest any, la darrera el dimarts dia 13, quan em va demanar un PDF. Les converses telefòniques van ser emotives, com sempre. Li interessava tot el que passava a Girona i em trucava sovint per comentar les meves Mirades. El coneixia de sempre. Aquest any em va trucar des de Roma. Havia anat a visitar una de les seves filles i va haver d’ingressar d’urgència en un hospital per una infecció que requeria antibiòtic i observació. Ens vam trucar i m’ho va explicar. Després vam parlar dues vegades més, una quan ja era al Trueta de Girona i ja planificava com tornar a escriure. Sobre el món del vi, és clar. Després el whatsapp i diumenge Salvador Garcia-Arbós em va donar la inesperada notícia. M’havia semblat que estava prou bé i que ho superaria. No ha estat així. L’Agustí era d’aquelles persones que mereixen un record. El vaig conèixer quan era president de la federació de patinatge. Ens vam fer amics, tot i que no provo el vi i ell no ho entenia. Però com que bec cava (ara Corpinnat) i xampany, fèiem tractes. Va portar el negoci familiar de vins i després va obrir el restaurant Edelweiss i les botigues El Petit Paradís, on venia exquisideses en uns temps on no era tan habitual. Va ser fundador de l’Escola de Tastavins del Gironès i va idear i tirar endavant el Giroví, un gran concurs de tast de vins i caves del país. D’ell sempre recordaré els steak tartar que preparava al seu restaurant, davant del client i a l’antiga manera, la bona. Sempre amb la Maria Glòria, la seva dona. Eren creients i practicants i quan van perdre un fill ho van acceptar amb resignació cristiana. L’Agustí va ser el continuador de la saga que van iniciar els germans Agustí i Josep Ensesa Pujadas. En Josep va ser després qui va idear la urbanització de s’Agaró, que van portar a terme el seu fill i l’arquitecte Rafael Masó, i es va quedar amb el negoci de la farina a la Farinera Montserrat. L’Agustí va seguir el negoci de vins que van continuar el seu fill Agustí Ensesa Cuatrecasas i el seu net, Agustí Ensesa Bonet. L’Agustí era un gironí de cap a peus, orgullós de la seva ciutat. Era també una bona persona. Descansa en pau, amic!

Miquel Casellas Casals 

Miquel Casellas amb en 
Guillem Terribas en un descans
d'Els Pastorets de Girona 

Era fill de Can Maret de Salt, tot i que ell defensava que hauríem d’escriure Meret, perquè provenien de Sant Mer. Va fer d’hortolà, perquè n’era fill, i va treballar a la Caixa, on va ser delegat provincial a Girona, a la província de Barcelona i va jubilar-se de cap de control de riscos. També va ser Defensor del Ciutadà de Salt, el poble on ha viscut fins al darrer moment, a Les Vetes, que tant a ajudar a crear i on ell i la seva neboda, Carme Carbó, n’han estat els principals responsables al llarg dels anys. Home de teatre, va fer Els Pastorets a Salt, on també va formar part de La Pastera i va ser un dels fundadors de La Farga. Als Pastorets d’en Joan Ribas, a Girona, va fer molts anys d’alcalde. Era un bon amic de la meva família i meu. El vaig veure per darrera vegada a l’espectacle Les veus de Salt, al desembre. No fallava mai als actes que feien poble, ni a les presentacions de llibres, tot i que els darrers temps li fallava el cos i anava en cadira de rodes. Tenia una gran memòria i no només recordava noms i cognoms, feines i telèfons, sinó també alguns números de compte de clients del seu temps a la institució bancària per a la qual va treballar tota la vida. Va defensar Salt quan es va voler annexionar el poble a Girona i va lluitar per la seva independència fins a aconseguir-la. Era catalanista de cap a peus. El trobarem a faltar!

Anna Pagans, la primera alcaldessa de Girona

Anna Pagans amb el President Zapatero

El 2 de gener del 2002 Joaquim Nadal va dimitir com a alcalde de Girona. Disset dies després, ara fa vint-i-quatre anys, Anna Pagans es convertia en la primera dona alcaldessa de Girona. Ho va ser catorze mesos, fins a les eleccions, i els vuit anys següents perquè, encapçalant la llista del PSC com a independent, va guanyar dues eleccions. Va haver de governar en coalició, amb Esquerra Republicana i Iniciativa per Catalunya. És a dir, es va haver d’entendre amb Francesc Ferrer (i després Cristina Alsina) i Joan Olòriz. Reconeix que va haver de practicar molt el diàleg perquè venien de cinc majories absolutes de Nadal, però recorda que l’alcaldessa era ella i que va haver de negociar però va fer moltes de les coses que pensava que tocaven i té un bon record d’aquells gairebé deu anys d’alcaldessa. I ja n’havia passat més de nou com a regidora i tinent d’alcalde. L’Anna era professora i també té un bon record d’aquells anys que semblava que tot estava per fer. Ara, en una volguda segona línia, continua amatent al pols de la ciutat i a les seves necessitats. Ho viu amb un distanciament crític però orgullosa d’haver estat la primera dona alcaldessa de la ciutat.
Benestar emocional
El II Congrés de Benestar Emocional va començar aquest dilluns al Palau de Fires de Girona amb èxit total pel que fa a la participació i amb uns ponents de primer ordre que van centrar en la importància de les cures les seves intervencions. El van inaugurar l’alcalde Lluc Salellas i la vicealcaldessa Gemma Geis i aquell dia professionals de la salut, la psicologia i l’educació van oferir eines als assistents per cuidar-se i cuidar en un món en què la salut mental ha cobrat importància i on també s’ha tractat el tema de la influència de les xarxes socials i de l’aparença física en persones de totes les edats. S’ha tractat temes diversos amb ponents que han compartit les seves experiències de superació en un espai que és de reflexió però sobretot d’intercanvi i d’aprenentatge. Aquest congrés pioner al país té voluntat de continuar parlant de salut emocional quan encara és un tema tabú en molts espais i com va dir Gemma Geis, “vol consolidar un model en què es posi les persones al centre”. L’alcalde Salellas també va explicar experiències emocionalment molt complicades que li han tocat viure i, durant la primera jornada es va anunciar la creació de l’Espai Cura Miren Garcia Franch, que s’incorporarà al congrés a partir de l’any vinent. Lamentablement, l’episodi de llevantades que va viure la ciutat i que va provocar la crescuda dels rius, va obligar a suspendre dimarts aquest congrés, així com les activitats lectives, esportives i cíviques pel risc d’inundacions.
Jordi Grau 23.01.2026 publicat en el Punt Avui