dissabte, 21 d’agost de 2010

La vida, l'amor i la mort.


Alex Waag, va morir d'accident d'aviació a Algèria, el dimarts dia 17 d'agost. L' Alex havia nascut a Paris, fa 47 anys. Va viure fins els 14 a la Provença i llavors es va traslladar a Berkeley (Califpornia) on ja treballava com a pilot d'helicòpter. El 1994 es va traslladar a Girona amb la seva dona Kathy i les seves dues filles. Durant uns anys va treballar de cambrer al polpular restaurant Bistrot, mentre convalidava el títol de pilot expedit als Estats Units.
Era un bon jan. Agradable, simpàtic... Una pena. Imma Merino li fa un record en la seva columna del mes d'agots en el Punt d'avui dia 21.
Dijous vaig tenir el privilegi de participar en un acte a l'Era d'en Saulot, una botiga de Pals amb productes de la terra i una vocació d'espai cultural, concebut com un gest de reconeixement i agraïment a Montserrat Abelló amb motiu de la publicació de l'antologia dels seus poemes d'amor. Abelló és l'amor per les paraules i la vida que tan bé expressen molts dels seus versos, com ara aquests: “Visc i torno a reviure / cada poema / cada paraula. / Estimo tant / la vida / que la faig meva / moltes vegades”. La poesia com una manera de reviure cada moment, d'apropiar-se la vida a través de les paraules. La poetessa va dir aquests versos. També la cantant Mariona Segarra. Els sabia en Roger Costa-Pau, que també era allà per dir el seu amor per la poesia d'Abelló. I jo els sentia vivament, com una ferida que em recordava l'amor a la vida quan em colpia una mort. Poc abans de començar l'acte m'havia arribat la notícia de la mort del meu amic Alex Wagg, el pilot que manejava l'helicòpter estavellat a Algèria mentre hi netejava les línies elèctriques d'alta tensió. Vaig conèixer l'Alex, que era francès i també tenia nacionalitat suïssa, fa molts anys, potser cap a vint, quan va arribar a Girona amb la Kathy “americana” i les seves filles Anaïs i Alina, que eren molt petites. Venien de Califòrnia buscant una altra vida que fos més tranquil·la. La meva mare i la meva tia deien que era un home com els d'abans de la guerra. I era veritat. Tenia un aire d'actor del Hollywood clàssic. A Girona va separar-se de la Kathy i després va casar-se amb una gironina, amb la qual va tenir una altra filla. La vida, que tant estimava, va dur-lo a altres llocs fins a morir a Algèria. Quina tristesa. Ara fa unes hores he visitat la meva amiga Carme, que va perdre la seva filla Irene en l'accident de Mèxic. Quanta tristesa, però també quant d'amor per la seva filla, que tant estimava la vida. I penso en la Nathalie, que ha perdut el seu fill Alex. És per amor a la vida que la mort fa tant de mal, però potser pot arribar a suportar-se.
Imma Merino, el Punt 21/08/10. Foto: Manel LLadó.

divendres, 13 d’agost de 2010

EL ESCRITOR (The Ghost Writer)


D ’entrada dir que el títol original de la pel·lícula “l’escriptor fantasma”, té més sentit que la traducció que li han posat en la versió espanyola. Un “escriptor fantasma” és aquell que per encàrrec d’un editor, escriu en nom d’un personatge que normalment sol ser mediàtic. En el nostre país, també s’en diu “fer de negre”.
Aclarit aquest punt, la trama del film va d’un primer ministre anglés, amb clares referències a Tonny Blair (Pierce Brosman, broda el personatge) que està escrivint les seves memòries. De fet ja tenia un escriptor que els hi estava escrivint i ha de ser reemplaçat per un altre, degut a que el primer l’han trobat mort en estranyes circumstàncies. I és com apareix un nou escriptor “fantasma”, molt ben interpretat i contingut per Ewan McGregor, un periodista que està passant per un mal moment. Aquest serà l’escriptor protagonista de la història, juntament amb una esplèndida i sorprenent Olivia Williams, que fa de dona del primer ministre. També, a la complicada història que ens explica Polanski sobre el poder i les seves trames político-socials amb clares referències corruptives, hi podem trobar l’encara atractiva i madura actriu Kim Cattrall, coneguda pel gran públic pels sis anys que va estar a la sèrie “Sexo en Nova York”, que interpreta a la madura (i encara seductora) i eficient secretària del primer ministre. I, possiblement hi trobem la darrera interpretació del veterà actor nord-americà Eli Wallach, en un petit paper.
Els que hem seguit la trajectòria cinematogràfica de Polanski, veurem que dins el seu cinema, sempre hi ha les mateixes variants i denuncies: Les (males) relacions humanes, sobretot entre l’home i la dona; les corrupcions i les trames polítiques, i finalment, un toc de suspens. Només cal recordar “Lunas de hiel” (1992), “Frenético” (1988), “Chinatow” (1974), “La Semilla del diablo” (1968) i fins i tot de les seves primeres pel·lícules, sobretot l’estètica i l’atmosfera de “El cuchillo en el agua” (1962).

"El escritor" també té molt del mestre Hitchcok, per la seva trama complicada i d’intriga que fa que l’espectador no pugui deixar ni un moment de mirar la pantalla i en el que ella està passant.
Amb aquesta pel·lícula, podem comprovar que Polanski segueix essent un gran director, que té molt clar el que es el cinema i com s’ha d’explicar una narració. Que sap triar les històries i estar el dia del que passa a la nostra societat. I, sobretot, sap treure suc dels actors.
Ens trobem, doncs, davant d’una de les millors pel·lícules d’aquest any 2010, amb un director, que a part del seus problemes personals amb la justícia, no ha perdut la gràcia i la mestria de fer un bon cinema, que sap combinar perfectament la comercialitat amb la qualitat.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
Fulla-crítica pel Cinema Truffaut de Girona (del 13/08/10 al 19/08/10)

Brown ha venut 32 exemplars del seu llibre des de l'abril


L 'exprimer ministre britànic Gordon Brown no té èxit com a escriptor després de la derrota electoral en què va perdre el càrrec al maig. La recopilació dels seus discursos d'entre el 2007 i el 2009 gairebé no té sortida. Des de l'abril només s'han venut 32 exemplars de The change we choose (el canvi que triem), segons revelava ahir el diari The Daily Telegraph.

Si en el moment de posar-se a la venda, el cost del llibre era de 20 lliures(uns 24 euros), l'obra ara només costa sis lliures. En la llista de best sellers de la llibreria en línia Amazon, l'obra del polític escocès se situa en el lloc 262.956.

El seu predecessor en el càrrec, Tony Blair, no vol que li passi el mateix i es prepara per a la sortida de la seva autobiografia, A journey (un viatge), el mes que ve. Blair preveu firmar-ne exemplars, una decisió que implica mesures de seguretat extraordinàries. Qui vulgui un autògraf de l'exprimer ministre haurà de permetre que el registrin i entregar el mòbil.

"Agències", publicat en El Punt, el 13/08/10

EL SAVI JOSEP ROCA





Fa uns anys, els propietaris de Masia Serra van regalar a Josep Roca una ampolla de vi per celebrar el naixement d'un seu fill. Fa un parell de dies, en una nit encalmada de Cap Roig, a Calella, Josep Roca la va obrir. No és cap notícia espectacular, ho sé, i vostès em poden dir que l'anècdota entra en el territori de les coses més íntimes i que no cal fer-ne propaganda. És cert. El que la converteix en categoria universal és un petit detall que afecta el vi i l'ampolla que el contenia.
Prové (provenia, perquè ja no en queda) d'una bota de 1860, una bota mare, en diuen, que és la que impregna d'aroma, d'història i de fervor familiar els vins dolços naturals Ino que, aquests sí, es poden adquirir a les botigues. Els amara, mai millor dit. L'ampolla que va destapar Josep Roca, però, en un tast de Set vins sentits (estimats i escoltats), tenia en el seu interior l'essència real i tangible, autèntica, d'una herència de 150 anys. Com que els espectadors de la seva performance eren més de 200 no en va poder oferir una copa a cada un, sinó dues gotes, dues peces d'orfebreria introduïdes en un flascó que calia olorar per entrar en l'interior de l'experiència i entendre-la i sentir-se'n fedatari. Em poden dir, amb tota la raó del món, que exagero. És el que jo sempre havia pensat d'un tast de vins. Sempre m'havia costat molt endevinar les aromes, les reminiscències, identificar fustes o cireres. Fins a la nit de fa dos dies, a Cap Roig.
El flascó que els dic era la concentració màxima, la tensa economia conceptual que resumeix un poema, però va ser el punt i final a una exhibició tècnica, a un càlid acostament de Josep Roca, savi en vins i ric en adjectius, al món de l'enologia entès com a univers paral·lel al de la música.
Capaç de convertir la rutina gustativa en un espectacle que va més enllà dels coneixements sobre vinyes o anyades i que s'endinsa en els plecs de la memòria més plaents, el mitjà dels germans Roca dibuixa, en certa manera, una autobiografia.
Tot abraçant el llegat dels clàssics, amb el contrapunt musical de Mozart, Massenet o Saint Saens (interpretats pel Quartet Gerió), ensenya les terres (àrides o fèrtils) que han infantat els vins que l'han fet ser com és. I les comparteix. Les ofereix com una narració, amb un fil argumental que va des del «llogarret per on surt la primavera» (el nom en alemany d'una vinya de Riesling) fins a l'evocació del xerès amontillado amb què recupera la veu antiga de la nissaga, nascuda a recer d'un barri obrer i immigrant.
Ànima enterbolida
Va ser una nit emocionant. Una nit que és una vida. La que transcorre entre la poda de gener i la desolació de la tardor, acabada la collita. La que promet noves floracions i anuncia la caiguda inevitable de la fulla. La que presagia l'esclat del raïm i preveu la gelada sobre el cep entortolligat i sol. Va ser una nit emocionant i torbadora perquè va acabar amb el ganivet que Sílvia Pérez-Cruz sempre és a punt de clavar-te. Mentre Josep Roca presentava un porto vintage, olorós i enfangat, l'artista cantava un fado d'Amália Rodrigues i Carlos Gonçalves que diu, si fa no fa, «si jo sabés que, morint, tindries una llàgrima per a mi... per una llàgrima teva em deixaria matar». Els assistents van picar de peus perquè tenien les mans ocupades amb la copa de Porto. Va ressonar un aplaudiment opac, com una ànima enterbolida.
Josep M. Fonalleras. El Periodico 13/08/10.