divendres, 30 de desembre de 2011

Cementiri marí / Un sofà a la riba






Fa temps, uns amics van decidir viatjar a Roma per comprovar la qualitat del cafè. No en tenien cap dubte, de les excel·lències del ristretto romà, però com que hi havia discrepàncies sobre l'establiment que servia el millor espresso van decidir fer un examen in situ. En va sortir guanyador el del Sant'Eustachio, que és un local en extrem petit i on només s'hi pot prendre cafè a peu dret, mentre el barista, com toca, executa la cerimònia de cares al consumidor, és a dir, sense que el públic pugui observar les seves maniobres precises perquè la cafetera actua com a parapet. Bé, en tot cas, l'anada al Sant'Eustachio, just a tocar de l'esplèndida construcció helicoïdal de Sant'Ivo alla Sapienza, just al darrere del Pantheon, no era sinó l'excusa dels amics per tornar a Roma. Sempre Roma. Hi anaven d'hora, passejaven i es civilitzaven, dinaven, feien el cafè (un ritus), potser visitaven una església, de propina, i tornaven a casa. Un dia, en una de les excursions habituals, van decidir retre homenatge a John Keats, el poeta romàntic que va morir a Roma a començaments del segle XIX. Hi havia anat a curar-se de la tuberculosi, uns aires més amables que no pas els anglesos, però hi va arribar tan malalt, tan feble, tan malmès pel viatge, que només va poder viure-hi un mes. Va agonitzar en un piset de la Piazza Spagna, a la vora de les escales de Trinità dei Monti. L'homenatge dels amics va ser una lectura de versos de Keats, aquella immensa oda a l'urna grega, a la tomba envoltada d'arbres i gespa del Cimiterio Acattolico. Va ser un acte discret i emotiu. Després, també van fotografiar-se davant les cendres de Gramsci, al mateix cementiri, i van evocar Pasolini i aquell seu poema llarg i dens.

Han passat els anys. Hi ha amics que ja no hi són, i n'hi ha de malalts que no poden viatjar. Fa poc, els visitants romans (dir-ne turistes seria una ofensa) es van tornar a trobar i van renunciar, almenys per un temps, a Roma. Planava, en el seu retrobament, l'absència. Ja res no serà el mateix. Un d'ells va proposar una nova sortida. “I si anéssim a Seta?”. A Seta, hi ha el Cimitière marin de Valéry i també hi reposa Brassens. Van decidir refer aquell primer homenatge amb una nova visita als morts. Els morts sempre hi són, sempre ens esperen, sempre ens reclamen. Van pensar això, els amics, relativament tristos, moderadament vius.
Josep M. Fonalleras, publicat en el Punt-Avui el 30.12.11

dimecres, 28 de desembre de 2011

Quan la mentida ens millora la vida






La veritat és més fàcil de recordar, i menys mesquina. Però hi ha enganys que ens fan l'existència més suportable, encara que sembli mentida.
Fa nou anys, la meva filla va descobrir la identitat dels Reis d'Orient per culpa d'una novel·la infantil: Tanit , de Núria Albó. En concret, per culpa del següent diàleg (atenció, aparteu les criatures!):
"-A vegades costa que la gent vulgui saber la veritat. S'estima més pensar que té raó que no pas admetre que s'ha equivocat.
-¿Com si volguéssim creure en els Reis quan ja sabem que són els pares?
-Més aviat com si no volguéssim acceptar que són els pares encara que veiéssim tots els paquets a sota el llit quinze dies abans."

La nena se'm va acostar amb el llibre obert per la pàgina delatora i a mi no em va quedar altre remei que confessar-li la gran mentida. Tot seguit vaig amagar Tanit , per garantir que els seus germans petits no el llegirien abans d'hora.
Fa pocs mesos, el meu tercer fill se'm va presentar amb cara de desconcert i amb un altre llibre de Núria Albó a les mans: Íngrid , també publicat per Cruïlla. En efecte: s'hi tornaven a desemmascarar els Reis i altres personatges màgics. No en puc transcriure les paraules literals perquè, de la ràbia, vaig llençar el llibre per la finestra. De passada vaig requisar la resta de llibres de Núria Albó que voltaven per casa, perquè encara em queda un fill que ignora el secret nadalenc. I no em sento pas mala mare per seguir-lo enganyant uns quants anys més.
La vida no sempre és bella, i maquillar-la no sempre és pecat
Per Sant Esteve vaig veure de nou La vida és bella , i vaig plorar tant que encara em couen els ulls. La pel·lícula de Roberto Benigni es va inspirar en la història de Rubino Romeo Salmonì, un supervivent d'Auschwitz mort justament aquest 2011, autor del llibre autobiogràfic Ho sconfitto Hitler (He derrotat Hitler) .

Quan intentes explicar als nens d'avui l'absurditat salvatge de l'Holocaust, com em va tocar fer abans-d'ahir, t'adones que gairebé és més fàcil fer-los creure que tot plegat era un joc, com fa el personatge de Benigni amb el seu fill. Dutxes de gas, forns per cremar persones...? Au va, on vas a parar.
Al nen de la pel·lícula, la mentida el protegeix de l'horror. Perquè, sí, la mentida fa mal, però hi ha veritats que maten. La veritat té raó i, a la llarga, només la veritat ens consola. Però també és cert que una mentida quan cal ens pot salvar la vida.

La religió ha estat l'opi del poble, però també pot ser-ne la salvació

És veritat o mentida que el poder corromp? I que l'enamorament és un estat d'imbecil·litat transitòria? I que ningú no és profeta a la seva terra? I que les millors coses de la vida són de franc? I que dient les veritats es perden les amistats? I que en l'amor i en la guerra tot s'hi val? I que la felicitat és una quimera?
El periodista Adolf Beltran va plantejar aquestes i altres preguntes al matí radiofònic de can Bassas, i amb les converses que se'n van derivar n'ha fet un llibre: Veritat o mentida , editat per Proteus.
La primera constatació és que la majoria de sentències lapidàries no són ni veritat ni mentida. És veritat o mentida que la religió és l'opi del poble? "Les dues coses -respon Lluís Duch, antropòleg i monjo de Montserrat-. Aquesta frase, com tot allò que es refereix d'alguna manera a l'ésser humà, participa màximament de l'ambigüitat. Són els contextos els que decideixen sobre la seva bonesa o la seva maldat".
La realitat és molt més complexa que els aforismes, i que les pel·lícules, i que les novel·les que aixafen la guitarra de la màgia que ve d'Orient. I ara, amb permís de l'escriptora Núria Albó (àvia, per cert, de la Bibiana Ballbè), me'n vaig a fer la carta als únics reis que reconec com a meus, que tenen el sa costum de passar per casa cada sis de gener. De veritat.
Eva Piquer, publicat a l'Ara.cat el 28.12.11 Foto: Cèlia Atset.

* Quin personatge gironí fa de Rei blanc a la foto que il·lustra la columna de la Eva Piquer?.

divendres, 23 de desembre de 2011

Fulles de liquidàmbar



A Girona, i des de fa uns anys, poc abans de la nit de Nadal, una colla de romàntics seguidors de Frank Capra es troben en el Cinema Truffaut per veure It's a Wonderful Life, la pel·lícula que explica la vida del pobre George Bailey, l'home bo que rep contínues garrotades del destí i que, quan és a punt de llançar-se al riu, rep la visita d'un àngel de segona divisió que mira de fer-li veure que, si no fos per ell, el món seria molt més trist del que és. En la visita irreal que Bailey i l'àngel Clarence fan al poble de Bedford Falls (aquell deliciós retorn a la novel·la de Dickens A Christmas Carol), la contemplació desoladora del futur fa que el personatge que interpreta un enorme James Stewart es repensi el suïcidi i decideixi tirar endavant malgrat totes les desgràcies. No explico el final perquè vostès ja el saben i perquè, només d'explicar-lo, se m'entelen els ulls. Jo, que no ho sóc gaire, també exerceixo de romàntic empedreït davant l'habilitat de Capra, la saviesa i la sensibilitat, davant la capacitat de transmetre el desig de ser feliç amb la insígnia de la dignitat al pit. I tant que ploro, veient aquesta pel·lícula! Contemplada amb la perspectiva actual, cada dia sembla menys una ficció, cada dia s'acosta més a un documental. Capitalistes sense entranyes, homes i dones de bona fe en la lluita per un present esquiu, contínues plantofades del destí... i la voluntat de fer front a les adversitats per evitar, si més no, que tot sigui més fosc. La llum de la faula de Capra encara ens il·lumina. Les persones que han convertit en tradició la cita cinematogràfica fan perviure un determinat esperit que, francament, aquests dies costa de trobar. És probable que niï només en els ulls esbatanats d'uns nens que vaig veure en una representació del Conte de Nadal, entusiastes impulsors d'un misteri que, a la seva edat, ni tan sols poden formular. O en la ferotge expressió d'un meu amic de cinc anys que, disfressat de dimoni, feia néixer, només amb el seu gest arravatat, la cremor d'un infern entapissat de fulles vermelles de liquidàmbar. Ens alimentem de minúscules partícules de tendresa, de clarors discretes i humils que actuen com el dic ho fa contra la marea. No res. Instants que ens informen de la vida que esclata, del natalici que lluita contra l'espectre de la mort i l'oblit.
http://youtu.be/A8gXTp0oeL0



Josep M. Fonalleras, publicat en el Punt-Avui "Un sofà a la riba" el 23.12.11

dimarts, 20 de desembre de 2011

Llums i ombres

Quadern de teatre
Un balanç sobre el festival Temporada Alta 2011, que tanca una llarga etapa sempre ascendent i plena d'èxits i deixa pas a un futur incert.

S 'ha acabat el Festival de Tardor de Catalunya Temporada Alta 2011. El més ambiciós, amb l'oferta artística més equilibrada i extensa. Fi d'una etapa. Arribada a un cim. Podríem afirmar que socialment i econòmica ha estat un èxit rotund, que en conjunt i teatralment no hi ha res comparable i que Europa ja no és una utopia, gràcies a l'anhel implícit, a l'èxit artístic i a l'enorme complicitat dels espectadors, pacients, fidels i abundosos. A Girona es respira un sentiment de fraternitat que transcendeix i il·lumina el paisatge de l'escena catalana com si estigués a la claror d'una gran foguera. Però qualsevol claror desplega ombres i al capdavall la consciència val més que la supervivència. Així, doncs, matisem, i parlem del nivell teatral exhibit, i res d'infatuar-se com paons.

Què ha estat artísticament Temporada Alta? En general hi ha hagut de tot, com és natural, des del superb i extraordinari al bluf i la mediocritat, que també expressen alguna cosa; però diria que la línia nuclear que ha definit el festival ha estat més que bona. Considero que han fallat, malauradament, alguns espectacles fonamentals, l'èxit dels quals hauria culminat la realització d'una l'excel·lència somiada.

Cronologia crítica, parella de contraris o reguitzell de dissonàncies:

Bons: Un fràgil equilibri d'Albee, dirigit per Mario Gas, espectacle inicial del festival que ho suggeria tot i no acabava de concretar gaire res; Havanera, el sorprenent laboratori d'investigació escènica en què Rigola va aconseguir implicar actors i públic; José K. torturado, un fantàstic Pedro Casablanc dirigit per Carles Alfaro; l'essencial Luces de Bohemia amb uns brillants Manel Dueso i Lluís Soler; Tala de Thomas Bernhard, esplèndid Gonzalo Cunill; el solc poètic de Nadir, de Quim Espanyol; l'homenatge pictoricolíric que fou Estimat Comadira; la intriga i el bon afer de Truca un inspector; la ingenuïtat sentimental d'Algunes persones bones del Pont Flotant; les provocacions sornegueres a Schubernacles humits; Canigó, i l'humor fosc de Patrice Thibaud a Jungles.

Regulars: la indocilitat de Marta Carrasco a No sé si...; la pal·lidesa de Delicades; l'anarquia il·lusa a Els comptes de la lletera; l'emboirada Desaparecer, i la poc encisadora fredor de Molly Sweeney.

Excel·lents: el desconcertant El Box de Bartís; la meravellosa Rosa Maria Sardà evocant Sagarra; la impactant tomba coberta de flors a Preparatio mortis de Jan Fabre; la divertida i acrobàtica PSY dels quebequesos Les 7 Doigts de la Main; l'exquisida Insomni de Xavier Bobés, i l'inquietant cor amable de Pugilatus, dels Escarlata Circus.

Decepcions: la més sentida, Waiting room, de Krystian Lupa; l'aire antic i falsejat a l'Oncle Vània dirigit per Lev Dodin, i el correlat de buidor estètica de Victoria Thierrére-Chaplin a Murmures des murs.

Superbs: l'increïble imaginari en la versió de La tempestat de Shakespeare a Miranda, de Korsunovas; el delicat, divertit i meravellós Cristoph Marthaler a els Viatges de Lina Bögli; l'esplèndida gimnàstica estètica d'A louer dels Peeping Tom; la impactant i commovedora versió de La gavina de Txèkhov, Los hijos se han dormido, de Daniel Veronese, i l'esplèndid Enric V dels Propeller.

Blufs: la descarada i lamentable concessió a la taquilla que suposa Els jugadors de Pau Miró, i la maniobra repetitiva, irritant i buida de 30-40 Livingstone perpetrada per Sergi López i Jorge Picó.

Descobertes: la sensible, inoblidable, original i commovedora proposta de Romina Paula El tiempo todo entero; el sensacional estil narratiu dels mexicans Lagartijas Tiradas al Sol a El rumor del incendio, i l'innovador impacte escènic i l'originalitat d'El cel dels tristos.

Diversió: el dinàmic i alegre ambient que ha generat el Torneig de Dramatúrgia, més enllà de l'ambivalent nivell actoral i dramatúrgic.

Fi d'una etapa d'èxit. Arribada a un cim. Culminació d'un bell projecte. Ara toca reinventar-se i que el centralisme prepotent de Barcelona permeti un destí que no n'esborralli la grandesa. Enhorabona i llarga vida al meravellós espectacle que suposa habitar Temporada Alta.

Celebració

A la Universitat de Girona van tenir lloc la setmana passada diversos actes per celebrar-ne el vintè aniversari. Tal celebració havia de “culminar” amb un acte institucional amb la presència d'Artur Mas, president de la Generalitat que gestiona les retallades en l'ensenyament i altres serveis públics. És possible preguntar-se què s'ha de celebrar en un moment en què, a conseqüència de la tisorada i del menyspreu per la cosa pública que va escampant-se, s'està fragilitzant la qualitat de l'ensenyament (la transmissió del coneixement) i és en perill la continuïtat de certes universitats, almenys en les condicions que les facin dignes de tal nom. Més que celebrar, no s'ha de defensar la universitat pública? També és possible preguntar-se si, en tot cas, s'havia de celebrar amb un acte obert als polítics però, en canvi, tancat a bona part de la comunitat universitària. Amb actes, doncs, excloents i pròxims al secretisme. I, finalment, si la manera de celebrar-ho és amb l'ocupació de l'espai públic a l'entorn dels edificis universitaris i amb l'entrada dels Mossos al claustre de la Facultat de Lletres per repartir llenya.

Si el president Artur Mas volia celebrar els vint anys de la UdG no havia d'entrar per la porta del darrere. Té dret a assistir als actes que vulgui, però va amb el càrrec i amb el sou aguantar les protestes dels que no estan d'acord amb la seva política. Mentre ell entrava per la porta del darrere, els Mossos de Felip Puig van accedir a la universitat i van colpejar manifestants i espectadors per, en paraules del conseller, “garantir el funcionament institucional”. La presència de la policia a la universitat és una profanació. I costa veure que els cops de porra dels Mossos siguin actes a favor del diàleg i la tolerància que s'exigeixen als manifestants.
Imma Merino, publicat en El Punt-Avui 20.12.11

dilluns, 19 de desembre de 2011

L'única novel·la de Claire Morgan




PATRICIA HIGHSMITH NO VOLIA QUE
L'ETIQUETESSIN COM A AUTORA LÈSBICA
P
oc abans de Nadal de l'any 1948, Patricia Highsmith acabava d'escriure Estranys en un tren, que no només va tenir èxit, sinó que aviat va ser adaptada al cinema per Alfred Hitchcock. Aquesta seva primera novel·la, però, no va publicar-se fins a finals de l'any vinent. El cas és que, aquell Nadal del 1948, l'aleshores jove escriptora no tenia gaires diners i va treballar com a dependenta en uns grans magatzems de Manhattan. Un matí, en aquell caos de fressa i de compres, la venedora temporal va atendre una dona rossa que duia un abric de pell i tenia un aire pensatiu. Després de dubtar entre dues nines, la dona en va comprar una, va escriure l'adreça on s'havia d'entregar el regal, va pagar i va marxar. Patricia Highsmith va sentir-se estranya i marejada, quasi a punt de desmaiar-se, i a la vegada exaltada, com si hagués tingut una visió. Així ho explica en el pròleg “retardat” a una novel·la, Carol, de la qual no va reconèixer la seva autoria fins al 1989, pocs anys abans de morir i més de trenta anys després d'haver-la publicat amb el títol original de The Price of Salt (El preu de la sal) i amb el pseudònim de Claire Morgan.
El pròleg va escriure'l, doncs, per l'edició on, finalment, constava com l'autora d'aquesta novel·la que comença en uns grans magatzems de Manhattan, on, durant els dies abans de Nadal, treballa a la secció de joguines una jove escenògrafa, Therese, els ulls de la qual es troben de sobte amb els d'una dona alta i rossa: “La seva figura esvelta i gràcil es cobria amb un abric ample de pell que mantenia obert amb una mà posada a la cintura. Tenia els ulls grisos, incolors, però dominants com la llum o el foc. Atrapada per aquells ulls, Therese no podia apartar la mirada.” La dona, Carol, compra una maleta i després una nina, ordenant que siguin enviades a una adreça de New Jersey. Therese queda trasbalsada pel contacte visual amb la rossa desconeguda i, amb els paquets, li envia una targeta personal de felicitació per Nadal, que Carol, recentment separada i amb una filla, rep encertadament com una invitació a una trobada. Així s'inicia una història d'amor que, vivint-se plenament en un viatge fins que les amants descobreixen que són perseguides per un detectiu, ha d'afrontar diversos obstacles: el xantatge del marit de Carol, que aconsegueix una sentència judicial per imposar a la seva exdona la ruptura amb Therese si vol continuar veient la filla, i la pròpia capacitat i llibertat per viure la relació en contra de la moral dominant i, en conseqüència, la pressió social.
Tal com explica Patricia Highsmith a l'esmentat pròleg de Carol, aquesta novel·la s'origina, evidentment, en la visió fascinada d'una dona que l'escriptora no va veure mai més. Possiblement empesa pel desig de seguir aquella dona, però és clar que també pel seu instint d'escriptora, Highsmith va imaginar una història. El desig va fer-se realitat en la ficció literària: Aquella mateixa nit va concebre una idea, una trama, una història sobre la dona rossa i elegant de l'abric de pell. En menys de dues hores, va escriure vuit pàgines que contenien l'essencial de la novel·la que més tard va redactar. Va haver de passar un temps. En tot cas, el mareig potser no només va provocar-lo aquella trobada fugaç sinó la varicel·la que, possiblement encomanada per una de les criatures que voltaven al magatzem, covava dins seu: “El germen, però, també era el germen d'un llibre: la febre estimula la imaginació. No vaig començar a escriure'l immediatament. Prefereixo que les idees bullin durant setmanes.”
Per què, un cop escrita, no va publicar-la amb el seu nom? Highsmith argumenta que si l'havien etiquetat com una “escriptora de suspens” per Estranys en un tren, no volia que l'etiquetessin d'una escriptora de “novel·les lèsbiques”. Tant se val. Com explica a l'epíleg que també va escriure més de trenta anys després, “Claire Morgan va rebre moltes cartes d'agraïment per una novel·la d'amor entre dones amb un final feliç”. Ara que ve Nadal, tenint present el començament de Carol, he pensat en recomanar la lectura d'aquesta deliciosa novel·la d'amor.
Imma Merino, publicat a El Punt·Avui 17.12/11

diumenge, 11 de desembre de 2011

Hi ha Nova ADAG



L'assemblea d'artistes gironins, que es va constituir ahir, demanarà al govern municipal concreció sobre el model cultural que aplica.
Gairebé una trentena d'artistes i persones vinculades al món de l'art i la creació a Girona –Marc Palau, Eudald Camps, Pep Admetlla, Quico Estivill, Manel Bayo, Clara Oliveras i Mim Juncà, entre altres–, van constituir ahir, en una reunió celebrada a les escales de la catedral, la Nova Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona, Nova ADAG, una plataforma “independent políticament i ideològica”. Van fer la reunió a les escales perquè no van ser autoritzats a realitzar-la on estava anunciada, a la sales municipals d'exposició Fidel Aguilar de la Rambla. El comitè impulsor no va entrar la instància corresponent al registre de l'Ajuntament, mentre que els responsables consistorials, sabedors que la convocatòria existia, tampoc no van fer res per evitar que es produís una situació absurda que era més que previsible.
A la reunió de constitució de l'assemblea, que va durar una hora i mitja, hi va regnar la sensació de desorientació pel que fa a la política cultural de l'Ajuntament de Girona. Els participants es van queixar en diverses ocasions de la ambigüitat, si més no en l'esfera pública, en què estan situats els responsables municipals de Cultura. De fet, el primer determini que es va prendre, després de constituir l'assemblea, és cursar una petició de trobada de representants de l'assemblea amb l'alcalde de la ciutat, Carles Puigdemont, qui va assumir les competències de Cultura, per tal que els expliqui i defineixi clarament quin és el model de gestió cultural que pensa aplicar. Això, set mesos després d'haver accedit a l'alcaldia.
El crític d'art Eudald Camps i l'artista Marc Palau van dur el pes de la reunió. Camps va remarcar la necessitat de constituir la plataforma pels “moments d'excepció que vivim”, dificultats que “no vénen pel canvi de govern a la ciutat, sinó que és una dinàmica que ve de lluny”, una opinió a la qual Pep Admetlla hi va afegir que els artistes gironins han passat “de ser manipulats a ser obviats”. Els promotors de l'assemblea van explicar que no els agrada cap a on van les coses: “Un exemple clar el tenim a les sales municipals.” Consideren que les sales Fidel Aguilar ja van rebre al seu moment una “ocupació”, en incorporar-les al Centre d'Art Contemporani Bòlit –“una entelèquia”, segons van dir–, i ara n'han vist una segona ocupació; “ara que tothom vol matar el Bòlit, que tothom entén que no té futur i es vol suprimir, s'ha previst un subtil canvi d'usos, mentre els promotors del Bòlit han estat incapaços de defensar el seu projecte”, van dir Palau i Camps.
Palau es va mostrar molt insistent en el fet que caldria evitar la intromissió d'interessos privats en allò públic, centrant el seu discurs, amb molta vehemència, en l'exposició que el marxant Joaquim Riera ha organitzat de l'obra de Joan Mateu que il·lustra un llibre de Vicenç Pagès, per aquest Nadal, a les sales Fidel Aguilar. La major part dels assemblearis van estar d'acord en què aquell potser no havia de ser el model a seguir, però que calia transcendir l'anècdota d'aquesta exposició per poder anar al moll de l'os de la qüestió.
El futur de les sales municipals, que han de sotmetre's a obres de reforma; el Dadespai; els equipaments culturals municipals; l'Escola Municipal d'Art; les incògnites sobre equipaments com ara la Marfà –3.500 m² en què no s'ha pensat cap espai expositiu–, obliguen el col·lectiu, tal com es queixava ahir,“a especular”, i d'això se'n deriva una gran sensació de desorientació.
D'autocrítica, en un col·lectiu fins ara desarticulat com pocs ho estan, no n'hi va faltar. Van ser diverses les vegades que es va sentir que eren coresponsables de la situació, per un excés d'individualisme, de vetllar cadascú excessivament pels seus interessos. Els promotors de la trobada, però, es van mostrar satisfets amb el nombre d'assistents a la reunió i l'esperit constructiu regnant.
Dani Chicano, publicat en El Punt-Avui 11.12.11 . Foto: Marc Marti
Imatges de la trobada realitzades per Manel Bayo: http://on.fb.me/txuC6F
Més informació sobre la Nova Assemblea: http://bit.ly/uijS75

diumenge, 4 de desembre de 2011

ELL, ELLES I EL CINEMA



EL GÈNERE FEMENÍ
Espanya, 2011.
Direcció: Carlos Benpar.
Intèrprets: Gary Piquer, Silvia Marsó,
Paula Jiménez, Anna Gonzalvo.
Durada: 123 min.
Gènere: Drama.
Idioma: Català.
Carles Benpar (Barcelona 1948) és un cineasta que és dins la indústria del cinema des del 1982, en què va dirigir «El Gran Convoy». Va començar com a director i, en les seves darreres pel·lícules, treballa, també, com a guionista.
Benpar és un home de cinema, li agrada el cinema, i la seva vida gira a l’entorn del cinema. És un home que es deleix per les «aventis» i, en els inicis de la seva carrera, el que li agradava més era filmar-les, com la majoria de les pel·lícules que el van influir. El western, el cinema negre o, si voleu, la versió catalana de «lladres i policies», i també el cinema d’aventures. Com a cinèfil, va rodar una pel·lícula documental sobre la censura i altres manipulacions, titulada «Cineastes contra magnats» (2005), que va obtenir el Premi Goya al millor documental. L’any següent va rodar una segona part, amb el títol de «Cineastes en acció», que també va obtenir el Premi Goya al millor documental.
Si en un principi Benpar va rodar les «aventis» de les pel·lis que el van influir d’adolescent, ara, en la seva maduresa, ens explica les «aventis» de la seva vida i l’experiència que aquesta li ha donat.
«El gènere femení» conté tocs autobiogràfics. Fins i tot el protagonista, Gary Piquer, té la seva edat, els seus cabells i la forma tranquil·la de viure i veure passar la vida. A «El gènere femení», però, també hi ha molta imaginació i, sobretot, moltes picades d’ullet a l’espectador atent i cinèfil. «El gènere femení» és cinema dins el cinema, encara que el començament del film és teatre, una variant que Benpar no ha tocat com a director. La pel·lícula s’inicia en la representació teatral d’un llibre d’aventures, «El prisionero de Zenda», que va marcar la infància del protagonista-director de l’obra, interpretat pel ja anomenat Gary Piquer. Anant sovint al mercat de Sant Antoni de Barcelona (el protagonista n’és un assidu), hi troba un llibre (i també hi veu per primera vegada la que serà la protagonista de la seva pel·lícula) que no té cobertes. Li crida l’atenció i el compra. I el llegeix. I li agrada molt i vol saber qui és l’autor. Es així com un productor amic, en hores baixes i en decadència, li demana que en faci una adaptació cinematogràfica i que la dirigeixi. Tot i no tenir cap experiència en cinema, accepta la proposta.
I és a partir d’aquí que entren «elles», el gènere femení, les diverses dones que acaparen la seva atenció, la seva vida professional i, també, sentimental. També la del record, la del primer amor, perdut per culpa d’una mort prematura.
Ens trobem, sens dubte, davant el film més intim i arriscat de Carles Benpar. Compartim amb ell aquesta «aventi» i, sobretot, el final de la pel·li.
Guillem Terribas.
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. Cinema Truffaut dies 25/26/27 de Novembre 2011