«Estem molt satisfets de tornar a casa, de tornar al Truffaut de sempre»

La sala reobre al remodelat edifici del cinema Modern i avui estrena «Las cosas que decimos, las cosas que hacemos» amb tres passis diaris Les portes d’un nou i reformat Modern donen la benvinguda als gironins i a tota l’escena cultural de la ciutat després de més de dos anys d’obres, en una reobertura que es va celebrar ahir a la tarda.
El cinema Truffaut, una de les sales més icòniques de la ciutat, torna a casa, al Modern, on va néixer als anys 90 i s’hi havia consolidat des del 2000, ja convertit en edifici municipal. Durant el llarg període de reformes del Modern, la sala 12 dels Albèniz Plaça va acollir el Truffaut per a poder continuar projectant pel·lícules en versió original i obres d’autor pel públic més cinèfil de la ciutat. La reobertura va acollir la projecció del curtmetratge Tardor, de la gironina Helena Oller, que retrata el procés de fer-se gran a a través d’una mirada molt íntima i propera, influenciada per cineastes catalanes com Elena Martín o Carla Simón, segons va assegurar la pròpia Oller. El públic present també va poder gaudir de la ja mítica Mulholland Drive, un suspens de David Lynch. L’acte va estar caracteritzat per un ambient festiu i alegre que demostrava les ganes dels gironins de poder tornar a gaudir del Truffaut de sempre, sobretot per part del Col·lectiu de Crítics de Girona, que en duu la gestió. Guillem Terribas, el president, va deixar clar que celebraven «la tornada al Modern, no la inauguració del Truffaut». Tot i això, la il·lusió era palpable: «estem molts contents de tornar a casa nostra, de tornar al Truffaut de sempre». A més, Terribas també va destacar que, tot i que la sala històrica es manté, el novembre s’inaugurarà la segona sala del cinema, que va assegurar «que ja està pràcticament acabada». Una sala que permetrà donar més alternatives als espectadors.
En l’acte també hi van estar presents el vicealcalde i Regidor de Cultura, Quim Ayats, que va afirmar que aquesta nova etapa «és una aposta clara pel cinema», i l’alcaldessa Marta Madrenas, que es va mostrar incerta sobre el futur del cinema degut la Covid però que, tot i això, assegurava que el que sí que té clar «és que Girona sempre tindrà un cinema de qualitat a l’alçada del que necessita la gent de la ciutat». Avui el Truffaut estrena Las cosas que decimos, las cosas que hacemos, i en farà tres passis diaris. 

El Cinema Truffaut torna al Modern
La reobertura ha acollit la projecció del curtmetratge "Tardor" de la gironina Helena Oller i "Mulholland Drive" de David Lynch

Aquesta tarda s’ha celebrat la reobertura del Cinema Truffaut al Modern, edifici que ha estat en reformes durant més de dos anys. Durant aquest període, els Albèniz Plaça han acollit el Truffaut a la sala 12 per a poder continuar projectant pel·lícules en versió original i obres d’autor pel públic més cinèfil de la ciutat. La reobertura, que s’ha celebrat amb la projecció del curtmetratge Tardor, de la gironina i palafrugellenca Helena Oller, i Mulholland Drive, de David Lynch, ha estat caracteritzada per un ambient festiu i alegre, sobretot per part del Col·lectiu de Crítics de Girona. Guillem Terribas, president del col·lectiu, ha assegurat que celebren “la retornada al Modern, no la inauguració del Truffaut”. Tot i això, la il·lusió era palpable: “Estem molts contents de tornar a casa nostra, de tornar al Truffaut de sempre”. També hi han estat presents el vicealcalde i Regidor de Cultura, Quim Ayats, que afirma aquesta nova trajectòria de la sala “és una aposta clara pel cinema”, i l’alcaldessa Marta Madrenas, que s’ha mostrat incerta sobre el futur del cinema degut la Covid però que, tot i això, assegura que el que sí que sap “és que Girona sempre tindrà un cinema de qualitat, de primera i, a més, en versió original”. Una reobertura que ha aconseguit tornar a omplir la sala d’un dels cinemes més simbòlics de la ciutat i que demostra que l’èxit del projecte durant aquests vint-i-un anys.

Emma Granyer. Diari de Girona 03.07.2021

El Truffaut ja projecta al Modern El cinema Truffaut de Girona ha tornat a casa.

I des d’ahir ja funciona la seva sala gran en espera que a la tardor se n’hi sumi una altra, amb una capacitat per a una vuitantena d’espectadors. L’alcaldessa, Marta Madrenas, i el regidor de Cultura, Quim Ayats, van inaugurar l’equipament remodelat que tot just ha completat la primera fase. En una segona, Girona disposarà d’un centre cultural d’allò més ambiciós que donarà cabuda a les arts escèniques i que potenciarà la creació. Per la seva banda, el president del Col·lectiu de Crítics, que gestiona la sala, va beneir la primera sessió.
El Punt-Avui 0307.2021

ÀNGEL QUINTANA en el "Face" 03.07.2021

Estiu del descontrol 13. Fa vint anys i un anys, que de fet si som precisos en fa trenta que existeix el cinema Truffaut. La sessió inaugural va ser la pre-estrena de Barton Fink dels germans Coen. La setmana després es va projectar La belle noiseuse de Jacques Rivette -versió de quatre hores- en versió original francesa sense subtítols, va ser un acord amb l’Aliança Francesa. Una setmana després fèiem un programa doble amb Las Hurdes. Tierra sin pan de Luis Buñuel i els descarts de les Hurdes que conservava a casa seva a Narbona, Marcel Oms que va venir-la a presentar. També recordo una sessió especial amb Ludwig de Hans Jürgen Sybeberg. Aquells anys no era municipal sinó fruit d’un conveni amb els empresaris locals i tot plegat es va fer gràcies a molta imaginació. A partir del 2001, l’Ajuntament de Girona va comprar l’edifici. Durant aquell temps Isabelle Huppert va presentar La pianista de Haneke, Jean Louis Tritignan va parlar de Ma nuit chez Maud de Rohmer, Patrice Chérau va explicar com va rodar La reine Margot i Theo Angelopoulos va pre-estrenar Eleni. També es va convidar a Edgar Morin a presentar Andrei Roubliev de Tarkovski i a Georges Steiner a parlar de The seachers de John Ford, que l’entusiasmava. La nòmina de gent que ha passat al Truffaut és espectacular però el més important és que al llarg de tots aquests anys cada dia hi ha hagut cinema en versió original. Després de dos anys d’exili forçat en un altre local per remodelació, ahir vàrem tornar a casa. Mullholand Drive, que es va estrenar al Truffaut el març del 2002 ens va donar la benvinguda.

MULHOLLAND DRIVE / Tornem al Modern, Tornem a Casa. Cinema Truffaut

MULHOLLAND DRIVE

Estats Units, 2001
Direcció: David Lynch
Intèrprets: Naomi Watts,
Laura Elena Harring,
Justin Theroux, Ann Miller,  
Durada: 147 min
Gènere: intriga
Idioma: anglès

Les possibilitats del “no hem entès res”:
De vegades passen coses meravelloses a la vida i al cinema. Per mi una de les més meravelloses és poder parlar de David Lynch dins i fora de les aules. Sempre passen coses excepcionals quan comencem diàlegs amb les meves alumnes sobre les obres del director americà. És indiferent la pel·lícula que comentis amb elles, totes acaben igual: un “no hem entès res”, edificat enmig de la perplexitat. Després els explico que no entendre les coses també és una manera d’entendre el món. I així, enmig del dubte, sempre volen tornar a veure la pel·lícula, convertint la visió en una espècie de repte per intentar desxifrar què ha passat durant aquells segons que han estat desconnectades del món real. Busquen pistes, creen teories, cerquen explicacions. Les converteixen en disputes, diàlegs i reflexions. Així construeixen possibilitats. No entendre significa tornar a començar, per fixar-nos en tot allò que sembla haver-nos escapat. No entendre significa la possibilitat de construir noves perspectives del món, eliminar límits i edificar possibilitats a través de l’experiència i dels somnis. Trobar la curiositat que ens impulsa a continuar conduint per una carretera que ens porta cap a Mulholland Drive.

Anna Bayó.

Somni i malson:
Una noia rossa, una morena, una clau blava, una rodamón que espanta... han passat vint anys i encara em revenen imatges d’aquell somni/ malson hollywoodià que David Lynch va voler compartir amb nosaltres. Mulholland Drive és un fascinant trencaclosques cinèfil plegat d’enigmes, missatges críptics i codis ocults que, projectats, són un reflex distorsionat dels anhels més profunds de l’ésser humà. Juntament amb Inland Empire” conformen una reflexió sobre la indústria cinematogràfica, l’èxit i el fracàs. Un díptic per emmarcar.

Jordi Camps Linell. 

No hay banda:
El meu Lynch és el Lynch de Blue Velvet. El que em va impactar des de les primeres imatges, aquell cel blau, lluminós, net, sense núvols i les flors vermelles i la tanca de Tom Sawyer, blanca, i la gespa verda, i la veu de Roy Orbison...i, tot just després, la mànega que es desajustava i aquell món perfecte n’amagava un altre, el decorat s’esquinçava i ens permetia veure els monstres, tot just darrere. Però el meu Lynch també és el de Mulholland Drive, on tot això hi és. Mulholland Drive es podria titular Naomi Watts al País de les Meravelles. El que m’agrada de Lynch és que l’estranyesa, en els seu films, neix dels objectes més quotidians, que una habitació d’hotel, una catifa o una cortina poden esdevenir inquietants, terrorífics amb el moviment de la càmera i l’acompanyament musical de Badalamenti. Tot és físic i al mateix temps, il·lusori. NO HAY BANDA i malgrat tot, escoltem una banda.

Ramon Girona

A l’altre costat del mirall:
El cinema de David Lynch potser no fa més que mostrar una cosa fosca amagada sota una superfície brillant o a l’altre costat d’un mirall enlluernador. Una exploració en el malson originat en la idea del somni americà. D’aquí, no és estrany que " "MULHOLLAND DRIVE", vista pel Col·lectiu de crítics de cinema de Girona ho hagi fet en relació amb Hollywood, on, al principi de Mulholland Drive, una jove hi arriba amb una rialla als ulls. Poc desprès, coneix una dona ferida i amnèsica que conserva una bossa amb un feix de dòlars i una clau blava. És la clau que, després d’una nit d’amor, obre una capseta que du a un altre lloc, que potser és el de la tremenda realitat de la “fabrica dels somnis” com un malson ple de frustracions, desil·lusions i fins de cadàvers.
Imma Merino.

Intriga i seducció:
Tinc un record molt espès i al mateix temps agradable d’aquest film de David Lynch. El vaig veure fa vint anys i no l’he revisat. Em venen a la memòria imatges deslligades, sense (aparent) sentit però que em sedueixen. Les dues protagonistes, Laura Elena Harring i sobretot Naomi Watts, em van deixar bocabadat per la seva bellesa i el seu erotisme. Tinc moltes ganes de veure la “restauració” d’aquest intrigant, seductor i encantador film, a l’igual que tornar al Cinema Truffaut, que també ha estat “restaurat” vint anys després, i que em continua intrigant i seduint.
Guillem Terribas.

Entre el somni i la vigília:
Els meus records de Mulholland Drive són borrosos però fascinants. Vaig veure la pel·lícula en la seva estrena mundial a Cannes el maig de 2001 i des de llavors no l'he tornat a revisar. És com si hagués volgut mantenir impol·lut l'impacte vivíssim que em va causar. El film de Lynch t'atrapa, t'embolcalla, et fascina. I et condueix per camins imprevisibles, entre la realitat i la imaginació, entre el somni i la vigília, com si les nostres percepcions fossin etèries i els desitjos es fusionessin de sobte amb les nostres pors. Un viatge hipnòtic a les profunditats del subconscient, del que som i del que voldríem ser.
Paco Vilallonga

* Full col·lectiu per celebrar la tornada al Modern, la tornada al truffaut, a casa nostra. 02.07.2021