divendres, 4 de gener de 2008

Retalls de Premsa * Diari de Girona 04/01/08


El nervi de la ciutat
JOAQUIN NADAL I FARRERAS
La vida dels pobles i de les ciutats s'identifica per coordenades molt diverses. Sovint ens entretenim només en la imatge física i material, resseguim el sentit de la forma urbana. Identifiquem el ritme dels canvis i de les permanències, assenyalem les singularitats del paisatge urbà, les emergències, el relleu de la ciutat. Hi ha, però, una dimensió menys formal, més profunda i impenetrable, més decisiva per tal de conèixer l'ànima de la ciutat. Es tracta del seu cos social. Del conjunt de les persones que hi viuen, de les seves vides, dels seus neguits, de les seves aspiracions. Es tracta d'aquesta dimensió humana, social, entesa en un sentit individual i col·lectiu. El sentit comunitari esdevé una dimensió necessària per tal de disseccionar i analitzar el conjunt de la ciutat i conèixer els mecanismes de la convivència i de la vida comunitària.
Un cop coneguts els plecs del paisatge fins al mínim detall ens hem d'interrogar per aquesta altra dimensió més humana i social. Quin teixit social conforma una ciutat, quins grups hi viuen, com s'agrupen, com s'organitzen, amb quines aficions i afinitats s'associen, quines complicitats es generen i quines tensions s'alimenten. Els habitants de la ciutat són els que interpreten, una generació darrere l'altra, totes les grandeses i també les misèries, els grans cims assolits i les mesquineses més elementals.
Ens convé també conèixer aquesta dimensió, menys perceptible però més important; potser intangible però real: l'ànima de la ciutat, el nervi, la base humana de les decisions més rellevants. És una qüestió col·lectiva, és clar, però que es pot individualitzar, que permet una singularització. Qui són els que interpreten a cada generació l'ànima de la ciutat, on són les persones i els grups decisius a cada etapa per marcar una personalitat diferenciada Fins on podem parlar de classes socials amb papers diversos i també confrontats
Fins ara em moc en reflexions de caràcter genèric que podríem aplicar a qualsevol poble, ciutat o país. Però la reflexió neix d'un exercici concret aplicat a Girona. M'ho va suggerir el dinar que la Fundació Prudenci Bertrana va oferir a mig novembre al conjunt de les persones que en el moment decisiu van decidir contribuir de forma individual a la convocatòria del premi Bertrana. Seixanta-cinc persones, com s'explica en el catàleg de l'exposició. Però seixanta-cinc persones d'extraccions molt diverses, d'ideologies diferents, de compromisos i d'històries discrepants. Potser una certa fotografia de la ciutat No del tot, és clar. Però sí un moment històric, una circumstància excepcional, un moment de canvi. La nòmina dels seixanta-cinc ben estudiada ens aportaria moltes claus interpretatives i ens despertaria molts interrogants sobre els moments històrics i el paper de determinades generacions. Ens portaria a preguntar-nos també si ara hi hauria una generació equivalent. Jo crec que sí, però crec també que d'una generació a altra, potser baixant els esglaons de l'edat, ens costa més d'identificar nous perfils de lideratge i de compromís. Sigui com sigui, i portat només per un afany exemplificador, m'adono que només amb la nòmina dels que ja no hi són tenim prou elements per definir un panorama i dibuixar un entramat social determinat. Deixeu-me compartir d'una manera no exhaustiva l'exercici. Si penso en els més directament compromesos, penso en Santiago Sobrequés, Francesc Ferrer i Joan Saqués. Si penso en figures històriques de la vida de Catalunya o de la ciutat puc parlar de Narcís de Carreras, Josep Ensesa o de Pompeu Pascual; si entrem en el món de l'empresa cal recordar Manel XifraLluís Bachs, també compromès en tasques de direcció del món associatiu esportiu i cultural. No em puc estar de continuar un repàs per ordre estrictament alfabètic i esmentar Manuel Batallé, Manuel Bonmatí, Ignasi Bosch, Joaquim Castanyer, Santiago Coquard, Josep Fraga, Juli Lara, Josep M. Nolla, Xavier Pagans, Joaquim Pla i Cargol, Josep M. i Joaquim Pla Dalmau, Lluís Sibils, Francesc Solà... i alguns més que em deixo en aquest repàs apressat. Però només amb aquests noms ja es dibuixa la presència de sensibilitats molt diverses unides aquí per la literatura i el compromís amb la llengua catalana. Botiguers, empresaris, professionals liberals, docents, banquers, hotelers, vells conservadors, republicans històrics. Gent diversa que conforma una de les lectures socials possibles de la vida de la ciutat dels anys seixanta.
No cal dir que a la llista completa hi trobem encara una varietat més àmplia i més il·lustrativa amb persones de molt pes, fins i tot polític, en aquell moment històric dels anys seixanta i d'altres persones que estaven liderant la represa democràtica, i encara d'altres que havien patit exili i tornat sovint amb discreció i silenci, d'altres amb compromís i lluita. El premi i els premis posteriors amb els noms de Rahola i Palol completarien el pont necessari entre la història de la ciutat i la necessària renovació dels horitzons del moment i la reivindicació de les figures més il·lustres de la vida de la ciutat amb tot el dramatisme incorporat de les seves vides i de la seva mort injusta en el cas de Rahola o dels seus exilis interiors en el cas de Palol.
Voldria afegir, és clar, que per a un dibuix més complet de la societat civil ens caldria afegir-hi els dirigents obrers i sindicals, els directius de les associacions de veïns, el ric i intermitent entramat de les entitats i associacions culturals, esportives i de molt diversa índole.
Uns dies més tard vaig assistir a la presentació, a la Planeta, del llibre de Guillem Terribas, Demà serà un altre dia. M'agafo a l'índex i busco noves generacions compromeses amb la vida comunitària des de camps molt diversos. Apareix un horitzó més feminitzat al ritme del canvi social necessari i detectem noms pont entre una generació i una altra, però també grups nous i compromisos nous d'un altre temps i del mateix país, a la mateixa ciutat. Els vint-i-dos socis de la 22 podrien ser el contrapunt a l'exercici que de forma incipient volia fer per rastrejar la capacitat de la ciutat de generar persones amb capacitat de compromís i de lideratge. Noms que caldrà explorar per atorgar un perfil més polièdric a la història de la ciutat contemporània, lluny del reduccionisme de la política i amb afany de conèixer de prop el nervi que conforma la personalitat col·lectiva. Portat pel mateix mètode trobo a l'índex d'aquest llibre d'altres noms de rellevància per a una història col·lectiva i compartida, també traspassats per no canviar de referència comparativa. Anna Breva, Just Casero, Ramon Picamal, Jaume Faixó, Quim Masó, Enric Marquès, Ernest Lluch. Me'n deixo també. Constato que trobo noms repetits en un moment i l'altre, i m'adono que sovint simplifiquem en excés i mantenim una lectura superficial de les ciutats que no s'adiu amb la realitat més evident.
Si traspasséssim la barrera que m'he imposat atendríem amb més precisió al que intento explicar. El gruix dels noms que, més enllà de l'estricta quotidianitat adquireix notorietat, varia i evoluciona, però en tots dos casos es confirma que en els moments claus i per circumstàncies específiques apareixen referents que ens permeten rescatar de l'anonimat el teixit social i articular un discurs que adquireix uns perfils més nítids tot just esbossats. Posar nom i noms als moments històrics, a les circumstàncies concretes, als moments decisius,és humanitzar la història i és un deure per no perdre el fil conductor que alimenta l'ànima de les ciutats darrere de la façana impertorbable dels segles.
I, encara, en el nucli dur, en la colla d'amics, que començaria aquella primera acció de gran dimensió ciutadana, barrejant, ara sí, vius i morts, el repàs dels noms ens interpel·la sobre el paper de tots, en el passat i en el present, i el necessari reconeixement encara que alguns hagin triat transitar per l'anonimat d'una jubilació anticipada. Francesc Ferrer, Ricard Masó, Francesc Pluma, Carles Vivó, Joan Boladeras, Antoni Domènech, Josep Cristófol, Lluís Bachs, Enric Gilabert, Joaquim Jubert, en el pròleg d'una llista que, ben repassada, es comenta sola.
La memòria és efímera i l'oblit és injust. Fer memòria en el sentit més ampli i més generós és un exercici de justícia històrica que ens haurem de proposar per no caure en la fredor virtual de les anàlisis estereotipades i buides de contingut.
En el desordre de l'evocació vull que hi veieu només de forma incipient la reclamació d'un exercici que intueixo factible, però que no hem començat a fer. Constato, finalment, que potser només en la dimensió històrica, en la visió retrospectiva és possible de copsar la força generacional de cada moment. Però també em sembla que saber identificar les noves generacions ens és imprescindible per donar vida a la permanent construcció de la ciutat i la seva constant renovació des del fruit immarcescible de la seva històrica permanència.

Foto Carles Pinedea