Demà serà un altre dia.

diumenge, 24 d’abril del 2011

Un Sant Jordi entre Maria Magdalena i Valerie Tasso



La coincidència en les mateixes dates de Sant Jordi, la Setmana Santa i la precampanya, causa embolic.
E
ls penitents van ser ahir els soferts ciutadans que van desafiar els elements -que al final no van ser els atmosfèrics sinó la resta de ciutadans- i es van acostar a la Rambla. Després de superar no sense dificultats una plaça Catalunya plena de parades de partits polítics, podien ensopegar unes quantes vegades fins arribar als estands de les principals llibreries.
Amb aquestes coincidències de calendari porto un embolic. No sé si Jesús arrossegava una rosa cap al Calvari, si avui haig de regalar una corona d'espines, ni si Maria Magdalena està signant a la Rambla exemplars de Diario de una mujer pública. Al poti-poti Sant Jordi-Setmana Santa s'hi suma encara la precampanya electoral -a tocar del riu, qui sap si perquè sigui més fàcil que hi arribi la sang, coincideixen en pocs metres les parades del PSC, de CiU, d'ERC, el PP i d'ICV amb els seus respectius candidats a l'alcaldia de Girona-, i el resultat només pot ser un: els crucificats del dia són els periodistes a qui els ha tocat treballar.
Passió, el que es diu passió, n'hi posen molta més els escriptors que els vianants que omplen la Rambla després que -primer misteri- els mals auguris climatològics es quedessin només en això, en auguris. Els escriptors i els llibreters saben que s'hi juguen una part de les vendes de l'any -alguns dels primers, tristament, se les juguen totes-, mentre que el gran públic, la massa silenciosa que aprofita la tarda per veure de prop, i els més agosarats fins i tot tocar, aquella cosa anomenada llibres, s'ho agafa amb la calma que comporta el saber que si no en compra un en comprarà un altre, i molta mala sort seria que cap no quedés bé en una lleixa del moble del menjador.
No menor és la passió que en aquesta Setmana Santa-Sant Jordi hi posen els polítics. El convergent Carles Puigdemont reparteix globus i punts de llibre -sota una bandera estelada, arriscant-se que Duran Lleida li apliqui càstig per tal crim a la manera dostoievskiana- just al davant de Blanca Palmada (ERC), que té pensat fer-li arribar un exemplar de Cuenta conmigo, de Jorge Bucay, després de les eleccions. Pia Bosch (PSC), per la seva banda, ven -és un dir- a 15 euros el seu El futur de Girona. Teoria i pràctica. El seu anterior, títol -a mitges amb Joaquim Nadal- era El futur comença ara. Amb tal bibliografia hi ha qui l'alinea entre els futuristes de Marinetti, però hi ha qui prefereix adscriure-la a la ciència-ficció.
Passada la plaça Catalunya, que amb tant partit polític ve a ser com l'hort de Getsemaní, on tant et poden tallar una orella com vendre't per 30 monedes, la Rambla dóna la benvinguda als penitents, que són els pobres ciutadans que han gosat anar-hi a primera hora de la tarda. El perquè, no se sap. És el segon misteri.
Els vianants més veterans -homes que han superat ja la seixantena- tenen la precaució d'utilitzar paraxocs: col·loquen simulant amor o protecció una mà a l'espatlla de la senyora, i la fan anar un metre per davant seu, obrint pas i enduent-se els cops. Qui no ho fa així, supera àmpliament les tres caigudes que marca la tradició per completar el recorregut.
Ocult darrere d'un home amb paraxocs baixo la Rambla a la recerca d'escriptors, cosa difícil perquè no tinc tirada cap als autors catalans i no els diferencio dels dependents de les parades, ja que ningú ha tingut la previsió de col·locar-los un signe distintiu. Intueixo que tot aquell que signa llibres ha de ser escriptor, si no és que les funcions dels empleats de llibreria hagin experimentat un notable salt qualitatiu.
(Coneguts que estan de festa em pregunten si estic passejant. Ho nego en totes tres ocasions, abans no ha cantat el gall. Estic treballant, coi).
Rafel Nadal, que pel gran públic no és Rafel Nadal sinó aquell senyor que surt amb en Cuní, signa exemplars d'Els Mandarins, un mirada sobre personatges que d'una o altra manera tenen poder, i entre els que curiosament no hi ha inclòs ningú de la seva famíla. Carles Monguilod estira un any més de la veta del Vint-i-cinc anys i un dia, per més que alguns càlculs ja el col·loquen més a prop dels 30 anys de carrera que dels 25, però té un bon motiu: a mitja tarda ja signa llibres amb una mà mentre amb l'altra sosté un gin tònic més apropiat per banyar-s'hi que per engolir-lo. Al seu costat, Javier Cercas signa exemplars, sense gin tònic però tampoc nous: Anatomía de un instante. A prop seu hi ha un senyor gran, un jove amb ullleres i una noia somrient que no semblen empleats de Guillem Terribas sinó escriptors. En quedi constància per si de cas. M'asseguren que ha fet acte de presència Maria Mercè Roca, però tampoc no sé si com a política o com escriptora, vet aquí un tercer misteri.
Tanmateix el misteri més gros, més absurd i més incomprensible és el dels compradors. Davant meu i en un minut tres vegades, tres, diferents persones han tingut a les mans El club dels optimistes incorregibles, de Jean-Michel Guneassia, i en tres més Sunset Park, de Paul Auster, dos dels millors llibres ja no de l'any sinó de la dècada, i en totes tres ocasions el comprador ha optat per pseudoliteratura. Aixó sí, pseudoliteratura embolcallada en una bonica faixa que l'elogia fins el paroxisme. Dedueixo que els llibres són com les persones: amb la faixa dissimulen i oculten la realitat. Quan se la treuen i veiem el que hi ha, ja les tenim a casa i no hi ha manera de retornar-les.
Crònica d' Albert Soler, publicada en El Diari de Girona 24.04.11

Sota l´ombra pecaminosa de Josep Pla



Frederic Sunyer recupera el recordatori amb retrat de Dalí del funeral de l'escriptor en l'esmorzar literari de la Generalitat a Girona
L
'ombra pecaminosa de Josep Pla va presidir el tradicional esmorzar de Sant Jordi ofert per la Generalitat al món literari gironí. Malgrat la predisposició mostrada pel nou delegat del Govern, Eudald Casadesús, i malgrat el trasllat de la trobada a la nova seu de la Generalitat -el Palau Solterra de Ciutadans està amenaçat per una plaga de tèrmits-, l'acte va ser menys concorregut que altres anys i s'hi van trobar a faltar alguns habituals.
En el trentè aniversari de la mort de Pla (1897-1981) es va donar la paraula a algú pròxim a l'escriptor, algú que el pogués evocar amb familiaritat. La responsabilitat la va assumir Frederic Sunyer, exalcalde de Palafrugell i expresident de la Diputació de Girona, el qual, emulant Pla, va dir que el va conèixer de petit i va evolucionar de ""conegut" a "saludat" per acabar essent "amic", malgrat la diferència d'edat".
Sunyer, un dels impulsors de la Fundació Pla, va recuperar el recordatori del funeral de l'escriptor, datat al Mas Pla de Palafrugell el 23 d'abril de 1981, il·lustrat amb un retrat de l'escriptor, obra de Salvador Dalí, amb fragment extret de la pàgina 459 d'El quadern gris que no va deixar ningú indiferent: "L'estat permanent de l'home és el pecat (...) sortir del pecat és impossible. Tan impossible com sortir de la injustícia. Si hom tracta de sortir del pecat [pot] convertir-se, llavors, en un ésser fals i hipòcrita, capaç de fer qualsevol enormitat en nom de la puresa fingida. Considerar-se tothora un pecador sinistre pot donar una certa esperança d'arribar la la humilitat i la discreció".
La mirada perduda i el rictus propi del qui reflexiona es va plasmar uns segons a la cara dels presents, per retornar tot seguit als comentaris desenfadats sobre els capricis de la meteorologia o les previsions de vendes de llibres i roses. Van comparèixer a l'esmorzar, i van ser testimonis de l'ombra allargada de Josep Pla, entre altres, Natàlia Molero, Dolors Garcia i Cornellà, Rosa Gil, Gemma Garcia, Guillem Terribas, Lluís Lucero, Martí Peraferrer, Joana Oliveda, Xevi Sala, Xevi Planas, Oriol Ponsatí, Gerard Bagué, les germanes Marta i Mireia Costa-Pau, Dolors Reig, Pere Geli, Maria Carme Ferrer i Jordi Dalmau. Casadesús va aprofitar l'ocasió per recordar que la Llibreria de la Generalitat, situada al mateix edifici, acull aquest dies l'exposició sobre Josep Pla i Jaume Vicens Vives.

Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 24.04.11 Foto Aniol Resclosa

EL DIA QUE M'ESPERA








Ànima de la gironina Llibreria 22, aquest saltenc de 60 anys fa dies que s'arma d'humor i ironia per resistir el seu 34è Sant Jordi de manera excepcional.
E
m llevaré a les sis, i a les set seré a la llibreria amb els companys i els reforços. Tocarà carregar les 100 caixes per muntar les dues parades. Si plou, com l'any passat, sota les voltes i a esperar. Com que no plourà, ordenarem les parades i prepararem els plàstics, tot i que no plourà.
Cap a quarts de deu toca la recepció del departament de Cultura, que reuneix gent de mal viure -autors, editors i altres- de l'àmbit gironí. En acabar, corrents cap a la parada. Fa 33 anys que hi vull ser, i no a la llibreria, perquè la parada tingui un toc 22 , i perquè hi vénen els autors i toca animar-los. Acabaré afònic, de parlar amb la gent i amb els periodistes, que seguiran demanant quants llibres hem venut i quants diners hem fet, que és impossible de saber llavors. Quan pugui dinaré, amb en Carles Monguilod i en Javier Cercas, que com que no té llibre nou i passa uns dies per aquí, recuperarà l'hàbit de signar a Girona.
Com que no plourà i vindrà molta gent, vendrem molt i molt, i cap a les deu de la nit tocarà carregar unes 90 caixes. Encara no ho entenc, que venguem tant i tornem a carregar tant. Farem un pica-pica a la llibreria per celebrar que s'ha acabat el dia. Fa anys em ficava de pressa al llit, però em despertava al cap d'una hora parlant amb gent i comptant diners. Així que m'estiraré davant la tele, em relaxaré, atendré una ràdio cap a quarts d'una i a dormir, que demà i dilluns és festa.



Publicat al diari ARA.CAT el 23.04.11





http://www.youtube-mp3.org/#v=UTPEXEHb8OI

dimarts, 19 d’abril del 2011

EL MES MÉS BO



El mes d'abril és el que es parla més de llibres. I també del temps, del temps que farà, sobretot el dia 23 . El mes en què les editorials s'hi juguen més. I el que ha generat més llegendes urbanes sobre el món del llibre.
Que si és el mes que surten més novetats de l'any. Que és el cinquanta per cent de les vendes d'un any per a les llibreries. Que si... Tot és veritat i, també, mentida. Que s'editen molts llibres ja no és una exclusiva del mes d'abril, ara tots els mesos s'editen molts llibres. Arriben més títols nous a les llibreries els mesos de febrer i de març que el mes d'abril. Fins hi tot el mes de maig n'arriben més. Que el dia de Sant Jordi es venen molts llibres és cert, molt cert. Més dels que la gent es pensa. Però no és el cinquanta per cent de les vendes de l'any. Malament anirien les llibreries si fos veritat. Sortosament, els altres dies també se'n venen per així poder obrir l'endemà.
He fet aquesta entrada arran de l'enrenou que està generant en el món del llibre que el dia 23 d'abril, Sant Jordi, el patró de Catalunya, el dia dels enamorats i del llibre i la rosa, caigui aquest any en dissabte sant. Les editorials i els professionals del món de llibre estan amoïnats per les vendes, les poques vendes que es pensen que faran. Sobretot a Barcelona capital.
L'any 1984 Sant Jordi va caure en dilluns de Pasqua. L'enrenou i la preocupació van ser tan extraordinaris que es va canviar la data per una altra, també molt catalana, el 27 d'abril, la Mare de Déu de Montserrat. Va ser un fracàs. Aquell any es va decidir que peti qui peti la festa del llibre no es canviaria de dia.
Per l'experiència que porto amb aquesta diada, penso que aquest any serà un any bo i diferent. Amb més diversitat. I més descansat, sobretot per als llibreters, que podran descansar el divendres sant, després d'una setmana enfeinada, tant venent com preparant caixes de llibres per anar a vendre a la rambla o a la plaça d'allà on sigui. Dissabte, més descansats, els llibreters podran atendre més bé, físicament parlant, l'agressiva clientela que va a la recerca del llibre per regalar. I, llavors, en acabar el gran dia del llibre, tindran dos dies per descansar i tornar a posar les coses a lloc.
D'altra banda, com que són dies de vacances, i encara que hi hagi crisi, la gent sortirà a anar a veure món. Hi haurà un intercanvi de persones i de curiositats. Gent de Girona anirà a Vic i els de Manresa aniran a Girona i els d'Olot a Granollers i aquests a Barcelona i els de Barcelona a Tarragona i a Sabadell i a Calella i a Palamós, i els de Tortosa a Lleida i els de Lleida a Vilanova i la Geltrú. Un no parar. Fins i tot les Espanyes ens visitaran i molts aprofitaran aquests dies de festa per anar a veure " qué coño es esto de la fiesta del libro en Cataluña ".
I és que qui no compra un llibre per Sant Jordi és un marginat com aquell que no sap l'endemà d'un partit del Barça quin ha estat el resultat. I no solament es venen els llibres anomenats mediàtics , sinó de tota mena i per a tots els gustos, i alguns títols inimaginables. Un títol que no surt mai a les llistes i ja és un clàssic d'aquesta diada és el Kamasutra .
I podeu estar ben segurs que en algun indret de qualsevol llibreria o parada del país, aquest dia ( i també la resta de l'any) hi ha un llibre que us està esperant, només cal buscar-lo i tenir paciència.
Si per aquelles coses de la vida us perdeu i no el trobeu o teniu pressa, us en recomano un que porta per títol Un hotel a la costa (Tossa de Mar, 1934-1939), de Nancy Johnstone, amb introducció, edició i traducció de Miquel Berga i editat per Tusquets dins la col·lecció L'Ull de Vidre al preu de 20 euros.
Que tingueu una molt bona Setmana Santa i un bon Sant Jordi. Ens ho mereixem.



Guillem Terribas, publicat a ARA.cat el 19.04.11

diumenge, 3 d’abril del 2011

Dues llibreteres exemplars


No és estrany que algunes llibreries catalanes, d'aquelles que encara volen agomboiar mínimament els lectors i crear un ambient perquè s'hi trobin tan a gust com els escriptors que hi presenten els seus llibres, donin suport a Rive Gauche, un muntatge teatral que té com a personatges Sylvia Beach i Adrienne Monnier, dues llibreteres exemplars que, sobretot al París d'entreguerres, van convertir la Rue de l'Odeón en un temple vivíssim de l'experiència lectora i de l'avantguarda literària. Adrienne Monnier va fundar i animar La Maison des Amis des Livres, on hi havia instal·lades unes cadires que convidaven a asseure's per llegir-hi i conversar. Monnier veia la seva llibreria com un lloc de transició entre el carrer i la casa, com una estança màgica amb només els llibres que havia llegit i que li agradaven. Per això volia compartir-los permetent-ne la lectura a la mateixa llibreria o, a través d'un sistema de préstec, afavorint que els clients se'ls enduguessin a casa seva per degustar-los. Entenia que només es compressin els llibres que, un cop tastats, el lector estimava i, per estrany que pugui semblar, el seu negoci no va ser ruïnós, sinó que, a més de triomfar el seu esperit, va aconseguir sobreviure materialment. A la Maison des Amis des Livres hi van fer lectures els poetes surrealistes, com també André Gide, André Malraux i Paul Valéry. Un dia de març de 1917 hi va entrar la nord-americana Sylvia Beach. Hi buscava l'últim número de Vers et Prose, revista fundada pels poetes Paul Fort i Guillaume Apollinaire. Apassionada de la literatura moderna, Sylvia Beach va congeniar amb Adrienne Monnier, que va animar-la per tal que obrís una llibreria anglesa a la qual va anomenar Shakespeare and Company. Beach va instal·lar-se primerament en un local pròxim a la llibreria de Monnier, que aviat va trobar-li'n un altre al número 12 del carrer de l'Odéon, davant per davant de la Maison des Amis des Livres, que n'ocupava el número 7. A més a més, havent-se convertit en amants, Monnier i Beach van iniciar una duradora convivència a l'apartament de la primera, ubicat al número 18 del mateix carrer: Odeònia. La llibreria de Beach, com en el cas de la de Monnier, va ser un referent d'algunes escriptores nord-americanes expatriades, com ara Gertrude Stein, Nathalie Barney i la gran Djuna Barnes. També van acollir alguns dels més insignes representants masculins de la “generació perduda” (Hemingway i Scott Fitzgerald) i de la modernitat literària en anglès, com ara T.S. Eliot, Pound i Joyce, al qual Sylvia Beach va quedar vinculada per sempre més des del moment en què, l'any 1922, va atrevir-se a editar l'Ulisses. Mentre que Adrianne Monnier es va fer càrrec de l'edició de la traducció francesa de l'Ulisses, Joyce va convertir-se en la sangonera de Sylvia Beach, sempre disposada a satisfer les necessitats econòmiques (i per què no dir-ne les exigències?) de l'escriptor irlandès. Aquest fet va problematitzar la relació entre les dues llibreteres, que van distanciar-se una mica més quan, escapant del nazisme, va irrompre a les seves vides la fotògrafa alemanya Gisèle Freund, la qual va instal·lar-se a l'apartament de Monnier mentre, l'any 1936, Beach passava una temporada als EUA. Gisèle Freund, autora d'esplèndides fotografies de bona part dels escriptors i escriptores que van habitar Odeònia, va marxar de París arran de l'ocupació alemanya, però Monnier i Beach no van tornar a viure plegades. La seva amistat, però, va continuar fins a la mort de la llibretera francesa, l'any 1955. Amb estima i una punta d'ironia, tot i això i més es fa present a Rive Gauche, un deliciós muntatge de Q-Ars Teatre que, amb un text escrit per Marc Rosich i la direcció de Rafel Duran, representen les actrius Mercè Anglès (Sylvia Beach), Anna Güell (Adrienne Monnier) i Maria Molins, que es transforma en diversos personatges (com ara Joyce i Gertrude Stein) mentre fa de guia a ritme de cabaret. Jo el vaig veure encantada a la sala Muntaner de Barcelona, però aquest cap de setmana ha fet estada a la impagable sala La Planeta de Girona (on el llibre Rive Gauche, que conté el text de Rosich, va ser presentat dijous a La 22) i suposo que continuarà voltant joiosament pels escenaris catalans. Llarga vida al muntatge i a l'amor per la literatura encarnat per Adrienne Monnier i Sylvia Beach!

Imma Merino, publicat en El Punt 03.04.11 . A la foto:Anna Gúell, Quim Curbet, Guillem Terribas, Mercè Anglès, a la 22 el dia 31.03.11