dilluns, 16 de gener de 2012

Margaret



“Sóc una persona extraordinàriament pacient sempre que, al final, s'imposi el meu criteri”. Aquí tenen “la dama de ferro”. Ara han fet una pel·lícula sobre la vida de Margaret Thatcher i veig que ha tingut crítiques negatives. Facin com els que l'han criticat: no se la perdin. Darrerament, el cinema anglès ha ofert productes notables basats en personatges polítics. A The queen vèiem Isabel II lluitant contra ella mateixa per trobar la manera de gestionar políticament i emocionalment la tràgica mort de Lady Di. A El discurs del rei vèiem Jordi VI lluitant contra el seu defecte de parla quan es va convertir en rei de manera inesperada. I veiem ara Margaret Thatcher lluitant per trobar sentit al seu passat mentre la boira de l'Alzheimer ho va esborrant tot. Tractar figures públiques des d'un problema personal humanitza, inevitablement, el personatge i projecta un sentimentalisme que dificulta l'avaluació objectiva de l'acció política o els valors que representa. El públic va a veure La dama de ferro però surt havent vist Margaret. Els anglesos –en la novel·la, el teatre o el cinema– saben explorar la tensió entre veu pública i veu privada. Veient La dama de ferro un s'imagina els polítics de les nostres retallades asseguts a primera fila, encisats amb els principis polítics de la Thatcher. Ara, convé recordar que Cameron, conservador com ella, ha dit que la Meryl Streep està colossal (un oscar dat i beneït) però que la pel·lícula podia haver esperat. Sembla que ho digui perquè la Thatcher encara és viva, però s'ha d'entendre en clau política. Cameron sap que aquella radical només va ser fervorosament aplaudida en plena histèria nacionalista durant la guerra de les Malvines. Al final, el seu propi partit se la va treure del damunt per evitar-li una derrota electoral cantada. Avui, en plenes retallades arreu, el thatcherisme sembla una recepta hegemònica però ningú a Anglaterra apel·la al seu llegat. Curiosa paradoxa. I, amb tot, els seus principis van tenir gran influència i van trastocar les rutines de la dreta i l'esquerra. La pel·lícula és una ocasió, en un moment molt oportú, de revisar el llegat de la “dama de ferro”... via Margaret.
Miquel Berga, publicat en el Punt-Avui 15.01.12