divendres, 8 de juliol de 2016

Pairolí, tan necessari

 Un home lliure, fidel a l'ofici d'escriure i autor d'una obra molt vigent: així va ser recordat ahir Miquel Pairolí a Girona, en el cinquè aniversari de la seva mort.

Una serra de dues mans és una eina molt explícita. Calen dues persones per utilitzar-la, una mà necessita que n'hi hagi una altra a l'altre cap. Quan no hi és,
Foto: Xavier Clusell
quan no hi ha ningú, l'eina es torna absurda, i el buit clamorós, impossible d'ignorar. Com podríem aleshores no evocar els morts?” Ho va escriure Miquel Pairolí a 
La terra, les eines, un dels textos del seu últim dietari, Octubre (2010). I ahir a la nit la seva germana Fina i el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, van serrar un tronc amb la serra de dues mans que va presidir l'escenari durant tot l'acte, per tancar l'homenatge a l'enyorat escriptor i periodista de Quart, que va omplir el Teatre Municipal de Girona en el cinquè aniversari de la seva mort, amb només 55 anys, deixant realment un buit clamorós. Prèviament, Puigdemont havia recordat Pairolí com “un valor segur i un referent sòlid, autor d'uns textos que han resistit el pas del temps, perquè va ser fidel a l'ofici d'escriure i cuidava la seva eina: la llengua”. El president va afegir que, en el seu discurs d'investidura, va citar Pairolí amb la frase “deixem l'orgull, agafem la dignitat”, que “ens ha de guiar en el tram final del procés que en Miquel ja intuïa”.
Foto: Quim Puig
Sota el lema Sense Pairolí, l'alzina persevera, l'acte organitzat per l'Editorial Gavarres, la Fundació Valvi i El Punt Avui va reunir a l'escenari del Municipal vint amics i companys de Pairolí que van llegir fragments dels seus dietaris i dels seus articles, dos dels gèneres en què més va destacar un autor que també va conrear la novel·la, el teatre i l'assaig. Un vídeo amb imatges de la vida de Pairolí va obrir l'acte, que va continuar amb la presentació d'Àngel Madrià, director de Gavarres i conductor de la vetllada. Tot seguit va intervenir l'alcaldessa de Girona, Marta Madrenas, que va desitjar que “l'obra de Pairolí se situï en el lloc que es mereix dins dels referents de la literatura catalana”. Després, el president de la Fundació Valvi, Joaquim Vidal, va recordar Pairolí com una persona “molt culta, humil i de gran talent, que deia el que pensava lliurement”. “En Miquel estaria orgullós del camí que hem emprès per aconseguir un país millor”, va afegir Vidal.
Àngel Madrià va anar presentant les persones participant en la lectura, que anaven entrant en escena de cinc en cinc i, després de llegir els seus textos, seien a les cadires instal·lades a l'escenari. Entre bloc i bloc de lectors, el quartet de corda Gerió va oferir uns interludis musicals, amb obres de compositors que Pairolí, melòman declarat, apreciava especialment: Grieg, Vivaldi, Xostakòvitx i Purcell.El reflex de la vida“En els dietaris, aquesta reunió d'obra i existència sol ser més substantiva que en els altres gèneres literaris i és, a més, particularment explícita perquè, en principi, un dietari és el reflex de la vida de qui l'ha escrit”, va escriure Pairolí el desembre del 1989 en el pròleg del seu primer dietari, Paisatge amb flames(1990), primera lectura de la nit, a càrrec de l'editor Quim Curbet, que ha publicat recentment amb la Fundació Valvi La vida a la menuda, el volum que reuneix els tres dietaris de Pairolí. Tot seguit, el llibreter Guillem Terribas, de la 22 –on en Miquel va presentar tants llibres, seus i d'altres– va llegir El seductor solitari, d'Octubre (“En vida, el meu amic J. tenia fama de seductor. L'ha conservada després de mort”) i l'editor i escriptor Oriol Ponsatí-Murlà va triar del mateix dietari, considerat el cim creatiu de l'autor, un fragment de La mesura del temps. Aquest primer bloc es va completar amb Xevi Planas, l'editor d'Octubre, que va llegir un text sobre Lisboa de Paisatge en flames (“Lisboa és una ciutat a la mida humana, popular, agredolça, tendra i modesta. Té una qualitat de melodrama, com la vida...) i l'editora Isabel Martí, que va seleccionar El pintor del capvespre, un text sobre Modest Urgell del seu segon dietari, L'enigma (1999).
Foto: Quim Puig
El segon bloc de la nit va estar dedicat als articles que Pairolí va escriure per a la revista Gavarres, a la secció Una mirada en el paisatge, que el 2012 es van reunir al llibre 18 mirades. Els van llegir cinc amics vinculats a aquesta publicació: Joan Pinsach va triar El castell de Palol, el pas del temps; Pitu Basart, Selvatans i empordanesos a Sant Cebrià de Lledó; Eloi Madrià, Mentre hi hagi llum, a Esclet; Xavier Albertí, A Sant Sebastià, mirant cap a terra, i Lluís Freixas, El pas de l'aire al Pedró de Pals: “D'habitual, l'aire el notem a la pell, observem com remou les fulles dels arbres i de vegades en sentim el so, però l'aire no es veu. En alguns indrets del món, però, molt especials, d'una qualitat única, l'aire es veu. El Pedró de Pals n'és un”.
Al tercer bloc, cinc escriptors van tornar als dietaris: Maria Rosa Font, amb Consumpció, d'Octubre, inspirat per la música de Bruckner; Enric Sòria, amb el text sobre “aquest vell que treballa pesadament la terra amb una fanga” de Paisatge amb flames, i José Luis Bartolomé amb els textos sobre els poetes llatins Catul i Properci, del mateix dietari; Jordi Llavina va llegir un fragment deLa terra, les eines, i Antoni Puigverd va tancar aquest bloc amb un text de Paisatge amb flames en què Pairolí recrea una curiosa escena en un motel d'una carretera empordanesa. “A fora fa una tramuntana finíssima i freda. Ja s'ha fet fosc. Engego el cotxe i enfilo la carretera solitària. Poso una cassette de Mike Oldfield”.Ni dòcils, ni oblidadissos
Foto: Quim Puig
El quart i últim bloc va estar dedicat a cinc articles de la seccióL'Escaire que Miquel Pairolí va publicar en aquest diari entre el 2000 i el 2011 i que ara s'han compilat en el llibre L'Escaire rodó. Els van llegir cinc antics amics i companys de redacció d'en Miquel durant la seva etapa com a redactor de la secció de cultura. Joan Vall va llegir Óssos i gaseles, article del 2004 sobre les habilitats caçadores i seductores del rei Joan Carles I; Pau Lanao, Maons i raons, un text del 2006 sobre la bombolla immobiliària i la problemàtica de l'habitatge; Àngel Quintana va triar Girona, la llei del silenci, del 2008 (“En matèria urbanística, Girona és una ciutat en què els silencis estan molt ben repartits i les complicitats, molt ben establertes), i Jordi Grau, El poder i la feblesa, una encertada reflexió sobre “la gran qüestió irresolta de la relació de Catalunya amb Espanya”, publicada l'11 de setembre del 2009. Per acabar, el seu magistral comiat als lectors de L'Escaire, el “Teló” del 29 de maig del 2011, llegit per Joan Ventura: “Avui dia, però, travessem temps molt adversos per al sentit crític, per a la reflexió i per a la memòria. Són tres bèsties negres per als poders que ara ens governen i que ens volen dòcils, emotius i oblidadissos.”
Antologia del periodisme d'opinió

Els lectors d'El Punt Avui podran adquirir conjuntament amb el diari del cap de setmana el llibre L'Escaire rodó, una selecció de 252 articles d'entre dels prop de 3.300 que Miquel Pairolí va publicar en la secció L'escaire d'aquest diari entre el 2 de gener del 2000 fins al 29 de maig del 2011. Els periodistes Pau Lanao i Miquel Torns han fet la tria i els han agrupat en cinc grans temàtiques: política catalana, economia, política internacional, cultura i personatges. En la tria també hi ha intervingut Fina Pairolí, germana i hereva d'en Miquel. Segons Manuel Cuyàs, que va substituir Pairolí en la columna diària, i és autor del pròleg “aquest llibre conté una meravella del periodisme d'opinió a cada plana i una obra mestra al capítol final”, en referència a “Teló”, l'article amb el qual es va acomiadar dels lectors. L'Escaire rodó, que també té una introducció de Joan Ventura i un recorregut biogràfic de la trajectòria com a escriptor i periodista de Miquel Pairolí, té un total de 280 pàgines i està distribuït en cinc apartats: Catalunya i Espanya o el joc de l'estira-i-arronsa, Temps d'ambigüitats, lassitud, temors... ; Homenatges i esplais més o menys lírics; Fins a l'últim alè i No llenceu les engrunes. El llibre es vendrà a 9,95 euros als quioscos de Catalunya on arriba el diari. La coberta és amb paper estucat i amb solapes, i la mida és de 140 x 214 mm.-Xavier Castillón, publicat en el Punt-Avui 08.08.2016


Puigdemont valora que els textos de Pairolí resisteixen el pas del temps

El president de la Generalitat participa en l'acte en memòria de l'escriptor de Quart.


Foto: Marc Martí. 
El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va valorar ahir, en el cinquè aniversari de la mort de l'escriptor Miquel Pairolí, que els seus textos «resisteixen el pas del temps» perquè, va argumentar Puigdemont, és un autor que «va cuidar la llengua com una eina, amb la mateixa estima que tenia per les eines del camp que havia heretat del seu pare».
Una vintena d'escriptors i amics de Pairolí van llegir fragments de la seva obra al Teatre Municipal de Girona en l'acte Sense Pairolí l'alzina persevera 2011-2016, organitzat per la Fundació Valvi, El Punt Avui i Editorial Gavarres, i que va cloure l'exalcalde de Girona.
«Com a alcalde i com a president, m'ha ajudat la manera de Pairolí de mirar el món i tot sovint em pregunto què diria de totes aquestes coses tan intenses que estan passant», va dir Puigdemont, que conserva un record «feliç, irònic i divertit» de l'autor del celebrat dietari Octubre o la novel·la Cera.
Amb la presència de Fina Pairolí, germana de l'escriptor, ahir es va dur a terme el primer d'una sèrie d'acte en record de Pairolí que s'aniran celebrant al llarg del 2016.

A l'acte, presentat per Àngel Madrià, hi va participar l'alcaldessa de Girona, Marta Madrenas, que va definir Pairolí com «un home il·lustrat de Quart, un talent gironí que ha d'ocupar el lloc que li correspon en la literatura catalana».
Joaquim Vidal, president de la Fundació Valvi, va definir l'homenatjat com «una persona molt culte que escoltava més que no pas parlava, i que quan parlava es feia escoltar. Solia dir i escriure lliurement el que pensava».
El Quartet Gerió va posar la banda sonora a un acte que va arrencar amb una projecció videogràfica amb imatges de gent feinejant a l'hort, el discórrer de l'aigua d'un rierol, la descàrrega d'una tempesta o la pela del suro.
Aquestes imatges van servir d'introducció a l'univers literari de Pairolí, un escriptor que va saber descriure amb una lucidesa i concreció poc comunes la terra, la fauna, la flora, la meteorologia i, és clar, l'home, l'ésser que evoluciona en aquests espais.
En els fragments llegits per una vintena d'amics i coneguts de l'autor va quedar clara aquesta capacitat de concentració de Pairolí en les coses primàries, com quan es refereria al castell de Palol d'Onyar com «un sostre» i «un pam de terra on enterrar els morts», però també es va fer evident el seu punt de vista crític per exemple amb l'especulació immobiliària: «Hem crescut i ens hem multiplicat amb voracitat i desordre», diu en un fragment sobre el far de Sant Sebastià, a Llafranc.
Una «serra de dues mans» va servir d'attrezzo a un acte que va acabar amb el president Puigdemont i Fina Pairolí accionant l'eina, cadascu a un extrem. Una eina molt explícita que Pairolí havia usat com a metàfora de la necessitat de col·laboració entre els homes, i també per exposar la desfeta quan un dels dos falla.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 08.07.2016