Jordi Soler, el periodista que tocava totes les tecles

Jordi Soler. Foto: Quim Puig.

En la cerimònia de lliurament dels premis Rahola, que atorguen la Diputació de Girona i el Col·legi de Periodistes, avui dijous a l’Auditori de Girona, recordarem el periodista Jordi Soler Font, l’Hèlios, que va morir el 14 de febrer. Fa trenta anys, Narcís Jordi Aragó va escriure en una cartolina de presentació d’una exposició que l’Hèlios va fer a la seu del col·legi el 1992 un resum de qui era aquest genial personatge que ens acaba de deixar. El títol ho deia tot: Jordi Soler o el periodista orquestra: “Si un virus maligne incapacités de cop, en un sol dia, tots els membres de l’equip de redacció, però deixés il·lès en Jordi Soler, el diari de l’endemà podria sortir al carrer sense cap entrebanc. En qüestió de poques hores, ell podria fer-ho tot: de l’editorial als mots encreuats, de l’article d’opinió a l’acudit, del reportatge a l’agenda, de l’entrevista a les fotografies, de la columna d’actualitat a la tira de ninots, de les il·lustracions a la compaginació.” Jordi Soler tenia 83 anys i feia quatre mesos que havia enterrat el seu fill Màrius. Jordi Grau i Pius Pujades ja han explicat en aquest diari les vivències d’un periodista genuí i irrepetible que tocava totes les tecles.

El personatge creat per Jordi Soler: SISÍF

Se’l recordarà per l’inclassificable Sísif, pels mots enrevessats, per les efemèrides... i els lectors més veterans faran memòria de les seves columnes contra l’incivisme, amb un llenguatge riquíssim i fitxant-se en aquells detalls que l’exasperaven. També per les il·lustracions als articles d’opinió, per les llargues entrevistes a Presència i per la seva feina excelsa com a fotògraf. El seu enquadrament era precís i cada vegada que veig la ràfega de fotos de les càmeres digitals, el recordo amb una petita càmera i fent un sol clic. El resultat era impecable.
Tot i la seva incansable producció, cada dia anava al diari, fos diumenge o Divendres Sant. No sé si passarà a la història dels ninotaires catalans, però els seus dibuixos, acudits i ninots, que li anaven brollant com una deu d’aigua inesgotable, estan escampats entre antics companys de feina i amics, i molts, lamentablement, perduts. Guardo com un tresor la seva dedicatòria al llibret d’Històries inventades que li va editar Radiocadena el 1986.

Aquesta foto li vaig fer el dia que va
rebre el reconeixement en el Premis
Carles Rahola de periodisme. 

En els anys vuitanta, havia d’inaugurar una exposició a la sala Expoart de Montjuïc d’Àngela Rodeja i Domènec Fita. El dia abans no tenia res fet. S’hi va posar a la nit i, recaptant fulloles d’on va poder (en Guillem Terribas n’hi va donar), a l’hora d’inaugurar l’obra estava tota penjada i la presidia un bisbe que en comptes de bàcul tenia un gran fal·lus. En una època sempre estava dedicant dibuixos a la gent del diari que li venia de gust, i durant la vaga de 1985 en va fer una sèrie d’impagables i la majoria perduts.
Era periodista col·legiat amb el número 91098. Suposo que se’n va fer el mateix dia que jo, que tinc el carnet 91101. Que descansi en pau, que bé s’ho mereix.
JOAN VENTURA - PRESIDENT DE LA DEMARCACIÓ DE GIRONA DEL COL
·LEGI DE PERIODISTES DE CATALUNYA / Publicat en el Punt Avui 24.02.2022

Jordi Soler el primer per l'esquerra ajupit. Mateu Ciurana, Quim Lledó, Jaume Fabrega, Maria Terradas, Narcís Jordi Aragó, Guillem Terribas (primer per la dreta ajupit, entre altres. Part de l'equip de Ràdio Cadena. 
* En Jordi és i serà un personatge pintoresc, atípic, singular de la Girona Gris i Negra i, també de la Girona de Colors. De la primera Girona, només recordo que el veia alguna vegada  en el Bar L'Arc assegut amb els seus amics parlant poc i dibuixant molt, sempre acompanyat d'un got de no se quina beuratge  li havia fet en lluís de l'Arc. Quan de matinada en marxava, ell encara hi era. També el recordo per les seves fotos a la revista Presència i amb els dibuixos que hi feia i, també alguns anuncis. En aquella Girona que jo anava descobrint, la Girona d'en Tarrés, d'en Vivó, i un munt de gent que pensaven i feien coses, en Jordi no va saber mai de la meva existència.
A la tornada de la seva estada d'un quants anys a Madrid, que molts dels seus amics estaven per les seves coses i ell anava una mica perdut per aquella Girona que començava a tenir color. Va ser amb en Pius Pujades que va començar a fer coses pel Punt Diari i a través d'en Xavier Codina, que aleshores juntament amb en en Posso estaven a la 22 amb el Disseny22, que va començar a passar llargues estones per la 22. Aquí va ser quan ell em va conèixer i es va iniciar una bona relació que ha durat fins a la seva mort. En Jordi hi estava bé a la 22 i nosaltres amb ell. Hi venia amb la Carme, la dona que el va estimar i endreçar. Llàstima que ens deixes aviat, jove, en plena vida. Aquest va ser un cop fort per en Jordi. Va quedar molt tocat. Aquesta mort, la de la seva mare i el problema de les drogues i la mort prematura del seu fill Marius, uns mesos abans que ell, va accelerar la  desaparició física de l'Elius, com li dèiem tots.
 Les exposicions, les trobades a la ràdio, els escrits que em va fer per la Revista de Salt La Farga, quan jo n'era director: va crear unes històries fantàstics sobre personatges inventats que van passar per Salt, amb el títol d' Esdevinguts, il·lustrats per en Lluís Mateu. Son moltes coses i records que em venen recordant a en Jordi Soler. Gràcies Elius, per la teva genialitat i per la teva humilitat.   
Guillem.

Céline i Jesse

Com tantes històries cinematogràfiques, la de Jesse i Céline va començar en un tren, on també n'hi acaben moltes. Va ser fa poc menys de vint anys quan ells (i els actors que els interpreten) tenien poc més de vint anys. El cas és que, en un tren que va partir de Budapest, Céline, una parisenca que havia visitat la seva àvia hongaresa, va canviar de seient, perquè la molestava la discussió d'una parella d'austríacs, i va conèixer Jesse, un jove nord-americà que havia creuat mitja Europa en inter-rail fins arribar a Viena, d'on partiria a l'endemà el seu avió amb destinació a Nova York. Ella llegia Bataille i ell una autobiografia de Klaus Kinski, però van renunciar a la lectura per conversar. Quan el tren va arribar a Viena, Jesse va demanar a Céline que compartís amb ell la nit a Viena. Ella va baixar del tren.
Així comença Before Sunrise / Abans de l'alba, una preciosa comèdia romàntica que, amb Ethan Hawke i Julie Delpy, el nord-americà Richard Linklater va rodar l'any 1995. Durant la resta de la pel·lícula, mentre passegen per Viena entre un 16 i 17 de juny, Céline i Jesse experimenten la llibertat d'explicar-se davant d'un desconegut i alhora l'emoció de conèixer-se en un instant. També una atracció certa que, fora de camp, els durà a fer l'amor en un jardí públic. Abans havien mig decidit que no es tornarien a veure: per què no viure l'amor en la intensitat d'una sola nit? Però, sentint la tensió entre la consciència de l'efímer i el desig de la durada, a la vegada hi ha la voluntat de retrobar-se. Després de l'alba, a l'andana del tren, Jesse i Celine acorden que es trobaran allà mateix just sis mesos després, el 16 de desembre. Quan vaig veure la pel·lícula, vaig pensar que els protagonistes de Tu i jo, en les dues versions de Leo McCarey, també acorden tornar-se a veure passats sis mesos per posar a prova, en el seu cas, l'amor que senten. Un accident ho impedeix.
Nou anys després, al 2004, Linklater, Delpy i Hawke van retrobar-se per rodar Before sunset / Abans del cavespre. Què havia passat entre Céline i Jesse? S'havien tornat a veure a Viena? Al començament, Jesse, del qual sabíem que volia ser escriptor, presenta en una llibreria de París, la mítica Shakespeare and Co, una novel·la sobre la relació amorosa que van mantenir dos joves una nit a Viena després d'haver-se conegut casualment en un tren. Li pregunten si és autobiogràfic? “Què no és autobiogràfic”, respon. Però accedeix a reconèixer que va inspirar-lo una francesa que poc després descobreix entre el públic. Céline i Jesse no es van retrobar a Viena perquè ell va acudir a la cita, però ella no va poder perquè just aquell dia enterraven l'àvia a Budapest. S'ho reconeixen quan comencen a passejar per París sabent que, al cap d'unes hores, Jesse ha d'agafar l'avió de tornada a Nova York. Perquè no van intercanviar els telèfons i les adreces? Es responen que perquè eren joves i estúpids. O és perquè Linklater tenia el cap com podria ser la continuació que va escriure amb els dos actors?
El cas és que Céline, una activista ecologista que viu en la incertesa sentimental, i Jesse, que està (mal) casat i té un fill, es retroben i tornen a sentir alguna cosa que anomenem enamorament. Mai s'havien oblidat i conservaven un record meravellat d'aquella nit a Viena. Però, com diu Céline, aquell moment és el temps que s'ha esvaït per sempre? És, doncs, irrecuperable? Jesse creu que va convertir-lo en literatura per testimoniar la realitat d'aquell moment i fer-lo durador. I també que potser va escriure el llibre per presentar-lo a París i retrobar-la. Potser no poden recuperar el temps perdut, però si celebrar aquesta nova oportunitat i concedir-li espai i durada. Céline du Jesse a casa seva, li canta un vals (una picada d'ullet a Viena i a la Julie Delpy cantant) i imita Nina Simone. Jesse perdrà l'avió.
Han passat nou anys més i ens ha arribat Beford midnight, Si no l'han vist, ho facin. Així que no n'explicaré gaire cosa. Només que Céline i Jesse, que han entrat en la quarantena, estan junts i tenen dues filles bessones. També que els retrobem al final d'unes llargues vacances passades a Grècia amb una gent que els han acollit i que, per acabar l'estada, els han convidat a passar una nit sols en un hotel. Per arribar-hi, emprendran una nova passejada, en aquest cas pel camp, en què, sense recordar el títol, ella parlarà d'una pel·lícula sobre una crisi matrimonial en què la parella assisteix al descobriment de dos cadàvers fossilitzats a les ruïnes de Pompeia. Viaggio in Italia, de Rossellini, és clar. A l'habitació de l'hotel, una fantasia latent en les dues pel·lícules anteriors, hi ha un combat que a vegades arriba a l'altura del Bergman de Secrets d'un matrimoni. Impressionant. Ha passat el temps (també pels cossos dels seus protagonistes) i la convivència ha deixat una factura: sempre hi ha retrets per fer i coses que un creu que no ha fet per culpa de l'altre.
M'agradaria retrobar Jesse i Céline d'aquí nou anys més. Imagino que potser estaran separats, però que hi haurà un motiu perquè es retrobin. M'agradaria per poder continuar seguint una de les aventures més apassionants del cinema contemporani. Truffaut ens va fer veure com evolucionava en el temps un personatge, Antoine Doinel, mentre el cos del seu intèrpret, Jean-Pierre Léaud, s'anava transformant. Linklater ho està fent amb una parella i, per tant, amb els dos actors que l'encarnen. Però, a més, ho fa amb la continuïtat d'un estil que, amb atreviment, estructura la narració en llargues seqüències que concedeixen temps (amb un prodigiós sentit de la temporalitat) a uns diàlegs sàviament construïts. Vegin, insisteixo, l'última entrega, Tot sembla fluir com la vida mateixa, però està elaboradíssim. No hi ha realisme. Hi ha un artifici per expressar allò real. I sembla tan real que es fa difícil no reconèixer-s'hi.
Imma Merino, publicat en el Punt-Avui 07.07.13 Foto muntatge de Jordi Soler.

*·*  Completament d’acord amb el que diu la Imma. I, també, penso al igual que ella, no ho diu en l’escrit, que d’aquesta historia, d’aquesta trilogia, real com la vida mateixa, se’n podria fer un estudi llarg i intens, sobre la relació de parelles de classe mitjana.

·         Penso, també, que les tres pel·lícules estan molt ben construïdes i que és nota veritat en els seu contingut, però la tercera és la més rodona, la més intensa i la que els dos protagonistes, la  Celine i en Jesse, ja estan una mica de tornada, vull dir que ja han passat les seves històries i aventures i ara la cosa és molt més delicada, més profunda, gens agresiva i per tant, pot esdevenir una relació de conveniència o de ruptura total. Possiblement d’aquí vuit o nou anys ho sabrem. I sinó,  el que si sabrem com estem nosaltres, en les nostres relacions amb la  parella.

      Guillem. 

Morts amb llegats diversos

El color del Bitter sempre m'ha fascinat, sobretot si s'exposa a la llum del sol en una terrassa. Li reconec, doncs, un valor estètic més visual que gustatiu, tot i que no em desagrada la seva amargor. Des de fa poc, justament arran de la manera com José Luis Sampedro va viure els seus últims moments, he començat a suposar-li una qualitat moral: la capacitat de reconfortar davant la mort. El cas és que la seva vídua, Olga Lucas, ha explicat que l'economista i escriptor va demanar un Bitter Campari just abans de morir. Un cop se'l va prendre, va dir que es trobava millor i va donar “moltes gràcies a tots”. Va adormir-se i poc després va morir. Una s'imagina que la de Sampedro va ser la “mort dolça” que desitjaria tenir. Tanmateix, no ignoro que el Bitter pot ajudar-hi, però que no n'hi ha prou. Sampedro és dels que ha pogut traspassar a casa seva, entre les seves coses, al costat dels pròxims. Però sobretot podem creure que se n'ha anat en pau després d'una vida ben complerta durant una llarga existència que ha arribat als 96 anys. Olga Lucas no només ha parlat del Campari, sinó també de la serenitat final d'un home que no temia la mort.
José Luis Sampedro va morir a la matinada de dilluns passat, unes hores abans que, a més de Sara Montiel, ho fes Margaret Thatcher, una dona que representava bona part d'allò contra el qual havia lluitat aquest economista humanista que també va escriure novel·les amb voluntat sensual i actitud reflexiva. La defunció de Sampedro no va fer-se pública intencionadament fins l'endemà, quan ja estava incinerat, mentre el cos difunt de Sara Montiel era passejat per la Gran Via madrilenya, on s'hi projectava a les façanes El último cuplé i La Violetera. Sampedro se'n va voler anar discretament. L'actriu manxega tenia altres virtuts, com ara el sentit de l'humor, però no precisament la de la discreció. Tant se val. Era una artista a la qual li agradava la popularitat i també el circ mediàtic. Però, al capdavall, va procurar més alegries que penes i, sobretot, no va exercir cap poder amb uns efectes perjudicials sobre bona part de la població. Ho dic a propòsit dels funerals d'estat que es preparen a Londres per acomiadar Thatcher, que, per molts, no és la “dama”, sinó la “bruixa” de ferro.
El cineasta Ken Loach, que ha dedicat unes quantes pel·lícules a testimoniar contra els efectes nefastos de la política de Margaret Thatcher, ha dit que, per coherència, l'enterrament de l'exprimera ministra no hauria de ser públic, sinó privatitzat al preu més baix. Aquesta va ser la política econòmica de la Thatcher; privatitzar serveis perjudicant els interessos públics per concedir-ne el benefici als interessos privats; flexibilitzar el mercat laboral, és a dir abaratir l'acomiadament i reduir els sous; desregularitzar el sector financer perquè aquest faci el que li doni la gana; retallar els serveis socials. Fer política al servei del poder econòmic: Thatcher, certament, ha marcat tendència. Tenint presents les directrius marcades pel Banc Central Europeu, Angela Merkel apareix com la rèplica teutònica i extensiva de Margaret Thatcher. No serà l'únic polític o mandatari que hauria d'assistir als funerals de l'exprimera ministra britànica per retre-li un tribut. Són els seus hereus i ens n'imposen el llegat.
Tanmateix, com volen fer creure, les fórmules de la “bruixa de ferro” són les úniques possibles per afrontar la crisi? O són causants d'una crisi que es farà eterna per a la majoria dels ciutadans? Això perquè, un cop “recuperada” l'economia, els beneficis ho seran encara més d'uns quants, mentre la resta haurem perdut bona part dels drets laborals, amb els salaris reduïts a la meitat, i dels serveis públics. No hi ha res a fer? Thatcher ha vençut? Bé ho sembla. Però, què carai, no només hi ha el llegat de Thatcher. José Luis Sampedro va ser un de tants que mai no van defallir en el seu posicionament contrari a la tirania dels mercats financers i la indecència de les polítiques al seu servei. No només va cridar “Indigneu-vos!” (un pamflet que, no ho oblidem, una periodista membre del Consell per la Transició Nacional va qualificar d'abominable bandejant que el seu autor, el també recentment traspassat Stéphane Hessel, sempre va treballar a favor de la Humanitat) sinó que hi va afegir un “Reacciona!”. Molts indignats han reaccionat. Els sequaços dels poderosos han deixat de parlar amb suficiència de “bonisme” per qualificar els activistes de violents i antidemocràtics. Però la més gran violència és la del poder que condemna a la misèria, exigeix submissió i, a més, reprimeix en nom de la democràcia.
Imma Merino, publicat a El Punt-Avui 14.04.13. Foto muntage de Jordi Soler

* Vaig conèixer a José Luis Sampedro, l'any dos mil a Madrid. La editorial Plaza Janés ens va invitar a uns quants llibreters de la península a una trobada amb ell a fi de comentar i presentar-nos la seva nova novel·la anomenada  "El amante Lesbiano". Em vam posar a la seva taula i va ser un dinar tertúlia molt interessant i amè. Vam parlar de llibres i de llibreries, de política i de la vida. Ell era el més gran d'edat però el mes jove d'esperit. Anava acompanyat de la seva jove companya Olga. En aquella època encara es podia fumar en els restaurants, però a la seva taula no vam poder fumar, però no per "culpa" de José Luis, que estava com un gínjol per l'dat que ja tenia, sinó per la Olga, que tenia un problema pulmonar i no admetia el fum.
Guillem.

El guepard sicilià, el metge rus

A propòsit de la projecció d'uns films que estimava Miquel Pairolí.
Dilluns i dimarts passats, al cinema Truffaut, de Girona, van projectar-se, respectivament, El guepard, de Visconti, i Doctor Zhivago, de David Lean, dues pel·lícules rodades als anys 60 de més de tres hores de durada. Cadascuna s'inspira en una novel·la fonamental del segle XX: una és del sicilià Giuseppe Tomasi de Lampedusa i l'altra, del rus Boris Pasternak. Són dues obres sobre uns temps convulsos i uns mons que s'acaben per començar-ne de nous. Les projeccions van fer-se per recordar Miquel Pairolí, que estimava aquestes pel·lícules. Penso que, entre moltes altres, també es podria haver triat l'adaptació que Vittorio de Sica va fer d'El jardí dels Finzi-Contini, encara que sigui una pel·lícula poc valorada. De fet, a en Miquel no li desagradava aquest transvasament de la narrativa de Giorgio Bassani, que tant admirava. Potser és perquè, interpretant la Micòl, hi és present Dominique Sanda, una actriu que, em consta, li agradava molt. Tant se val. El guepard i Doctor Zhivago estan molt ben triades. L'escriptor va dedicar a Lampedusa i la seva novel·la un assaig, El príncep i el felí, que és una bellíssima manifestació de l'amor per la lectura. L'adaptació de Visconti li semblava excepcional. Pel que fa a Doctor Zhivago, que en general és una pel·lícula menys apreciada que la de Visconti, li va confessar que en sentia una debilitat al seu amic llibreter Guillem Terribas en l'última conversa que van mantenir.
A Miquel Pairolí li agradava el cinema, però sobretot les pel·lícules amb un pes cultural i artístic que, majorment, són obres dels grans cineastes europeus. A ell no li molestaven, al contrari, sempre que fossin reeixides, evidentment, les adaptacions dels grans textos literaris que certa cinefília acostuma a bescantar perquè considera portadores d'un cinema academicista, grandiloqüent, sovint lligat a la reconstrucció d'una època passada. Jo mateixa crec que el cinema sobretot és un art del present i que, malgrat la seva capacitat fagocitadora o del seu diàleg amb les altres arts, ha de buscar una especificitat que la literatura pesant tendeix a ofegar. Tanmateix, com a exemple de les meves múltiples contradiccions, a mi també m'encanten les pel·lícules El guepard i Doctor Zhivago. No hi puc fer res. Les he vist moltes vegades amb plaer.
L'última vegada que vaig veure El guepard va ser en unes circumstàncies úniques i irrepetibles: en la presentació d'una còpia restaurada digitalment, amb la qual lluïen esplendorosos els colors originals, al festival de Canes amb l'assistència d'Alain Delon i Claudia Cardinale, que van dir que són els únics actors protagonistes supervivents de la pel·lícula. Però no ha calgut mai aquesta excepcionalitat perquè em disposés a veure El guepard com si assistís a una festa: la pols que cobreix els membres de la família del príncep de Salina, que així adquireixen un aire fantasmal, a l'església de Donnafaguta; les converses del príncep i el burgès Don Ciccio mentre cacen i acorden el matrimoni de Tancredi i Angelica; el desig d'aquests que es manifesta poderós quan exploren la residència d'estiu; i, evidentment, el ball del príncep i la bella Angelica després que, amb la consciència de la vellesa i de la desaparició dels guepards, una llàgrima baixi tristament per una galta de Burt Lancaster mentre es contempla al mirall.
Menys elegant que ‘El guepard', Doctor Zhivago també té escenes que se m'han fet memorables, moltes de les quals relacionades amb la presència de Julie Christie, com ara aquelles en què, vivint finalment el seu amor refugiats a la casa de Varikino enmig del cru hivern i mentre s'estén la guerra civil després de la revolució, Lara inspira poèticament el doctor. No vaig poder assistir a les projeccions al Truffaut, però he recordat aquestes pel·lícules recordant en Miquel. I també la meva tia, que, quan jo era nena, em va parlar de Doctor Zhivago, per sempre més una de les seves pel·lícules preferides, que havia vist en cinerama a Barcelona.
Imma Merino, publicat en El Punt-Avui 23.10.11, Il·lustració de Jordi Soler.

OCTUBRE de Miquel Pairolí, editorial Acontravent

Miquel Pairolí és un home de pagès. Miquel Pairolí viu i escriu a Quart, a pocs kilòmetres de Girona. Miquel Pairolí, és escriptor i periodista. Ha treballat a les redaccions d' El Punt i del Diari de Barcelona. Ara escriu una columna diària en El Punt. També fa col•laboracions a Presència i a la Revista de Girona. Ha escrit novel•la i assajos. També dietaris.
Octubre es un dietari, escrit al llarg dels anys 2005 /2009. Ja el primer que va publicar Miquel Pairolí era un dietari, editat per Columna amb el nom de "Paisatge amb flames" (1990). L'any 1999, va publicar a La Campana, un altre dietari amb el nom de "L'enigma". Entre aquets dietaris i Octubre, Miquel Pairolí ha conreat la novel•la, "El Camp de l'ombra" (1995, La Campana), "El Convit" (1998, La Campana), "El manuscrit de Virgili" (2004, La Magrana) i "Cera" (2008, La Magrana); l'obra de teatre "El retrat de Voltaire (1997, Pagès editorial). Té publicats assajos sobre dos autors que admira i coneix bé com Josep Pla i Tomasi di Lampedusa. L'any 2006, va publicar un recull d'articles i entrevistes de caire literari titulat "Exploracions" (Editorial CCG edicions).
Amb Octubre, ens mostra, ens ensenya, ens explica d'una manera càlida, planera, reflexiva i un xic crepuscular la vida quotidiana d'un home que viu a pagès, que escriu, que escolta música i reflexiona sobre el pas de la vida. Ens parla de la terra, de la música, de la gent, de la mort, de la soledat, de l'amor. I ens ho explica amb un to confidencial. A diferència dels seus articles que solen tenir mala bava i van directa a l'assumpte, en aquest dietari ens trobem amb un Miquel Pairolí més reposat, més a prop del lector. Més intimista.
I el millor de tot, es com ens ho diu, com ho escriu. Miquel Pairolí té una riquesa de llenguatge extraordinària i domina molt bé la llengua. En ambients amicals es fa la broma que Josep Pla "Pairoleja".
No deixeu de tenir i llegir aquesta petita gran obra.
Guillem Terribas. Foto: Jordi Soler