dissabte, 12 d’octubre de 2013

Albert Serra al Truffaut

Un fotograma del film, que es va estrenar dijous al Cinema
Truffaut  de Girona dins el festival Temporada Alta
Foto: ARXIU.
La tropa d'Història de la meva mort va arribar al Cinema Truffaut de Girona sense l'autor, Albert Serra, que era a Londres per presentar en un festival de cinema aquesta seva obra dins del periple mundial que va començar triomfalment l'agost passat a Locarno, d'on es va endur el Lleopard d'Or, nom del primer premi que s'escau a una pel·lícula on, a partir de l'emergència poderosa de la destrucció representada per la figura de Dràcula, apareixen animals depredadors. I també perquè, enmig de la putrefacció, hi ha una merda que s'hi converteix en or, fet que s'obre a moltes metàfores possibles. Una és la capacitat baudelairiana d'un autor, com ho és Albert Serra, de convertir qualsevol matèria, inclosa la merda o qualsevol carronya, en una creació artística, com ho és Història de la meva mort, que proposa un viatge de Casanova a Dràcula, de la llum a la tenebra, del plaer al dolor, de la seducció a la destrucció, del racionalisme a la barbàrie, de la paraula al crit, dels homes menjant a les bèsties devorant. El punt d'inflexió vaig sentir-lo violentament quan, en ple acte sexual de Casanova amb una jove, es trenca el vidre a través del qual es contempla l'escena.
En la primera projecció pública a Catalunya d'Història de la meva mort, dins del festival Temporada Alta, no hi era, doncs, l'autor, però la tropa estava ben comandada per la productora i actriu (notable en aquest film) Montse Triola i en formaven part personalitats ben singulars, com ara els intèrprets de Casanova (el poeta i traficant d'idees Vicenç Altaió) i Dràcula (el pensador sempre lliure Eliseu Huertas), a més dels dos Lluís tan fortament lligats a la construcció del cinema d'Albert Serra i a la conversió que fa de les figures mítiques en personatges humans: en Carbó, el Quixot d'Honor de cavalleria que també va ser un dels Tres Reis d'El cant dels ocells i que en aquesta ocasió té un breu paper com l'interlocutor del Casanova lector; i en Serrat, que sempre hi representa la innocència des de la seva encarnació de Sancho fins a la més recent de Pompeu, criat de Casanova, passant per un altre dels Tres Reis. També hi eren les joves actrius de la pel·lícula (Noelia Rodenas, Clara Visa i Clàudia Robert) i l'anglès banyolitzat Mike Landscape, que obre el film encarnant un poeta que, havent estat només capaç de completar una oda, afirma que ha descobert que és alta, molt alta, l'escala de la poesia i que, només al primer esglaó, intueix que no arribarà més enllà. Alta, molt alta, és l'escala del cinema quan es trenquen les seves convencions per aventurar-s'hi creant imatges que menen al pensament. I, tanmateix, Albert Serra va pujant esglaons sense que se sàpiga el lloc de l'escala on pot arribar.
I el cas és que la tropa va convidar a mirar lliurement la pel·lícula, que dura dues hores i vint minuts. Fem-ne l'el·lipsi. Només diré personalment que vaig sortir-ne tan impressionada que encara em costa parlar-ne. Reprenem el relat al final de la projecció, que va fer-se en una còpia en 35 mm. Va discutir-se a propòsit de la hipotètica excessiva foscor de les imatges. A mi em va semblar, i em consta que no vaig ser l'única, que la projecció va ser impecable i que la textura dels 35 mm (que la indústria vol eliminar a costa del digital, que tot ho fa més pla, més lluminós, més net, més superficial) em transmetia un inquietant misteri mentre em semblava que hi reconeixia les llums i les ombres de part de la història de la pintura... i de la humanitat. En fi, l'autor no hi era, però, evidentment, hi va ser a través de la seva obra.