Demà serà un altre dia.

divendres, 25 d’octubre del 2013

El coloquio de los perros

Els Joglars tornen a Catalunya per interpretar El coloquio de los perros amb un Cervantes dirigit per Ramon Fontseré.
La darrera vegada que vaig veure actuar Els Joglars a Girona va ser encara en el provisional (5 anys) Teatre de Sant Domènec, en la magnífica posada en escena de l’obra En un lugar de la Mancha. Era l’any 2005, i com era habitual en les representacions d’Els Joglars a Girona, es va programar per a tres dies i va ser un autèntic fracàs de públic. Eren els inicis en què el líder del grup Albert Boadella va començar a desbarrar contra Catalunya, els catalans i el Govern de la Generalitat. Va ser una pena.
Després del seu autoexili, Els Joglars han tornat a Girona dins de Temporada Alta, capitanejats per Ramon Fontserè que, a més d’actor, n’ha fet la direcció i ha compartit l’adaptació de l’original de Miguel de Cervantes amb Martina Cabanas i Albert Boadella. I aquesta vegada, amb una sola representació es van esgotar les entrades pocs dies després de posar-se a la venda. I el dia de la representació el Teatre Municipal era ple a vessar. I la gent, al final, va aplaudir. I va aplaudir molt, penso que més per la reconciliació que no pas per l’obra.
El coloquio de los perros no és el millor espectacle d’Els Joglars, però ja voldrien molts espectacles teatrals estar a l’alçada del que ens van oferir Els Joglars amb l’obra de Miguel de Cervantes.
La posada en escena està molt ben aconseguida. Austera però eficaç. La interpretació, com ens tenen acostumats Els Joglars, impecable. Ramon Fontserè i Pilar Sáenz broden els seus personatges dels dos gossos que, de cop i volta, es posen a parlar i expliquen al guarda de la gossera on estan tancats els diferents humans amb qui els ha tocat viure. Tant Dolors Tuneu, Xevi Vila i Xavi Sans estan perfectes en els seus diferents papers.
Del text de Cervantes, res a dir. L’aportació fora del text original és el que fa que, de vegades, l’espectacle decaigui, sobretot perquè hi trobem les famoses dèries d’Els Joglars, com ridiculitzar la duquessa d’Alba i que tot plegat està pensat més per a un públic de les Espanyes. I el final és una mica esperpèntic.
És una pena que només n’hagin pogut fer una sola representació perquè l’espectacle (com ja he dit, no és el millor que hem vist d’Els Joglars) i el retrobament s’ho mereixien.
Sigueu benvinguts, amics d’anys.
Guillem Terribas, publicat a Temporada Alta 2013 a la secció "Apunts de temporada".