diumenge, 17 de gener de 2010

L'home que sabia mirar la vida


email protegit
Vaig conèixer Jean-Marie Maurice Schérer, més conegut com a Eric Rohmer, el 1970, en una sala d'art i assaig, on es podien veure pel·lícules diferents i en VO. Jo tenia només dinou anys. Va ser amb Ma nuit chez Maud. No era un entusiasta del cinema francès de qualité i d'aquella banda de crítics de cinema que escrivien a Cahiers du Cinéma els de la Nouvelle Vague. D'aquells il·luminats que van canviar la manera de fer i d'explicar històries, només dos em va robar el cor: François Truffaut i Eric Rohmer.
Encara no sé explicar-me què em va entusiasmar d'Eric Rohmer, quan a les seves pel·lícules (aparentment) no hi passava res i només parlaven i parlaven. També s'ha de dir que en aquella trobada vaig quedar enlluernat per l'encant i la seducció de Françoise Fabian i d'un jove i atractiu Jean-Louis Trintignan, els protagonistes. Trenta-sis anys després, amb un envellit però encara atractiu i interessant Jean-Louis Trintignan, a Girona, vaig poder recordar el rodatge de Ma nuit chez Maud presentant-la en el cinema Truffaut. Trintignan em va parlar de Rohmer, dels encants de la Fabian, i es va sorprendre en recordar que ell en va ser un dels productors. Em vaig emocionar i entristir al final de la projecció de L'ami de mon amie, en pensar que possiblement no veuria cap més pel·lícula nova de Rohmer. Era l'any 1989. Afortunadament, hem pogut veure, fins fa poc, pel·lícules del mestre.
M'agrada tot el que ha fet Rohmer, sobretot i per sobre de tot els seus Contes morals, els Contes i proverbis i els Contes de les quatre estacions. Les he vistes, sempre, en versió original i quan he d'anomenar alguns dels títols, els dic en francès, mai en la seva versió espanyola.
I és que Rohmer m'ha deixat veure la vida per una finestra en forma de pantalla. M'ha permès xafardejar en la vida de jovenetes i no tan jovenetes, des dels seus petits grans problemes quotidians. De les seves (de vegades) absurdes converses i estats d'ànims. Dels seus amors i desamors. Dels desitjos incomplerts per qüestions morals i socials. He desitjat, com els seus protagonistes, fer l'amor després del migdia, desitjar el genoll de Claire, dormir amb la Fabian, ser aviador, ser amic de la Paulina allà a la platja i veure le rayon vert. Rohmer, sempre m'ha fet sentit jove. Rohmer m'ha ensenyat a mirar i estimar la vida. I això es d'agrair. Ara sí que m'emociono i, també, ploro perquè ja no podré veure cap més pel·lícula nova de l'amic, del jove amic Eric Rohmer. Sempre, però, em quedaran les seves petites grans històries. Sempre podré tornar a xafardejar la vida amb les seves pel·lícules.
Guillem Terribas, publicat a l'edició de Catalunya d'El Punt el 15.01.10, a la secció de Plaça Major.