Demà serà un altre dia.

dissabte, 1 d’octubre del 2011

LOS PASOS DOBLES. Isaki Lacuesta.


LOS PASOS DOBLES
Espanya-Suissa, 2010.
Direcció: Isaki Lacuesta
Intèrprets: Miquel Barceló, Hamadoun Kassogue, Amon Dolo, Amasagú dolo.
Durada: 90 min.
Gènere: Drama.
Idiomes: Francès, Bambara.

Divendres 30 de setembre, a les 20.00, el director Isaki Lacuesta presentarà "Los pasos dobles" al Truffaut.
Uns personatges a la recerca d’un búnquer desaparegut en el desert. Una duna propera al mar. Una banda de bandits motoritzats. Els endevins. Un baobab en forma d’esquelet. Un amulet de bronze. Un peix de pedra. Una emboscada. Un viatge d’anada sense bitllet de tornada. I un misteri: quina és l’única cosa que en compartir-la es destrueix?

A LA RECERCA DEL TRESOR
«¿Quién hace estos cambios? Disparo una flecha a la derecha,
cae a la izquierda. Cabalgo tras de un venado y me encuentro
perseguido por un cerdo. Conspiro para conseguir lo que quiero y termino en la cárcel.
Cavo fosas para atrapar a otros y me caigo en ellas. Debo sospechar de lo que quiero»
(*)Rumi

Al material promocional de Los Pasos Dobles de Isaki Lacuesta pot llegir-se: «Unos personajes a la búsqueda de un búnker desaparecido en el desierto. Una duna cercana al mar. Una banda de bandidos motorizados. Los adivinos. Un baobab en forma de esqueleto. Un amuleto de bronce. Un pez de piedra. Una emboscada. Un viaje de ida sin billete de vuelta. Y un misterio: ¿cuál es la única cosa que al compartirla se destruye?». Aquesta críptica sinopsis, que podria semblar escrita per R. L. Stevenson (algú que també anava darrera de tresors amagats i dobles problemàtics), ens ensenya el pòrtic d’entrada d’una pel·lícula atípica i fascinant. Quan vaig veure fa uns mesos la pel·lícula (encara no estava rematada), em vaig quedar encantada i sorpresa, per moltes coses que ja refrescaré aquest cap de setmana quan torni a veure-la; però una cosa és segura, em semblava, d’una banda, una pel·lícula de pel·lícules on rastrejava Jarmush (el de The Limits of Control), Passolini (el de Les Mil i una nits), Claire Denis o Pekinpah, i de l’altra una proposta nova i genial que alhora mantenia moltes de les preocupacions i interessos de les anteriors pel·lícules de Lacuesta. Per començar aquesta fixació en personatges la biografia dels quals conserva en proporcions iguals la llegenda i la història, tal com vèiem a Cravan vs. Cravan o fins i tot com podia respirar-se a La leyenda del tiempo amb el fantasma de Camaron. Lacuesta, a diferència de la majoria de pel·lícules que aborden un personatge real, sempre aconsegueix que un cop acaba la pel·lícula l’espectador vulgui saber més coses del personatge, establint un pont directe cap a la història, partint, això sí, de la inventio pseudo-docu-ficcional (o el que sigui aquesta manera de pendul·lejar constantment entre la ficció i el documental). En aquest cas Lacuesta agafa el pintor, escriptor i bandoler François Augiéras que, com Rimbaud (una de les seves revelacions), prendrà els bàrtols i viatjarà per Àfrica i Grècia (potser també afectat per Nietzsche, un dels altres mentors imaginaris d’Augiéras). Diu Lacuesta en el seu diari de rodatge: «Sin duda, el joven Augiéras se veía a sí mismo como una mezcla imposible de fauno, poeta maldito, beduino, santo y pistolero, y siempre procuró vivir acorde con esos modelos extremos». Només va fer falta que Miquel Barceló li expliqués que Augiéras havia pintat una espècie de Capella Sixtina en un búnker militar «perquè ho descobrís l’home del segle XXI», per decidir anar a trobar-lo al País Dogon i fer d’aquesta recerca l’argument de la pel·lícula. Arrel de la història d’Augiéras es creuen tot tipus de personatges exòtics i enigmàtics, un dels que apareix és el mateix Miquel Barceló, que es presenta com una espècie de meta-narrador demiúrgic que, en la mesura que pinta, va creant part de la història.
Los pasos dobles és una pel·lícula d’aventures que no segueix la típica estructura clàssica de plantejament, nus i desenllaç que ens van ensenyar fa més de 2.000 anys, sinó que va aventurant-se ella mateixa sense arribar a cap conclusió. Com Les mil i una nits o Així parlà Zarathustra de Nietzsche, Los Pasos Dobles és un relat sobre l’aventura del relat, alhora que un laberint de situacions màgiques i imprevisibles, ja que, com en el poema de Rumi*, no totes les decisions porten allà on s’esperava i és en la recerca (el camí) on està l’autèntic tresor (la saviesa popular sempre ens fa arribar aquí). Està clar que en aquesta aventura no hi ha reis ni princeses, sinó dogons anònims, una comunitat de negres albins, militars, farsants, pintors i pintors farsants, i més important encara, hi ha una cosa que ens ho fa tot més estrany: el cor d’una Àfrica als nostres ulls encara desconeguda. Per això l’aventura és una altra, i per sort encara no hi estem acostumats.
Trobem una excel·lent banda sonora de Gerard Gil i un bon treball amb l’equip de sempre (o quasi) en el so (Amanda Villavieja), la fotografia (Diego Dussuel) i el muntatge (Domi Parra); en aquest cas també Lacuesta ha tirat d’actors no professionals i de poc guionatge en els diàlegs, tot i que l’estructura de la pel·lícula, que va fer juntament amb Isa Campo, estava molt pautada i estretament lligada amb la vida d’Augièras. Res és gratuït, segons explicaven els autors del guió, tot i que no se’ns expliqui o aclareixi tot. En aquest sentit la gaudiran més aquells que alguna vegada han perdut la son llegint a Conrad o Stevenson, aquells que encara són capaços de recuperar la mirada infantil, és a dir, la mirada màgica, aquella que es sorprèn de l’existència de cada cosa i situació, més que de les seves conseqüències. Com diu Lacuesta: «Los niños están acostumbrados al estilo que propongo, donde no importa tanto el final del cuento como la siguiente aventura . Con ellos no hay que ser muy específico a la hora de contar lo que pasa entre una aventura y otra». Però sembla que la crítica encara prefereix les pregàries als enigmes, els gèneres estancs (allà on tot està «dat i beneït») a la llibertat creativa, els relats tancats amb redempció o moralina final a les històries que deixen a l’espectador la possibilitat de trobar-hi a poc a poc les seves «mil i una nits». I parlant de redempció, qui redimirà a alguns crítics de la seva patològica falta de imaginació? Heus aquí un altre enigma.
Íngrid Guardiola
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
* La pel·lícula es va estrenar en el Cinema Truffaut el 23/09/11, dos dies abans que guanyes la Concha d'Or del Festaval de Sant Sebastià.
Un aventurer del cine
La Petxina d'Or consagra l'imaginatiu cineasta gironí Isaki Lacuesta, que condensa i a la vegada obre el seu món creatiu amb ‘Los pasos dobles'.
Q
uan Miquel Barceló, que havia treballat amb el cineasta en una peça audiovisual sobre el seu procés creatiu presentada a la Fira de Frankfurt l'any en què la cultura catalana hi va ser convidada, va parlar a Isaki Lacuesta de François Augiéras, pintor i escriptor francès que va viure de l'any 1925 al 1971, no només va transmetre-li la fascinació per un personatge viatger i canviant que, com en el cas de l'artista mallorquí, va fer llargues estades a l'Àfrica i va deixar escrit que, enterrat en el desert saharià, hi ha un búnquer militar amb unes pintures seves llegades als homes del segle XXI. Barceló li va donar la llavor d'una pel·lícula. segueix:http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/457033-un-aventurer-del-cine.html