dissabte, 29 de gener de 2011

Todas las canciones hablan de mi.



També parlen de nosaltres

Jonás Trueba, és un jove creador, senzill i sense pretensions, que ha heretat el físic i la cinefília del seu pare Fernando, i la tendresa del seu oncle David. De la seva mare, la productora Cristina Huete, el risc. El risc de fer una pel·lícula, en la qual es fa responsable tant del guió com de la direcció, en una edat encara amb moltes coses per viure. I per explicar experiències d’una generació.
Jonás, com el seu oncle, va començar a treballar per al cinema fent de guionista, amb dues pel·lícules del seu company Víctor García León, “Más pena que gloria” (2001) i “Vete” (2006). Actualment, també treballa a l’editorial Plot, especialitzada en cinema i propietat de la “família” Trueba, on està preparant l’edició espanyola de la biografia de François Truffaut.
La pel·lícula ens explica coses d’avui dia, de joves com Jonás, que tenen trenta anys, que han estudiat però que treballen amb el que poden. Potser un dia ja faran o podran fer el que els agrada de debò o dur a la pràctica allò que han estudiat. Que tenen problemes sentimentals, que actuen com a adults, però que no ho son. Que tenen amistats d’aquelles de tota la vida, d’aquelles a les quals se’ls permet de tot, perquè son això, amistats de tota la vida. Que viuen amb la família, però que no hi “viuen”. Passen per allà. Que, a la seva manera, els estimen i s’estimen.

Explicat com ara ho faig, tot això no té res d’atractiu, però Jonás Trueba aconsegueix que ho sembli. Fa que la història, les històries, siguin emotives, interessants i curioses. La pel·lícula et va passant lentament (i no és llarga) i tu, com a espectador, hi vas entrant i et vas interessant per ells i per les seves circumstàncies, pels seus problemes.
Tot i que el paisatge i la ciutat es refereixen amb evidència a Madrid, la pel·lícula no és madrilenya sinó universal. Qualsevol jove que tingui una manera de viure i un estatus similar al que tenen els protagonistes s’hi pot identificar, com també sol passar en les pel·lis de Woody Allen. Per cert, el cartell de la pel·lícula és clarament un homenatge a “Manhattan” (Woody Allen, 1979).
Les referències cinematogràfiques de Jonás, son del tot franceses. Todas las canciones hablan de mi, està feta amb la sensibilitat d’Erich Rohmer i a la manera de François Truffaut. A algú, també li pot recordar els inicis del seu pare, amb la coneguda i reconeguda “Opera Prima” (1980).
La direcció d’actors és increïble. Actors joves que s’estan obrint camí en el món del cinema i del teatre, que et fan creure el personatge per la seva espontaneïtat i naturalitat. El protagonista, el català Oriol Vila, esta esplèndid. I les actrius, les diferents noies que interpreten els diferents personatges de la pel·lícula, aconsegueixen ser versemblants del tot, com ho és la interpretació de Ramon Fontseré, un divertit i autèntic llibreter de llibre de vell.
Una petita gran pel·lícula, d’un director nou, Jonás Trueba, que sap el que vol i que té molt de camí i coses per explicar-nos. Que no es faci malbé.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona/ Fulla pel Cinema Truffaut de Girona (del 21 al 28.01.11)